Lo saben aquél…?

28febrero2011

José Luís Cortés és un dibuixant molt conegut en el món eclesial perquè, sobretot, dibuixa temes d’església des d’una vessant força crítica, però al mateix temps molt tendra.

Avui us vull recomanar una pàgina on cada dia hi trobareu un dibuix seu. Es diu EL HERMANO CORTËS i us ben asseguro que us hi divertireu i a la vegada us farà veure que hi ha una visió diferent de la fe, de l’església, de les persones, del món i de Déu. Perquè parla molt de Déu i fa parlar molt a Déu. I us ben asseguro que el déu d ‘en CORTËS no és el Déu que estem acostumats a escoltar, el Déu que ens van ensenyar i el Déu que imaginem moltes vegades. No és aquell ésser llunyà, seriós, amb cara severa i jutge implacable. Tot el contrari: és un ésser tendre, misericordiós, humà, senzill i proper.

Una pàgina per gaudir-hi tant si som creients com si no ho som.

Anuncis

Shakira mou el cul i fa moure els caps

Una amiga m’acaba d’enviar aquest vídeo amb una nota que diu: “No deixis de veure’l – té traducció i és molt interessant! (almenys per a mi)”. Sabeu quina ha estat -us sóc ben sincer- la meva primera reacció en veure que era un vídeo de Shakira?. -“Ara m’he de posar a mirar un vídeo de Shakira, que no m’agrada gens com canta, ni com balla, ni és el tipus d’artista que acostumo a escoltar o mirar?”. Em sembla que mai abans havia escoltat amb atenció res d’ella, ni havia vist cap vídeo. Simplement era una artista que no m’interessava gens ni mica. Amb aquests antecedents que us explico m’he posat a veure el vídeo; amb una mica de curiositat i esperant veure a la noia cantant i ballant de la manera particular com ho acostuma a fer. I he vist el que no m’esperava. Reconec que moltes vegades ens movem per prejudicis. Massa vegades ens succeeix això. Reconec que no està bé i penso que hauríem de corregir aquesta manera de fer i de pensar, si volem que la nostra ment s’obri una mica, cosa que ens és ben necessària a tots. L’inicial recel es transforma amb l’agradable sorpresa d’una noia educada, parlant en un perfecte anglès (segons diuen, ja que jo no en sé gens) i fent un excel.lent discurs de més de deu minuts i sense cap mena de guió ni suport escrit dirigit als estudiants de l’ Oxford University! Trobo que va fer un molt bo i intel-ligent discurs sobre el futur de la humanitat, sobre els valors de l’educació, sobre la seva implicació amb causes socials al seu país i dient coses prou interessants i que fan pensar una mica. He canviat la imatge que tenia d’aquesta noia, encara que artísticament segueixi sense agradar-me. Veieu el vídeo, si no el coneixeu, i a veure si us agrada tant com a mi.

Els nous temples

A la mateixa velocitat que les esglésies es buiden, es van omplint els grans magatzems i les botigues, que han de buidar els estocs per tal d’anar engreixant el sistema. Som als darrers dies de les rebaixes. Aneu de pressa que ja no queda res!

He de confessar –amb certa vergonya- que aquest any no he anat de rebaixes. Potser és perquè no necessitava res urgent o és que certes coses cada vegada em fan més mandra. Comprar per comprar no m’ha agradat mai massa. Però és que ara ja no m’agrada gens i, quan ho faig, em sento malament. I les aglomeracions em causen claustrofòbia.

Ja sé que els comerciants em miren malament i, si segueixo així, algun dia em denunciaran per atemptar contra el sistema. Però no hi puc fer més. Sóc d’aquells que no canvien de mòbil, que no compren compulsivament i que passen de modes i tendències. Més aviat sóc partidari de fer durar les coses perquè sé que tot torna. El famós mite de l’etern retorn es fa realitat  cada temporada de cada any. No em miro els anuncis, miro poc la tele, i passo bastant per damunt de la publicitat dels diaris. El màrqueting amb mi no funciona massa perquè en lloc d’estimular-me, m’avorreix.

L’home (homo faber) ja no crea per satisfer les seves necessitats sinó que crea per consumir i fer consumir frenèticament i sense necessitat. O, més ben dit, crea per crear necessitat rere necessitat. I crea els productes per tal que durin poc i se n’hagin de comprar de nous. Per això hi ha el crèdit, la moda i la publicitat. El consum és com anar en bicicleta: si es para , cau.

Però convé recordar una cosa, que em sembla que deia Voltaire: “Només és immensament ric aquell que sap limitat els seus desitjos”. Recordem-ho de tant en tant, que em sembla que és un bon consell.

La infografia de l’ AS(e)

El diari AS(e) –la E és la d’ Espanya, no us penséssiu pas cap altra cosa- va publicar una infografia en la que volien demostrar que Dani Alves estava en fora de joc en el primer gol del Barça en el partit contra el Bilbao. I no van trobar cap altra solució més senzilla que esborrar un jugador del Bilbao. Equivocació, mala llet? Que cadascú pensi el que vulgui. Però estem tan acostumats a les tergiversacions d’aquest diari, que cal pensar sempre el pitjor.

Sabeu què els passa a aquesta gent? Que són tan reconsagrats madridistes que els sap greu que un equip que juga un futbol mil vegades millor que el seu equip sigui guanyador total des de fa uns anys. El Barça és l’equip que juga bé, que té un entrenador ben educat i senyor, que venç i convenç i que li donen premis i reconeixements internacionals. Aquestes coses no les poden suportar i, per tant, tolerar. Per això cal llençar merda, molta merda, per tal d’empastifar una mica.

A partir d’ara, podríem canviar el nom al diari i, en lloc de diari AS, podríem anomenar-lo diari ASE, que en català vol dir ruc.

Resposta de dictador

Aquests dies em donen voltes pel cap les esgarrifoses notícies que arriben de de Líbia i el meu cap les relaciona inevitablement amb altres dictadures que  he viscut de més a prop o de més lluny al llarg de la meva vida. Per sort, no m’han tocat viure coses tan terribles com aquestes i només em va tocar viure les escorrialles de la dictadura uruguaiana els anys que vaig ser allà. Però el pitjor ja havia passat i alguns ja havien tornat a sortir de les presons i ens explicaven la seva història de barrots, por i tortures. Alguns altres encara hi van ser una bona colla d’anys…

Dels dictadors només se’n pot esperar el que ja coneixem que fan arreu. Es copien els uns als altres i els mètodes dictatorials l’únic que fan és anar-se perfeccionant. la perfecció del mal i de la crueltat, per desgràcia, sempre es van sofisticant.

Les amenaces, les coaccions, els empresonaments, les extorsions, els confinaments, els registres domiciliaris, la por, els tancaments d’emissores i de diaris, els segrestos, les tortures i tantes altres coses semblants segueixen estant a l’ordre del dia i segueixen essent els mateixos de sempre als països on hi ha dictadura. I països com EEUU, que es gloriaven de ser democràtics, n’eren bon mestres de tot això. Tenien les seves pròpies acadèmies militars on ensenyaven mètodes d’aquests i exportaven professors especialitzats als països llatinoamericans. A aquestes acadèmies hi assistien policies i militars d’altres països per aprendre aquests tristos refinaments de les tortures, que no fa pas tant encara hem vist a l’ Iraq, per exemple.

Sembla que aquestes coses s’haurien d’anar acabant i que la humanitat hauria de deixar enrere aquestes barbàries. Però no és pas així, pel que es veu. Tots aquests sofisticats mètodes que encara es fan servir tenen, però, una línia que normalment vigilen de no sobrepassar: aquesta línia és l’atac indiscriminat contra la població civil, amb matances o bombardejos, perquè quan s’ultrapassa ja no es pot tirar enrere. És signe de debilitat normalment i és el començament del final perquè és el moment clau en què la població surt al carrer i s’hi juga el tot pel tot. “De perdidos, al río”, diuen en castellà. I és cert. Quan ja t’ho han pres tot, quan ja no et queda res, o fuges o surts al carrer sense valorar riscos.

