>El litigi de l’art sacre a la Franja de Ponent (4)

>

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_12.html

Quan l’Opus Dei va aconseguir una influència determinant a Roma, a partir de l’entronització del papa Joan Pau II, va ser el moment de llançar l’ofensiva definitiva, de la mà directa de cardenals i monsenyors vinculats a aquesta organització i a l’Espanya nacional catòlica.

El front polític també va ser determinant. L’annexió es va produir quan el terolenc Juan Alberto Belloch, més tard alcalde de Saragossa, va obtenir el 1993 la cartera de Justícia (la responsable de les relacions amb l’església) i es va convertir en vicepresident del govern espanyol.

Belloch va acusar el bisbe de Lleida de voler catalanitzar les parròquies aragoneses a l’ensems que el bisbe de Barbastre assegurava que pretenia incorporar-les políticament a Catalunya.

Mapa d’Aragó i les seves diòcesis anterior a 1995,
on es veu la part del bisbat de Lleida annexionat.

Mapa de Catalunya amb les seves diòcesis actuals.
El de Lleida no era l’únic bisbat amb parròquies fora dels límits administratius catalans.

L’ascensió de Belloch va coincidir amb la de l’arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, a la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Va ser des del moment del seu nomenament a la capital de la província eclesiàstica, el 1977, una peça clau en la pugna per la desmembració de Lleida.

A partir d’aquesta situació, tres nuncis van determinar no només la partició del bisbat i la concessió de les obres d’art a Barbastre, sinó una ofensiva contra tota l’Església catalana que va culminar en l’esberlament de l’arquebisbat de Barcelona i el nomenament de bisbes “adequats” a gairebé totes les diòcesis, fins i tot de l’Opus Dei.

Els diferents nuncis vaticans des dels anys cinquanta, a excepció de Luigi Dadaglio, tenien la consigna d’actuar a favor de l’annexió del territori de Lleida a Barbastre. Ho prova la correspondència d’Ildebrando Antoniutti i les actuacions de Mario Tagliaferri, Lajos Kada i Manuel Monteiro de Castro. Tots van fer consignes contra el “nacionalisme exacerbat” i van actuar en contra de qualsevol expressió de l’Església catalana.

En primera instància Tagliaferri fou qui dictaminà la mutilació de la diòcesi catalana el 1995. Fou més tard Kada, que es va enriquir de manera corrupta amb la venda de gravats de l’Església, qui va emetre un decret ple d’irregularitats jurídiques en que disposava que “el patrimonio artístico procedente de las parroquias desmembradas, y que se encuentra actualmente en Lleida, está a título de depósito y no de propiedad, mientras la diócesis de Lleida no pruebe lo contrario en cada caso; por lo que, de ser reclamado por sus legítimos propietarios, debe devolverse“.

Fou un nunci que manipulà les comissions que havien d’estudiar el cas i els recursos interposats pel bisbat de Lleida, però només foren encapçalades per prelats partidistes. El seu successor, Monterio de Castro, va continuar la política decantant les comissions amb anticatalans i personatges vinculats a l’Opus, favorables a Barbastre.

Una qüestió cabdal en el litigi és que el Vaticà no ha volgut analitzar mai la propietat de les peces. Contra Lleida hi ha únicament el decret personal de Lajos Kada i la ratificació per Giovanni Battista Re, un ultraconservador italià molt vinculat a la cúpula de l’Església espanyola i a l’ambaixador d’Aznar a la Santa Seu, Carlos Abella. Les actuacions jurídiques d’aquest dicasteri

han estat conduïdes per Eduardo Baura, un madrileny que és degà de Dret Canònic de la Santa Croce, la Universitat de l’Opus Dei a Roma.

Josep Maria Duocastella Morera

Ahir a la tarda vam enterrar el Josep de Biosca.Voldria fer uns ràpids apunts de caràcter personal per a qui no el coneixien perquè persones com ell són d’aquelles que tothom hauria de conèixer.

Jo no el coneixia massa, però sí que ens havíem vist en algunes ocasions, quasi sempre tristes, com en enterraments o malalties, perquè érem de família llunyana. Però ell hi era sempre present en aquestes circumstàncies, perquè un dels moltíssims valors que tenia en la seva vida era el de la família: sabia qui era tothom, sabia com estava tothom i estava alerta de tot.  Si volies saber qui era algun familiar llunyà a qui no situaves prou bé dins de l’arbre genealògic, podies preguntar-li-ho a ell.

Era un home molt conegut a la comarca, molt estimat i molt admirat. Estimava el poble, la comarca i la terra. És un digne representant d’allò que se’n diu societat civil. Persones com ell són la base d’una societat activa i viva; perquè l’esforç personal, la iniciativa, l’exigència i la dedicació que persones com ell regalen a la societat és quelcom impagable amb diners. Persones com ell són imprescindibles per un poble, per una comarca i per un país.

Nascut a Cal Biosca de Castelltallat a Sant Mateu de Bages, ha estat de sempre un lluitador incansable en la defensa del bosc i de la seva gestió, com a millor eina per a la prevenció dels incendis forestals.
Ha estat voluntari de forma activa durant tota la seva vida, tant en les tasques d’extinció dels focs forestals com les actuacions divulgatives per donar a conèixer la problemàtica del focs. Ha lluitat contra les flames en tot tipus de focs, des dels que s’han pogut apagar ràpidament, fins els més grans que hi ha hagut al país, el del 1994 (Bages-Berguedà) i el del 1998 (Bages-Solsonès).

Ha estat ferm impulsor, des de la dècada dels 90, de la utilització de la biomassa forestal com a font d’energia renovable en qualsevol de les seves possibles utilitzacions. La considera indispensable per aconseguir revitalitzar i donar de nou el valor que havien tingut els nostres boscos en dècades passades, i no acabin arrasats de nou per les flames.

Duocastella va ser guardonat amb el Premi Honorífic Joaquim Maria de Castellarnau dels XII premis a la prevenció d’incendis forestals 2008 de la Diputació de Barcelona, en reconeixement a la seva trajectòria en la prevenció d’incendis.

Segons explica Regió 7 i altres diaris va ser el fundador i actual vicepresident de l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) Amics del Bosc i una de les persones que històricament han estat més vinculades amb la lluita contra incendis forestals al Bages. La trajectòria de Duocastella, que havia estat hospitalitzat fins al dia abans de morir, destaca per la vinculació fins a l’últim moment en la lluita contra els incendis forestals i havia participat en l’extinció d’una gran part dels focs que al llarg dels anys han afectat els boscos del Bages.

A més a més, va impulsar la creació de l’ADF Amics del Bosc, que, fundada el 1986, agrupa els municipis d’Aguilar de Segarra, Fonollosa, Rajadell, Sant Mateu de Bages i Sant Pere Sallavinera. Duocastella va presidir l’ADF des que es va fundar fins a l’any 1999. El 20 de maig d’aquest mateix any, Duocastella va rebre la primera i una de les poques medalles d’honor de Protecció Civil de Catalunya que s’han concedit en reconeixement de la seva lluita contra els focs forestals i la conservació del bosc. Menys d’un any abans del reconeixement, en l’incendi que el 18 de juliol del 1998 va arrasar milers d’hectàrees a la Catalunya central, Duocastella va patir cremades de segon i tercer grau al 13 % del cos mentre lluitava contra aquest incendi que també va afectar la seva propietat. Més recentment, havia estat un dels impulsors, juntament amb la federació d’ADF del Bages i el Consell Comarcal, d’una cooperativa per donar sortida comercial a la biomassa que s’acumula als boscos del Bages, que els converteix en un autèntic polvorí i que es pot convertir en combustible per generar calefacció i aigua calenta sanitària.

La multitud que acompanyà la família i volgué acomiadar ahir la tarda el Josep, n’és la prova fefaent de com l’estimava la gent.

Que descansi en pau.