Adéu. Fins l’any vinent!

Aquest video que us presento per acabar l’any vol dir-nos que a vegades vivim tan atabalats que no ens adonem que la vida va fent el seu camí sense ni adonar-nos-en. TOT VA CANVIANT si nosaltres ho volem fer canviar. Aquesta noia ucraïnesa, amb l’art de les seves mans i una mica d’arena, és capaç de fer meravelles creant i transformant contínuament la realitat. Cal art, però també cal voluntat. La matèria primera i les possibilitats quasi tots les tenim al nostre abast.

La vida, per si mateixa, ja va fet el seu curs. Acaba un any i en comença un altre. Es transforma tot, ens transformem nosaltres, tot canvia i tots canviem. Un canvi d’any és adonar-se d’això: que deixem coses enrere i que en tenim moltes més al davant. El cas és que en siguem conscients.

Un canvi d’any ens pot fer adonar que no hem de perdre més temps pensant en els errors, en l’odi, en la venjança, en les coses dolentes que ens han fet o hem fet, en el xafardeig, en l’auto flagel·lació, en l’auto complaença i en les mil accions i emocions negatives que potser ens han acompanyat aquest any que acabem.

I -al contrari- ens pot fer adonar que cal que gaudim dels minuts, de les hores i dels dies que se’ns van regalant. De les coses bones que ens anem trobant, de la nostra capacitat innata d’experimentar i de gaudir de coses noves, de nous amics, de nous amors i de noves experiències que inevitablement ens regalarà el nou any.

Bon any nou i fins l’any vinent!

Tenim un bon Codi Penal?

Un grup d’experts en dret: catedràtics, jutges i advocats han creat la Plataforma: “Otro derecho penal es posible” i han publicat un dossier en el qual desmunten amb estudis seriosos 13 mites populars sobre els qui delinqueixen:

1. S’afirma que el sistema penitenciari espanyol és benèvol, en canvi és el més repressiu d’Europa :
. La tassa de criminalitat a Espanya és menor que la mitjana europea:
-2008: la tassa de delictes a Espanya és de 46’7 per cada 1000 habitants; a Europa de 70’4
-La delinqüència a Espanya globalment descendeix des de fa 20 anys (Boletín Criminológico del Instituto Interuniversitario de Criminología, nº 116, de setiembre-ocubre 2009); ara bé, Espanya té un dels percentatges de presos més alts d’Europa. En els últims 30 anys s’ha quadruplicat: 1980: 18.583 presos; 2009: 76.771 presos. En els últims 9 anys han augmentat un 70 %: 1900, 45.309 persones; 2009, 76.771
– En el Codi Penal de 1995 s’elimina la redempció de les penes . Aproximadament el 80 % de presos compleix íntegrament la seva pena en la presó. Hi ha qui ha comès delictes sense sang i, tot i així, té una acumulació de penes, que de fet és com si tingués una pena perpètua.

2. S’hauria d’implantar la pena perpètua,de fet existeixen penes perpètues, que per la seva acumulació d’anys de presó i per la seva impossibilitat de revisió són més estrictes que les perpètues d’alguns estats europeus.

3. El perfil mitjà dels presos és d’alta perillositat , doncs no, la majoria no estan empresonats per cometre actes greus i violents.

4. Les presons són còmodes i segures. Són espais en què la mort té una presència constant.

5. De l’existència d’una correlació directa entre augment de delictes i el nombre de persones preses, a la desvinculació entre el nombre d’infraccions penals i l’augment de persones empresonades.

6. Els delictes són expressió de la llibertat humana. Una gran majoria de presos tenen un vinculació directa amb situacions d’exclusió social. És molt fàcil de carregar-los la culpa i fer-los servir de cap de turc.

7. Del sistema penal protegeix les víctimes, al sistema penal les manté en sofriment sense oferir diferents possibilitats de reparació del dany.

8. Només es compleix una part de les penes. Les penes es compleixen íntegrament i la gran majoria de presos ho fan en recinte penitenciari.

