Posar sota sospita

Hi ha un tipus de persones que, com que no sóc psicòleg no sabria classificar, que tenen l’habilitat de posar sempre la gent que els envolta“sota sospita”. Vull dir que sempre estan com a receloses, que sempre pensen malament de l’altre. Són suspicaços.

Quan poses una altra persona sota sospita vol dir que no li tens prou confiança, que tens sempre la impressió que et trairà, que no és recta, que té ganes de fer mal. Per això cal vigilar-la de ben a prop. Si no hi ha indicis, cal buscar-los. Cal inventar-los. La qüestió és pensar que els altres sempre busquen el pitjor i sempre van contra tu.

Aquestes persones sempre tenen el lloc assegurat a les empreses i a certs cercles de la societat. Els caps sempre els busquen i els tenen ben a prop. Són els que porten sempre la notícia, el comentari, la xafarderia. I això els va com l’anell al dit: sempre estan ben informats de tot el que passa a l’empresa o al voltant seu.

Però no s’adonen d’una cosa: Aquestes persones deformen la realitat. Trien les notícies i classifiquen les persones segons el seu punt de vista, a vegades molt esbiaixat. I, per tant, són injustos. I, en el fons de tot plegat, vol dir que tenen molt baixa autoestima i són força envejoses perquè no assoleixen llocs o no poden arribar on arriben altres. I per protegir-se ells, no els importa de fer mal als altres. Són extremadament perilloses. On hi ha aquest tipus de persones, sempre hi ha embolics i sempre veuen males intencions on no n’hi han.

La injustícia de  posar  una persona “sota sospita” és un mal del que ens hauríem de vacunar perquè, si no, es converteix en plaga que ho arrasa tot. Arrasa les relacions familiars i laborals i fa que la vida es torni complicada per culpa nostra. I fa que les relacions socials no siguin franques. I fa que tot sigui una xafarderia. I fa que ho vulguem saber tot de tots i a totes hores. I fa que deformem la realitat i que les notícies corrin i corrin… I, ja se sap, quant més corre una notícia, més deformada arriba al seu destí final.

Etiquetes de Technorati: ,,,
Anuncis

La llengua a la Franja

  Segons explica Natxo Sorolla, reconegut sociolingüista de la Franja,des de desembre de 2007 Aragó és l’únic territori que segueix les dinàmiques dissenyades al més pur estil imperial, en la intenció d’homogeneïtzar tots los seus ciutadans. És l’únic territori del seu voltant que no ha desplegat una legislació específica per a protegir i normalitzar la seua diversitat lingüística. Ja tenia aquest honor a nivell de tot l’Estat, des de fa un temps.

  • El gallec té la seua pròpia legislació a Galícia i Astúries
  • L’asturià a Astúries
  • El basc a Euskadi i Navarra
  • Eo català a Catalunya, País Valencià i Illes Balears
  • L’occità a la Vall d’Aran
  • Però ni el català ni l’aragonès són llengües oficials a l’ Aragó.

I a més, avui hem descobert que fins i tot la democràcia més homogeneïtzadora de les que ens envolten, la República Francesa, mitjançant el Consell Regional dels Pirineus Orientals ha aprovat la Carta del català.A efectes reals, segons ens explica Natxo Sorolla. significa que han aprovat la Llei de llengües de la Catalunya Nord. I Marcelino Iglesias, polític clau durant la declaració de Mequinensa i que fins i tot s’havia allistat al PSC, va a la seua protegint lo patrimoni cultural d’Aragó, parlant amb els morts si cal. S’ofereix a protagonitzar les polèmiques que calgui per als béns dels capellans. Però en totes les seus legislatures no ha aprovat una simple Llei de llengües per a Aragó, ni ha deixat per escrit a l’Estatut d’Aragó que s’hi parla català i aragonès.En tot cas, en saber la notícia que la Catalunya del Nord ja tenia la seva Llei , en Natxo diu que s’’ha posat a buscar informació, sense massa èxit, de quins territoris de llengua catalana queden per tenir Llei de llengües.“ La web de Bibiloni m’ha ajudat. I com que la Wikipedia no tenia la informació centralitzada, he creat l’article de Dret lingüístic del català. Podeu completar-lo si voleu (també el del Marc Belzunces, que demana que completem de la traducció de la Carta). En definitiva, tots los territoris tenen legislació sobre el català.Una vegada tancat m’ha començat a vindre un escalfred, tal com anava descomptant territoris que no tenen Llei de llengües. M’he quedat en la Franja sola. I si voleu, hi podeu afegir els 700 habitants del Carxe. Aquí a la Franja només tenim un Estatut que té modalitats lingüístiques sense nom, i una llei de patrimoni cultural que té nom per a les llengües no oficials, sense arribar a desenvolupar mesures de normalització lingüística”.Natxo Sorolla, sociolingüista de la Franja.Etiquetes de Technorati: ,

Els primers 4 catalans de 2009.

El primer nadó de l’any és diu Laia en homenatge a Barcelona, la ciutat d’escollida dels seus pares, Enrique Broggy i Izabela Armesto, tots dos procedents d’Uruguai i residents a la capital catalana des de fa quatre anys i mig, segons han explicat ells mateixos aquest primer d’any a l’Hospital de Sant Pau, on ha nascut la primera catalana del 2009.La nena es diu Laia en homenatge a la capital catalana, que va tenir durant molts anys a Santa Eulàlia com a patrona, abans que passés a ser l’actual Mare de Déu de la Mercè. A banda d’escollir-lo perquè és un nom molt “dolç”, a parer de la mare, també és un gest d’estimació a la ciutat d’acollida, de la qual els pares de la primera catalana es confessen “enamorats” i “molt integrats”.A banda de la Laia, el primer bebè de Girona, Angely, és filla d’una parella colombiana, mentre que la primera criatura nascuda a Tarragona, Hayam, té pares d’origen algerià, i el primer lleidatà del 2009, Adam, és fill d’un matrimoni d’origen marroquí.La notícia, en sí mateixa, no hauria de ser notícia en un país normal. I sí que ho haurien de ser els molts comentaris racistes, poca-soltes i imbècils que he llegit als diaris.Estem condemnats a ser un país anormal i ple d’estults tota la vida? Estem condemnats a no entendre’ns mai a la vida, els d’aquí i els que arriben? Hem de posar al mateix calaix a tothom? No som prou intel·ligents per entendre d’una vegada allò tan assenyat que deia en Pujol que “són catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya”. O allò altre que deia sempre la mare d’en Serrat, que era aragonesa: “La meva pàtria és allà on el meu marit treballa i el lloc que ens dóna de menjar”?Potser ens caldria llegir a tots el llibre d’entrevistes de l’escriptor i periodista Víctor Alexandre ,”Nosaltres, els catalans” (Pòrtic), on recull testimonis de catalans nascuts a l’estranger però plenament integrats al país. L’autor ha volgut destacar que a l’hora de triar els protagonistes del seu llibre no va buscar una uniformitat ideològica però sí una voluntat de formar part de la societat on han triat viure. En aquest sentit, Alexandre ha advertit: “Prefereixo molts catalans no nascuts aquí als que tenen dos cognoms de soca-rel però també molt d’auto-odi”. En aquest sentit, l’autor s’ha mostrat desacomplexadament a favor que algun dia “Catalunya tingui un president senegalès”.L’editor Isidor Cònsul ha destacat la “necessitat” d’un llibre “que m’estranya que no haguéssim fet abans” i Mathew Tree ha volgut cridar l’atenció sobre el fet que “el llibre apunta a una possible solució contra el racisme”. Segons Tree, “a Catalunya hi ha bastant de racisme, com gairebé a tot arreu, però Catalunya no té una tradició arrelada d’identitat ètnica. Catalunya és societat de barreja i amb llibres com aquest es pot fer molta pedagogia. A Anglaterra, per exemple, seria impossible editar un llibre semblant titulat We, the english”.El conjunt dels entrevistats al llibre són: Patrícia Gabancho (Argentina), Najat El Hachmi (Marroc), Sam Abrams (Estats Units), Matthew Tree (Anglaterra), Asha Miró (Índia), Txiki Begiristain (Euskal Herria), Mbaye Gaye (Senegal), Sachimi Sasaki (Japó), Cathy Sweeney (Irlanda), Pius Alibek (Iraq), Klaus-Jürgen Nagel (Alemanya), Adriana Gil (Mèxic), Mia Ramondt (Holanda), Salah Jamal (Palestina), Gabrielle Deakin (Austràlia), Lluís Cabrera (Espanya), Cillie Motzfeldt (Noruega), Raimundo Viejo (Galícia), Saoka KingoloLa Catalunya que ens espera, la real –tant si volem com si no volem- serà una Catalunya diversa i rica en la mateixa diversitat. Això sí: haurem de demanar a les nostres autoritats que siguin capaços de crear aquest fil integrador que ens lligui a tots i, si cal, ser ferms davant de tots els intents que, un dia sí i l’altre també, faran des de Madrid per tal que no puguem fer les necessàries polítiques integradores que inevitablement s’hauran de fer.I és aquí on jo començo a tenir els meus dubtes, veient com van les coses i veient la debilitat en la que ens estem establint.Etiquetes de Technorati: ,,

>Grandeses i misèries d’escriure un blog.

>

Una de les grandeses que considero que tenen els blogs és el tipus de comunicació que s’estableix. Una forma de comunicació nova,original, desconeguda fins ara. Hom obre qualsevol blog i, potser des de milers de kilòmetres, pot establir una comunicació en forma de comentari amb una persona que no coneix, que no sap qui és, que no ha vist mai i que no sap com pensa.

A vegades s’estableix diàlegs interessantíssims entre els lectors a través de comentaris d’uns i altres. He vist entrades de blog amb més de 3000 comentaris. Aquesta és la forma normal de comunicació d’un blog: acceptar que altra gent té punts de vista diferents, que els pot expressar i que es poden aclarir o discutir.

Però també una de les misèries, per dir-ho d’alguna manera, d’un blog és la forma en com s’escriu. Normalment es fa amb un llenguatge col·loquial, senzill, tal com raja. I això porta a no matitzar prou, a no dir les coses com es podrien dir en una conversa llarga on l’interl·locutor és davant teu o en un article de diari que es pensa i es perfila  molt més.

Tot plegat ve a compte d’una entrada que vaig escriure i que va despertar certa pol·lèmica (no pas aquí al bloc sino de forma privada). Segurament que no em vaig explicar prou bé i, per tant, reconec la meva part de culpa. Però també reconec que les interpretacions que es fan de les paraules són lliures i subjectes a diàleg i posteriors interpretacions que, a vegades, es poden tornar interminables.

Per això considero que és important el posterior diàleg que pot sorgir d’una entrada, sigui en el mateix blog o a través de correu electrònic. A mi m’ha passat. He tingut converses ben interessants amb persones a través del correu amb persones llunyanes que no conec de res.

Per això el blog és una nova i revolucionària forma de comunicació , cada dia més estesa i més rica. I no ens hauria de fer por perquè ens fa lliures a tots.

Etiquetes de Technorati:

>FEAPS

>

Aquestes sigles signifiquen “CONFEDERACION ESPAÑOLA DE ORGANIZACIONES EN FAVOR DE LAS PERSONAS CON DISCAPACIDAD INTELECTUAL”.

Aquesta Confederació edita una revista anomenada VOCES que a vegades fullejo. Hi he trobat un article que m’ha interessat (i amb el que hi estic d’acord totalment), que vull reproduir al peu de la lletra. L’ article és de Javier Tamarit, responsable de Qualitat de FEAPS.

CUMPLEAÑOS

!Felicidades, Diego! Felicidades, Sandra!

No, a mi no me toca este año.

¿Cómo que a tí no te toca? ¿Es que tú no te haces un año mayor cada año, o es que naciste un 29 de Febrero?

No, si yo sí cumplo años, pero este año no me toca celebrarlo.

Pues, mira, no entiendo nada.

Y Sandra, con sus 53 años a cuestas y necesidades intensas de apoyo, derivadas de una grave discapacidad intelectual y física, se remueve en su silla, me mira de reojo con sus gafas gruesas ladeadas, lanzando una nueva mirada lánguida hacia la ventana que deja ver al otro lado la persistente lluvia de este otoño. Es Octubre, en el pueblo donde está el centro de día al que asiste, a pocos kilómetros de su casa, humean las chimeneas de los escasos vecinos y poco bullicio hay por las calles.

Un buen día de primavera me dice –indago-, llegó la calidad al centro, era algo así como un sistema de gestión de la calidad e iba a ser bueno para todos, pues todo iba a funcionar mejor.

Hasta entonces cada vez que había un cumpleaños, se cantaba la canción y había risas y abrazos para quien cumplía años.

Pero con eso de la calidad a alguien se le ocurrió decir que había que mejorar eso, que era muy anecdótico, que no estaba “procedimentado” (o algo así dijeron, no me acuerdo muy bien) y que se corría el riesgo de olvidarse de alguien, de no celebrar el cumpleaños de una persona.

Y celebrar el cumpleaños era importante, era tener en cuenta a la persona, y era darle una oportunidad de protagonismo, de bienestar emocional, decían.

Así que lo que se decidió era que había que hacer un grupo de mejora ( o algo asi, decían) para arreglar este delicado asunto.

De este grupo surgió la idea –aunque la verdad es que a mi no me consultaron, porque si lo hubieran hecho á lo mejor yo me habría atrevido a decir que a mí eso no me acababa de convencer, aunque no supiera bien por qué-. Y la idea fue: ¡Celebremos los cumpleaños de los usuarios –y creo que era una de ellos- el último viernes del mes de Junio y, como son muchos, hagámoslo cada año con la mitad de los usuarios!

Y dicho y hecho, lo metieron en un procedimiento, lo realizaron, lo evaluaron y estaban tan orgullosos de ello que a mi me daba pena decirles que eso no me convencía del todo. Pero cualquiera decía nada, con el fervor con que actuaban a lo mejor les daba por mejorar y decidían que los nombres que empezaran con “S” no entraban.

Etiquetes de Technorati: Discapacitats

>Tot esperant OBAMA.

>

Em dóna la sensació que mig món està esperant Obama com un salvador. Aquell déu que ha de venir i que ens ha de salvar; aquell que ens alliberarà de tots els mals.Segurament que no farà res de tot això però sí que pot generar confiança si, només arribar, posa en marxa tot un seguit de mesures que tot el món està esperant.En aquest sentit els analistes no es posen tots d’acord, però sí que la majoria pensa que es farà notar en arribar a la Casa Blanca. El món està inmers en una crisi tan gran que això es fa necessari i urgent. Ahir llegia que, segons el que faci Obama, la crisi pot durar un any o en pot durar tres.Tot plegat em fa pensar que porser un déu no ho és, però quasi. Si serà poderón un home com ell que milions de persones depenem d’ell en molt sentits.Em direm que això ja se savia, que ja ho savíem tots que el president d’ EEUU él l’home més poderós del món. Però és que ara ho palpem; ara ho notem de forma fehafent.Així com els cristians diem ara a l’ Advent: “Veniu, Senyor Jesús”, tots plegats haurem de dir : “Veniu, Senyor OBAMA”.Etiquetes de Technorati: ,

>Tempus fugit

>

Tempus fugit ens deia Virgili a  “Les Geòrgiques” ( “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus”).

El temps vola, se’ns escapa de les mans. Ens ho recorden sovint els rellotges de sol.

Un any més.

Un any menys.

Amb aquesta suada i simple reflexió m’acomiado d’un any que no ha estat del tot bo però que me l’imagino millor que el que ens espera.

Tant de bo els pronòstics s’equivoquin.

Bon any 2009!

 

Etiquetes de Technorati: