Piquets coercitius

images[1]Hi ha mil raons per fer vaga. N’hi han mil més per no fer-ne. Cadascú té les seves i totes són legítimes. El que no és legítim és no deixar treballar a qui vulgui fer-ho amb amenaces de tot tipus.

Sí, us vull parlar dels piquets "informatius", que seria millor anomenar-los coercitius. Escoltant alguns sindicalistes i sobretot veient el que fan i deixen fer avui he retrocedit molt i mols anys enrere. Ja us asseguro jo que s’hi han ben lluït!. No en tenien prou de fer el ridícul durant una bona colla d’anys, callant vergonyosament quan havien d’haver hagut de parlar, que ara han parlat (amb paraules i obres) quan havien d’haver callat. Encara que només fos per vergonya!

Els sindicats s’han tornat un anacronisme, com s’hi han tornat moltes altres institucions d’aquest país. Amb la diferència que amb algunes institucions tothom s’hi atreveix i amb els sindicats no. Molts sindicalistes (no tots segurament) encara ho són perquè tenen un "modus vivendi" còmode, fàcil i allà hi tenen el cul calent.

Aquests dies he escoltat un llenguatge antic, rònec, passat de moda, faltat d’arguments, gastat i cavernícola. No sols no han dit res de nou, sinó que han repetit el de sempre, però ara sense arguments. O millor dit: amb uns arguments que fan riure perquè, en aquests moments concrets de crisi profunda, un Govern com el que tenim poca cosa pot fer.Tot el que s’havia de perdre ja s’ha perdut i no és ara el moment de perdre més coses sinó de mirar de començar-ne a reconquerir algunes amb idees noves i convencent-se que el mon econòmico-social que ens toca viure ja no és el d’abans. Aquests senyors no se n’han adonat encara i em sembla que ja no se n’adonaran.

Fomentar piquets coercitius per no deixar treballar, per paralitzar una societat que necessita treballar i aprofitar tots els recursos no té sentit, és una injustícia que els treu tota la raó que puguin tenir i una falta total d’ètica. No deixar treballar amb formes violentes, punxar rodes, escridassar, tancar polígons industrials i calar foc a pneumàtics  són mètodes cavernícoles. Segueixen fent servir les eines de sempre. la silicona, les pedres, els barrots, el foc i la por. D’això se’n diu senzillament coerció física i moral.

D’aquí una estona els escoltarem dient que la vaga ha estat un èxit. Èxit de què? Èxit per què? Èxit de qui?. I ara què? Canviarà alguna cosa?  En traurem alguna cosa de tot aquest vandalisme o simplement alguns intentaran pescar en les aigües brutes que corren aquests dies?

Tot plegat vergonyós, indigne, repetitiu i digne d’un país  que de cap manera podem dir-ne desenvolupat. Em sembla que per aquests verals hi ha unes quantes institucions que s’haurien de posar urgentment al dia.

Etiquetes de Technorati: ,,
Anuncis

TESTAMENT

images[1]

 

 

 

 

M’agradaria poder un dia escriure aquest testament…

 

 

En arribar, fill meu, l’hora de marxar

et deixaré en herència els meus núvols,

cotons per fer-te més tebis els nius de l’absència.

Núvols encara calents de suor i de sang,

el vapor de la terra que engendra els ideals.

Et deixaré les claus de totes les meves presons

i unes ales ansioses de superar antigues repressions

de somriures negats, de braços rebutjats,

de pors admeses, de goigs mutilats.

En el mateix manat, amb ales i amb núvols,

et deixaré -doblegat- un horitzó

perquè el puguis desplegar cada matí

i poder obrir la teva aventura vital cap a noves direccions.

I un carretada de coratge

perquè no t’enganyin els que menteixen,

perquè no et trepitgin els que manen,

perquè no et comprin els que tenen.

El que et deixo és el que jo he tingut i cultivat

i si ho acceptes, fill,

quan somiïs i volis i lluitis i protestis

jo viuré amb tu.

Etiquetes de Technorati:

“Pell de poble ” a Súria.

images[4]

Convidat per l’ amic Josep Peramiquel, que junt amb la M. Alba Esquius són els directors d’aquesta magnífica representació que s’ha fet durant una colla de dies a Súria, vaig poder assistir ahir al retaule "Pell de Poble" que recorda la tragèdia que va significa l’epidèmia de còlera que assetjà la vila l’any 1885.

Ara fa 25 anys se celebrà el centenari del Vot de Poble a Sant Sebastià i per aquest motiu un grup d’emprenedors van demanar a l’escriptor Agustí Soler i Mas un text que recordés, el més fidelment possible, aquells esdeveniments. Així, doncs, es va representar per primera vegada "Pell de Poble" llavors. Va quedar tan bon regust de boca que ara s’hi ha volgut tornar i -pel que m’han explicat- amb total èxit ja que s’ha omplert en totes les representacions i inclús se n’ha hagut de fer dues més que inicialment no estaven previstes.

"Pell de Poble" és un autèntic espectacle popular en tots els sentits: perquè recorda uns fets tràgics que van succeir a la Súria de la segona meitat del segle XIX; perquè la representació neix del mateix poble; perquè s’hi comprometen a fons vora 300 persones del poble; perquè va dirigit sobretot a la gent del poble, per tal de fer-los memòria històrica d’uns fets molt seus; perquè la manera com es fa la representació és totalment popular ja que hi participen entitats, grups i gent de tot tipus del poble de Súria i es fa a la Plaça Major de Súria. Es representa als mateixos llocs on van passar els fets ara fa 125 anys.

Això té un gran valor en tots els sentits, per l’esforç que significa i pel que representa per Súria. És una manera de fer poble. És recordar. És reviure. És ensenyar a les actuals generacions tota la història passada i és un cant a la vida, a la solidaritat davant d’una desgràcia com va ser l’epidèmia del còlera que va infectar més de 269 persones i va causar la mort d’uns 90 malalts de la població que llavors comptava amb 1.800 habitants, segons explica Jordi Algué Sala, historiador i assessor històric de l’obra que es representa..

És un espectable entranyable, emotiu, senzill i complex alhora. Dura quasi dues hores però es fa curt. Hi ha una mica de tot: teatre, música, cant, ball… I tot plegat en el marc incomparable del Poble Vell de Súria, que ja fa molts anys que el tenen cuidat i arreglat i que val la pena visitar.

Només em resta donar les gràcies per aquesta generosa invitació que van fer-me i felicitar-los a tots per l’èxit aconseguit. I que per molts anys segueixin tenint tantes ganes de fer coses tan boniques.

Etiquetes de Technorati:

D’alçades, profunditats i solituds.

images[1] images[3] L’accident de la mina xilena que ha atrapat 33 miners m’ha fet pensar en aquell tràgic accident del 13 d’Octubre de 1972, en què un avió uruguaià transportava 45 passatgers a Xile, entre ells jugadors de l’equip de rugbi Old Christians, que viatjaven per enfrontar-se amb els xilens Old Boys i que es va precipitar a la Serralada dels Andes. Diversos van morir en la caiguda, altres poc a poc, a 3.600 metres d’alçada, pel fred de 30 graus Celsius sota zero i la manca d’aliment. No obstant això, com una espècie de miracle es va conèixer 72 dies després de l’accident: hi havia 16 supervivents, trobats primer pel traginer xilè Sergio Catalán i després per un grup de rescat, també xilè.