9. S’haurien de limitar els permisos per seguretat ciutadana. Doncs bé, els permisos de sortida són un instrument rehabilitador necessari, humanitzador i d’escàs risc.

10. La llei del menor és molt tova i no castiga, ara bé, la intervenció penal entre majors de 14 anys i menors de 18 és superior a la dels adults, i les sancions acostumen a ser molt més dures.

11. De la pretesa eficiència del sistema penal a la manifesta incapacitat del sistema penal per resoldre satisfactòriament els conflictes.

12. N’entren per una porta i en surten per una altra a molts entren a la presó, fins i tot, sense haver estat jutjats.

13. Del pressupòsit els delinqüents, en general, són persones sense moral i compassió a, en més casos del que es pensa, tenen un sentiment de penediment i estarien disposats a reparar el dany causat.

Sobre el desenvolupament de totes aquestes 13 tesis, aneu a Otro derecho penal es posible 

http://www.otroderechopenal.aldeasocial.org
   

(Extret del blog de l’amic Jaume Obradors Suades “Des del Bages”)

La justícia restaurativa

L’amic Jaume Obradors,  en el seu blog Des del Bages, explica la seva experiència de voluntariat a la presó Els Lledoners. Em sembla prou interessant difondre-la.

 

Després de sis mesos d’exercir el voluntariat en una de les presons més modernes de Catalunya: Els Lledoners (Bages)

Aquest juliol passat vaig començar d’anar, com a voluntari del SEPAP, una mica atemorit, a la Presó dels Lledoners. Ara ja m’hi passejo molt més relaxadament. Encara recordo les zigazagues que vaig haver de fer el primer dia abans d’arribar als mòduls, les quals em van fer perdre l’orientació de l’espai. En arribar davant dels mòduls, vaig poder contemplar un Santuari i unes muntanyes que m’eren familiars, però que no acabava de situar, perquè estava desorientat. I no us penseu pas que el dia següent ho entengués, em va costar molt. Ja sé que jo tinc una memòria visual desastrosa, tanmateix sóc de la zona! A mi aquest fet ja em diu molt, després de saber que un pres d’una presó espanyola quan li van preguntar què faria el primer dia que sortís, va respondre: un Km en línia recta. Un company veterà de l’entitat ens comentava que els presos quan surten per primer cop es troben totalment desorientats i no saben cap a on han d’anar.

Un altre fet important: els primers presos amb qui vàrem conversar eren nois de 30 a 40 anys que ja portaven 10 anys o més a la presó i els en quedaven uns altres tants, tot i no haver matat a ningú – segons ells-. Han sortit, han tornat a entrar, tenen judicis pendents. Tenen dones amb fills a fora de la presó amb les quals algun no ha conviscut mai. I t’adones que la pobresa s’estén a tota la seva família. Més endavant vaig començar a descobrir els immigrants: magrebins,asiàtics, sud-americans, de l’est, sud-saharians…amb moltes dificultats per entendre’ns. Aquests darrers encara estan més tenallats per la misèria, tot i que fa poc que hi són: alguns enxampats al Port per portar droga, altres per discutir-se amb la seva ex-dona al carrer. Recordo un sud-americà, molt ben educat i amb estudis secundaris amb quatre anys de presó per haver intentat passar droga al Port de Barcelona – poca en devia portar, ja que les penes per entrar droga eren molt dures: 9 anys de presó. Ara amb el nou Codi Penal, que va entrar en vigor el dia 23 de desembre passat, s’han reduït molt, sempre que no formin part d’una xarxa. La dona d’aquest últim noi fa poc va tenir un accident en què va morir el seu fill de dos anys. El vaig trobar abatut i sense ni un euro per poder comunicar-se amb la seva dona, que vivia a casa dels seus germans al seu país. De la nova situació d’aquest noi me’n vaig assabentar per aquells primers amb qui vaig entrar en conversa als primers dies: també a la presó hi ha gestos semblants al bon samarità de l’evangeli!