Tardarà més o menys, però Gaddafi ja ha perdut. Ha gosat passar aquesta línia i ara ja no hi ha volta enrere.  El seu poble no li perdonarà. Tampoc estaria gens malament que els països occidentals ajudessin una mica aquest poble massacrat, no us sembla?

L’analfabet polític

Estàtua de Bertold Brecht per Fritz Cremer

Bertold Brecht (Augsburg, 10 de Febrer de 1998– Berlín, 14 d’ Agost de 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Ha estat guardonat repetides vegades, tant a l’Alemanya de l’Est com a la de l’Oest, així com internacionalment.

Va dir:

“Les revolucions generalment es produeixen en carrerons sense sortida”.

L’ANALFABET POLÍTIC

Bertold Brecht

El pitjor analfabet
és l’analfabet polític.
No escolta, no parla,
no participa dels esdeveniments polítics.
No sap que el cost de la vida,
el preu de les mongetes, del pa, de la farina,
del vestit, de la sabata i dels remeis,
depenen de decisions polítiques.

L’analfabet polític
és tan ase que s’enorgulleix
i eixampla el pit dient
que odia la política.

No sap, l’imbècil, que
de la seva ignorància política
neix la prostituta,
el menor abandonat
i el pitjor de tots els bandits
que és el polític corrupte,
manefla i servidor
de les empreses nacionals
i multinacionals.

Bertold Brecht

1898-1956

Amb aquestes frases vull recordar avui a tots els pobles àrabs ( i a tots els altres) que són capaços d’aixecar-se contra tota mena de dictadures i dictadors. I vull recordar també -avui 23 de febrer- que fa 30 anys que vam tenir un vergonyós intent de cop d’estat i que potser no hi vam saber fer front de manera digna. Encara n’estem pagant les conseqüències amb una transició molt mal feta.

Veritats i mentides

Ens anem atansant al final de l’hivern. El dia s’allarga i els freds se n’aniran de mica en mica. Els refredats i les grips aniran  quedant enrere i podrem dir que haurem passar un hivern més.

Recordeu el que va passar l’hivern passat amb la grip A? Se n’ha parlat una mica però considero que no pas prou. Quan un tema interessa amagar-lo, s’amaga. Es va mirar de no parlar-ne massa perquè hi va haver massa gent –i massa important- que va posar-se de peus a la galleda.

Però, de mica en mica, s’han anat saben algunes coses i potser convindria recordar-les:

-Convindria recordar tot el que es va dir contra la monja Teresa Forcades quan va tenir el valor de fer pública la seva denúncia de que no n’hi havia per tant i que darrera de la gran campanya que es va fer i de la por que es va mirar de posar a la gent hi havia els interessos de les gran farmacèutiques. Ella insistia en que no hi havia pandèmia i, al final de tota la història, la realitat li va donar la raó. La grip A va matar 271 persones i la grip estacional cada hivern en mata  més de 3.000 a l’ estat espanyol.

El ministeri de Sanitat espanyol va arribar a encarregar 37 milions de dosis encara que, al final, va rebaixar la petició a 9 milions, dels quals només va usar 3. Un dia després de declarar oficialment finalitzada la pandèmia de grip A, l’OMS va confirmar que cinc investigadors, tenien vincles amb els laboratoris de vacunes i cobraven de la indústria (Novartis, GSK Biologicals, Baxter, Sanofi, Roche i GSK). Quants diners s’han perdut amb aquestes vacunes?

El Parlament Europeu va aprovar el passat 24 de juny una declaració que afirmava que s’hagués necessitat "més transparència" en la gestió de la grip. El text va ser proposat pel epidemiòleg alemany, Wolfgang Wodarg, expresident del Comitè de Salut de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que va acusar públicament a l’OMS i als governs de generar una psicosi innecessària a causa dels vincles amb la indústria farmacèutica.

