Tornem a la feina!

Demà altre cop a la feina.

Després d’unes bones vacances ja en tinc ganes.

Qui ho diria, no?

Docs sí. Tinc ganes de retrobar tota la gent tant

maca amb qui treballo.

Ja us ho explicaré com m’ha anat.

Un petit gest de dignitat nacional.

     Ara s’acosta l’11 de Setembre i els nostres polítics s’ompliran la boca          amb discursos. Com cada any.No seria hora de que fessin un gest de dignitat nacional? Encara que          fos  un petit gest.Com per exemple: plantar cara tots junts. No parlar cada un pel seu compte i fer moviments d’amagatotis dels altres. Fer un front comú. Dir a Madrid que quan vingui un ministre, aquí no serà ben rebut si no ha complert amb el seu deure…No sé si el poble català pot esperar alguna cosa semblant dels nostres polítics (tots, sense excepció). Perquè em sembla que ens estem acostumant al fatalisme: acceptem l’inacceptable com si fos l’ordre natural de les coses i com si les coses no poguessin anar d’ una altra manera: Catalunya pot seguir essent expoliada, cal pagar molt i cobrar poc, cal que als hospitals s’hagi de fer cua…. “O ESO O NADA”, com ha dit l’eminent Solbes. O això, o nosaltres farem el que voldrem. O agafes les engrunes, o et quedes sense res. El fatalisme condemna els catalans a ser , no uns pobres infeliços,  sino uns POBRES FELIÇOS.No pot ser que a Catalunya no hi hagi cap persona capacitada per dir-li que no té raó i plantar-li cara de veritat…En aquests propers dies podrem veure si ens continuen prenent el pèl i si ens el deixem prendre com fins ara.

CARN 100 x 100 ARGENTINA ?

Ahir parlava de Jazztel i de que deu tenir el centre de ventes a l’ Argentina. Això m’ ha fet recordar l'”asado” que vam fer ara fa una setmana al Delta de l’ Ebre. El que més gràcia ens va fer (encara que no ens ho vam creure en cap moment) és que tenien un cartell molt gros que deia: “CARNE 100 x 100 ARGENTINA”.

Vam dinar bé, però us puc ben assegurar que la carn no era argentina ni uruguaienca. La conec prou bé aquella carn i la d’aquí no li arriba ni a la sola de la sabata. Això sí: el cambrer era argentí i els dos “asadores” eren uruguaians. Ens ho vam passar prou bé fent petar la xerrada i dinant..

La carn no era argentina però el preu final fou com si l’ haguéssin portat expressament amb un avió….

Recony, aquests de Jazztel!

No em digueu que vosaltres no n’heu rebut cap que m’agafarà algun complexe rar.. Ja els he dit que no m’ interessa, que ja estic bé on sóc, que és molt car, que no em dóna la gana…. Em sembla que ja he acabat tots els arguments. Però ells, impertèrrits, segueixen en la lluita. El que em fa més gràcia de tot plegat és que parlen tots argentí. Com que conec una mica l’argot i el parlar “porteño”, al principi els seguia la corrent i em deien si jo també era argentí… Pitjor el remei que l’ enfermetat perquè llavors sí que ja no paraven i ja no hi havia manera de treure-me’ls de sobre.Ara ja he adoptat una nova tàctica i em va prou bé. Us l’explico per si la voleu fer servir: Quan tuquen i hom sent aquella cantarella de:-“Es usté el Sr. Jaime Pubill?”el primer que faig és dir:-“Perdó, amb qui tinc el gust de parlar?_Cómo dice?-Que amb qui parlo?-Perdón, pero no entiendo el catalán.  Porque usted debe ser catalan me imagino.-Doncs sí. De tota la vida.-Y no podria hacerme el favor de hablarme en español, quo no entiendo el catalán?-Doncs no senyor… (Això ho dic ben poc a poc per tal que ho entengui bé. I veig que la majoria ho entèn prou bé…) . Es que no sé parlar el castellà. No me’n van ensenyar a l’escola.En aquest determinat punt és quanarriben alguns tipus de reaccions prou diverses. Des de la del que penja directament perquè no vol perdre temps i mira d’aprofitar el temps enredant algun altre futur client, fins al que es vol fer el simpàtic i creu que així aconseguirà el seu objectiu. LLavors segueix en castellà fents mil ofertes de ADSl i buscant mil arguments.Llavors és quan el tallo i li dic: Què no ho ha sentit que no entenc el castellà?.Normalment ja no insisteixen més. Però podria explicar -cosa que no farè per no cansar-me massa i no cansar a aquell que ho pugui llegir- moltes més converses i moltes formes de vendre línees ADSl.Ja ho entenc que és la forma que els pobres es guanyen (malament, segurament) la vida. Però no estic disposat a que una companyia com Jazztel no tingui la més mínima sensibilitat amb el català. I per tant, no tinc cap obligació ni cap necessitat d’escoltar-los.Ah! I l’estratègia m’ha anat bé. Proveu-la.

Cornuts i pagant -sempre- el beure.

És aquesta l’exacta sensació que tinc des de fa ja temps. Amb els pressupostos, amb l’ estatut, amb els  serveis que rebem, amb les declaracions que sentim, amb els manifestos…. Sempre sóm els catalans els dolents, els insolidaris, els estranys, els egoïstes…. El que deia: sóm cornuts i encara ens toca pagar el beure. I, pel camí que anem, encara ens el tocarà pagar durant una bona temporada.

Som tontos o estem bojos?

 Si ens posem a pensar- cosa que normalment no fem massa- veurem que els mitjans de comunicació ens bombardegen contínuament amb “temes” diversos. Que si l’ Eurocopa, que si els Jocs Olímpics, que si la guerra aquí o allà, que si un accident…. Tot sigui per omplir minuts o omplir pàgines!

Penso si som tontos (pel fet de consumir tanta deixalla informativa) o som bojos. Ens hem begut l’enteniment? Necessitem contínuament de sensacions noves, de nous incentius, de noves coses? No podem parar una mica? Una notícia podrà durar més d’ una setmana? Podrem entrar en el debat i en la informació seriosa i crítica?

Ara començarem curs i tot canviarà. El panorama serà totalment diferent i els temes i les notícies seran distintes. No ens recordarem més del que ha passat a l’estiu. I vindran noves rebaixes, i comprem noves coses, i haurem de renovar armaris, i…..

Acabo d’arribar del Delta de l’ Ebre

Han estat pocs dies però els he disfrutat. Només hi havia estat una vegada i coneixia poc tots aquells paratges.Una grata sorpresa. Llocs tranquils, bons païssatges, bon temps… He trobat la gent molt agradable i molt preocupada pel tema de l’aigua. De fet, el delta viu de l’aigua… i la gent de ciutat a vegades no li don la importància que li dóna la gent de pagès.

L’allotjament rural on estàvem, una meravella. Us dic el nom si per cas us interessa.

Es diu ILLA DE MAR i és a Deltebre (La Cava) .

 

 

Hola a tothom.

EsteladaM’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els païssatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretenciós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.