La situació és molt complexa i la diversitat és enorme: nois de moltes nacionalitats barrejats amb altres d’aquí de llarga i curta durada: un còctel explosiu al mig del pati, l’únic lloc comú de vida social. Tots voldrien treballar i no hi ha treball , i encara menys, redempció de les penes. Amb tot, voldria deixar molt clar que hi he trobar molt bona acollida per part dels nois i noies funcionaris que fan els serveis de vigilància, des del director al simple vigilant, passant per les assistents i treballadores socials. No m’ho pensava. Evidentment parlo en general, a tot arreu hi ha de tot.

Bé, mentrestant m’he anant formant una mica i he descobert que la millor justícia és la restaurativa: aquella en què la víctima i l’agressor es poden reconciliar. Per la víctima és important poder veure el rostre de l’agressor i poder-li demanar per què ho va fer, altrament dirà mil penjaments sobre la justícia, ja que no es traurà l’agressor del seu imaginari per més que se’l condemni. Els qui tenen experiència de mediació t’expliquen casos de reconciliació gairebé impensables. Però el dret penal espanyol no va per aquí. Els jutges estan educats en una justícia punitiva: a tal delicte, tal pena. Una versió atenuada de la llei del talió: ull per ull, dent per dent. Les violències sempre sorgeixen d’unes crisis, és a dir, d’altres violències que són difícils de suportar. Les presons són “el chivo expiatorio”, és a dir, el sacrifici de l’altre per restaurar el desequilibri, la crisi que s’ha provocat en no acceptar el diferent per por d’alguns de perdre la seva bona situació (estic aplicant la teoria de l’antropòleg francès René Girard sobre l’origen de la violència i la necessitat del sacrifici o de la víctima emissària per restablir l’ordre diví i/o humà. És evident que tant l’actitud de Jesús de Natzaret com la no-violència impliquen una consciència totalment diferent: Jesús no vol víctimes ni cap sacrifici! S’ha acabat el fet de culpabilitzar els més febles! Però això potser només ho entenen els més senzills! El mite de Nadal – amb sentit antropològic- per més que posi en relleu la gratuïtat i la transcendència dels fets, aquesta sempre potencia el Sí de la voluntat de cada membre: Josep, Maria i Jesús. A l’inrevés del mite grec d’Èdip, en el qual aquest mata el seu pare, s’ajunta amb la mare – sense saber-ho- i queda cec per la ceguesa del Destí. Tampoc s’assembla al mite de la Deessa de la Raó de la Il·lustració, la il·lusió que amb la intel·ligència ho resoldrem tot, denunciat profèticament per Nietzsche i els moviments d’avantguarda de principis del segle XX, i consumat el seu esfondrament per les dues guerres mundials, pel feixisme, nazisme i estalinisme. No oblidem que la il·lustració va justificar la compra d’esclaus sud-africans per garantir que els europeus poguessin continuar tirant safrà a l’olla, en canvi el mite de Nadal és universalment inclusiu: olla per a tothom, altrament no s’entén el pessebre.

Lluny de casa

Ahir a la tarda em va trucar una noia peruana per una qüestió de feina. Va aprofitar per felicitar-me les festes i també jo a ella. Li vaig preguntar com havia passat ella el dia de Nadal  i em va sorprendre quan em va dir: “como un dia qualquiera” perquè aquí –deia ella- aquestes festes se celebren tan diferent del seu país que no les pot celebrar.

Quan va penjar el telèfon vaig quedar-me pensant una estona i em van passar pel cap tot un seguit de pensaments que m’agradaria compartir.

És una mica trist tenir els peus en un país i el cap en un altre. Ja sé que és una mica inevitable, a vegades i en certs moments, pensar en la família que és lluny, en el teu país d’origen, en les costums, en el clima que hom ha viscut de petit i que t’ha anat modelant i t’ha anat fent tal com ets. En certs moments és comprensible. Però el que és incomprensible és que això succeeixi cada dia. Que aquí només s’hi vingui per treballar i guanyar uns diners i després tancar-se a casa amb els teus compatriotes, parlant només dels teus temes , de la teva gent, del teu país… i tancant totes les portes a les coses d’aquí. Aquest país on viuen no els diu res. No senten gens seu, ni proper, cap dels temes d’actualitat que porten els diaris o surten a la tele. La única tele que veuen és la del seu país amb les parabòliques que entelen balcons i terrats i que els manté fidelment connectats a milers de quilòmetres.

