ESTATUT=ESTAT-OUT.

humor4 Així és com ens volen deixat als catalans: Sense sortida!.

Què volen aquesta gent? . Què hem de fer davant d’una senyal tan explícita com aquesta?

Esperem que algú es posi al davant i sàpiga liderar una resposta adequada, perquè ja en comencem a estar farts de ser trepitjats.

Ara queda ben clar que haurem de començar a pensar que si no ens hi volem n’ haurem de marxar. ESTATUT=ESTAT-OUT.

Etiquetes de Technorati:
Anuncis

Sentència del TC: KELEDEN

keleden

Depressió? Problemes amb el cap? Excés de feina? Preocupacions familiars? No arribes a fi de mes?…

ET RETALLEN L’ESTATUT?

AQUÍ TENS LA SOLUCIÓ

KELEDÉN

ARA AMB UNA NOVA FÈRMULA!!!!

KELESDÉN

Etiquetes de Technorati:

González-Faus: teòleg

Gonnzález-Faus en alguns àmbits de la societat potser és un desconegut. Però parlar d’ell en àmbits eclesials i religiosos és parlar d’un mite. És un dels millors teòlegs que hi ha al nostre país i  arreu del món. Els seus llibres els han llegit milers de persones de tot el món.

Encara recordo les seves classes magistrals a la Facultat de Teologia de Sant Cugat del Vallès. Unes classes plenes de gom a gom, que seguíem embaladits centenars de joves, perquè aquell home ens deia coses noves i interessants. Ara, ja retirat de professor però no retirat de la vida i de l’estudi, segueix  treballant per allò en què sempre ha cregut. Té escrits més de 50 llibres i un munt d’articles i és el responsable teològic de CRISTIANISME I JUSTÍCIA.

Arran de l’últim llibre que ha escrit "Presencia pública de la Iglesia, ¿fermento de fraternidad, o camisa de fuerza?", José Manuel Vidal li ha fet una entrevista que caldria llegir i meditar. Us deixo l’enllaç per si algú ho vol fer i us deixo algunes de les frases que ha deixat anar sense immutar-se i esperant que algú les llegeixi i en prengui bona nota, en uns temps en que la jerarquia de l’ església està més a la defensiva que pensant com donar una resposta adequada a les preguntes, inquietuds i problemes dels homes i dones del nostre temps que esperen una resposta des de l’evangeli.

ESGLÉSIA                                                                                               L’Església oficial està massa ficada en una estructura de poder.
L’Església hauria de ser útil i molesta.
L’Església ha d’estar en els llocs on no està ningú.
L’estament més oficial de l’Església està sent profundament infidel al Vaticà II.
Els Papes són presoners de la Cúria romana.
L’Església està nomenant avui els seus bisbes en contra de l’Evangeli.
Ningú li ha dit a l’Església que ha d’estar lliure de problemes.
La missió de l’Església no és ser secta, sinó llevat i ferment.
Hi ha un sector en l’episcopat, més gran del que sembla, que dissenteix de la línia oficial de l’Església.
A Roma li agradaria que les congregacions religioses anessin del breviari al menjador i del menjador al breviari.
L’Església, primer de tot, és la comunitat dels creients.
L’Església accepta les coses amb 200 anys de retard.
Rouco té el poder absolut de la CEE només per un vot.
El que no deixa dormir tranquil a l’Església no és el progressisme o el laïcisme, sinó l’Evangeli.
El problema d’Espanya és que l’Església s’ha ajuntat a la dreta més recalcitrant.
L’Església ha estat la "tonta" ben pagada de la dreta espanyola.
La dreta ha usat a l’Església.

TEÒLEGS
Seguirem a les catacumbes durant algun temps.
El que ha passat aquí amb Pagola, seria impossible a França o Alemanya.
La delació és un dels grans pecats que es donen en l’Església.
A Roma fan cas als "tocats de l’ala" perquè saben que no tenen connexió amb el poble.
Mentre Déu em doni vida, no callaré per tal  impedir que es desfiguri l’Evangeli.

CAPELLANS
El problema de les vocacions no és tant de nombre com de qualitat.
Els futurs capellans conservadors no salvaran el cristianisme a Espanya.
Els capellans del futur convertiran el cristianisme d’Espanya en una secta.    Els moviments neoconservadors solen ser molt piadosos i molt poc il.lustrats.
M’agradaria veure quin tipus de vocacions surten dels moviments neoconservadors.

BASES
Si el poble no passa el seu petit xarampió a temps, acabarà perdent la fe més tard.
El poble ja hauria de saber alguna cosa de la crítica històrica de la Bíblia.

Després d’aquest tast, no us venen ganes de llegir l’entrevista sencera? Jo us aconsellaria que ho féssiu perquè és clarivident, lúcida, il·luminadora i necessària en uns temps en que l’església torna a viure èpoques ben fosques. Podeu trobar-la aquí:

http://www.periodistadigital.com/religion/opinion/2010/04/05/gonzalez-faus-iglesia-obispos-evangelio.shtml

George Orwell i les seves regles

Per començar, reconec que no sé escriure i que m’agradaria saber-ne més. A l’hora d’escriure m’agrada ser senzill i directe. No m’agrada l’estil recarregat i, a vegades, m’abstinc de posar certes paraules per aquest mateix motiu.

Per això m’ha agradat trobar aquestes regles de George Orwell, que era un bon escriptor i, sobretot, un bon periodista. Segurament per aquest mateix motiu el setmanari britànic The Economist encapçala el seu llibre d’estil amb sis regles d’escriptura d’Orwell:

Aquestes regles són les següents:

1) Mai utilitzis una metàfora, símil o qualsevol altra figura d’estil que ja hagis llegit moltes vegades.

2) Mai utilitzis una paraula llarga quan puguis reemplaçar-la per una de curta.

3) Si pots escurçar una frase, escurça-la.

4) Mai utilitzis el mode passiu quan puguis utilitzar l’estil actiu i directe.

5) Mai utilitzis una expressió estrangera o científica si existeix un equivalent en la teva llengua.

6) Trenca qualsevol d’aquestes regles si t’obliguen a escriure alguna cosa que soni fatal.

Els que som simples afeccionats ho fem com podem. Però el cert és que d’escriure se n’aprèn escrivint i cal llegir molt per escriure una mica bé. Són dues coses que van lligades i que massa vegades no se’ls hi dóna importància. De totes formes, he de dir que estic completament d’acord amb aquestes normes i justament -sense saber-ho- és el que procuro fer la majoria de les vegades.

Etiquetes de Technorati:

Sang a la via

Sang, sang, molta sang. A la via, al tren, a terra, a tot arreu.

Tota l’estació de Castelldefels-Platja era un calvari, un sofriment, un cementiri, un hospital, un esgarip punyent. Un crit interrogador al cel. Un infern concentrat en aquell punt i en aquella hora de la nit de Sant Joan.

Cossos destrossats entre la foscor. Somnis esfumats, riures i xivarri emmudits de cop. Paraules estroncades a mig dir. Frases que no s’acabaran mai. Segons eterns.  Crits, llàgrimes, esgarrifances, tremolors, corredisses…

Una nit alegre i esperançada, convertida -de cop i volta- en una nit tràgica. Una nit que havia de ser llarga convertida en una nit eterna.

Corredisses de bombers i d’ambulàncies; sirenes udolant semblants a udols de llop rabiós que ha atacat el ramat de nit i ha fet destrosses en un moment. Comencen les trucades plenes de llàgrimes cap aquí i cap allà. Sembla que no pugui ser. Però si fa mitja hora s’estava dutxant a casa… Però és. Ha passat. malauradament ha passat…

Vides joves segades de cop; pares, germans i amics destrossats. Solidaritat que entra corrents i de pressa en tubs de sang transfusionada. Litres de solidaritat vermella que salva alguna vida i no pot fer res en alguna altra.

Caos i més caos en un primer moment. I silenci, indagacions, càlculs, pressuposicions i dubtes després.

Metges que fan la seva feina. Declaracions afortunades i altres no tant…

Això va ser Castelldefels el dimecres a la nit. Que descansin en pau els que puguin fer-ho…

 

A cada un/a el que li toca.

Escoltava fa uns dies per la ràdio una dona empresària andorrana. No vaig poder escoltar el nom perquè vaig agafar l’entrevista ja començada. Però explicava aquesta dona que de mol jove va haver de fer-se càrrec dels negocis de la família per la mort del seu pare i que als consells d’administració estava rodejada d’homes i que a ella no se l’escoltaven. Quan un home deia el mateix que deia ella, llavors sí que la cosa tenia ressò. Deu ser cert perquè les persones acostumem a ser així de ruques i estem plens de prejudicis.

Aquesta senyora va dir unes paraules que em van cridar l’atenció i que vaig considerar molt justes i molt adequades per retratar la situació que es viu entre homes i dones, des de fa molt temps, en el món del treball i de les empreses.

Deia aquesta senyora: "En el món de les dones en la feina hi han dues etapes: La primera és aquella en la que els homes que tens al costat es pensen que ets "tonteta". La segona és aquella en què els homes que tens al costat es pensen que ets més llesta del que en realitat ets. Jo, ara, estic en aquesta segona etapa".

Sincerament crec que retraten exactament la realitat. Hi han donen que entren a la feina amb un complex de superioritat tan gran  i amb ànim de conqueridora que es fan insuportables. Entren com una elefant en una tenda amb ànim de fer-se notar i destrossant-ho tot. Es tornen ridícules. Fins aquell moment res s’ha fet bé i els canvis han de ser imminents i dràstics per tal que es notin força. Són dones que saben de tot, entenen de tot i tant poden opinar duna cosa com d’una altra. Saben molt d’organització, saben encara més de decoració, saben de neteja perquè a casa seva l’han fet durant anys i han provat tots els productes de moda, saben de cuina, saben d’esport…

És ben cert que fins fa ben pocs anys els homes ho dominaven tot i les donen poc podien dir. Llavors eren els homes qui tenien el complex de superioritat. És veritat que les dones han hagut de fer molts esforços per posar-se al seu lloc. És veritat que en aquests moments hi ha tantes dones com homes preparats tots als mateixos nivells i tan valuoses com els homes. Però d’aquí a voler ser més, a voler-se fer notar, a creure que són més pel fet de ser dona, ja no ho accepto. Hom no és més que l’altre  pell fet de ser home o dona; ni per raó de nom i de "pedigree".

El plus no ve pel fet de ser home o dona. El plus ve pel fet de ser persona justa i equilibrada.

Pren-te temps.

desert d'egiptePren-te el temps per:
Treballar: és el preu de la realització.
Dormir: és la manera de recuperar l’energia.
Jugar: és el secret de la joventut.
Relaxar-te: és el camí de la tranquil.litat.
Llegir: és la base del coneixement.
Fer l’amor: és un dels regals de la vida.
Divertir-te: és part de la l’alegria.
Meditar: és la sendera que condueix cap a Déu.
Fer exercici: és garantia de salut.
Somiar: és el secret per arribar a les estrelles.
Escoltar: és portar pau als que t’envolta.
Ajudar: és una manera de créixer com a ésser humà.
Riure: és el millor remei contra les preocupacions.
Oferir la teva amistat: és el més valuós que pots regalar.
Estimar: és la clau de la felicitat.

Etiquetes de Technorati:

Jaume Cabré, una veu per escoltar.

Sort en tenim de persones com Jaume Cabré (web), el flamant Premi d’ Honor de les Lletres Catalanes! És d’aquelles persones que durant anys han anat fent feina i més feina sense fer soroll. Jaume cabré ha fet llibres, classes, guions per a sèries de TV, guions de pel·lícules… Ha fet una mica de tot, però sempre fent la feina ben feta. Ell -i altres persones com ell- són  persones cultes que han procurat atansar la cultura al poble. Perquè un poble necessita dels savis però també necessita que algú li atansi la saviesa i sàpiga posar-la a l’abast. Necessita persones compromeses amb el país i amb la cultura. Ell ha sabut fer-ho i per això aquest premi merescut.

Va fer un discurs que val la pena llegir, encara que sigui una mica llarg. El podeu trobar en el blog del  Martí Cabré [blog]. Però jo només voldria destacar algunes de les paraules que va dir:

"La meva llengua és la meva pàtria. I treballar per la pervivència de la llengua és una raó de pes per treballar per la independència política".

"Que sigui Espanya la que prohibeixi, en ple segle XXI, que la gent expressi la seva opinió sobre el tema".

"Vull una llengua que visqui en pau, en igualtat de condicions, que no hagi de demanar constantment perdó ni permís per existir".

"Amor, honestedat, veritat. Em temo que no està gaire de moda parlar d’això. No em puc expressar de cap altra manera. La veritat en literatura és un terme que costa d’explicar: és més fàcil viure-la. L’escriptor no escriu allò que la gent preveu que ha d’escriure sinó allò que, si no ho expulsés, no el deixaria dormir; escriu allò que li urgeix expressar per treure-s’ho de sobre. La veritat està íntimament lligada a l’honestedat de què parlava al principi. El lector és capaç de captar-la perquè és inconfusible. El que és previsible, el que provoca indiferència, està renyit amb l’art".

"Però no patiu: la literatura, que també burxa en la història, s’escriu no des de la confortabilitat del pensament únic sinó des de l’austeritat de les soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè, per sort, l’escriuen persones lliures".

Etiquetes de Technorati:

Percepcions errònies.

Percebre adequadament la realitat no és fàcil. Massa vegades ens deixem portar pels nostres pre-judicis que , com diu la mateixa paraula, és un judici anticipat, fet abans d’hora, precipitat, sense els elements necessaris. I generalment és aquí on ens equivoquem perquè, ja d’entrada, jutgem malament i comencem a fer cabòries..

Ahir parlava amb una amiga d’això mateix i li deia que el que hauríem de fer és anar amb el cor més obert cap a les persones, inclús  amb el risc de que ens enganyin. No és fàcil aquesta actitud, ni còmoda. Ens han enganyat tantes vegades! Quan ens atansem a una persona ja hi anem pensant quina ens en farà! Entenc que és difícil anar per la vida amb aquest tarannà. Però n’ hauríem d’aprendre i hi sortiríem tots guanyant. "Piensa mal y acertarás", diuen en castellà. Doncs no, jo no hi crec en això i no vull creure-hi. No vull ser massa càndid, però tampoc vull ser malpensat.

Una vegada vaig llegir un conte hindú que deia que hi havia un gos sense amo que li agradava tafanejar tots els racons i anar amunt i avall. Sempre havia estat un vagabund i gaudia molt amb la seva forma de vida. Però en una ocasió va entrar en un palau,  les parets del qual estaven recobertes de miralls. El gos va entrar corrent a una de les envidrades habitacions i a l’instant va veure que innombrables gossos corrien cap a ell. Aterrit, es va girar cap a la dreta per intentar fugir, però llavors va comprovar que també hi havia gran nombre de gossos en aquesta direcció. Es va tombar cap a l’esquerra i va començar a bordar espaordit. Desenes de gossos, per l’esquerra, li bordaven amenaçadors. Va sentir-se acorralat i envoltat de furiosos gossos i li va semblar que no tenia escapatòria. Va mirar a tots costats i a tot arreu va contemplar gossos enemics que no deixaven de bordar. En aquest moment el terror va paralitzar el seu cor i va morir víctima de l’angoixa.

No trobeu que massa sovint ens passa això mateix a nosaltres?

Etiquetes de Technorati:

El blog de la Ventafocs!

La meva amiga Ventafocs té un blog acabat d’estrenar, que l’ha anomenat"INTERESSANT". La meva amiga tot just comença, però ho ha fet amb tanta il·lusió, que estic segur que ho serà de veres d’interessant el seu blog. Aneu-hi i passegeu-vos-hi una estona. L’adreça és la següent:

http://ventafocs-interessant.blogspot.com/

La meva amiga Ventafocs és mallorquina i ahir ens va regalar un post que comença dient: "Sóc mallorquina, parlo mallorquí i xerr català, o a l’inrevés, com vosaltres vulgueu". Ens diu que alguns no ho entenen això tan evident. I és cert. Això de la llengua comuna és tan senzill i evident que alguns han esmerçat molts esforços en complicar-ho i enverinar-ho.

La gràcia de tot plegat jo trobo que està en el fet que les tonalitats, la musicalitat i l’accent divers d’aquesta llengua comuna ens dóna una riquesa incomparable. I de totes aquestes  tonalitats, possiblement la més musical de totes és la que parlen a les illes daurades, que -al seu torn- també té cada una el seu color i la seva guspira encesa. És com un gran arc de Sant Martí que ens aixopluga i ens aplega a tots amb tota la varietat de colors. I en aquesta varietat hi ha la riquesa, una riquesa que no hem de deixar perdre cuidant i mimant la nostra llengua i fent-la servir tant com puguem.

Hem tingut la immensa sort que, al llarg dels anys, moltes persones d’arreu d’aquesta comunitat han treballat molt per aquesta llengua comuna. Només cal destacar la ingent tasca que va significar el  Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll. I la de tants altres lingüistes que seria llarg enumerar.

Però avui voldria destacar-ne un, que aquest dijous passat acaba de donar la seva darrera classe com a professor de la Universitat de Barcelona. És el Joan Solà, una persona senzilla i humil que ha fet una feina de formiga, una feina callada però que donarà fruits amb total seguretat. Acaba les classes, però continuarà treballant per la llengua comuna en una tasca que ja ha començat: l’elaboració de la nova gramàtica que ha de publicar l’ Institut d’Estudis Catalans, institució de la qual Solà, n’és vicepresident des del juny del 2009.

Per molts anys Dr. Solà!


Etiquetes de Technorati: ,,,