Jo no sóc tonto

Un coneguda cadena de venda d’aparells (d’aquests que moltes vegades comprem quan estem avorrits o deprimits i que després no ens serveixen per a gran cosa) ha divulgat una frase que ha fet fortuna: "Jo no sóc tonto".

Jo em penso que no ho sóc, però sí que estic segur que m’hi prenen massa vegades per tonto. Moltes vegades al dia i en reiterades ocasions. Ser tonto, ser estúpid o ser imbècil, generalment no és culpa de ningú, sinó que és simplement una de les tantes fatalitats que ens toquen a la vida i que no podem canviar. És com haver nascut lleig, alt, geperut, sa o malalt. Però hi han altres ocasions en que sí que podem fer-hi alguna cosa per a no ser tan imbècils. Un amic meu em va enviar fa uns dies una frase que em vaig anotar  perquè és molt certa. Deia així: "Mai discuteixis amb un imbècil. Et farà baixar un esglaó i allà et guanyarà per experiència".

Em prenen per imbècil quan em volen fer combregar amb rodes de molí, em volen fer pensar amb el seu cap i em volen fer creure que no tenim dret a canviar res del "status quo" on estem ingratament instal·lats. Em volen fer creure que la sentència del tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovë no té res a veure amb nosaltres. S’han afanyat a dir-ho ben alt -perquè els catalans ho sentíssim i ens ho creguéssim- alguns membres del Govern central i algú més d’aquí ben a prop nostre.

Però com que no tots els catalans som tontos, alguns no ens ho hem cregut i hem vist que aquesta sentència sí que hi té molt a veure amb nosaltres i que deixa ben clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot impedir un procés independentista. Deixa ben clar també que la independència de Kosovë és ben legal.

I també deixa amb la cua entre cames  alguns que deien que això no podria arribar mai de la vida a llocs com Espanya i, per altra banda,  dóna ales i esperances a molts que pensem que sí que una cosa semblant pot esdevenir a Catalunya si ho sabem treballar, anem una mica units i busquem les complicitats necessàries i indispensables..

I per acabar, una altra bona notícia:

Nou diputats del Parlament de Londres han presentat una moció a la cambra a favor d’un referèndum per la independència de Catalunya.
Punt 509 de la web indicada al final de l’article
– "Que aquesta Cambra observa que més d’un milió de persones han participat en la manifestació del 10 juliol 2010 a Barcelona a favor dels drets reals de Catalunya; es felicita el continuat debat sobre la Constitució de Catalunya; creu que Catalunya és una nació; reconeix que votacions organitzades amb independència mostren una majoria a favor de la independència; expressa preocupació perquè la voluntat democràtica del poble de Catalunya mostrada pel referèndum de 2006 sobre l’Estatut d’Autonomia ha estat violada per la justícia de Madrid en el seu fallo de juny 2010; expressa una preocupació addicional perquè futurs desenvolupaments constitucionals pateixin retallades judicials d’organitzacions que no són neutrals o independents en aquesta matèria; i crida perquè l’Estatut de 2006 s’apliqui tal com s’ha votat a les urnes i perquè els residents de Catalunya puguin lliurement determinar democràticament el seu propi futur." Signat per Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford, diputats del Parlament de Londres.
(Catalan Statute of Autonomy, Early Day Motion, Parliament UK, 14 juliol 2010)  
http://www.publications.parliament.uk/pa/cm/cmedm/100714e01.htm

Us recordo la frase: No baixem cap esglaó que allà els imbècils ens guanyaran per experiència!

Etiquetes de Technorati: ,,,

Alzheimer

Nolasc Acarín és neuròleg i ha publicat un llibre sobre l’ Alzaimer que vol ser un manual pràctic d’instruccions pels mateixos malalts i per a qui els han de cuidar. El llibre es titula: "Alzheimer. Manual d’instruccions", RBA (Columna en català).

Les malalties mentals i les discapacitats psíquiques són realitats que actualment s’afronten de manera molt distinta -i molt millor- que anys enrere. Però encara se’n sap poca cosa d’algunes d’aquestes malalties i els metges a vegades no ajuden prou a donar pautes als cuidadors. Perquè cuidar aquestes persones pot ser dur, molt dur; llibres com aquest ajuden i ajuden molt en tots sentits.