El poeta i filòleg Ricard Mirabete té una frase en el seu llibre Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) que resumeix aquest sentiment: “Ser d’on no hi visc, romandre on no hi sóc”. Hi han milers de persones que viuen en un món que no és el seu. Són arbres trasplantats que van fent la viu viu, però que mai arribaran a ser un arbre sa, fort i ben format; un arbre ben arrelat i amb ganes de donar fruit. Ja sé que no tots els immigrants són iguals ( per sort) i que molts saben fer aquesta transformació necessària per a ser feliços on el destí o la necessitat els ha portat. No parlo d’aquests. Parlo d’aquells que, per més anys que passin, aniran perduts, des ubicats i  seran incapaços de celebrar una festa nova diferent a les seves, seran incapaços de tastar un plat nou i descobrir-hi un nou sabor; seran incapaços de fer amics nous que segurament que els enriquirien i, a la vegada, ells tindrien la possibilitat d’enriquir-los. Parlo d’aquells que no entendran mai res del que veuen al seu entorn, patint molt i fent patir.

Per aquesta gent, aquests dies de Nadal lluny de casa són dies fatals; dies de nostàlgies allargassades i de plors que ploren; dies de tristor infinita i de torrons amarg; dies de xerrades llargues des de les cabines telefòniques dels cybers. Trist, però real.

Per acabar, us deixo uns versos d’en Ricard Mirabete que poden il·lustrar totes aquestes reflexions:

 

Remoure la pols dels marges
besar prenys de terra al palmell
deixar-se endur pels turons
de tots els matins. Sargir la clivella,
fer-se nit amb el dol.
Recomençar, estimar,
obrir nous viaranys que no s’acaben en tu.
Estar a l’inici de l’esperança.

Pregària de Nadal

Un bon amic m’ha fet arribar una pregària de Nadal escrita per Mossèn Jesús Huguet, una molt bona persona, un home molt lúcid, molt intel·ligent i un dels molt bons capellans que té el Bisbat de Solsona. Mossèn Jesús Huguet és el principal impulsor del Fòrum Ondara, del qual se n’ha parlat tant aquests dies amb motiu de la carta que han adreçat al nou Bisbe de Solsona. Va ser professor del Centre de Pastoral de Barcelona durant 20 anys. Ara “em dedico als vells i als malalts, els pobres del nostre temps, des de la parròquia de Solsona”, com diu ell mateix en una recent i interessant entrevista al diari Público. Aprofiteu l’enllaç, que us la recomano vivament.

Aquest amic em diu que aquesta pregària ha sortit publicada al diari Regió 7. He trobat que és molt bonica per a compartir-la. A fi de comptes un blog també serveix per això: per compartir coses personals i per compartir coses d’altri que siguin interessants.

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9)
Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.
Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.
No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.
No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.
No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.
Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.
Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.
Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.
Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.
Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles. Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.
Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.
Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

Què és la justícia social?

Com veu un nen argentí la justícia social. No és un acudit encara que ho sembli.És d’aquelles coses que, quan les llegeixes, cusen una mica de tristesa..

COMPOSICIÓN ESCOLAR DE UN ALUMNO DE EGB2. PUBLICADA POR EL DIARIO NORTE DE RESISTENCIA -Chaco- EN SU EDICION DEL 07 /11/06 (PAG..42).
ENVIADA AL DIARIO POR BELEN ALVAREZ, DIRECTORA DE ESCUELA DE LA LOCALIDAD DE QUITILIPI-CHACO

 
QUE ES LA JUSTICIA SOCIAL?
La maestra nos dio como tarea hacer una redacción con este título.