-Segons explicava la la revista Discovery Salud nº 120 la pròpia Organització Mundial de la Salut (OMS) ha reconegut públicament que la majoria dels malalts infectats per el virus de la grip A es recuperaven del tot al cap d’UNA SETMANA SENSE REBRE TRACTAMENT MÈDIC i que les persones sanes que contreien la grip no necessitaven ser tractades amb antivirals … després. Per tant, perquè es va fer la campanya que es va fer amb tanta irresponsabilitat.

La gent no necessitem una mica més de serietat i més explicacions davant cassos com aquests?

La política i la jardineria

 Aquests  dies llegia un deliciós article de Rubem Alves Acevedo titulat Sobre la política i la jardineria. Rubem Alves és brasiler, teòleg, filòsof, pensador, escriptor, educador, psicoanalista i, segurament, que em deixo un munt de coses més.

En aquest article que us dic parla de la vocació política. Diu que hi ha dues classes de polítics: els que ho fan per vocació i els que ho fan per professió. Ell va deixant anar una sèrie de pensaments i descripcions d’uns i altres; descripcions que fan pensar molt i que es deuen poder aplicar a tota la classe política mundial.

“Política” ve de polis, “ciutat”. La ciutat era, pels grecs, un espai segur, ordenat i serè, on els homes es podien dedicar a la recerca de la felicitat. El polític, per tant, seria aquell que cuidaria d’aquest espai. La vocació política, així, estaria al servei de la felicitat dels ciutadans.

Potser per haver estat nòmades al desert, els hebreus no somiaven amb ciutats: somiaven amb jardins. Qui viu al desert somia amb oasis. Déu no va crear una ciutat. Ell va crear un jardí. Si li preguntéssim a un profeta hebreu: “Què és la política?”, ell ens contestaria: “L’art de la jardineria aplicada a les coses públiques”.

Pensava en tot això mentre llegia una notícia que, a primera vista, sembla increïble: El ministre d’Afers Estrangers de l’Índia, SM Krisna, s’equivoca de discurs i llegeix sense immutar-se el del seu col·lega portuguès. Aquesta pífia va tenir lloc a la seu de Nacions Unides, a Nova York. Tres minuts van trigar els seus assessors a adonar-se de l’error. Un d’ells va haver de pujar a corre-cuita fins a la tribuna d’oradors per donar al ministre la còpia correcta. L’oposició índia demana la dimissió del ministre perquè "ha avergonyit tot el país". Krishna es defensa dient que no n’hi ha per tant, que tots els discursos s’assemblen molt i que simplement va tenir una distracció, a la seva taula hi havia molts discursos i va prendre el que no tocava.

Això és el perfecte exemple del que és un professional de la política. pot llegir qualsevol discurs que li posin al davant “sense immutar-se”. Són aquells que canvien de partit de tant en tant i s’aixopluguen al sol que més calenta o l’ombra que més refresca, depèn si és estiu o hivern, si fa fred o fa calor.

Per això la política ( i també ho podríem aplicar a totes les altres professions) pot ser una activitat excelsa o una activitat vil, depenent de la forma com l’exercim. Hi ha polítics que miren només l’instant, la forma d’enriquir-se i, com a màxim fins a les properes eleccions. Fan les coses per sortir del pas. I n’hi ha d’altres que apunten una mica més lluny i s’imaginen i miren de construir o inventar un futur millor per a tots. Són aquells que pensen en minuts i no tenen paciència per plantar arbres. Un arbre triga molts anys a créixer. És més lucratiu tallar-los. Són aquells que estan a la política per tallar-los i vendre la llenya. Alves acaba dient que “hi ha descobriments d’orígens. Més bonics són els descobriments de destins”.  Una bona reflexió.

 

Impostar els impostos

Els que canten saben bé què vol dir “impostar” la veu, o sigui, graduar-la de tal manera que no hagin de forçar l’aparell vocal. En definitiva, vol dir situar-la al lloc precís (de l’italià impostare, que deriva de posto ‘lloc, situació precisa’).

Això mateix ha de passar amb els impostos, que s’han de pagar per contribuir a pagar els serveis comuns que tots fem servir i per solidaritat. Fins aquí, estem d’acord i cap ciutadà s’hi pot negar. Altra cosa és que aquests impostos siguin justos i –potser el més important- que després es gastin bé. Perquè tots fem servir les carreteres, l’enllumenat públic, els hospitals, les escoles, etc., però també es fan servir per altres coses, com per exemple finançar partits polítics, sindicats, cadenes de TV públiques, serveis duplicats o triplicats, aeroports mal situats, empreses d’aviació, ajudes vàries a teatres, cines o esports.

I és aquí on caldria veure si aquest impostos estan ben impostats. Si són a lloc; si són justos. En temps de vaques grasses sembla que no ve tant d’aquí i “passa bou per bèstia grossa”. Sempre s’hauria de vigilar com es gasten els nostres diners, però en temps de crisi s’hauria de vigilar encara molt més. I no em vull queixar de que els catalans paguem molt i ens retornen poc. Això ja ho sabem tots i està més que demostrat i explicat.

Em vull queixar de que uns siguin afavorits i altres desfavorits. Uns, com els diputats, cobren unes pensions i la resta, unes altres de ben distintes. Uns no declaren, o declaren la meitat dels seus ingressos i la resta ho declarem tot perquè estem en nòmina. Uns (clients electorals) reben suculentes subvencions per mantenir viva una activitat que moltes vegades és deficitària, i a la resta els costa mantenir-se com autònoms o PIMES. Uns cobren el subsidi anomenat PER treballant un parell de mesos l’any i fent trampes de forma incontrolada i a d’altres no els subvencionen absolutament res. Aquestes desigualtats són les que fan ràbia.

Cóm es pot demanar que Catalunya, per exemple, ha de reduir despeses, quan el Govern de Madrid segueix gastant sense sentit fent AVES en llocs i moments que no corresponen i deixant el corredor del mediterrani per no se sap quan? Com es pot entendre que segueixin ministeris que han quedat buits de contingut?

Totes aquestes coses són les que em fan dubtar que ens costarà sortir de la crisis. Alguns brillants economistes diuen que ens queda encara una colla d’anys. Tant de bo s’equivoquin. Però veient el panorama i la inutilitat del Govern de Zapatero per gestionar l’economia només ens pot quedar la confiança que vinguin de fora i ens vagin dient el que hem de fer, com vulgars escolanets que només els queda dir “Amén”.

Camps: un més que viu a les cavernes (mentals)

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) pot semblar que ha perdut el seu desigual combat amb la Generalitat Valenciana. Però estic segur que el fet de tallar les emissions de TV3 els ha fet més bé que mal. Els ha reforçat moralment. Ha estat la gota que ha fet vessar el vas i ha fet que el seu crit ressonés arreu i, de boca en boca, arribés a tot el món.

Han perdut una més de les moltes batalles que han hagut de lliurar; però estan més a prop de guanyar la guerra.

Perquè és una guerra justa contra la dictadura mental que vol imposar un Camps acorralat.

Perquè és una guerra a favor de la llibertat d’expressió.

Perquè és una guerra contra la intolerància que practica el PP.

Perquè és una guerra contra les idees cavernícoles del PP.

Perquè, encara que no vulguin, hi ha una unitat lingüística que abasta un territori molt més extens del que ells creuen i volen.

Perquè les llengües no volen saber de línies frontereres sobre un mapa. Les llengües les parlen les persones i les persones volen ser lliures. I vostè, Sr Camps, no ho podrà evitar.

Aquest vídeo ens ensenya una cosa fonamental: quan hom cau, és fonamental tornar-se a aixecar. I ACPV s’aixecarà tantes vegades com sigui necessari.

Fem pinya tots plegats, fem-los companyia i animem-los a tornar-se aixecar!