Tempus fugit

Tempus fugit ens deia Virgili a  “Les Geòrgiques” ( “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus”).El temps vola, se’ns escapa de les mans. Ens ho recorden sovint els rellotges de sol.Un any més.Un any menys.Amb aquesta suada i simple reflexió m’acomiado d’un any que no ha estat del tot bo però que me l’imagino millor que el que ens espera.Tant de bo els pronòstics s’equivoquin.Bon any 2009!Etiquetes de Technorati:

Anuncis

>Sang i plors a Palestina

>

Des que Palestina va ser venuda l’any 1948, ara fa justament 60 anys, sempre ha estat sola i abandonada. Abandonada pels de fora i abandonada pels seus propis dirigents. Estripada geogràficament i políticament. Lluites internes que no han portat enlloc. O, millor dit: a un carreró sense sortida. Els palestins sempre han estat utilitzats com a peons en aquest tauler d’escacs que és l’orient mitjà.

Mai hi ha hagut voluntat de pau i ara menys que mai, encara que proclamin bones intencions per tot arreu. Tot el que faci Israel se li permet, és clar, i sembla que les vides palestines no tinguin cap valor.

Una periodista especialitzada en aquest conflicte ha dit que Israel encara està cobrant el xec en blanc de l’ Holocaust. Potser és veritat… perquè, si no, no s’entén que li deixin fer les barbaritats que fa. L’excusa de la pròpia defensa no se la creu ningú perquè el que fa Israel és totalment desproporcionat des de tots els punts de vista. Hi hauria moltes maneres de posar fre a aquest escandalós espectacle  de sang i llàgrimes.

Hi ha un escriptor nord-americà, jueu, que es diu Jeff Harper que ho resumeix tot en una frase: "No hi ha res pitjor que ser víctima d’una víctima".

Potser és veritat. I la víctima, amb raó o sense, acostuma a ser sempre la persona que tens més a prop.

 

Etiquetes de Technorati: ,,

>Nosaltres no som d’eixe món…

>

 

Aquest senyor que veieu és el Cardenal de Madrid, Rouco Varela, fent una proclama religioso-política ahir a la Plaça Colon de Madrid. Diuen que parlava de la família.

Com a cristià, no cal dir que no em sento representat per ell, ni fa cap favor a l’església. L’església no és això ni res que s’hi assembli.Per sort, l’església és quelcom més profund que les quatre carallotades que el Sr, cardenal va deixar anar ahir a la plaça.

Com que es preveia que aquest any hi hauria menys gent que l’any passat, va deixar l’organització de l’acte en mans del Movimiento Catecumenal (conegut popularment com a KIKOS). Ni així va tenir èxit. Cada vegada hi han més bisbes que se’n desmarquen, per sort.

Simplement vull deixar clar que jo no em sento representat per aquest tipus de bisbes i per aquesta imatge d’església totalment desfigurada.

Res més. Que ells s´ho cuinin i que ells s’ho mengin.

I que els aprofiti!

 

Etiquetes de Technorati: Religió,Política,Església

Santa innocència!

Avui és el dia dels Sants Innocents. Una tradició dels diaris era donar com a notícia vertadera una gran mentida;  això sí: ben disfressada de veritat per tal que no ho semblés.

Aquí va una notícia. Veritat? Mentida? Us puc ben assegurar que és tristament verídica. I així ens va a tots, gràcies a aquest tipus d’educació actual on tot pot ser traumàtic si no anem en compte. Protegim tant els nostres nens i nenes que només ens falta embolicar-los amb cotó fluix…

Moltes escoles a Gran Bretanya van renunciar a l’ús de la tinta vermella per corregir els treballs dels estudiants, per considerar "agressiu", "amenaçant", "inapropiat" i "desmotivant".
En aquestes escoles es van donar als docents instruccions clares: els errors s’han de marcar, sense exagerar, amb llapis o llapis que escriguin amb colors menys xocants, com el verd, el blau, el rosa o el groc.
"El color vermell, va explicar al Daily Mail el Sr.Richard Sammonds, director del Crofton Junior Scholl de Orpington (Kent), pot ser més aviat desmotivant per als alumnes. Té connotacions negatives, d’escola vella".
Però no tots estan d’acord: per a molts mestres, la tinta vermella segueix sent "la manera més ràpida d’identificar els errors".

i, que se sàpiga, la tinta vermella encara no ha traumatitzat ningú.

Santa Innocència!

Etiquetes de Technorati: ,

Paraules davant el Pessebre.