Yo descubrí que la Justicia Social es la mejor ayuda para los pobres y permite a las personas vivir sin trabajar. No me resultó muy difícil por que es el caso de mi familia y otros vecinos. En casa estamos todos muy contentos, el único que está enojado es mi abuelo que protesta por que cree que así no se levantará el país. El sale a cortar pasto en los otros barrios, limpia jardines y arregla bicicletas. Dice que eso es ganarse la vida, pero mis padres se ríen y piensan que él está fuera de onda.

Antes vivíamos en la casa de mi abuelo, que es grande pero algo vieja.. Papá se ocupaba de mecánico y mi mamá vivía quejándose, porque además de trabajar para su patrona, también tenía que lavar las ropas y las camisas engrasadas de papá. Mi hermana cocinaba, mi hermano era cadete y yo hacía los mandados.

Siempre íbamos a la escuela porque mi abuelo le dijo a mi papá que si no nos mandaba, teníamos que irnos de su casa. Ocurrió que una tarde llegaron unas señoras que parecían maestras, pero no eran. Mi papá no quiso atenderlas y hablaron con mi mamá. Le dejaron unos papeles. Durante la cena mi mamá dijo que el tema era la Justicia Social y contó lo lindo que sería porque nos darían una vivienda nueva y gratis. Mi papá se rió y mi abuelo se quedó muy pensativo. Al final papá fue a firmar los papeles. Y era cierto!!!.

Cuando inauguraron el barrio nos fueron a buscar en un colectivo. Conocimos al gobernador y otros altos funcionarios. La casita es increíble: tiene baño, cocina, canillas con agua y focos por todas partes. Aplaudimos tanto porque también dijeron que no tendríamos que pagar impuestos ni agua ni luz. Otro día volvieron las mujeres con más papeles. Mi mamá se ocupó de sacar fotocopias de todos los documentos de la familia. Al tiempo las señoras le vinieron a mostrar la lista y le dijeron que tenía que ir a cobrar todos los meses como Jefa de Hogar.

También llegaron unos muchachos y le mostraron otra lista para ir a retirar las mercaderías de los galpones. Despues mi papa se fue a una reuníon del barrio y consiguieron un comedor donde vamos todos los chicos y tambien traemos una ollita a nombre de mi abuelo, pero el no sabe nada, que si no arma un lío bárbaro.

Ayer inauguraron una sala para tener remedios gratis. Mi mamá esta muy contenta, ya no tiene que ir a lavar la ropa y mi papá ya no le trae camisas engrasadas porque aceptó ser el referente del barrio y cobra otro plan mas. Le prometieron que si ganamos la intendencia lo pasarán a contrato seguro. Tiene que repartir los papeles, hacer las listas y ayudar en los actos.

Mi hermano mayor se hizo piquetero, le dan ropa y le pagan doble cuando hace turno noche. Cuando sea mayor de edad le darán un plan para él también. Mi hermana y yo cobramos la beca escolar, aunque este año fuimos poco a la escuela por los paros y porque faltamos mucho porque vamos a las manifestaciones. Sólo mi abuelo no aceptó el beneficio de la Justicia Social y sigue viviendo solo en la casa vieja. Mi papá dice que es porque esta fuera de onda y es un viejo amargado.

Cuando sea mayor, voy a ser piquetero, despues me gustaria ser referente del barrio y ayudar a los pobres para que todos gocen de la Justicia Social y no tengan que andar trabajando por unas miserables monedas, como dice mi papá.

Lo que sí me da mucha lástima es mi maestra ¡ Pobre !. ella no entiende porque como estudió mucho tiene la cabeza cansada; ella dice que lo mejor que hay es estudiar. En el aula somos casi todos los chicos  que tenemos la familia con la Justicia Social.

Mi seño nos mira las zapatillas modernas que llevamos y dice que tenemos que lavarlas, que miremos las de ella que son viejitas pero limpitas pero pronto vendrán los señores del galpón y nos dirán que pasemos a retirar mas mercaderías y ropa nuevita. Yo a veces le llevo algunas galletitas ricas para
que coma en el recreo ( porque como nos dan mucho mi mamá se las daba al perro).Pero ella es tan buena que prefiere dejárselas a los perritos y dice que cuando cobre se va a comprar zapatillas y comestibles en el súper pero creo que nos miente, hace muuuucho que tiene las mismas.