En una entrevista que li fa Núria Escur al Dr. Acarín hi vaig trobar una sèrie de consells, de reflexions i de conceptes que vaig guardar per tal de poder-los compartir aquí. Heus aquí alguns:

"El metge ha d’acompanyar el pacient en la seva malaltia sense envair la intimitat, respectant que pugui escollir les condicions en què vol viure i morir, respectant que vulgui saber molt o bé prefereixi saber poc", escriu després de l’experiència de molts anys comunicant a malalts i familiars el que passa i el que pot passar. Després de tot, apunta el professor, la vida és una història que sempre acaba malament.

Millor saber o no saber?
Saber. Però, en tot cas, mai cal explicar coses sobre les quals el pacient no pregunta.S’informa per petició.

Signes d’alerta
No admetre el trastorn és el primer. És el que s’ anomena anosognòsia. De vegades ens porten un pacient que s’aixeca a les 3 de la matinada per anar a treballar i és jubilat o que surt nu al carrer. El segon és oblidar els noms dels fills, pares o cònjuge. I el tercer, desorientar. En el temps no té tanta importància ("ja hem menjat?"), però després ve perdre’s en l’espai.

L’alzheimer a vegades és més cruel amb els familiars. Algun consell essencial?
Un: amb el pacient s’ha de ser afectuós. Dos: no lluitin contra la seva incoherència, no li discuteixin. I si vol visitar un amic que fa anys que va morir? Li diu que sí, que "ja el trucarem". Però mai castigar-lo dient-li: "No veus que és mort? No veus que això només és la teva imaginació?", Això acovardeix el malalt i acaba per no fiar-se dels altres. S’aïllen. ¿Que té al·lucinacions i veu gent al menjador? Responeu: "Mare, no et preocupis, ara els dic que se’n vagin …".

Què és l’esbarjo?
Tot familiar o cuidador ha de prendre obligatòriament les seves 3 o 4 hores lliures al dia, per a ell. Que el substitueixi una altra persona. O acaben víctimes de l’estrès, emmalaltint ells. Tenir cura dia i nit d’ algú del que no reben res a canvi, ni les gràcies, ni una mirada, és molt dur.

Per a quan recursos terapèutics com en el Parkinson?
No hi ha ni consens en les anomenades "pastilles per la memòria", sobre si alenteixen la progressió en els cinc primers anys. Però hi ha recursos molt eficaços per evitar en el pacient l’ insomni, l’angoixa, la depressió, l’agressivitat. És el que necessiten.

Som l’única espècie animal que el pateix?
No hi ha animals lliures amb alzheimer ni amb esquizofrènia.

Etiquetes de Technorati:

Ens han ben torejat!

bybalasch

Dibuix de by Balasch

 

Avui el Parlament de Catalunya ha decidit prohibir els toros a partir de l’any 2012.Des del meu modest punt de vista, ja era hora! En alguna cosa, almenys són una mica sensats els nostres polítics,per bé que ara hauran d’escoltar invectives de tots tipus, sobretot de la caverna mediàtica madrilenya, que ja s’hi han posat de seguida.

TOREJAR pot tenir dos sentit, segons els diccionari: 1. Lluitar amb el toro esquivant les seves escomeses i procurant matar-lo. | 2. fig. Burlar-se d’ algú hàbilment, aconseguint enganyar-lo.

Parlant del primer sentit no cal dir-ne gaires coses perquè és tot prou clar: El "maestro" torero procura esquivar el toro en tot moment, però el que té entre cella i cella i el seu objectiu final és matar-lo, després d’haver-lo foradat per tot arreu i haver-lo fet sofrir una bona estona.

I el segon sentit encara és més interessant: Torejar vol dir enganyar, burlar-se d’ algú amb habilitat. Us sona tot això? Els catalans ens hem sentit torejats tantes i tantes vegades que alguns avui hem sentit una gran alegria interna. Algú ha dit que no s’ha de barrejar toros amb política…. Mireu els diaris madrilenys i veureu si ho fan o no.

Els grans "maestros" de l’engany, de la burla i de la mentida ara se senten maltractats en el seu honor perquè el Parlament de Catalunya ha tingut la gosadia de tocar la "fiesta nacional". Es veu que tampoc hi tenim dret… Jo em pregunto a què tenim dret els catalans. Algú m’ho sabria dir?

Etiquetes de Technorati:

Jo m’ho creia.