Solitud a la muntanya i solitud a les profunditats. Amb la diferència que els uns es pensaven que ja no els buscaven i els altres saben que es fa l’ humanament possible per rescatar-los. Una gran diferència, certament. Però la solitud existeix en tots ells. Però també l’esperança…

La gratitud amb Xile dels supervivents a la tragèdia dels Andes va quedar segellada per sempre. Per això, quan el grup dels setze va saber dels miners atrapats a la mina San José, van sentir la necessitat de retornar una mica del que van rebre i portar un missatge d’esperança als familiars. Dir-los que els miracles existeixen; que si fa 38 anys la vida els va treure de la tempesta blanca i després van viure vides normals, ells també sortiran del seu forat i podran tenir una vida normal. Per això, Ramón Sabella, José Luis Inciarte, Gustavo Zervino i Pedro Algorta, emocionats supervivents de 1972, acompanyats per un diputat xilè, construint un nou capítol de l’esperança han anat al cor de l’hecatombe.

Ells mateixos expliquen que han quedat impressionats per la tasca tècnica i pel suport i contenció psicològica que es brinda als miners i les seves famílies. El més emocionant de la seva visita va ser la trobada amb les famílies dels miners. Per a un supervivent dels Andes és inevitable recordar la pròpia família, que va estar al peu de la muntanya mentre estaven absents. Les famílies dels miners els van sorprendre amb una cançó de benvinguda i van acabar abraçats i plorant d’emoció. Ells saben que encara estan en una etapa d’alegria i esperança perquè hi ha bones notícies, encara els queda molt per fer per poder treure els seus familiars de la mina i reconstruir a la llum del sol la vida que hi ha allà sota a la foscor.

Atrapats a les altures o atrapats en les profunditats. En el fons de tot plegat és l’etern misteri de la persona:  tots estem atrapats en nosaltres mateixos per mil circumstàncies de la vida i podem optar per ser lliures o no, també per nosaltres mateixos, amb l’ajuda dels altres i per saber aprofitar -o no- les oportunitats que ens brinda la vida.

El misteri d’estar viu i no poder incorporar-se al permanent fluir de l’existència és el que uneix els setze d’abans als trenta-tres que batallen avui per les seves vides. L’esperança de tots és el que fa viure i tirar endavant en les vides personals de cadascú. Cal tenir fe que la terra xilena tornarà a la llum els seus fills que estan en aquest refugi, així com la muntanya xilena va donar una nova oportunitat a aquests altres fills adoptius, que l’ abracen ara amb gratitud. Cal que tots tinguem fe en que la vida ens obre sempre una porta per on sortir, encara que sembli que no hi ha sortida.

Etiquetes de Technorati: ,,,,,

Les amistats

images[3] Tenir amistats és important. Les persones necessitem amics per viure, prosperar i per sentir-nos connectats. Els amics ens ajuden a mirar-nos a nosaltres mateixos. Ens fan veure les nostres bones i males qualitats i reforcen la nostra autoestima. A través de rialles i bons moments ens ajuden a passar per moments d’estrès o tensió. Poden ajudar-nos a seguir endavant. Els amics estan al nostre costat en moments difícils i celebren amb nosaltres els moments de fortuna i èxit. Les amistats són enriquidores i compensen el temps i la feina que tenim en cuidar-les.

La bona comunicació i la lleialtat és el secret d’una amistat saludable, duradora i la clau per solucionar els problemes. Per això és tant important cuidar-les i conservar-les. Mirar de que l’amistat no es refredi. Mirar de no perdre les que un té. Si busquem l’amic perfecte mai el trobarem.  Els altres veuen els nostres defectes tant com nosaltres veiem els seus. Però heus aquí la grandesa de l’amistat: així i tot ens podem estimar i respectar.

Ser amic és ser respectuós i no jutjar; no mirar més els defectes que les virtuts; mirar més els moments bons passats junts i no pas els dolents.

Ser amic o amiga és respectar-se; ser sincer i sencer. Mostrar-se tal cóm hom és. Vull dir que s’ha de dit tot el que és cregui oportú i sembli millor. D’un mateix i de l’altre. Sense ofendre i amb ànim d’ajudar. Ser amic vol dir aguantar coses i ser molt generós. No mirar el temps que hom hi dedica. Fer l’impossible per ajudar, per estar allà quan l’amic o l’amiga ho necessiti.

No cal tenir-ne gaires. Pocs i bons, seria el meu lema. I no cal que siguin a prop. Des de lluny es pot continuar essent amics i ajudar-se molt. A vegades el sol fet de saber que hi són ja et dóna forces per continuar. Una telefonada al seu moment val un imperi.

Ser amic és un continu anar i venir d’emocions, de regals, d’afectes. És un pou d’on es treu aigua per dalt i s’omple per sota contínuament. Ser amic és un transvasament continu de coses, de sentiments, de paraules, d’afectes. Es donar per rebre. Es enriquir-se tot buidant-se. Donant és quan més es rep.

Quan hi hagi conflictes (que algunes vegades és inevitable) hi han unes normes que jo crec elementals:

-Romandre calmat. Reconèixer quan s’està a la defensiva o massa emocional.
-No culpar-se o acusar-se mútuament.
-Enfocar-se en el problema actual, mirar d’analitzar-lo i aclarir-lo.
-Descobrir els factors relacionats amb el problema per tal de corregir-los, si cal.
-Acceptar que la perspectiva de cada un és diferent, no equivocada.
-Estar disposat a demanar disculpes i/o perdó i estar disposat sempre a donar el primer pas per un apropament.

Etiquetes de Technorati:

Qui hauria de fer vaga?

images[2] S’atansa una jornada de vaga general i cada dia ens bombardegen amb mil raons, tant per seguir-la, com per no seguir-la. La veritat és que em sembla que no s’hi haurien d’esforçar tant ni els uns ni els altres: simplement deixar que cadascú faci el que li sembli i que cada un valori si té motius o no per fer-ne. Ja som grandets i se suposa que cadascú farà (amb tot el dret del món) el que més li convingui.

Però jo diria que haurien de fer vaga de forma obligatòria:

els sindicalistes. Haurien de fer vaga de xerrameca. Aniria bé que ja comencessin a callar des d’avui mateix. Ja estem tots informats i prou informats.

els piquets informatius. Aquell dia haurien de mirar de fer vaga i no presentar-se a la “feina” bruta que acostumen a fer quan “informen” pressionant als que volen treballar i a trompades, si cal.

els que rebenten rodes de camió. O els que posen silicona als panys de les fàbriques, o als trens, o als que trenquen vidres dels autobusos…

als que no saben el que significa ser lliure. Potser seria bo que aquest dia deixessin ser lliures els altres i reconeguessin que ningú és bo o dolent pel fet de que faci vaga o no.

aquell que cobren de l’atur i fan feines a l’economia submergida. Podrien fer vaga de cobrar l’atur…

I podríem seguir: Aquell dia (i, posats a fer, ja sempre) podrien fer vaga els aprofitats, els mal educats, els prepotents, els escanyapobres, els vividors, els mafiosos, els explotadors, els que es canvies de jaqueta, els lladres, els delinqüents, els xulos, els ordinaris, els tramposos, els mesquins, les males persones, els covards… i tanta i tanta gent que fa que el món no sigui tan agradable com seria de desitjar.

Bona vaga els que en facin i bona feina als que treballin i santa llibertat per a tothom!

Etiquetes de Technorati: ,,,,

La residència

images[2]Feia temps que no podia més. Ja no l’aguantava més i l’estrès li havia anat augmentant dia a dia i havia arribat a un punt que ja estava al límit d’explotar.

Va anar a veure la treballadora social de l’Ajuntament i li va explicar el problema que tenia a casa i li va dir que ja no podia més. La noia –jove, eficient, maca, molt atent, molt moderna- va explicar-li que les Residències estaven molt plenes i que possiblement s’hauria d’esperar. I que el seu cas era molt especial i que no entrava dins dels paràmetres fixats. Que era la primera vegada que li venien amb una demanda d’aquesta mena i va mirar de convèncer-la com va poder. Però, aparentment, no hi va haver manera perquè insistia i insistia.

Tant li feia esperar! Si podia fer que entrés a la llista ja estava contenta. Esperar un temps era el mal menor i ja s’hi conformava.

Aquell matí es va llevar amb la decisió presa: la Trini, -una bona dona de 75 anys i amb el cap ben clar-, tipa de que el seu fill de 40 anys l’amenacés un dia sí i un altre també de que la portaria a una Residència per a gent gran, va decidir ingressar-lo a ell. Va pensar: Què és això de que a les Residències no més hi hagi d’anar gent gran. Per què els fills ha de decidir sempre sobre els pares grans? Ja n’hi havia prou! Ja estava bé! Va pensar que a partir d’ara s’havia de reivindicar Residències per a fills que no estimen, per a fills que no cuiden, per a fills que només pensen en ell mateixos, com era el cas del seu fill Ramon. Trobava que era just , no?

 

Etiquetes de Technorati:

Tolerància 0

pizarra

Si anéssiu a matricular al vostre fill a un Institut i, en lloc d’un cartell de benvinguda us trobéssiu una pissarra amb el text que cito a continuació, a quin país diríeu que esteu?

 

Acerca del uniforme: Las hembras no usarán más de un par de aretes. Las camisas y blusas se usarán por dentro. No se les harán pinzas, recortes para ajustar al cuerpo o que queden por encima de la saya o pantalón. No sustraer los bolsillos. Las sayas deberán tener  un largo de 4 centímetros por encima de  las rótulas de las rodillas. No se permitirán sayas pélvicas, decoloradas o con marcas de planchado. Los pantalones deberán ajustarse a la altura de los zapatos. No se permiten pantalones pélvicos. Las hembras no usarán maquillaje. No se permiten pulsos, collares, cadenas ni anillos. Los atributos religiosos no podrán estar visibles. Los zapatos serán cerrados y las medias blancas y largas. No se portarán MP3, MP4, celulares. Los varones no usarán aretes, presillas ni piercing . Los cintos deberán ser sencillos y sin hebillas excéntricas, grandes o a la moda, estos deberán ser de color negro o carmelita.

Acerca del cabello: Los pelados, peinados y afeitados deben ser los correctos, eliminando toda excentricidad y modismos ajenos al  uso del uniforme. No se permite en los varones: el pelo largo, pintado, pinchos largos, ni figuras en el cabello. Las hembras no usarán aretes colgantes. Las prendas a usar en el cabello deben ser: azul, blancas o negras. Estas tendrán un tamaño acorde. El cabello de los varones no debe exceder los 4 centímetros.

Ho heu endevinat? Potser no, però segur que us en heu imaginat algun. Doncs sí: aquest país és Cuba.  I això ho explica Yoani Sánchez en el seu blog; diu que és el que es va trobar el dia que va acompanyar a matricular el seu fill Teo al preuniversitari.

Sobra cap més comentari, em sembla.

 

Etiquetes de Technorati: ,

R.I.P. ordinador meu!

images[1] El meu ordinador ha fet figa; ha fet catacrac; ha dit prou; ha acabat els torrons; s’ha mort. R.I.P.

M’ha sabut greu perquè m’acompanyava des de feia una colla d’anys. S’ha mort de vell. Ha resistit virus, cucs, troians, espanyols, romans i cartaginesos. Ho ha anat resistint tot estoicament  durant més de 10 anys. Un atac de cor fulminant i el seu disc dur ha dit prou. Què hi farem! A tots ens tocarà fer la mateixa fi del Cagaelàstics!. Pobret! me l’estimava molt però és llei de vida.

Ara en tinc un de nou: jove, lleuger, flamant, més ràpid que “El Fill del Vent”. El tinc al davant i em diu: Engega’m ja! Vinga, fes-me servir. Des d’avui sóc tot teu i estaré totalment al teu servei. Jo li agraeixo la bona disposició amb que veig que ha arribat a casa i em disposo a engegar-lo per primera vegada.

Serà la il.lusió de la primera vegada (la primera vegada de qualsevol cosa sempre fa molta il·lusió…) o no sé què però jo encara estic més emocionat i feliç que ell.

L’engego amb una certa inquietud. Anirà tot bé? No sorgirà cap problema imprevist?. No. Tot  ha ant bé i se’m mostra davant meu una pantalla nova, amb tota l’exuberància del Windows 7. Nítida, elegant, moderna… Quina il·lusió!

I em decideixo a estrenar-lo escrivint el meu primer post. estic completament segur que, a partir d’ara, els meus posts seran molt millors, més frescos, més joves. Com l’ordinador, vaja! Ell ja se’n cuidarà d’ajudar-m’hi.

Però heus aquí que a mida que vaig escrivint més content que un gínjol veig que sorgeix un problema: quan vull escriure certes paraules l’ordinador no me les accepta. Ho trobo estrany. Pitjo les tecles i allà no hi surt res. Res! Busco un sinònim .Res de res. Canvio la frase. Tampoc no l’accepta.Arribo a la conclusió, després de meditar-hi una estona, que el meu flamant ordinador no accepta paraules lletges, frases altisonants o conceptes negatius. M’escriu tot el que sigui positiu i em rebutja tot el que tingui una connotació negativa… Es veu que aquest noi només vol contar històries maques i de color de rosa.

No sé pas quina solució buscar-hi, però ho hauré de solucionar ràpidament perquè a mi m’agrada comentar les coses que passen, la vida… I la vida té moltes cares i també té la cara negativa… La vida no seria vida si no tingués una mica de tot, no us sembla?

Espero la vostra ajuda i els vostres suggeriments… I, entretant, aniré mirant de parlar-li tranquil.·lament, suaument i miraré de fer-li alguna carícia… a veure si el convenço que no ha de ser així.

 

Etiquetes de Technorati:

“Adiós a los que se quedan…” : Adéu Labordeta!

 

 

LA ALBADA de Jose A. Labordetaimages[1]

Adiós a los que se quedan
y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.

Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.

Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.

Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.

Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra.

http://www.youtube.com/watch?v=GY9M_x5PVmU&feature=fvsr

Amb aquesta cançó vaig conèixer Labordeta sense saber-ho. Resulta que era a l’ Uruguai i el duo més famós del país (LOS OLIMAREÑOS) cantava aquesta cançó. Jo no sabia de qui era però l’escoltava amb delectança.

Anys més tard vaig saber que era de Labordeta i en una actuació que va fer aquí a Mollerussa ens hi vam poder atansar amb la meva dona per explicar-li l’anècdota. Ell ens ho va confirmar: ens va dir que Los Olimareños, -que s’havien hagut d’exiliar del país- van recalar a Barcelona i allà van conèixer Labordeta i li van demanar permís per cantar la cançó.

Va estar molt content  de saber l’anècdota i inclús va tenir el detall de firmar-nos una postal per entregar al Pepe Guerra –un del duo- que nosaltres coneixíem perquè vivia a Treinta y Tres (el poble de la meva dona). Li vam prometre entregar-la en mà  perquè estàvem a punt de viatjar a l’ Uruguai i allà el veuríem. I, efectivament, no només el vam veure sinó que vam poder presenciar una actuació seva i fer-nos una foto amb ell.

Labordeta era moltes coses. Però si ho hagués de dir en una sola paraula diria que era un REFERENT. Una persona íntegra que va lluitar per la seva terra i per les llibertats en uns anys difícils.

Descansa en pau, que nosaltres seguirem escoltant les teves cançons, que seguiran donant-nos la força i l’esperança que tenia la teva veu.