Me parece que mi mamá no la quiere a mi seño; hoy tenía que ir a la escuela a buscar mi boletín pero no pudo ir porque volvió muy cansada, tuvieron reunión con la gente que da los planes y salieron en micros, claro !, pobre mi mamita, volvió muy tarde; me dijo decile a esa que te dé a vos el boletín y si no quiere que se lo meta en el c u l o . Yo sí la quiero porque aunque da consejos tontos cree que está bien.

Me hubiera gustado llevarla a que conozca mi nueva casita y todo lo que tiene, ya hace dos meses que estamos allí pero mis hermanitos con tanta alegría juegan a la pelota todo
el día y se rompieron las lamparitas, la cocina y se le salieron las puertas al mueble de guardar las ollas , ahora mami las pone en el piso. El baño también se rompió todo pero mi papi hizo uno en el fondo como el que teníamos antes, creo que es mejor porque no se necesita tirar agua, además nos explicó que los del gobierno la hicieron con materiales baratos y malos y por eso se rompe todo.

Bueno, ya hice mi redacción con lo que pidió la seño.Creo que me sacaré un Felicitado.

Ahhhhhhhh, me olvidaba de contar que mi abuelo se murió, dijo el médico que fue de tristeza pero yo creo que fue por no querer comer la ollita de comida.
Fin.

Tenim nou President de la Generalitat

Artur Mas ha estat investit el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Jo no l’he votat, però entenc que és qui ho havia de ser. Per molts motius, que ara no venen al cas, Artur Mas és en aquests moments la persona més adequada per dur Catalunya endavant. Però un dels principals motius crec que és el fet que és l’únic que podia fer un govern fort. I farien bé els altres partits, que diuen estimar Catalunya, de recolzar-lo davant la pluja,i els mals vents i les tempestes que ens vindran de ponent. Seria una mostra de patriotisme der un front comú. No n’estic gens segur que tinguin la dignitat de fer-ho, deixant de banda els partidismes que ens acostumen a fer tant de mal.

Però justament aquí rau el quid de la qüestió. Fins on podrà o voldrà dur aquesta Catalunya endavant? Veient el que es va veient, estem en un carreró sense sortida gràcies a uns jutges imparcials i polititzats que no deixaran caminar Catalunya a cap destí que no sigui el que ells considerin oportú (per al bé de la resta dels espanyols, ja s’entén). De cap manera deixaran que els catalans escullin el seu propi destí. Potser s’està acostant l’hora de la veritat. L’hora de menys paraules i més fets.

Per això Mas tindrà un paper determinant en aquests anys que li tocarà governar. Haurà de saber escoltar. Veurem cap on vol anar i com hi vol anar. Veurem si voldrà fer cas dels catalans que volem escollir nous camins cap a la independència o si passarà de llarg davant d’aquesta inquietud i aspiració cada dia més palpable. Sigui com sigui, tindrà unes quantes patates calentes a les mans.

La de la aspiració a la independència de cada cop més catalans serà una. Però n’hi haurà una altra també important: com gestionarà els euros en temps de crisi molt greu. Ja estem prou ofegats perquè no ens acabin d’ofegar del tot. Les respostes que Mas doni des de la Generalitat seran observades molt de prop. I potser li caldrà plantar cara una i altra vegada davant de les injustícies que constantment rebem.

Pel que fa a l’economia, seria un bon moment per aplicar el que diu el multimilionari nord americà Warren Buffett (del qual en vull parlar un dia d’aquests) que, dins de les seves idees peculiars, dóna uns consells que serien de bona aplicació pel Govern de la Generalitat en aquests moments d’arques buides i plenes de teranyines.

