Corruptio optimi pessima.

 

   «La corrupció dels millors és la pitjor de totes».

Aquestes paraules llatines, atribuïdes a sant Tomàs, podríem aplicar-les als moments actuals que ens toca viure. El món actual té més potencials (en tots els sentits) que mai. Té més mitjans que mai per curar malalties, té més mitjans que mai per comunicar-se, per viure millor, per desenvolupar-se. I tenint-ho tot, tenint el millor, tenint totes les possibilitats estem amb una crisi de cavall que afecta gran part de la humanitat més pobra (la humanitat rica també, però aquesta la suportarà molt millor).

Què ho fa que no siguem capaços de que el món sigui una mica més just, una mica més humà, una mica més feliç? Algun sociòleg diu que el món està millor que mai. Potser sí. Però també és cert que molts no hi estan d’acord. I jo tampoc.

I fonamentalment no hi puc estar d’acord perquè èticament no anem gaire endavant. La humanitat no progressa gaire en aquest camp. Fem tres passos endavant i dos enrere.

És clar que hi han persones –i moltes- que són exemples morals per a tots i lluiten aferrissadament per la justícia i per al benestar de les persones. A mi m’agrada mirar-los, llegir-los, aprendre de les seves les seves paraules. Però em sembla que les escoles, les universitats, els diaris, les TV… no són prou oberts a aquest tipus de persones i notícies. No els n’hi fan gaire cas. Els valors que tenen més sortida són uns altres totalment oposats.

I així ens va. Posats a guanyar diners, no cal mirar massa la forma en que ho fem. Després vindrà el que vindrà i la pobra gent que ha dipositat els seus pocs diners en un banc, els perdrà tots de la nit al dia. Però això és igual si un gran banquer por fer-se més ric encara… Ningú li demanarà responsabilitats. I potser ningú l’engarjolarà. Posats a enganyar al personal, no ve d’aquí. Podem dir-la ben grossa que ningú ens en demanarà comptes.

La crisi no és només econòmica. És, sobretot, ètica. I la ètica la podem sacrificar per qualsevol motiu. Podem fabricar i vendre armes i després dir amb la cara ben alta, que no maten. Les nostres armes no maten! Venem les armes, suposo jo, per a fer bonic. Les devem vendre per fer-ne una exposició… no pas per a fer-les servir.

El que dèiem: “Corruptio optimi, pessima”.

Etiquetes de Technorati: ,,
Anuncis

Zapatero=cara dura

Primera observació: No vaig veure el programa de les preguntes a Zapatero en el programa de TV. No m’interessa. Zapetero (Pinotxo) ja ha deixat d’interessar-me fa temps. Massa mentides. Massa cara dura.

Segona observació: Aquests tipus de programes haurien de ser encara més lliures. Van dir-me que aquest darrer ho va ser força. me n’alegro.

Vaig poder veure el tall on una noia basca, amb síndrome de Down,  li demanava a Zapatero el que fa uns dies comentava jo en un post: per què no s’aplica la llei de que en les empreses hi hagi un 2% de discapacitats?

Jo deia: feta la llei, feta la trampa. O sigui, fem tantes lleis com vulguem que després no les aplicarem i no passarà res.

Zapatero va voler quedar bé, com sempre. Inclús la noia va quedar quasi convençuda que un dia d’aquests li arribarà una trucada de la Moncloa de que la cridaran per treballar allà.

Quina cara dura! Quina manera d’enganyar als ciutadans! Quina barra! No sols no faran aplicar una llei que fa anys que està en vigor, sinó que diran que ja l’apliquen.

A qui haurem de votar? Hi haurà algun partit que faci el que diu? Fets i no paraules. Exactament és el que volem els ciutadans.

Etiquetes de Technorati: ,

El meu amic Vincent.

Un amic meu, senegalès, se n’ha tornat a Senegal després que l’hagin despatxat de la feina. Va  treballar tres anys. Va ser un bon treballador. Es un noi fort i valent. Algú m’havia dit alguna vegada: “El Vincent fa la feina de dos”. És un noi honrat, fidel, bon amic. De poques paraules, però de profundes conviccions.

Fins que un dia es va revelar. Suposo que venien mals temps per a l’empresa i van buscar un motiu per fer-lo fora. I aquell dia va contestar a una ordre que a ell li va semblar injusta. Va pensar que ja n’hi havia prou. Que fins allà podia arribar; però que havia arribat el moment de dir que ja n’hi havia prou. I aquell migdia, a punt d’anar a dinar, va contestar al seu cap.

I li van fer una carta dient-li que el sancionaven amb 15 dies sense sou ni feina. Va venir a explicar-m´ho i el vaig animar a que recorregués. Buscaríem un advocat laboralista i tiraríem l’assumpte endavant, passés el que passés. El meu amic laboralista, quan va veure com van anar les coses i el que deia la carta, ens va dir que ho teníem guanyat…

Va haver-hi judici, després que l’empresa no es va avenir a l’acte de conciliació. El meu amic Vincent va guanyar el judici i van haver-li d’indemnitzar 6.000 € pel temps treballat i van haver de pagar-li els 15 dies que no va poder treballar.

A fi de comptes, ell va restar satisfet de com havien anat les coses perquè, la veritat, és que no tenia gaires esperances i no sabia massa com li aniria tot plegat.

Jo vaig pensar que moltes empreses aprofiten aquest moment de crisi per despatxar gent, després d’haver-los exprimit com llimones després d’anys de feina. Quants dies de fred, sol, suor i llàgrimes! Quants dies de feina silenciosa i fen feta! Quants moments amargs! I ara t’ho paguen amb una puntada al cul…

La majoria va venir a treballar per necessitat, per mantenir una família que van haver de deixar allà. La seva vida a vegades es reduïa a treballar i treballar; arribar a casa cansats i haver-se de fer el menjar i anar a dormir per estar una mica descansats. A estalviar tot el que es pogués per poder enviar diners a casa. Però sé que el meu amic Vincent tenia sempre dins seu, en el racó més amagat del seu cor, el desig de poder començar una nova vida a Senegal. El meu amic sempre va tenir un somni que comentava de tant en tant als seus amics: començar un petit negoci a Senegal.

Per això el que més en va alegrar, quan em va dir que marxava, va ser que el meu amic  marxava amb un plànol d’una vivenda que em va ensenyar amb orgull: Al pis de sota hi va un petit bar-restaurant i a sobre la vivenda per a la seva família.

Tant de bo, Vincent, et vagi molt bé i puguis aconseguir el teu somni! Si un dia puc, t’aniré a visitar a Senegal.

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Benaurat silenci

Després d’un dia tràgic de vendaval sorollós com el que vam patir ahir, s’agraeix la calma d’avui. El vent va bufar fort tot el dia. Molestava en tots sentits. Va fer destrosses i morts. La calma i el silenci d’avui s’agraeixen.L’ambient sorollós em desagrada profundament perquè destarota i desequilibra el psiquisme de les persones i fins i tot les bèsties canvien els costums. Ens hem acostumat al soroll i a la xerrameca i hem desvalorat el silenci i els silencis. No defensaré pas la vida monàstica per a tothom, basada en el silenci. Alguns hi estan cridats i altres no. Alguns sabran fruir del silenci i altres no.Però sí que tots necessitem estones de silenci per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per poder reflexionar i pensar en el que ens envolta, en el que fem i en el que som.Diuen que el silenci és incompatible amb la ràdio. Que un petit silenci es fa molt llarg. Jo crec que no. Crec que la ràdio ens hauria d’acostumar als silencis per tal de que poguéssim reflexionar sobre moltes coses interessants que es diuen. Sentim tantes coses que no les podem digerir. El que és irresistible és el parlar per parlar. Parlar per a no dir res. La xerrameca.En la música, els entesos diuen que els silencis tenen molta importància. Diuen que donen valor i rellevància a la melodia. Donen respirs a qui interpreta i a qui escolta. El silenci pausa la vida en general i , per això mateix, ens cal recuperar el silenci i  els silencis. No cal parlar sempre. No cal parlar a tot arreu. No cal parlar per parlar. No cal moure’s sempre. No cal sortir, voltar i viatjar sense descans. També és bonic quedar-se algun cap de setmana a casa, ben tranquil i. si pot ser, en silenci. Podem trobar-nos amb nosaltres mateixos pensant no tant amb el que hem de dir, sinó pensant amb el que potser no ens cal dir.Si no tenim res interessant per a dir, potser val més quedar-nos callats. I, és clar, també m’ho dic a mi mateix això…Etiquetes de Technorati:

Fauna i flora: El pop.

Si us dic que el pop és un animal de la nostra fauna de terra endins em direu que estic tocat de l’ala. Però és veritat: de pops en trobareu a tot arreu: mar endins i terra enllà.El pop és un animaló amb un munt de tentacles. No sé quants, però molts. I els fa servir tots! I més en tingués! Els ocupa tots en tots moments. Mira de fer-se seu tot el que té al seu voltant. Ho agafa tot molt fort i no ho deixa. Costa molt desfer-se dels pops. Viu del que pot arreplegar. Se n’aprofita. Se n’alimenta.A més de tentacles, té uns bons ulls. Ben grossos i ben oberts. De cervell no sé si en té massa, però tampoc té massa importància. No li cal, perquè la feina li fan els altres.Li agrada controlar. Li agrada fer-se seu tot el que l’envolta. S’amaga i espera. I sempre cau algun incaut. Llavors, l’agafa, l’estreny fort i …ja ha begut oli! Ja no se’n pot desfer més.I també hi ha una altra classe de pops:Els mol·luscs cefalòpodes que posseeixen vuit braços amb dues fileres de ventoses en cadascun d’ells. Es caracteritza per tenir el cos tou amb un cervell ben desenvolupat i dos ulls grans i complexos que li donen una bona visió.Poden arribar a canviar, de forma molt ràpida, el color i la textura de la seva pell. Passen gran part de la seva vida amagats entre les roques i forats naturals i moltes espècies, com el pop comú, poden arribar a créixer fins a 1 m. de llarg.Viu en fons rocosos a les zones litorals. A l’hivern el pop comença a acostar-se a la costa per realitzar la reproducció, romanent al litoral fins a la primavera. És un animal de costums nocturnes i s’alimenta de crustacis, peixos petits i mol·luscs.Però aquests darrers no m’interessen gens ni mica… si no és al plat.Etiquetes de Technorati: ,

Amics

Els amics hom els tria. La família no es tria. Et ve donada. Els amics van canviant al llarg de la vida. Se’n deixen uns i se’n troben uns altres.Però n’hi ha que persisteixen. Són aquells amics de l’ànima, Aquells amb qui t’entens sense parlar. Aquells que són còmplices. Aquells amb qui has rigut i amb qui has plorat. Aquells amb qui has compartit.Ahir em van donar la notícia que s’havia mort una amiga. Un càncer de pàncrees  que amb dos mesos la va dur a la tomba. No era una amiga de l’ànima però sí que era una bona amiga.El seu ex marit m’ha donat la notícia. I una cosa curiosa: després d’una colla d’anys de no tenir notícies d’ella, fa uns mesos que ella em va trucar. Vam tenir uns pocs mesos de relacions per internet a través de missatges i xats. Vaig retrobar-me amb ella després d’una colla d’anys.No n’estic segur. Però em dóna la sensació que ella ja sabia que s’estava morint. Però va tenir la delicadesa  de no dir-m’ho. Semblava contenta. Però també és cert que semblava que amagava alguna cosa.Al cel siguis Rosa. Les teves paelles (i tantes altres coses) eren molt bones. Eres bona cuinera. Però més que res:  eres molt bona amiga. Al cel siguis.Etiquetes de Technorati:

Regal d’aniversari

Avui m’he regalat aquest poema de Joan Margarit que vull compartir amb tots els que vulguin.A sota el poso en castellà per algú que sé que em llegeix en aquesta llengua i fa servir el traductor de Google. I no vull que un traductor qualsevol destrossi un poema tan bonic. La traducció és del mateix Joan margarit.ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACAVas arribant a l’illa i ara sapsel que vol dir la vida, el que és l’atzar.El teu arc serà pols damunt la lleixa.Pols seran el teler i la seva peça.Els pretendents que acampen a l’eixidasón ombres que Penèlope somia.Vas arribant a l’illa: els roquerars,com el temps l’Odissea, els bat la mar.Ningú no ha teixit mai la teva absènciani ha desteixit l’oblit sense cap fressa.Per més que, a voltes, la raó ho ignori,Penèlope és una ombra del teu somni.Vas arribant a l’illa: els gaviansque cobreixen la platja no es mouranquan la travessis sense deixar empremta,perquè no has existit: ets la llegenda.Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,i potser va plorar-lo alguna dona,però en el somni d’un poeta ceccontinues salvant-te. Al front d’Homer,etern i rigorós, cada trenc d’albaun solitari Ulisses desembarca.Joan Margarit—————————————————————ULISES EN AGUAS DE ITACAVas llegando a la isla, ahora sabesqué es el azar. Vivir, qué significa.Tu arco será polvo en un estante.Polvo será el telar y la pieza que teje.Los pretendientes, que en el patio acampan,son sombras de los sueños de Penélope.Vas llegando a la isla mientras bateel mar contra las rocas de la costa,igual que el tiempo contra la Odisea.Nadie tejió nunca tu ausencia. Nadievino tampoco a destejer tu olvido.Por más que, a veces, la razón lo ignore,Penélope es la sombra de tu sueño.Vas llegando a la isla: las gaviotascubren la playa y no se moveráncuando al pasar no dejes huella alguna,pues tu no existes: eres la leyenda.Quizá un lejano Ulises murió en Troya,y quizá lo lloró alguna mujer,pero en el sueño de un poeta ciegocontinúas salvándote:en la frente de Homero, riguroso,eterno, cada vez que rompe el albaun solitario Ulises desembarca.Joan MargaritEtiquetes de Technorati:

61: Estreno nova dècada.

19 de gener de 1948. Diu que era un dia de fred i neu. No ho recordo. Era molt petit. Tant petit, que acabava de néixer.Van dir que em dirien i em diria Jaume. No vaig dir res ni vaig protestar, entre altres raons, perquè no sabia parlar. No em sembla malament el nom. El meu oncle (padrí de bateig) també se’n deia. La culpà va ser seva…Almenys no em van posar un nom d’aquests tan moderns impronunciables…De tota aquesta història ja fa 61 anys. Entro en una nova dècada, cosa que em fa pensar una mica. Darrerament sembla que poso més atenció a certes coses, a certs detalls insignificants que sembla que es tornen més significatius i més profunds. I, per suposat, més personals. A vegades aquestes petites coses em semblen metàfores de la vida.Per exemple: Trec una cervesa ben fresca de la nevera i em poso davant de la TV per veure un partit del Barça. Aquesta cervesa, ben fresca, és una delícia que gaudeixo moltíssim. Una cervesa ben fresqueta, amb alguna cosa per picar, no té preu!Però aquesta mateixa cervesa, l’endemà, no val res. Sembla pixats de ruc. S’ha tornat una cosa esbravada, passada, vella, sense gust de res, un líquid que no se sap ben bé què és..I llavors penso: Les darreres dècades de la meva vida no es tornaran com aquesta cervesa que deia? He arribat molt esbravat? Em queda molt de temps encara per arrossegar-me per aquests móns de Déu? Sabré trobar encara expectatives i al·licients per anar vivint? No m’agradaria ser com aquells futbolistes que no es volen retirar i s’arrastren per aquests camps…Bé, esperem que no sigui com la cervesa que us deia. La cervesa esbravada la llancem a l’aigüera. La meva vida encara no la vull llençar. Fins i tot, entrant en una de les darreres dècades de la meva vida.Etiquetes de Technorati:

L’autèntic socialisme

  El socialisme d’alguns fa riure, francament.  Converteixen les paraules en res. Es pensen que el nom “fa la cosa” però en aquest cas no. Perquè ells se n’anomenin, no vol dir que ho siguin. No pas tots, per sort…Socialisme és molt més del que alguns diuen i de les polítiques que fan. També per sort. El poeta Kavafis va escriure que Ítaca no existeix. Allò que existeix és el viatge cap a Ítaca. El mateix es podria dir del socialisme.I també es podria dir que malgrat els naufragis, el viatge val la pena. Això ho deia Eduardo Galeano, (Montevideo, Uruguai).Potser aquests que es diuen socialistes es podrien llegir això que segueix i veure si les polítiques que fan des del govern van en aquest sentit…”SOCIALISME és un camí que fa la gent. Un camí que ha de fer la humanitat sencera si vol arribar a algun lloc que valgui la pena.El socialisme, (el nom pot ser un altre si aquest repugna o té amo), és el camí de la gent que desitja el seu alliberament i s’organitza per aconseguir- lo.“Desitjar l’alliberament” és fàcil de dir, però cal ser pencaire perquè inclou i combina pràctiques complexes. Alliberar-se passa per integrar-se personalment i, així, irradiar autoestima. L’autoestima és la potència per relacionar-nos amb els altres com a companys en una fita comuna. Autoestimaés aprendre a estimar-se amb altres, per a altres.Les fites comunes, on tothom i cadascú s’enriqueix i creix personalment, ni tan sols es poden imaginar sense autoestima. L’autoestima és evangèlica i,per això, humana, en tant que els éssers humans ’assumeixen com a reconeixement i acompanyament, com a creadors. Una fita comuna és, per exemple, la relació de parella. Però també ho és la producciópolítica i cultural de l’espècie, avui espècie biològica, però no pas humana. “Socialisme” és un nom per aquesta esperança multicolor: sóc capaç de construir humanament una relació de parella. En sóc capaç,perquè m’esforço i m’organitzo, de construir amb altres, amb milions, l’articulació amable, fructífera, de l’espècie. Sóc capaç, amb molts, de construir el meu poble, la meva nació. Socialisme, com s’adverteix, és un nom del procés per a la construcció diferenciada, ara, d’un futur, si és que la humanitat, la gent, desitja tenir aquest futur. No té alternativa. “Helio Gallardo,San José, Costa Rica.Etiquetes de Technorati: