Ve de lluny aquesta mania persecutòria!

Ja us aviso d’entrada –i el que avisa no és traïdor- que aquest post és d’aquells que deixen regust amarg a la boca i agror al cor. D’aquells que no fan massa per llegir en un matí de diumenge que, en teoria, hauria de ser relaxat i hauria de servir per no fer-nos mala sang. però és que vaig rebre aquestes dades ahir d’un amic i no em puc estar de transmetre-us-les.

Espero que no us espatlli el dia!!

Declaracions històriques manifestament anticatalanes

*1625 – Conde Duque de Olivares: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis que gastaros dinero en luchar contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”.

*1725 – José Patiño: “… es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo criminal (Catalunya)…”.

*1906 – Revista “Ejercito y Armada”:* “Hay que castellanizar a Cataluña … Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”.

*1907 – La revista militar: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertat, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

*1927 – Juan Llarch: “Obligar a usar el castellano en Cataluña es hacerles un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas”.

*1934 – Manuel Azaña: “una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cinquenta años”.

*1938 – General Queipo de Llano: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”.

*1939 – Governador Militar Aymat: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del  sol que os alumbra!.

*1968 – Luis de Galinsonga: “Todos los catalanes son una mierda”.

*1968 – Manuel Fraga Iribarne:* “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue  ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general  Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a que atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar”.

*1981 – Santiago Bernabéu: “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”.

*1984 – Leopoldo Calvo Sotelo: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”.

*1984 – José Prat: “Los catalanes sólo son importantes cuando escriben en castellano”.

*1984 – Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”.

*1993 – Pedro Pacheco: “Vascos y catalanes son buitres prestos a recoger la  carroña”.

*1994 – Mercedes de la Merced : “Me preocupa que la
Guardia Civil pueda  llegar a depender de Jordi Pujol, hoy Presidente de la Generalitat , y mañana  de cualquier loco que la pueda presidir”.

*2001 – Juan Carlos I: “… a nadie se le obligó nunca a hablar en  castellano; fueron los pueblos más diversos
quienes hicieron suyo por  voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”.

*2006 – Alfonso Guerra: “Nos hemos cepillado el Estatut”.

*2008 – L’alcalde d’Agón (Aragó): “¡Que los catalanes se mueran de sed, los jóvenes estan hartos de la opresión catalana”, ”Es muy probable que el  pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase  y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que  la Generalitat ha causado”.

*2009 – Alicia Sánchez Camacho: “No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles”.

 
Sense comentaris…..

Anuncis

>Davant la visita del Papa

>

Davant la visita del Papa s’han dit i es diran moltes coses. Totes legítimes i opinables. MOCEOP (Moviment Por celibat opcional) ha emès un comunicat que considero ben interessant i, per això, us el reprodueixo:

 

Davant la pròxima visita del Papa a Santiago de Compostela i Barcelona volem manifestar el següent.

Creiem que aquestes visites haurien de recordar als que les contemplin des de qualsevol òptica els grans valors de l’Evangeli. No estem en contra de que el Papa visiti  les esglésies locals per confirmar-les en la seva fe, ni en contra de que gràcies a elles pugui compartir els problemes de la gent. Estem en contra d’unes visites que, ja d’entrada, es preparen i s’organitzen amb mitjans molt poc evangèlics, que enfosqueixen els missatges verbals.

Ens agradaria que la visita del Papa fos més senzilla, sense tant cost econòmic: el qual obliga a recórrer a aportacions d’administracions públiques i de banquers. No es pot ignorar que aquestes aportacions públiques utilitzen els diners de tots els contribuents (catòlics o no), en uns temps de crisi com els actuals, en ocasions, les esglésies que el conviden, han de recórrer a homes de negoci que el financen, enviant cartes als empresaris perquè ingressin en un compte les seves aportacions econòmiques. No ens sembla aquest sistema exemplar ni edificant. Tampoc no resulta adequat cobrar entrades, com va passar a Anglaterra, al públic que assistia a les misses.

Desitjaríem que l’entorn d’aquests viatges no s’assemblés tant a l’utilitzat per líders polítics, ni a l’exhibit per estrelles del cinema o de la cançó, amb tanta ostentació de poder i tant malbaratament de mitjans. Viatges amb aquest ambient són molt superficials i folklòrics, i fomenten molt el culte a la persona del Papa que, per a major confusió, és sempre rebut, no només com el màxim Pastor de l’Església, sinó com a Cap d’Estat: de fet, en el cas que ens ocupa, serà rebut pels Reis i pel president del Govern.

Ens sembla que en aquest tipus de viatges és molt difícil transmetre els grans valors de l’Evangeli. Aquests viatges papals, seguits per milers i milers de persones, no aconsegueixen actualitzar el missatge evangèlic ni atrauen més gent a l’Església. A això podria ajudar més profundament adoptar canvis en molts aspectes de la manera d’actuar de l’Església: accés de la dona a totes les responsabilitats eclesials, supressió de la llei del celibat obligatori, una altra manera més raonable d’entendre la sexualitat, … Encara que moltes altres qüestions serien també necessàries, com molt bé han apuntat molts teòlegs i pastors.

Així mateix ens agradaria que aquestes visites servissin per denunciar els abusos del sistema econòmic imperant, que produeix tantes desigualtats i injustícies. Que lluny queda l’estil utilitzat en els viatges papals de la senzillesa amb què ho feia Jesús. Ell sempre estava envoltat de pobres, malalts, gent senzilla, pescadors … El Papa hauria aprofitar aquest viatge per compartir amb els que pateixen les terribles conseqüències de la crisi: l’atur, la manca d’habitatges, les rebaixes en l’assistència social als necessitats, els problemes d’una joventut sense futur … I des d’aquí, llançar una paraula profètica de denúncia sobre les arrels d’aquest ordre econòmic pervers, que provoca desigualtats i injustícies arreu del món.

Ens agradaria que la visita es fes en un marc que respecti el principi de laïcitat, i no en base a uns acords Església-Estat,que –desitgem- haurien de desaparèixer. Creiem que aquests acords han de ser suprimits i s’ha de crear un nou marc de relacions en el que quedi clar el principi de laïcitat de l’Estat i d’igualtat de totes les religions, i de totes les creences i no creences. És hora ja de que s’acabin els privilegis de l’Església catòlica, especialment en el terreny econòmic, i també les interferències religioses en actes civils, fent efectiva una real separació d’Església-Estat.

Ens agradaria, finalment, que el Papa -en els seus missatges de contingut específicament cristià- es dirigís només als catòlics i no a tots els espanyols, ja que són molts els que o no són creients o professen una altra religió.
MOCEOP-2 novembre 2010

A un vell ullastre

Aquest vespre les “AMICS DEL BISBE DEIG” fan la presentació aquí a Mollerussa del llibre “Un camí de camins”, recull poètic del Bisbe Antoni Deig

Serà a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes del Consell Comarcal del Pla d’Urgell.

Hi intervindran Mossèn Climent Forné, escriptor, poeta i col·laborador del Bisbe Deig i Antoni Puigvert Romaguera, escriptor i periodista.

Us deixo un petit tast de la poesia del Bisbe Deig.

A UN VELL ULLASTRE

Vell ullastre d’esquerp cim
que brandes, altiu, encara
I a tot vent saps plantar cara:
jo t’estim!
Vell ullastre, cos ferreny,
que l’urpa del temps, ingrata,
et mina, però no et mata:
jo t’estreny!
Vell ullastre caparrut,
que aguantes les maltempsades,
els freds i boires gelades:
jo et salud!
Vell ullastre escabellat,
sense flors i sense fruita,
vencedor sempre en la lluita:
jo t’acat!
Vell ullastre, tremp d’acer,
fortitud que mai no es passa,
valentia d’una raça:
jo et vener!
Vell ullastre! Ton suspir
és desig de primavera
que et poses per bandolera:
jo t’admir!
Vell ullastre salabrós,
sobre el mar estens les branques
i mon cor en tot cor tanques,
amorós.
Lletra: Antoni Deig
Música: Nicolau Espinosa

S’Albaida ha volgut musicar aquest poema del qui fou bisbe de Menorca, en el que s’evoca i es lloa un dels signes més emblemàtics del paisatge menorquí: l’ullastre.

Pareu de tocar els pebrots!

(Dibuix de FER, publicat avui mateix en aquest diari)

Des de fa una bona temporada, a les Espanyes en general i alguns en aquest país en particular, hi ha gent amb ganes de tocar els pebrots ( si voleu que sigui més fi, us ho diré més finament: tenen ganes de tocar allò que no sona).

Hi ha algun Pobre Partit, alguns Ciudadanos, alguns Tribunales (algun d’allà i algun altre d’aquí mateix), alguns polítics, alguns que pretenen la Convivencia Cívica a Catalunya (no caldria que hi patissin tant, la veritat…) que es dediquen quasi exclusivament a aquesta ingent feina de tocar els pebrots a tot allò que faci tuf de català.

Com que segurament no saben prou bé el que vol dir “tocar els pebrots”, miraré de traduir-los-hi i dir-los-hi de maneres diferents per tal que, d’acord al nivell intel·lectual i sensibilitat que normalment mostren, puguin entendre-ho: En castellà “tocar els pebrots” es podria dir amb llenguatge cañí: JODER. O si voleu, també es podria dir de les següents maneres:

estropear, fastidiar, frustrar,jorobar, abortar,aguar, amargar, chafar, acosar, apabullar,enfadar, importunar, incomodar, incordiar, irritar, mortificar, vulnerar, averiar, changar, chingar, escachifollar, escoñar, romper, copular, cubrir, follar, fornicar,
tener sexo, yacer , descomponer, deshacer.

Doncs això. Això és el que pretenen fer, des de fa un temps ençà, aquests il·lustres demòcrates i sensibles ciutadans d’aquesta Espanya de “charanga y pandereta” que ja no té solució i que li encanta el darrer deport de moda: “joder a los catalanes”. No cal dir que troben bona col·laboració arreu. No sé si és que són gent amrgada, envejosa, curta de gambals o gent amb mala fe. Això ja ho deixo a criteri i consideració de cadascú. El que sí que us puc assegurar és que cada dia és dediquen amb més entuasiasme a buscar les pessigolles, tocar allò que no sona i “joder bastante a los catalanes”.

I aquest deport us ben asseguro que seguirà perquè ara ja s’ha obert la veda obertament.Preparem-nos que ens cauran per tots costats…

Joan Solà: Un home íntegre.

Se’ns ha mort Joan Solà. Serà veritat que sempre es moren els millors?. Fa ben pocs dies que s’havia acomiadat dels lectors del diari Avui, en el que hi col·laborava des de l’any 1991.

En aquest darrer article deia algunes coses interessants:

“Avui, fruit d’aquest exercici
d’anys, estic completament convençut
de dues coses: primera, que si
una llengua no ens serveix per
crear-hi comunicació i bellesa, ¿de
què ens serveix?, no té futur; i segona,
del lligam inextricable entre poble,
individu i llengua: una llengua
no pot ser digna i mantenir-se si qui
la parla no viu amb dignitat i confiança
i si el poble que la té com a patrimoni
no és lliure sinó que viu subjugat,
com nosaltres, durant segles
a un Estat que sempre ens ha sigut
hostil. No són poca cosa, doncs, els
guanys.”

El trobarem a faltar, em sembla. Homes com ell sempre es troben a faltar. Era un home humil i un gran lingüista. I una bona persona, pel que expliquen els seus amics. Que és el més important.

Per millorar el teu Currículum

Actualment presentar un bon currículum sembla que té molta importància. Et fan presentar el teu currículum fins i tot per a feines per les quals potser no caldria. Suposo que en el fons de tot plegat hi ha una mica de moda i d’esperit xafarder. la majoria de dades després no es fan servir per a res.

Per això m’ha semblat graciós aquest escrit que he rebut per tal de millorar el nostre currículum per si alguna vegada ens fes falta.

Aquí van alguns suggeriments per millorar l’impacte del "Currículum Vitae":
-Coordinador de Moviments d’Informació Interna
(Zelador)
-Especialista en Logística i distribució de Documents
(Missatger)
-Experta en Teràpia Visual i Distracció Ocupacional
(Ballarina de Club Streep-tease)
-Coordinador Adjunt de Control d’Admissions i Sortides de personal
(Porter)
-Coordinador Oficial de Moviment Nocturn
(Vigilant)
-Distribuïdor extern de Recursos Humans VIP
(Xofer de Taxi)
-Especialista en Logística d’Energia Combustible
(Despatx de Benzinera)
-Auxiliar de Serveis d’Enginyeria Civil
(Paleta)
-Enllaç extern Avançat en Logística de Documents
(Missatger amb Moto)
-Consultor d’Afers Generals i No Específics
(Endevinador, Bruixot, Tirador de Cartes)
-Tècnic de Màrqueting Dirigit
(Repartidor de Propaganda)
-Especialista en Logística d’Aliments
(Cambrer)
-Expert en Classificació i Recollida de Peribles
(Verduler – Venedor de Verdures)
-Proveïdor Qualificat de Sòlids i Líquids en Llocs d’Alta Concentració
(Venedor de Cervesa i Llaminadures a l’Estadi)
-Distribuïdor Extern de Productes Importats d’Alta Rotació
(Venedor Ambulant)
-Experta en Sexologia i Teràpia de Relacions Personals
(Prostituta)
-Tècnic en Manteniment Sanitari de Vies Públiques
(Escombriaire)
-Expert en ‘Freelance’
(Treballa En El Que Sigui)
-Especialista en Maneig de Terres i Plantes
(Jardiner)
-Expert en Distribució de Música i Cinematografia
(Venedor de Discos Pirates)
-Director General Adjunt d’Afers sense Importància
(Diputat)

EL MILLOR DE TOTS
-Tècnic en recepció i arxiu definitiu de Recursos Humans
(Enterramorts)

Mossèn, em confesso que he matat un home…

La nit era molt fosca i freda i els carrerons d’aquell barri de mala mort eren feréstecs i solitaris. Feia por transitar-hi a partir de certa hora de la nit.

Però l’havien citat i sabia que hi havia d’anar si volia que no li sortís massa car no fer-ne cas.Hi estava massa ficat en l’assumpte aquell i ja no podia desfer el compromís que un dia havia fet aquell grup de joves somniadors i somnia truites.

Va entrar al portal i va pujar poc a poc per una escala vella, que en algun temps havia estat pintada però que ja no recordava quan. En temps passats tot allò segurament que havia estat molt millor del que es veia ara.Va pujar fins al 4rt,3a i va tocar el timbre. El silenci era total i li van agafar ganes de marxar corrents .L’espera se li va fer llarga mentre, palplantat, esperava que algú l’obrís.

Finalment algú va obrir. Li va semblar que era l’ Antoni, però no va gosar preguntar-li davant de la fredor amb que el va rebre i davant d’aquell sec: “Passa”. Va conduir-lo fins a una sala on l’esperaven 4 persones més, seriosos i amb cara llarga. gairebé ni va gosar mirar-los. van anar directe al gra:

-Has d’esborrar el Ramon. Liquidar-lo. Donar-lo de baixa. I ho has de fer avui mateix. Ja deus imaginar-te el motiu. Ens l’ha fet massa grossa! Te’n pots anar ara mateix. Aquí ja no hi has de fer res més.

Va baixar les escales pausadament, trist, capcot . Mentre tornava cap a casa seva li van anar venint al cap un munt de records i vivències que havien compartit amb el Ramon, encara que ja feia molt temps de tot plegat… Allò que li havien demanat era molt dur, però ho hauria de fer. El Ramon havia estat el seu millor amic i desfer-se’n ara i d’aquesta manera era una cosa molt grossa.

Arribà a casa i s’assegué davant de l’ordinador pensatiu i seriós. La seva consciència li estava dient que estava fent una cosa molt mal feta. però tirà endavant. Va engegar-lo i va entrar a Facebook. Va obrir la llista d’amics. N’hi havia un munt i va anar-los resseguint amb la vista fins que va arribar al Ramon Santandreu Santacana. S’ho va tornar a pensar un parell de minuts i finalment va disparar. El seu dit va fer “CLIC” damunt d’aquell nom. Havia liquidat en un tres i no res el seu amic Ramon. Per sempre. L’havia mort, l’havia fet desaparèixer de la seva vida.

Aquella nit no va poder dormir. la seva consciència cristiana li deia que allò era un pecat molt greu. Havia matat un home. Un amic.Va aixecar-se i es va dirigir a l’església on hi havia Mossèn Damià –vell i sord- de feia un munt d’anys.Ja en tenia vora 90, però ell cada matí es posava al confessionari per si algú necessitava els seus serveis.

S’hi atansà i s’agenollà davant seu.

-Mossèn, he matat un home…

-Quantes vegades, fill meu?

Llàgrimes

Hi ha diversitat de plors i diversitat de  llàgrimes. A vegades plorem per fora amb gran llàgrimes i altres plorem per dins sense vessar ni una sola. Però el plor i el dolor són inevitables i ens acompanyen sovint. I és bo que així sigui perquè poder plorar quan hi ha dolor és purificador. És dolent reprimir les llàgrimes per no mostrar debilitat quan tots –sí, tots- som dèbils davant de moltes situacions a les que ens enfronta la vida.

Plorar no és sinònim de debilitat. Més aviat és propi de persones sensibles, de persones que són i se senten humanes. I, justament perquè són humanes, gaudeixen, sofreixen, riuen i ploren. Cal deixar lloc per al dolor i les llàgrimes tal com el deixem per al riure, el gaudi i l’alegria.

Explica la història que Boabdil, l’últim rei moro de Granada, va plorar quan va perdre la ciutat i sortia capcot i trist cap a l’exili. Explica la llegenda que va baixar del cavall i, des d’un turó d’on encara es veia la ciutat, va girar-se i va plorar en veure que havia de deixar aquell paradís que havia construït al llarg dels anys. Va ser llavors quan Aixa, la seva mare, va pronunciar la frase que s’ha fet famosa i que ha arribat fins a nosaltres: “Plora, plora com una dona el que no vas saber defensar com un home”.

Aquí hi ha justament l’error. Els sentiments són propis de dones i d’homes. Com el plorar i el riure. Com el dolor o l’amor. Com la soledat i la buidor. I saber expressar aquests sentiments és necessari i n’hauríem d’aprendre tots plegats.

Plorar també és propi d’homes i hauríem de saber trobar els moments i els espais que mereixen un silenci interior per plorar, per pensar, per ser més sensibles, per valorar les pròpies emocions i la des altres. PER ACOMPANYAR I PER ACOMPANYAR-NOS, que és el que necessitem tots per transitar per la vida.

L’inspector de la SGAE

M’ho acaben d’explicar. Diu que l’inspector de la SGAE es presenta a la porta del cel. Surt Sant Pere i li pregunta què vol.

-Vinc a cobrar els drets d’autor, diu ell.
-Aquí no hi ha res per cobrar, diu Sant Pere.

-Com que no? I els Cors celestials, què canten? I els àngels, i els arcàngels i tota aquesta colla de gent que fa música? Miri que jo estic ben informat i sé que hi ha Serafins, Querubins, Trons, Dominacions, Virtuts, Potestats, Principats, Àngels, Arcàngels i potser encara alguna cosa més. Tots canten i toquen instruments. Fan música i interpreten cançons i, ja se sap, per tot això s’ha de pagar.

-Però aquí vostè no hi pot entrar sense el meu permís, que li diu Sant Pere.

-No necessito permís. Jo entro a bars, restaurants, boleres, sanatoris, prostíbuls, poliesportius, geriàtrics, festes majors, cines, teatres i mil llocs més. Per tant, també puc entrar al cel… I si no em deixa entrar, li enviaré els nostres advocats i ja s’entendran amb ells. Bona tarda!

La visita diu que va deixar Sant Pere ben preocupat. A veure com s’ho arreglaran per allà dalt…

 

Això pinta malament

Darrerament, al Joan les coses li pintaven malament. Tot ho veia fosc. Millor dit: tot era fosc a la seva vida.

La dona l’havia deixat per un passerell 15 anys més jove que ell. A la feina li havien dit, feia un parell de setmanes, que l’haurien de fer fora amb excuses de mal pagador. Potser l’empresa tancaria o simplement era una de les excuses. Ja feia un parell d’anys que ell s’arrossegava per nivells molts baixos, igual que l’empresa. La cosa es veia venir… Tots plegats s’arrossegaven com cucs i ara havia arribat l’hora final.

Tot era molt fosc a la seva vida i amb raó. Tenia 57 anys; molt passat, poc futur i un present tirant a negre, aterridor, desesperant…

Pensant-ho una mica i amb un futur tan gloriós només veia una sortida a la seva vida: fer allò que sabia fer; o sigui , pintar. Des de petit que ho pintava tot: pintava parets, pintava quaderns, pintava sofàs, pintava màquines…. i col·leccionava pinzells. Era el que més li agradava a la vida. Havia vist clarament que havia arribat l’hora de fer servir els seus coneixements i la seva tècnica per a sobreviure. Va decidir jugar-s’ho tot a una sola carta i fer servir els pocs diners que li quedaven per fer imprimir un munt de pamflets que hi deia:

S’OFEREIX PINTOR

PER A TOT TIPUS DE FEINES.

ESPECIALITAT:

PINTAR LA VIDA DE COLOR DE ROSA.

TEL 78937641

L’endemà rebia un munt de trucades. Ja tot era diferent. ja tot pintava d’una altra manera.