Diu el següent:
A. Els diners no creen l’home, sinó que va ser l’home el que va crear els diners.
B. La vida és tan simple com tu vulguis fer-la.
C. No facis el que els altres diguin què has de fer. Escolta’ls, però després fes el que el faci sentir millor.
D. No vagis darrere les marques. Posa’t aquelles coses que et facin sentir còmode.
E. No gastis els teus diners en coses innecessàries. Gasti en aquelles coses que de veritat necessites.
F. Després de tot, és la teva vida. Per a què donar als demés la oportunitat de dirigir-la?
G. Si els diners no serveixen per compartir-los amb els altres, llavors per a què serveixen? Ajuda en la capacitat en què puguis fer-ho. Sempre hi haurà recompensa per aquells que saben compartir.
H. No gastis els diners que no tens. El Crèdit, Préstecs, etc. van ser inventats per la societat de consum.
I.. Abans de comprar alguna cosa, pensa: Què em passarà si no ho compro? Si la resposta és ‘Res’, no ho compris, perquè no ho necessites.

”Res vam dur quan vam arribar al món i res ens n’endurem …”

Qui diu que el piano s’hagi de tocar amb les mans?

“PENSO QUE EN LA MEVA VIDA NOMÉS TINC DOS CAMINS:

-L’UN EM PORTARIA A MORIR RÀPIDAMENT.

-L’ALTRE EM PORTARÀ A UNA VIDA MERAVELLOSA.

NINGÚ DIU QU EEL PIANO S’HAGI DE TOCAR AMB LES MANS”

Aquesta manera de pensar de Liu Wei, -aquest noi xinès-, és la que fa falta avui a la nostra societat en general i al món de l’educació dels joves en particular.

M’agradaria saber on ha quedat en aquests darrers anys el valor de l’esforç i la superació. Si per cas, dels pocs “valors” que s’han ensenyat ha estat el de guanyar diners sense esforç. I així anem…

Alguns han fet grans fortunes especulant, fent totes les trampes possibles i comprant i venent sense fre perquè en cada operació hi guanyaven moltíssim. Però ja veiem on ens ha portat tot plegat.

Seria hora de tornar a valorar l’esforç i en sentit de superació, no per guanyar diners, sinó per ser millors persones i aconseguir la felicitat. Aquest noi xinès ens ensenya el camí: molt d’esforç, molta sang, suor i llàgrimes i molta imaginació. Encara que el piano s’hagi tocat tota la vida amb les mans, ell ens diu que també es pot tocar amb els peus (o amb el que convingui….)

Bona reflexió per aquestes festes. No us sembla?

Nadales del bisbe Antoni Deig

NADALA 1974
Avui tothom espera un altre Advent.
Avui girem els ulls cap a Orient.
L’estable un altre cop farà de soli?
No res! El que esperem és el petroli.

 

                 

NADALA 1975
Entre un jove i un vell,
com dos pastors, parlant,
diàleg s’establia:
-Sense Cabdill i amb Rei,
ens naixerà l’Infant?
Si abans naixia…

 

CAP "PERÒ"
Quan engegui el primer plor
allà dins a l’establia
li direm que l’alegria
eixa nit no té un "però".
I que rigui prest, tot d’una,
que en el cel, estels i lluna,
riu que riu, van fent l’ullet
a Josep, també a Maria
i als pastors mig morts de fred.

 

NADAL DE NADALES (1990)
Nadal de nadales,
d’enyor i retorns.
Ja bato les ales
per novells entorns.
La mar queda llunya,
Menorca, també.
Recordant ses cales
des de Catalunya,
el meu nou recer,
cantaré nadales
amb enyorament.
El retorn a casa
-un nou naixement-
curulla la rasa
d’amor i esperança.
Ja sento frisança
pel diví Nadó.
Que accepti l’ofrena
que faig a balquena:
retorns i l’enyor.

NADALA 1989
Neix l’Infant. -I què?-, dirà
l’home rebel, rabadà
de pastures massa humanes
que no copsa ni té ganes
del misteri divinal.
Neix l’Infant. I l’Al·leluia,
que la pau a tots ens duia,
dintre teu ressonarà
-si fas fora el rabadà-
per les festes de Nadal.

 

XIST! XIST! XIST! (1978)
No feu cap renou
que l’Infant vol néixer,
no feu cap renou
que vol néixer el Sol. Xist! Xist! Xist!
Calli la natura,
no piuli l’ocell;
que regni tot d’una
un silenci greu.
Que emmudeixi l’ona,
no titil·li el cel,
que no parli l’home, tots calleu!, calleu!
Que aquesta Nit santa
no xiuli ni el vent,
ni la tramuntana,
ni el mestral… ni res.
Xist! Xist! Xist!
No feu cap renou
que l’Infant vol néixer,
no feu cap renou
que ha nascut el Sol!

NADALA MARINA (1977)
Ara ja sóc de mar endins!
En ell he de marcar camins
a platges de calma i pau.
He vist més refulgent l’Estrella!
L’Infant, nascut d’una Donzella,
m’ha fet present d’un mar més blau.
El rem vogarà coratjós
guiant la barca de tots dos:
Nadal serà la nostra nau
!

Johan Cruyff, millor que callis!

Cruyff, a 'El Matí de Catalunya Ràdio'Johan Cruyff va ser molt bon futbolista. Dels millors. Però ha estat  -i és- una persona una mica original, amb la quan no s’hi entén tothom. Sobretot, si no es fa el que ell diu i com ell ho diu.

A Johan Cruyff li agrada xerrar. A vegades, més del compte i amb risc de que no l’entengui ningú. I li agrada ficar el nas allà on no el demanen. I té un ego força gran. No li agrada que no li facin cas.

Per això jo crec que hauria de parlar menys del que parla i aprendre a quedar discretament a un segon lloc, que és on li pertoca. Crearia menys problemes i no es posaria tan de peus a la galleda com es posa tan sovint. Però això deu ser impossible en ell. Només cal veure l’article que va escriure l’any 2005 quan defensava poder dur publicitat a la samarreta del Barça (llegir article complert en PDF) i veure el que diu ara (Llegir article complert) contra l’acord de patrocini amb Qatar Foundation.

També potser s’hauria d’haver mossegat la llengua quan va dir que “Messi no podia parlar amb mig món per no saber anglès”. I pretén donar lliçons un senyor que no és capaç d’expressar-se ni mitjanament bé ni en català ni en castellà havent-se passat mitja vida en aquest país. Avui l’escoltava a Catalunya Ràdio i em feia pena perquè era incapaç de dir mitja frase ben dita. Quan ell parla és impossible entendre’l, a vegades pel què diu i sempre per cóm o diu. I el menyspreu que sempre ha tingut amb el català és proverbial. Ho va acabar d’arreglar dient textualment: "Yo también vengo de un país pequeño y no pretendo que todo el mundo hable holandés. Más o menos, hablo inglés, español y alemán, pero no pienso violar el catalán. Lo que tengo que explicar da igual decirlo en castellano".

Fa poc escoltava el periodista holandès Edwin Winkels que deia que Cruyff no parla bé ni l’holandès, que és la seva llengua. A Holanda, diu aquest periodista, tampoc l’entenen quan parla. Mireu si ho deu fer bé!.  Ni parlem, doncs, dels altres idiomes!. Aquest mateix periodista va presentar un llibre titulat ‘Escuchando a Cruyff’ que recull 150 frases cèlebres de l’ex entrenador del Barça, frases que s’han convertit en una manera d’entendre el futbol i la vida. De futbol potser en sap molt. Però la seva forma de veure la vida podria ser molt més discutible, segons expliquen alguns dels seus amics. Una persona tan superba com és i que es mira als demés des d’uns esglaons més enlaire tampoc és exemple de res. A vegades sembla que es pensa que és Déu perquè es creu amb dret a criticar tothom.

Si vol treure drapets al sol, potser podríem començar a treure els seus, que en té molts i de molts variats colors. Avui deia que “amb aquesta Junta és molt difícil que torni a ser president d’honor”. A mi em sembla que un personatge així ja no ho havia d’haver estat mai i val més que no ho sigui mai més. Un president d’honor jo entenc que ha de ser tota una altra cosa.I si un president d’honor ha de portar mala maror i dividir els socis potser val més que no ho sigui…