Recordeu la xiulada?

Sí, em refereixo a la xiulada que hi va haver al camp de Mestalla a la final de Copa del Rei. Una xiulada molt reveladora de l’estat de les coses per aquests verals i, -vulguin negar o no la realitat- una xiulada que va deixar retratada a molta gent.

En primer lloc, aquella xiulada monumental deixava aflorar els sentiments de molta gent envers el Rei, la bandera, l’himne i  el que tot plegat significa: aquí hi ha nacions descontentes del tracte rebut des de fa segles i del tracte que se’ns segueix dispensant ara mateix. Des tracte que ens dispensa el mateix Rei fins al tracte que ens dispensa el govern central de torn.

En segon lloc, aquella xiulada va fer obrir els ulls a molta gent que només escolta una versió i només veu una cara de la moneda. A Espanya hi ha molta gent que només llegeix un diari, escolta una emissora i veu un canal de TV. Aquesta gent no se’n sap avenir que puguin passar aquestes coses i van posar el crit al cel de seguida i fins i tot busquen culpables per dur-los al jutjat.

En tercer lloc, dir i proclamar ben alt que els nacionalistes no anem contra ningú, ni tenim l’odi que tenen i generen ells. Nosaltres volem ser ciutadans lliures i volem fer -i que ens deixin fer- el nostre camí. No serem espanyols per la força. Ho seran els que ho vulguin ser. I ens sentirem només catalans també els que vulguem sentir-nos-en. I tot plegat sense imposicions perquè jo seré el que vulgui ser i no pas el que em diguin que he de ser. I no val això de condemnar els nacionalismes des d’un nacionalisme potser més exacerbat encara. No s’adonen que el nacionalisme espanyol és més potent i més profund que el nostre i que les portades dels diaris espanyols són quasi sempre un cant abrandat a l’espanyolisme i una negació constant a les coses que passen a la seva "perifèria". I haurien de saber que un ultratge a la bandera és ultratge a qualsevol bandera. Però aquest delicte només s’aplica a la bandera espanyola i mai s’ ha aplicat a cap més bandera. I aquell dia, al camp de Mestalla, es van requisar moltes banderes catalanes. Això no era un ultratge als drets de les persones i a la mateixa bandera?

 

Etiquetes de Technorati: ,,,
Anuncis

Tomás Cacheiro Sánchez ja té pàgina web.

Cacheiro dando de comer a un lagarto

La néta del gran ceramista uruguaià Tomás Cacheiro ha obert una pàgina a Facebook amb el nom del seu avi. No sabeu pas com me n’alegro! Ja havia explicat en altres posts anteriors l’admiració i l’estima que jo li tenia i crec que és una bona eina per a donar a conèixer la seva obra.

L’adreça d’aquesta pàgina és la següent:

http://www.new.facebook.com/tomascacheiro?ref=nf

La seva néta Ana Lía ens explica el que pretén en obrir aquesta pàgina:

"Página creada con el objetivo de agrupar el material que todos tenemos por ahí….con la sensación continua de que algo nos hace falta, y que quizás esto nos llene un poco el vacío que dejó tu partida. Para mi querido Apa.

Ana Lia Mesa Cacheiro"

Aprofito l’ocasió per donar la notícia que el dia 11 de Juny es va presentar el llibre  y que el programa de la presentació duia el següent text:

 

"Rescate de la Memoria Cerámica en el Uruguay".

Se trata de una investigación realizada por Mercedes González, Rosina Rubio, y Carmen Zorrilla, resultado de un proyecto subvencionado por los Fondos Concursables / Ministerio de Educación y Cultura, en su edición 2008.

Cinco ceramistas uruguayos son recordados a través de su obra y de su vida.

Gurvich y su escultura casi lúdica, López Lomba y su sabio tratamiento de las superficies esmaltadas, Eva Díaz y su disfrute de lo imprevisto del Rakú, Cacheiro evocando a la naturaleza, Collell con su fusión de la céramica y la pintura, son los artistas seleccionados para este rescate de la memoria. Este trabajo se propone acercar a todos los uruguayos una parte de su patrimonio cultural, que revela una riqueza aún desconocida para la mayoría. De una forma amena pero rigurosa, estos grandes ceramistas se van revelando como seres humanos y como pioneros de un aspecto del arte nacional que se caracteriza por su calidad y su diversidad.

Estos 1000 libros se distribuirán gratuitamente en Centro Culturales: museos, bibliotecas, liceos, escuelas, etc., de nuestro país, buscando llegar a un público diverso.

 

El proyecto original premiado por el MEC consistía en un libro de 80 páginas de las cuales 64 eran en una tinta y 16 a color.

Gracias a la ayuda de las siguientes empresas y entidades hemos logrado hacer todo el libro en color.
Ellas son: SEMM, Imprenta Imprimex, Escuela Superior de Cerámica, Giorgio Carlevaro Laboratorio de cerámica, Infantozzi Materiales, y Colectivo Cerámica Uruguay.
Colaboran con la difusión: MAPI, Museo Gurvich, Museo Torres García, AgendArte, Arte y Diseño y Montevideo Comm.

 

Per acabar, fer constar que entre els 5 ceramistes hi ha un català, que va néixer a Vic i va anar a viure a l’ Uruguai, on s’establí. Es diu  Josep Collell i es caracteritza per la fusió de la ceràmica i la pintura, amb l’ ús de l’ engalba. Un altre dia ja en parlarem…

 

Etiquetes de Technorati: ,,

No interessa.

Alguna vegada, –no massa, tot sigui dit- m’arriba alguna resposta al que escric. Quan això passa me n’alegro. Entenc que no tothom que em llegeix està en disposició d’escriure en aquell moment. O no pot, o no en té ganes o ho deixa per un després que mai arriba. A mi em passa exactament el mateix i per això ho comprenc perfectament quan això passa.

Si us he de ser sincer, primer que res escric per a mi mateix. El blog el vaig iniciar per poder treure de dins el que en un moment determinat tenia ganes de dir i no trobava a qui, ni potser el moment concret. Tots tenim necessitat d’expressar coses i cada un ho fa a la seva manera. Algunes persones han de xerrar i xerrar i agafen al primer que troben (parella, veí, amic, conegut o saludat). Però han de xerrar. Han d’expressar parlant allò que senten. Altres, som menys xerraires i tendim a ser callats i necessitem expressar les coses per escrit. Jo sóc  d’aquests darrers.

Després ve allò de sentir que et llegeixen, opinen, critiquen o no diuen res. Aquella percepció de que t’estan llegint, analitzant i criticant és una sensació interessant. A vegades penso què sentiran, quina reacció tindran les meves paraules. He d’agrair públicament que mai he rebut una resposta desagradable i fora de to al que he escrit. Ho constato i ho agraeixo. Vol  dir que em llegeixen persones civilitzades.

A vegades tens la percepció que estàs fent soliloquis interminables que no duen enlloc i avorreixen el personal. Cada una d’aquestes percepcions tenen una resposta, una conseqüència, en un mateix. L’èxit dels blogs és justament aquest: Buscar i trobar (o no) la resposta que tots necessitem. Alguna. No trobar cap resposta és un fracàs. És sentir-se mort. Que no interesses a ningú. El nihilisme total.

La vida és feta de preguntes i respostes. Ens preguntem, ens responem, quedem més o menys satisfets amb les respostes i, –com que som inquiets de mena- al final de tot busquem la resposta definitiva que mai arribarà. Perquè no hi és. La resposta definitiva la trobarem en una altra dimensió. No pas aquí.

Algú em diu que em llegeix quasi cada dia. Jo també llegeixo algun blog cada dia. Sempre trobes aquell blog al que et sents proper, que respon preguntes semblants a les que et fas tu mateix, que comenta coses properes a les que tu penses; blogs als que t’uneix una sensibilitat semblant ala teva. Blocs que saps que, quan els llegeixes, t’enrabiaràs perquè, ja de bell antuvi, saps que feriran la teva sensibilitat. Però tots busquem una resposta.

Algun altre et visita de tant en tant i et deixa un petit comentari, com dient-te “sóc aquí. estic viu i et llegeixo”. S’agraeix infinitament. Vol dir que per aquella persona ets viu a través del que escrius. No el coneixes de res però t’uneix alguna cosa.

I, per acabar, el pitjor que et pot passar: Que mai rebis cap resposta. Que tinguis la sensació que no interesses, ni interessa el que dius; que el que escrius importa un rave; que tothom passa olímpicament del que dius o expliques. Que no arriba a ningú. Que no hi ha “feetback” de cap mena. Que tant se val. Que tant els fot…

Llavors és quan comences a preparar la soga i busques l’arbre on penjar-te. Eufemísticament i metafòricament parlant, és clar!

Etiquetes de Technorati:

L’exèrcit a Alfés, què hi feia?

Un altre cop aquesta institució que -en teoria- ens ha de “protegir”, ha tornat a fer-ne de les seves. La setmana passada una brigada de paracaigudistes, formada per més de 100 homes, va acampar sense els permisos pertinents i sense cap tipus de sensibilitat (com ja és costum) en un espai natural com és  la Timoneda d’ Alfés -formació de petits arbustos- que envolta l’aeròdrom d’Alfés. No hi devia haver cap més lloc una més adequat on fer les seves maniobres…

Ipcena va donat la veu d’alerta i ha dit que aquesta acampada està prohibida perquè ocupa part d’un espai protegit des del 1996 per Xarxa Natura, a banda que es tracta d’una àrea ZEPA, dedicada a la preservació de les aus.

Si l’exèrcit no és capaç de respectar un simple espai natural protegit, cóm pot protegir les persones?

Si no té la més mínima sensibilitats amb unes aus i uns arbustos, cóm la tindrà amb les persones?

S’han omplert la boca a més no poder dient-os que l’exèrcit havia canviat una mica i ja no era aquell exèrcit prepotent i gens democràtic, a qui no li calia demanar permisos per a res perquè estava per sobre del bé i del mal. Un exèrcit que tenia tots els drets del món i cap deure. Es veu que les coses segueixen més o menys igual. Perquè se’n van anar de la timoneda quan ells van voler, no pas quan se’ls va notificar que allà no hi podien ser.

I quantes vegades més el govern central, l’exèrcit, els jutges, el comitè  de competició de futbol. la conferència episcopal o qualsevol altre organisme estatal ens passarà per sobre i se’ns pixarà al damunt? Quin tipus d’autonomia tenim? Manem una mica, molt, poc o gens? Potser que hi pensem una mica, ara que durant l’estiu ens vindran males notícies per tots costats en forma de finançaments, estatus i tot el que vulgueu. Aprofitaran l’estiu perquè tothom fa vacances i ningú dirà res.

Etiquetes de Technorati:

Esperit de clan o esperit de grup?

No fa gaire que sortia als diaris la notícia que el Pla d’ Urgell multiplicava per cinc la recollida selectiva de residus, des de l’entrada en servei dels contenidors soterrats el passat mes de gener.

S’ha parlat de resultats “espectaculars”. Crec que, venint d’on veníem, tampoc no s’hauria de fer servir aquesta paraula i s’hauria d’esperar almenys un any sencer per a veure’n els resultats de forma objectiva i valorar-los com cal.

I una pregunta que ens fem tots i que no s’ha respost adequadament, des del meu parer: per què Mollerussa, la capital de la comarca, no participa de la recollida amb contenidors soterrats? Quins motius reals hi ha sota aquesta decisió? S’han donat respostes variades, però cap d’oficial que jo sàpiga. I respostes poc clarificadores.

Del que jo n’he pogut saber i escoltar sobre aquest tema, em dóna tota la sensació que darrera de tot hi ha més esperit de clan que esperit de grup. I m’explico:

L’esperit de clan és un esperit tancat, inaccessible, poc procliu a donar explicacions de les coses, una mica mafiós, amb ocultacions i poca transparència. Mira cap endins, cap a si mateix i només busca el seu propi profit. En una paraula; es mira el melic que, -com se sap-  és una de les parts del cos que arreplega més porqueria…

L’esperit de grup és tot el contrari. Mira cap enfora, és generós, busca el millor per a tots. Hi ha uns projectes comuns que es procuren compartir, encara que sigui poc a poc.

En aquests moments de crisi, no seria el moment de fer projectes comarcals comuns, compartits, per estalviar-se diners, per treure més profit dels pocs recursos de què disposem i que cada dia seran més minsos?

Ser bon governant és saber treure bon profit, de forma honesta, dels recursos en bé de la comunitat. I la comunitat es constituirà i es construirà fent que tots participin d’aquest projecte. El Pla d’ Urgell és una comarca relativament petita en territori, on els pobles són molt propers els uns als altres i on es podrien assajar projectes innovadors,sense costos econòmics tan elevats com en altres comarques.

I el rèdit que se’n trauria seria mot elevat perquè aglutinaria la gent, la faria sentir més integrada, faria sentir-la important i faria que l’autoestima pugés. Tot plegat faria que la nostra comarca fos coneguda com a pionera en idees innovadores.

Qui serà capaç de passar al davant?

Viure i morir al carrer.

Ahir parlava d’ EL CABITO. Al costat nostre tenim molts Cabitos, visquem al país on visquem. Aquí a Catalunya, -a qualsevol poble o ciutat-, tenim gent que viu i mort al carrer. Hi han països pobres on el més normal és viure al carrer per a molts dels seus ciutadans. Neixen, creixen, viuen i moren al carrer.

Hi ha una plana web, que visito de tant en tant, on es tracta de forma excel.lent aquest tema. I ho tracten amb excel.lència, amb sensibilitat, perquè són educadors socials que treballen cada dia al carrer amb aquestes persones, viuen i sofreixen amb elles.

Amb el seu permís (que no he demanat, però sé que em donen) us transcric una molt bona reflexió que ells fan:

http://todoeltiempodelmundo.wordpress.com/2009/05/25/dilema-etic-en-latencio-social/

Entre respecte per la llibertat personal i salvaguardar la salut

Un dels dilemes ètics que ens aborda als professionals i voluntaris que ens relacionem amb les persones que viuen al carrer és el del dubte entre el valor primordial de la salut i la vida de la persona i la seva llibertat personal de no voler canviar la seva situació.

Algunes persones ja han fet del carrer la seva llar i porten masses anys al carrer com per que un canvi en la manera com viuen sigui viscut per a ells com una millora de llur situació. Els pesen massa les mancances presents i les frustracions del passat com per a aventurar-se a qualsevol canvi que pogués suposar una redefinició del seu estatus i rol en la societat. Estan fets al carrer i per al carrer.

Per part nostra, l’actitud d’acompanyament té en compte, precisament, la comprensió del seu present a causa del seu passat. Podem comprendre la desídia, la desmotivació, la manca d’esperança,… Ho podem comprendre i ho respectem.

El dubte apareix quan ens adonem de símptomes en el comportament de la persona que ens fan sospitar que no està decidint lliurement, sinó que la seva decisió és fruit d’alguna possible demència o malaltia mental que l’impedeix actuar amb sentit comú. El dilema se’ns planteja entre les opcions de respectar la seva situació i la seva lliure decisió, o bé forçar alguna intervenció, normalment amb un ingrés hospitalari per a valorar diagnòstic. L’experiència ens demostra que, en alguns casos en què s’ha actuat en contra de la voluntat de la persona (o afavorint el seu estat de salut), aquesta ha aconseguit una millora de la situació i un replantejament en les seves intencions de canvi.

El dilema és més complicat quan la persona corre un risc vital a causa de l’empitjorament progressiu de la seva salut. És en aquests moments quan ens debatem entre continuar respectant la lliure decisió de la persona de no voler canviar llur situació o la necessitat urgent d’apartar la persona del medi que li és hostil sense que ella hi pugui posar remei.

 

Etiquetes de Technorati: ,,,

El CABITO.

El Cabito

Aquest de la foto és “EL CABITO”, un dels personatges més populars que hi ha hagut a Treinta y Tres, una ciutat d’ Urugui on vaig viure tres anys. Tothom el coneixia. Tothom l’estimava. Era com una espècie de figura emblemàtica, unida a un paisatge urbà determinat durant una bona colla d’anys. Fa ja uns quants anys que El Cabito va morir. Em diuen que el recorden i que el troben a faltar, recorrent els carrers de la ciutat amb passets curts i ràpids. Com si tingués pressa, com si tingués moltes coses a fer…

La seva figura s’ha anat fent gran amb el temps. Han escrit coses molt boniques d’ El Cabito. D’ell corrien una sèrie d’històries i anècdotes que s’han anat fent populars i que s’han anat transmetent de pares a fills. Fins on les coses eres verídiques o només fantasia, em sembla que mai se sabrà. Però del que no hi ha dubte és que El Cabito era tot un personatge.

Corrien les veus que quan era petit i anava a l’escola era un nen intel.ligentíssim que després es va anar tornant esquiu, rar i que possiblement devia tenir una malaltia mental. No sé si algú ho sap de cert, però no importa.

El Cabito tenia l’aspecte de la foto: Un home petitó, de barba blanca, amb americana i pantalons que arrossegava i que li tapaven les sabates: un sac a l’esquena on ningú sabia ben bé què hi duia i un pot de llauna a la mà que li servia per menjar, per veure i suposo que per mirar-se’l mentre parlava sol i mentre anava xiulant amb un xiulet molt característic. Un xiulet mescla de despreocupació i de “tant-se-me’n-fotisme”.

Se’l veia pels carrers de la ciutat, caminant o assegut en una ombra a l’estiu o bé prenent el sol a l’ hivern. A certes hores sabia perfectament on havia d’anar. Ja tenia unes famílies determinades que li donaven esmorzar, dinar o sopar. I sabia deambular per la ciutat de forma discreta, sense molestar a ningú i donant poca conversa, a no ser que algun conegut el parés i fes petar la xerrada amb ell una estoneta. No gaire, perquè sempre semblava que fugís.

Dormia a l’ intempèrie. Mai havia volgut lligar-se a cap lloc. Volia ser lliure. De cap de les maneres hauria volgut canviar la seva situació.  Em consta que alguna vegada li havien proposat, sobretot arran d’alguna malaltia. No acceptava. Ell volia estar al carrer. Alguna vegada jo mateix havia mirat de convèncer-lo, però no hi va haver forma humana de fer-ho.

La canalla a vegades se n’enreien d’ell i li preguntaven les taules de multiplicar, que se les sabia com ningú. Quan estava de bon humor, li agradava la canalla. Però la canalla a vegades és una mica cruel i li feien alguna broma pesada, que aguantava força estoicament. I quan, en una conversa, li preguntaves alguna cosa et responia el que ell volia. Sabia fer-se el sord.

De tant en tant recordo El Cabito quan veig alguna d’aquestes persones que viuen al carrer i que ja no en volen sortir. Cóm s’ha de fer per respectar la seva llibertat i la seva salut, tot a la vegada? No és fàcil saber-ho i sempre és molt difícil trobar una solució satisfactòria perquè la crida del carrer és una crida molt forta per a certa gent.

 

Senyor agent: sóc minusvàlida.

El diari “20 minutos” publicava la següent notícia:

“Aquest any, els vigilants de zona blava i verd de Barcelona han imposat vuit multes a una minusvàlida. "Senyor agent: sóc minusvàlida, no em multi. Gràcies. (Eviti la multa i eviti’m haver de fer el recurs)". Al text segueix la transcripció del decret 97/2002, de 5 de març, que autoritza a les persones amb disminució i targeta d’aparcament a estacionar el seu vehicle "sense limitació de temps i sense comprovant".

Aquest és el cartell que, plastificat, llueix la Montse des de fa alguns dies en el seu cotxe, al costat d’una targeta d’aparcament de la Generalitat per a persones minusvàlides. I és que en el que portem d’any, ha hagut de recórrer vuit multes que li han imposat a Barcelona per estacionar el seu cotxe a zona verda o blava.

La Montse sap que el recurs el té guanyat per endavant. "Però és esgotador, em fan perdre temps i diners. Cada vegada que em posen una multa he de fer una còpia, fotocopiar la targeta, anar a Correus i enviar una carta certificada a l’ Institut Municipal d’Hisenda", diu la Montse, que lamenta la "ineptitud o mala llet" d’alguns agents que "desconeixen" la norma i la multen gairebé cada dia que va a treballar en cotxe. I ha imposat una queixa formal al responsable de mobilitat de l’Ajuntament. "Ja n’hi ha prou d’assetjament i discriminació als minusvàlids".

Com si la vida ja no fos prou complicada i dificultosa per a certa gent, només falta que vinguin funcionaris ineptes per acabar-te-la de complicar. No us ha passat mai (a mi si, i vàries vegades) que quan aneu a una finestreta a presentar algun paper, sempre en falta algun? I quan i tornes i trobes un altre funcionari et diu que en falta un altre i que dos dels que portes no calia portar-los. I quan hi tornes per tercera vegada….resulta que són tots a esmorzar i t’has d’esperar una hora perquè el que te l’ha de formar no hi és….

 

Etiquetes de Technorati: ,,