 Pe_005Aquests dies, inevitablement, em surt de dins la veta cristiana que sempre he tingut. Ja sé que aquesta veta hauria de sortir durant tot l’any. Però aquests dies sembla que s’accentua.I, estant en silenci davant el pessebre, he escoltat Déu que deia:Saps per què he nascut i cóm he nascut?He nascut NU, diu Déu, per tal de que sàpigues  buidar-te de tu mateix.He nascut POBRE per tal de que sàpigues que Jo sóc la teva única riquesa.He nascut en un ESTABLE perquè sàpigues que  pots santificar tots els ambients.He nascut FRÀGIL per tal de que mai no tinguis por de mi.He nascut per AMOR perquè mai no dubtis del meu amor.He nascut de NIT perquè sàpigues que puc il·luminar totes les foscors.Em vaig fer NEN per tal de que no t’avergonyissis mai de ser tu mateix.Em vaig fer HUMÀ perquè poguessis esdevenir Déu.Vaig néixer PERSEGUIT per tal de que sàpigues acceptar les dificultats.Vaig néixer en la SIMPLICITAT perquè evitis ser complicat.He entrat en la teva vida perquè amb la teva ajuda puguem arribar tots a la casa del Pare.Etiquetes de Technorati: ,

Obriu els paraigües: caurà pedra grossa.

S’està preparant tormenta. Tot fa olorar que les coses vénen maldades. Ens podem equivocar, però tothom, menys el PSC-PSOE (més PSOE que PSC), tenen poques paraules d’esperança i optimisme. Tot anirà bé, segons ells i Catalunya sortirà afavorida; Zapatero complirà la seva paraula (jajaja…) i tot seran flors i violes.

Però el que se’ns atansa és tota una altra cosa. El xàfec serà gros, segons comenta la resta del món assenyat i lúcid. I és que no hi ha motius que ens puguin fer pensar el contrari. Vegem:

-El diner ha desaparegut. Els que en tenen, l’amaguen i els que no en tenen no en troben per enlloc. El mercats estan parats del tot i seguiran parats una bona temporada. Quant Bancs aniran tancant?…

-L’Estatut sortirà més pelat que una gallina abans d’anar cap a l’olla. Ja podem preparar plans A,B, C i D…. que no hi haurà res a fer per contestar amb una mica de dignitat a un Tribunal que de constitucional no en té res. En podrien dir Tribunal Polític, que seria més exacte. I com a bona “voz de su amo” i com a bons tutors de lo “ejpañol” de la “unidad de España” donaran café para todos i ben descafeïnat per tal de que no ens faci mal i no ens posi nerviosos. Heu vist que satisfets n’han sortit de la Moncloa una tal Aguirre, un tal Camps i genteta d’aquest tipus?.

-Ara no tenim una RENFE que funcioni ni la tindrem. Com que no hi ha diners, no hi haurà RENFE, ni Rodalies ni res de res. Condemnats a anar en bici, a peu o en cotxe particular (caldrà aprofitar-ho ara que la gasolina és barata i abans de que es tripliqui el preu, cosa que passarà aviat, diu algú…)

-Tindrem un gran aeroport a Barcelona però mig buit. Com que no tindrem vols internacionals, la meitat de l’aeroport no servirà de res. L’economista Tremosa “dixit”. I els catalans que vagin demanant un aeroport internacional amb cara i ulls que a les Castilles ni se n’assabenten ni se’n volen assabentar per cuidar els propis interessos de Barajas.

-El finançament de Catalunya  ja us podeu imaginar el que serà. De bon principi pinten bastos perquè és el pitjor moment de la història i, és clar, no ens podran donar ni la meitat del que ens mereixem per justícia i necessitem si no volem ser un vagó de cua. Ara ja no sm locomotora ni res. Som el vagó del carbó per seguir alimentant unes altres locomotores.

-I la llengua, i la cultura. I les ajudes socials que ja no arribaran a temps per a molts vells, i la sanitat i les empreses que tancaran, i la gent que quedarà sense feina, i els emigrants que es tornaran conflictius quan no puguin ni menjar ni tornar al seu país….

-Internacionalment, Catalunya és desconeguda i maltractada (tema Seleccions esportives) i ningú la defensa ni diu res. Al contrari, és Ejpaña mateixa qui posa pals a la roda a tot arreu on puguem aixecar una mica el cap.

Podríem anar seguint una bona estona. Ens esperen problemes grans i governs petits. El PSC no ha estat a l’alçada , ni hi està i no cal pas esperar que hi estigui. ERC està fent el ridícul, un dia sí i l’altre també llepant el cul de qui mana. La facció més digna ha de callar, de moment.

Ja podem obrir el paraigües que caurà una pedregada que ens matarà si no ens aixopluguem aviat. D’aquí a pocs dies començarem a veure-ho i ja no pararem per una bona temporada.

Mala manera de començar l’any!

Etiquetes de Technorati: ,,,

>Amb un cap així…

>

Avui que els caps fan festa i no ens llegiran…podem criticar-los. Bé, com podeu suposar és broma i no em vull referir a cap empresa i a cap gerent en particular!