Us he de dir que durant una bona colla d’anys jo em creia que Espanya seria capaç -potser un dia llunyà- d’entendre Catalunya. Pobre de mi! He estat massa crèdul i ho he estat massa temps. Ara ja fa una bona temporada que he deixat de creure veient com estant anant les coses.

Recordo que fa uns mesos llegia que Ambler Moss , que va ser vicecònsol dels Estats Units a Barcelona durant els difícils anys de la dictadura, deia "No veig cap impediment perquè els catalans no facin del seu país el que vulguin. Les limitacions són autoimposades.".

Entre les frases que em van fer pensar hi havia les següents: "Miro la Catalunya dels anys seixanta i la d’ara, i la història és la mateixa. Com deia Gaziel, el debat continua sent: Quina mena de gent som." Moss diu que Catalunya continua en "un camí de decisió permanent". "Quaranta anys més tard el debat és el mateix. Què volem fer, cap a on anem, quina mena de gent som. No és una indecisió, és el contrari; massa decisions polítiques diferents que s’entrecreuen."

Per tant, si en tants anys no s’ha fet camí i no s’ha entès res, vol dir que ja no s’arribarà a entendre mai. Ni en dictadura, ni en democràcia. Res de res. les posicions són les mateixes tant a la dreta com a l’esquerra.
Moss, que va viure només dos anys a Barcelona, s’expressa en un molt bon correcte català i  es confessa un enamorat del país i de la seva gent, i en fa proselitisme. En aquesta entrevista que vaig llegir a l’ Avui veia que ell tenia una visió molt menys pessimista que la que sovint es té des de dins: "Catalunya és un país universal, internacionalista, amb un tarannà molt concret, amb lligams comercials i culturals a tot el món. Catalunya va fent i va fent molt bé."

La gent que no és espanyola ens mira força millor que els mateixos espanyols que sempre s’han malfiat de nosaltres no sé ben bé per quin motiu. Ja sabem, doncs on hem de buscar els aliats en el llarg camí cap a la independència… A Espanya no els trobarem, segur. D’aquells intel.Lectuals d’esquerres que semblava que ho entenien tot i que podrien ser els nostres aliats no n’hi ha cap que piuli. S’han amagat  quasi tots sota les pedres i ha de sortir Santiago Carrillo a defensar-nos. Estem ben arreglats!!!

Moss, continua dient en aquesta entrevista,  que la sentència del Tribunal Constitucional (que encara no s’havia donat llavors) sobre l’Estatut pot marcar un punt d’inflexió i obligar el poble català a decidir. "Són interessants les consultes d’independència d’aquests dies perquè impliquen un esperit creixent cap a la voluntat de decidir."
Creu que si els catalans es decantessin per la independència d’una manera clara a les urnes no hi hauria marxa enrere. Europa ho hauria d’assumir i els Estats Units hi donarien suport: "En pocs anys han nascut nous estats a Europa. Eslovènia és un cas molt interessant. És molt més petit que Catalunya, té 2 milions d’habitants. Mai en tota la història no havia estat un país independent com fins ara. I ara és un estat sobirà membre de la UE. Amb un mercat i una moneda, amb la unitat europea, qualsevol petit territori pot arribar a ser independent. Financerament no es impossible. Abans ho era, però ara no."

I ara hi podríem afegir Kosovo…

Etiquetes de Technorati: ,,,

Jo voldria un President que digués aquestes coses…

Aquest home que veieu aquí, als seus hivernacles de flors, és el Pepe Mujica, actual President d’Uruguai.

Se n’havien rigut molt d’ell perquè deien que un pagès com ell faria quedar malament el país i que no el representaria bé. S’ha dit d’ell quasi tot el que es podia dir de dolent. Els seus detractors se n’han cuidat bé… Però també se n’han dit moltes coses bones, sobretot aquells que el coneixen de ben a prop.

Políticament pot ser discutible i no sé si serà un bon President o no. Cal donar-li una mica de temps i esperar una mica, no us sembla?

Jo ja estaria content que el meu President -i molts altres Presidents- diguessin i creguessin les coses que diu ell en aquest text que us poso a continuació.Són coses que s’entenen i no són paraules buides. Tot al contrari: marquen molt bé tot un camí que, si es pogués seguir, podria transformar un país.

José Mujica  (Presidente de Uruguay):


Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.


Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entraen una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.

Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.

¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!

Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.

No porque sea elegante sino porque es placentero.

Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.

¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!

Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shoppingcenters.

En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.

No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.

Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.

Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.

Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.

Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.

Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.

En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.

LA EDUCACION ES EL CAMINO

Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.

Y mire que es un puente largo y difícil de cruzar.

Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.

Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.

Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.

Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.

Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión encolores, después las transmisiones por satélite.

Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.

Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.

Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.

Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.

Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.

O como los que vieron el fuego por primera vez.

Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.

Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.

Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.

Es abrumador.

Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.

Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.

Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.

Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.

Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano deinformación, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.

Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.


Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.

Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo.

No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.

Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.

Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..

Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación. No hay tarea más grande delante de nosotros.

Etiquetes de Technorati: ,,

Voleu llogar un amic?

Et sents sol? No tens ningú per anar al pub? Doncs el que necessites és un servei de lloguer d’amics. Això és el que s’està posant de moda als EEUU, segons explica el diari The Guardian.

Però, què se sent en passar un dia amb algú que està pagant per ser el seu amic? Seria interessant analitzar les dues vessants del tema: Primerament, per què hem arribat a aquest punt d’haver de llogar un amic. Tant incapaços ens hem tornat per a no poder-ne fer? Tant poc temps tenim per a les relacions humanes que necessitem llogar algú que ens faci companyia o per poder xerrar? I després, què deu sentir "l’amic" fent aquest tipus de feina?. Quin tipus de preparació s’ha de tenir? Quina mena de psicologia s’ha d’estudiar per a fer-la ben feta?

La nota del diari en si mateixa possiblement no és més que una curiositat. Però si ens poséssim a analitzar-la en profunditat donaria molt de si. En una societat tan canviant, on tot es compra, es lloga o es ven, no resulta estrany que surtin aquestes coses que de moment ens semblen tan estranyes i tan allunyades dels nostres esquemes. Però tot arribarà. Abans buscàvem els amics entre els companys de col·legi, al barri o a la feina. Ara els anirem a llogar per unes hores o per uns dies. Igual com es lloga un cotxe o un apartament. I si no ens serveix l’amic l’acomiadarem i en buscarem un altre de més simpàtic, ros i alt. És que a mi m’agraden més els que tenen els ulls clars i saben parlar de futbol…

Es veu que als EEUU hi ha una companyia que fa la primera pela amb aquest tema. Es diu  "rentafriend.com" i està estudiant de quina manera ampliarà el negoci de tant bé com li va. No tardarem massa a veure com aquí a casa nostra algun espavilat copiarà la idea i la posarà en marxa. I segurament que li anirà bé!

Etiquetes de Technorati: ,

Ampla és Castella

 

Tormenta en varela AMPLA ÉS CASTELLA

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.


Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

 

 

 Joan Salvat-Papasseit

( ‘Les Conspiracions’-1922)

Etiquetes de Technorati:

La veritat crema

La inutilitat revestida de verborrea, de càrrecs de confiança o de seients al Parlament és més habitual del que ens podem imaginar en molts àmbits de la vida política. Però si en algun àmbit destaca  aquesta inutilitat és en el dels polítics del nostre país, gent que fa feines de les quals no en té ni idea i que la majoria de les vegades els han posat allà més per motius de confiança que de preparació. Són persones que tenen experiència en una professió determinada, que deuen tenir tota la bona fe del món, però que de cop i volta tenen responsabilitat en coses que no ha vist mai ni de lluny.

Acostumem moltes vegades a donar la culpa a Madrid ( i amb molta raó algunes vegades) de certes inutilitats que són ben pròpies nostres, ben de casa. Feina mal feta, falta de respostes, tacticisme curt de vista, esperit de casta i molt defectes més es deixen notar cada dia més en els nostres polítics.

Un exemple del que dic és la mort dels 5 bombers, avui fa un any, a Horta de Sant Joan. La germana d’un dels bombers morts -Ramon Espinet- acaba d’escriure un llibre amb el títol "La veritat crema", deixant al descobert totes aquestes misèries. Explica tot un munt de coses que s’han amagat, que s’han enredat i que s’han callat, de tal manera que un any després de la desgràcia no hi ha explicacions clares de part de les autoritats, no hi han dimissions i en la única persona que confien és en la jutgessa que s’ha encarregat de l’assumpte i que sembla que se l’ha pres molt seriosament.

En els actes de record i homenatge que s’han fet avui a Horta hi ha hagut fredor entre l’alcalde i les autoritats. Hi ha hagut distància, cares llargues i paraules, paraules i més paraules de part de les autoritats. Discursets que no porten enlloc, no expliquen res i que no acontenten ningú. No ens en cal més de paraules buides!

La mostra d’aquest descontent és que cap familiar s’hi ha volgut fer present i allà s’hi han vist fent pinya totes les mateixes autoritats de l’any passat com si res hagués passat; sense que cap d’elles hagi pensat ni un moment en dimitir. Vergonya, molta vergonya sento dels nostres polítics i dels governants del meu país.

Etiquetes de Technorati: ,

Amb tota la raó els qualifica de miserables…

L’amic Jaume Obradors recull al seu blog un article d’el prestigiós lingüista, Joan Solà. . L’amic Jaume el qualifica d’ interessant i contundent. Jo el qualificaria també de valent, oportú, imprescindible i que hauria de ser obligatori de llegir. Per tant, us el reproduïm tot seguit:

Amb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’ integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres.


Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país. I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!


Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.


Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica. Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.

Joan Solà

Etiquetes de Technorati:

Dos Diegos força diferents

maradona desnudo El setmanari uruguaià BUSQUEDA  publicava la setmana passada un article interesantíssim en al que comparava dos Diegos famosos: Diego Forlán i Diego Maradona.(BÚSQUEDA –  8 de juliol de 2010  "Lo que va de un Diego al otro " por Kid Gragea).

Dic que és article interessant perquè està fet amb molt sentit de l’ humor i a la vegada diu les coses molt clares. Coses que molts argentins no volen sentir, però que ho haurien de fer.

Diego Forlán és un exemple d’equilibri, modèstia, alegria, seny i qualitat, tant humana com esportiva. Ha estat elegit millor jugador del Mundial. 
És un tipus ubicat, simpàtic, modèlic, exemple i referent per a nens i joves. I fins i tot el van nomenar ambaixador de la Unicef. Tot un luxe tenir-lo. Campió en la vida, que és on és més difícil i meritori guanyar. Juga en un país petit que ha lluitat fins al final i ha deixat una bona impressió per la lluita i la modèstia que han mostrat.

I, si agafem el vaixell i travessem el Rio de la Plata, ens trobarem amb  l’altre Diego: Diego Armando Maradona, un dels tipus més abominables que existeixen i que ha fet que molta gent s’alegrés de que la "seva " selecció quedés eliminada.

Només cal recordar les declaracions "sexoràliques" que va fer després del triomf de la seva selecció sobre la Celeste en les eliminatòries, que van recórrer el món, i li van costar dos mesos de suspensió de la FIFA. Ara bé: l’extraordinari d’aquest fenomen repulsiu del món de l’esport  és que per tota la resta del món " el Diego "és un ésser menyspreable, mal educat, superb, groller i des ubicat. Però a l’Argentina és Déu. És difícil de comprendre, no? En lloc de retirar-lo de seleccionador i posar-hi algú una mica més digne i una mica més persona, no han fet més que riure-li les gràcies, deixar que seguís fent el ridícul i fer quedar malament tot un país.

I l’article acaba amb un toc d’humor: "Deia un psicòleg nord-americà que al nen rebel cal persuadir-lo a canviar d’actitud passant-li un raspall de cerres suaus sobre el seu caparró, i si el procediment no funciona, cal usar l’altra part del raspall a l’altra part del nen. És que els nens – i els homes – tenen dues parts ben diferents en ambdós extrems. Maradona tenia màgia a la part de baix, i un curtcircuit impressionant a la part de dalt. Hauria estat millor que s’hagués quedat així, deixant-nos el record del les seves "gambetas", de les seves "moñas" i dels seus golassos, sense tractar de ser després el que no pot ser!" . Perquè el que no pot ser, no pot ser. I si no pot ser, és impossible! És impossible que aquest tipus pugui tornar a ser una persona digna perquè ha demostrat cabalment que no sap aprofitar el munt d’oportunitats i ocasions que li ha donat la vida.

L’article ho diu quasi tot i el que no diu ho insinua. La majoria de gent pensem diferent de com pensen tots aquests argentins que l’exalcen i el posen als altars. I els uruguaians  es poden alegrar de tenir el Diego que tenen i de no tenir l’altre.