Com que encara tenim els torrons al pap i poques ganes de pensar i escriure (com alguns caps d’empresa), us faig entrega d’un text que m’ha arribat a les mans sense títol ni autor.

 

Una empresa entengué que havia arribat el moment de canviar l’estil de gestió i contractar un nou gerent general. El nou gerent arribà amb la determinació de fer canvis i tornar  l’empresa més productiva.
El primer dia, acompanyat pels seus principals col·laboradors, va fer una inspecció a l’empresa. A la planta tots estaven treballant, però un noi estava recolzat a la paret amb les mans a les butxaques. Veient una bona oportunitat per deixar ben clara la seva filosofia de treball, el nou gerent li va preguntar al jove:
– Quant guanya vostè per mes?
– 800 €, senyor, per què? – Va respondre el noi sense saber de què es tractava.
El gerent va treure 1.600 de la butxaca i els va lliurar al jove, dient:
– Aquí té el sou de dos mesos. Ara desaparegui i no torni mai més!
El jove va guardar els diners i  va desaparèixer, d’acord a les ordres rebudes.
El gerent llavors, orgullós, pregunta a un grup d’operaris:
– Algú de vostès pot dir-me què hi feia allà aquell jove?
– Sí, senyor – van respondre atònits els operaris – Venia a lliurar una pizza …
Moraleja (Y si no la quieres, la dejas)
Hi ha persones que tenen tantes ganes de manar, que s’obliden de pensar.

Etiquetes de Technorati: ,,

Nadal de Reis

NADAL DE REIS

Heu vist l’estrella?

Heu vist els Reis?

Cada any més vella!

Cada any més vells!

Quina frisança

i quin neguit

sentim els homes

aquesta nit.

Els Reis se’n vénen

els Reis se’n van

deixen joguines

a cada infant.

L’estrella els guia

cap a Jesús.

El rei Herodes

és un il·lús.

Si som un dia

Reis d’Orient

i duem coses

per a la gent,

siguem estrella

sempre, tot l’any

per dur alegria

a tot company.

Siguem estrella

il·luminant

que guiï els homes

cap a l’ Infant.

Ja hem vist l’estrella!

Ja hem vist els Reis!

Cada any més bella!

Cada any més vells!

Antoni Deig, bisbe de Menorca

Nadal de 1980

Etiquetes de Technorati: ,

Nadala

BON NADAL!

Aquest Nen tan petit,

tan feble

i desemparat

ha vingut per agermanar-nos una mica

i omplir el cor

dels que vulguin creure en Ell.

collage3

Pregària famolenca

Jesús Infant,

quan seràs gran

sentiràs dir:

-“No tenen vi”-.

Jesús Infant

a cada instant

sents pidolar:

-“No tenen pa”-.

Si va venir

aquell bon vi,

vingui aliment

per a la gent

que mor de fam.

Acull el clam

del famejant,

Jesús Infant.

 

Nadala del Bisbe Antoni Deig. Any 1984Etiquetes de Technorati:

>Penal decisiu

>

En un sopar d’amics, al Club CILSA de la ciutat de Santa Fe (Argentina), que aglutina especialment a amics i familiars de nens amb discapacitat, el pare d’un d’aquests nois, va pronunciar un discurs que mai serà oblidat per les persones que ho van escoltar .
Després de felicitar la institució i a tots els que hi treballen, aquest pare va fer el següent raonament:
– ‘Quan no hi ha agents externs que interfereixin amb la natura, l’ordre natural de les coses arriba a la perfecció. Però el meu fill, no pot aprendre com altres nois ho fan. No pot comprendre les coses com altres nois. On és l’ordre natural de les coses en el meu fill? ‘
L’audiència va quedar impactada per la pregunta. El pare del nen va continuar dient:
– ‘Jo crec que quan un nen com Facundo, física i mentalment discapacitat, ve al món, una oportunitat de veure la veritable naturalesa humana es presenta i es manifesta en la forma en que altres persones tracten a aquest nen’.
Llavors va explicar que un dia caminava amb el seu fill per un barri on, darrere d’una tanca, alguns nois jugaven a futbol.
Facundo li va preguntar al seu pare: ‘Creus que em deixaran jugar?’
El seu pare sabia que a la majoria dels nois no els agradaria que algú com Facundo jugués en el seu equip, però el pare també entengué que si permetien que el seu fill jugués, li donarien un sentit de pertinença molt necessari i la confiança de ser acceptat per altres malgrat les seves habilitats especials.
Van entrar per una obertura del filat, que en altre temps havia posseït una petita porta de xapa. Es va acostar al noi que portava la cinta de Capità d’un dels equips i li van demanar si Facundo podria jugar …’
El noi va mirar al voltant, com buscant algú que l’aconsellés i va dir:
– Estem perdent per dos a un … I al partit li queden uns quinze minuts … Suposo que pot unir-se al nostre grup de suplents i tractarem de que entri una estona abans del final …
Facundo es va desplaçar amb dificultat fins al banc de suplents i, amb un ampli somriure, es va posar una samarreta de l’equip, suada i bruta, abandonada a terra per un jugador reemplaçat que, fora de la pista, es trobava absort, fregant-se un turmell inflat.
Mentre Facundo estava assegut entre el grup dels que esperaven la seva possibilitat de jugar, el seu pare l’anava mirant. Els altres nois van notar una cosa molt evident: la felicitat del pare quan el seu fill era acceptat.
Quan faltaven cinc minuts per acabar el partit, l’equip de Facundo va aconseguir empatar el matx, amb un veritable ‘canonada’ increïble, des de la meitat de la pista, que va sorprendre al porter, en venir del costat del sol, que queia amb la tarda.
Quedava molt poc temps quan va ocórrer un altre fet notable: un mal lliurament d’un defensor adversari, va permetre al davanter centre ‘de l’equip de Facundo’ fer-se amb  la pilota dins de l’àrea i quan es preparava a definir amb totes les possibilitats, el defensor, ofuscat per la seva desgraciada jugada anterior, l’escombra’ des del darrere, xiulant l’àrbitre sense dubtar:
¡Penal!. ¡Penal sobre l’hora …!
Enmig de l’alegria de l’equip, per la incomparable oportunitat de guanyar al tradicional oponent, es va veure que el davanter centre, encarregat principal de xutar els penals, amb prou feines podia posar en peu a terra pel fort cop rebut.
Va ser llavors quan el ‘Capità de l’equip, va convocar al grup de jugadors per deliberar sobre qui xutaria la pena màxima, i els diu assenyalant Facundo:
– ‘Tenim entre els suplents, al millor xutador de penals de l’equip!
Ens queda un canvi!. I dirigint-se a l’àrbitre li va indicar: – Jo surto!. I ell entra a xutar el penal!
L’àrbitre  va acceptar la proposta i autoritzà el relleu dels jugadors, enmig de la sorpresa de la resta de l’equip del Capità, que es va dirigir cap a Facundo, assegut a la vora del camp.
Va arribar al seu costat, li va donar la mà i… d’una estirada, el va posar dret, li va donar un bona abraçada i quan s’allunyava despreocupat, va girar-se i li va cridar: – Sort! …
Facundo, òbviament extasiat només pel fet d’estar en joc i poder estar al camp, somreia d’orella a orella mentre el seu pare l’animava de lluny i mentre dins del seu cap un remolí de preguntes se succeïen sense control: ‘amb aquesta oportunitat, el deixaven caminar i renunciar a la possibilitat de guanyar el partit? ‘
Sorprenentment, Facundo va ingressar a la pista. Els seus dificultosos passets i la seva desmanegada figura, van indicar a tots els jugadors del camp, que un precís xut per part de Facundo era impossible. Encara que hagués estat un teòric expert en futbol, tots es van adonar que no podria, segurament, ni fer arribar la pilota a la porteria.
Tanmateix, mentre es parava davant de la pilota ubicada en el cercle, a dotze passos del porter oponent, el pare de Facundo va tenir la forta sensació que potser …, l’altre equip …., estigués disposat a perdre. .., per permetre al seu fill tenir un gran moment en la seva vida!
Facundo es va moure uns passos cap endavant i va colpejar la pilota molt suaument. En veure la direcció que duia la pilota, es va llançar cap a aquest costat …, però com per a ‘treure-la’ des de l’angle superior de l’arc …! … Mentre ell s’enlairava amunt, la pilota, ingressava … poquet a poquet rodant sota el seu cos … ¡I traspassava la línia del gol.!
L’àrbitre dóna GOL i pita el final del partit …
Facundo, amb els seus braços ben alçats, desprenent felicitat, va girar el cap mirant al seu pare … mentre (cosa estranya) els jugadors d’ambdós equips l’abraçaven com a l’heroi que va convertir el gol que va donar al seu país el campionat mundial de futbol …
‘Aquest dia’, va dir el pare, ‘els nois dels dos equips, van ajudar donant-li
a aquest món un tros de veritable i càlid amor humà ‘.
Facundo no va sobreviure un altre estiu.
Va morir aquell hivern …, sense oblidar mai haver estat l’heroi … i haver fet al seu pare molt feliç …., haver arribat a casa .. . i veure a la seva mare plorant de felicitat i ¡abraçant al seu heroi del dia ….! 

Un savi va dir una vegada que: “Tota societat serà jutjada, per com tracta als menys afortunats …”

Nosaltres tenim moltes oportunitats cada dia per ajudar a que es realitzi ‘l’ordre natural de les coses ….’ Les sabem aprofitar?

Etiquetes de Technorati: