El President Pujol comença a parlar clar

Trobo que el que ha fet avui el President Pujol té un gran valor simbòlic: ha votat a favor de la independència de Catalunya i no ha tingut cap inconvenient de dir-ho ben alt i ben clar en una entrevista al programa “El secret” amb Sílvia Cópulo de Catalunya Ràdio. (De passada vull dir que val la pena escoltar aquest programa per la seva qualitat)

El President ha dipositat el seu vot anticipadament a la consulta de Barcelona del 10-A perquè "no li queden arguments en contra de la independència", com ja va expressar dimarts passat en una conferència a la Universitat Pompeu Fabra.

Al President Pujol se li pot criticar moltes coses però no podrà negar ningú que ha sigut sempre un gran patriota, un home molt intel·ligent i un molt bon President. És clar que ha tingut molts errors i potser podia haver fet molt més en el camí cap a la independència de Catalunya. Molts n’esperàvem molt més de Pujol. Ell sempre deia que no veia que fos un camí clar i va jugar molt amb l’ambigüitat. Estic segur que en el seu pensament sempre va voler-la i el que no veia clar era el camí per assolir-la.

Però val més tard que mai. Ara ja no li queden més arguments. I és de persona sàvia canviar de parer i reconèixer els errors. Inclús crec que aquest canvi de parer en una persona com ell té molt més valor perquè deu haver-li costat molt. Però ha arribat finalment! Ara toca que Convergència i Unió segueixin per aquest mateix camí i plantin cara amb els Governs de Madrid que no ens entenen, ni ens volen entendre. Cal plantar cara davant de tanta ignomínia, tan espoli i tanta fatxenderia. Encara es creuen amb el dret de donar lliçons quan han governat de forma barroera, mentidera i amb traïdoria. Ha arribat l’hora de dir prou i tant de bo els partits polítics catalans ho vagin veient cada dia més clar i s¡uneixin en aquest punt clau per al futur de Catalunya.

Anirem sumant poc a poc i la independència anirà guanyant terreny sense cap mena de dubte. Temps al temps.

Anuncis

Endevinalla

Avui he rebut un text curiós en forma d’endevinalla. Potser molts ja saben de què va i, per tant, no té cap gràcia. Però per a mi ha resultat ser un text curiós que posa a prova la nostra forma de raonar, els nostres esquemes mentals i que ens fa adonar de que estem encara molt lluny de certes metes.

Us he de confessar que jo no he sabut donar resposta correcta a l’endevinalla tot i que la resposta no és difícil. És una endevinalla sense trampa, no hi ha res amagat i tot està a la vista. Procureu no avançar-vos A VEURE LA RESPOSTA. Intenteu-ho resoldre i intenteu pensar una mica abans, particularment perquè perquè demostra la manera esbiaixada en què de vegades pensem en llegir certs textos, o almenys com els interpretem amb molts prejudicis.

ENDEVINALLA

L’ Antoni, pare d’en Robert, un nen de 8 anys, surt conduint el seu cotxe des de casa seva de Madrid en direcció a València.
Roberto va amb ell.
Durant el viatge té un terrible accident. Un camió, que venia en sentit contrari, surt de l’autopista i envesteix frontalment el cotxe de l’ Antoni.
L’impacte mata instantàniament a l’ Antoni, però en Robert queda amb vida.
Una ambulància de l’hospital d’emergències de València arriba gairebé immediatament, advertida per qui van ser ocasionals testimonis, i el nen és traslladat a l’hospital.
Així que arriba, els metges de guàrdia comencen a tractar al nen per intentar salvar-li la vida però, després d’intercanviar opinions i estabilitzar les seves funcions vitals, decideixen que la condició d’en Robert és molt greu. Necessiten consultar. A més, adverteixen del risc de traslladar el nen a un altre hospital i per això decideixen deixar-lo internat allà, a València.
Després d’una junta de metges es comuniquen amb l’Hospital de Nens de Madrid i finalment conversen amb una eminència en el tema, a qui posen en coneixement els fets. Com que tots coincideixen que el millor és deixar al Robert a València, l’eminència decideix viatjar directament de Madrid cap allà. I així ho fa.
En arribar l’eminència, els metges que el tracten li presenten el cas i esperen ansiosos la seva opinió.
Finalment, un d’ells és el primer a parlar: “Creu vostè estar en condicions de salvar el nen?”, Pregunta amb un fil de veu.
I obté la següent resposta:
“Com voleu que no el salvi! Faré tot el possible … si és el meu fill!”

Bé, fins aquí la història. Està en nosaltres mirar de pensar la manera com aquesta història tingui sentit. Insisteixo que no hi ha trampes, no hi ha res ocult. I, abans que llegiu la solució, vull afegir algunes dades:
a) L’Antoni no és el padrastre.
b) L’Antoni tampoc és un capellà.
ARA SÍ, ET DEIXO EN COMPANYIA DE LA TEVA IMAGINACIÓ. ESO SÍ, Et suggereixo que LLEGEIXIS ALTRA VEGADA LA HISTÒRIA I, creu-me, L’ENDEVINALLA ÉS MOLT SENZILL DE RESOLDRE.
La solució la trobareu més avall, però només llegiu-la quan desistiu en l’intent.
—>
—>
—>
—>
SOLUCIÓ:
El fet més notable d’aquest problema és la senzillesa de la resposta. Més encara, pensaràs com és possible que no se’ns hagi ocorregut?
La solució és que l’eminència de la qual es parla en el text  és LA MARE d’en ROBERT. Però tenim tan interioritzada la idea que les “eminències” són només homes que no se’ns ocorre que pugui haver estat una dona.

L’eminència de la que se’ns parla pot ser home o dona. Però per què no pensem que pot ser una dona de la mateixa manera que un home? Més encara: està demostrat que moltes dones no aconsegueixen resoldre l’ endevinalla. Quan coneixen la solució, se senten atrapades per la mateixa conducta masclista que elles mateixes condemnen.
En fi, crec que és un exercici molt interessant per a analitzar els nostres propis prejudicis i laberints interns, al marge del nostre gènere, no us sembla?

A més ciència menys religió?

Aquest matí, tot escoltant una tertúlia, ha sorgit l’etern tema de discussió sobre ciència i religió. M’he quedat una estona pensant-hi i aquelles reflexions són les que exposo aquí, sabent que és un tema del qual se n’ha parlat molt, hi han reflexionat grans teòlegs i grans científics i al qual, pobre de mi, no hi podré aportar res. Però sí que vull deixar constància d’algunes preguntes personals.

Expliquen que una vegada li van preguntar a Jorge Wagensberg, director del Museu de la Ciència, si: "A MÉS CIÈNCIA MENYS RELIGIÓ"?, i he llegit que ell va respondre: "JO CREC QUE HI HA COSES DE LA RELIGIÓ QUE FINS I TOT SÓN NECESSÀRIES PER FER CIÈNCIA. PERQUÈ NO POTS FER CIÈNCIA SENSE INTUÏCIONS. UNA INTUÏCIÓ ÉS COM A UNA VERITAT REVELADA."

Per tant, crec que s’ha de saber separar bé els dos terrenys i que les respostes a certes preguntes fonamentals, encara que puguin semblar molt allunyades, potser són més semblants del que ens pugui semblar.

A vegades trobem certs científics que fan una caricatura de la fe. Diuen que la ciència parteix de la base en que tot és comprovable i que la religió és tot el contrari. Dit d’una altra manera: que a la fe s’hi arriba només a través del sentiment. I això no és pas veritat, perquè la fe hauria de tenir sempre un contingut racional. No es creu “perquè sí” sinó que es creu perquè hi han unes raons prou serioses per creure.

Segurament que són formes de conèixer diferents. Però és que la humanitat necessita totes les formes possibles de coneixement i totes les formes de buscar (no dic pas trobar) la veritat. La ciència és una forma; la fe n’és una altra.

Ni la ciència ho sap tot, ni la religió tampoc. Hi han preguntes fonamentals que resten obertes per tots. I allò de que “el fonamental és invisible als ulls” segueix essent una veritat com un temple per a uns i per als altres. L’amor, la mort, el sofriment, el sentit de la vida i tantes i tantes preguntes segueixen sense tenir una resposta clara per a tots, científics i teòlegs. La ciència avança per mitjà d’intuïcions que després potser seran comprovables. Potser. O potser no. La fe és el seguiment d’una intuïció primigènia i essencial i necessària per a una bona part de la humanitat.

A més ciència, menys religió? A més persona, menys societat? A més diner, menys pobres? A més coneixement, més ètica? A més desenvolupament, més benestar? Preguntes i preguntes que no sempre es poden respondre d’una manera clara, fàcil i simple. En el fons, segurament que un fals plantejament i una falsa disjuntiva.

La cultura de la crisi

Ahir parlava del tango Cambalache, molt popular a tota l’àrea del Riu de la Plata, on el tango és una música molt viva i encara molt actual. El tango ja fa molts anys que ha transcendit els seus  límits naturals i aquest tango en particular s’ha fet molt popular arreu del món. Només cal veure el munt de cantant que l’interpreten i el munt de versions que hi ha.

La dificultat del tango no és la música –que l’entén tothom- sinó la lletra que fa servir molts termes del lumfardo, que és el dialecte que fan servir la majoria de tangos per referir-se a moltes coses d’una forma especial. Aquest tango en especial a mi m’agrada moltíssim perquè retrata un estat de coses i una situació on la mentida sembla que prevalgui sobre la veritat, el desordre sobre l’ordre i la ruqueria sobre el seny i el sentit comú. A més, ho diu molt ben dit, cosa no sempre fàcil.

La mateixa paraula “Cambalache”´es refereix a les botigues en que es compren i venen peces, joies, mobles usats i qualsevol altre tipus d’objectes. Recordo que va ser una de les coses que més em van sorprendre en els meus anys d’estança a l’ Uruguai varen ser les cases de subhastes de tot tipus d’objectes, que allà es diuen “remates”. En aquests llocs se subhasten les coses més inversemblants que us pugueu arribar a imaginar. Coses que aquí les llancem directament a les escombraries allà es “rematen” i se’n treuen uns calerets.

Tot això ve a compte pel fet que no ens aniria gens malament en aquests moment adquirir una mica de cultura cambalachera, o sigui, aprofitar una mica més les coses i no llençar-les a la primera ocasió que el caprici ens dicti. Perquè penso que si no ho fem de grat potser ho haurem de fer per força. De fet, ja hi ha molta gent que ho ha de fer per força i veig com va resseguint contenidors arreplegant tot el que veuen que poden aprofitar.

Han estat uns anys d’estirar més el braç que la màniga i tot semblava que anava a l’ample i que els diners no s’haurien d’acabar mai. I ara ens trobem que tot s’ha frenat de cop i volta i molta gent es troba desconcertada perquè no s’ho podia imaginar. Els que sí que s’ho imaginaven són la gent gran, que va viure la postguerra i que saben molt bé el que significa passar dificultats de tota mena.

Per tant, jo crec que haurem d’aprendre una nova cultura, que en podríem dir la cultura de la crisi. I em penso que no ens aniria gens malament a tots plegats.

 

Cambalache

Cambalache

Tango 1934

Música: Enrique Santos Discepolo

Letra: Enrique Santos Discepolo

Que el mundo fue y será una porquería
ya lo sé…
(¡En el quinientos seis
y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé…
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en un mismo lodo
todos manoseaos…
¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!…
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!…
¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!
¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y “La Mignón”,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín…
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón…
¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!…
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley…

 

Primer, segon i tercer

“Primeiro sou português, em segundo sou ibérico, e apenas em terceiro, e quando me apetece, sou europeu.”

 José Saramago nas Suas Palavras

– Algú em sabria dir què és això de ser primer, segon o tercer?

-No hi podria haver un quart, un cinquè, un sisè….?

-Què és primer i què és més important?

-Hom és del lloc on neix o del lloc on viu?

-A qui s’estima més: Al pare o la mare?

-D’un arbre què és més important: les arrels o les branques?

….I així fins a l’infinit.

Cimera anticrisi o música celestial?

Perdoneu que sigui tan pessimista o, si voleu, tan escèptic. Però acabo d’escoltar al President de la Generalitat de Catalunya i tot el que ha dit m’ha sonat a música celestial. Parole, parole i més parole!. Paraules com tantes com n’hem escoltat milers de vegades.

M’explicaré el que vull dir amb això: El fet d’asseure’s en una mateixa taula partits polítics, agents socials i experts econòmics ho considero una bona intenció. Però de bones intencions l’infern n’és ple i no veig per enlloc que es pugui sortir tan optimista com n’ha sortit el President, perquè considero que tots els acords, els encàrrecs i el mandat que han plasmat per escrit en uns colla de punts són molt genèrics i no s’explica per enlloc com es farà aquesta feina tan complexa en un moment tan delicat. I, a més, cal pensar que la major part de coses no depenen de nosaltres…

Sembla que ens oblidem  que existeix un parlament a Madrid (que en realitat és qui té el poder de veritat i a qui no interessa que Catalunya tingui un gram més de poder del que té actualment). Ens oblidem que existeixen Tribunals Constitucionals que desfan lleis i Estatuts que nosaltres fem amb la més bona intenció del món. Ens oblidem de que, mentre siguem súbdits, no serem mai senyors lliures per defensar-nos adequadament i per decidir el nostre futur. Ens oblidem, en definitiva, que no tenim la bossa i que, de la bossa que tenim, ens prenen la meitat dels calers sense dret a rèplica.

Això d’avui em recorda un acudit que podria il·lustrar tot això:

Un senyor que va en cotxe s’adona que està perdut enmig d’una gran ciutat. Decideix parar i preguntar algú al carrer:
– Disculpi!, podria ajudar-me? He quedat a les 2:00 amb un amic, porto mitja hora de retard i no sé on sóc ni com arribar al lloc de destí!
– És clar que sí -li contesta. Us trobeu en un cotxe, a uns 7 Km. del centre de la ciutat, entre 40 i 42 graus de latitud nord i 58 i 60 de longitud oest .
-Vostè és enginyer, oi? -diu el del cotxe.
-Sí senyor, ho sóc. Com ho ha endevinat?
-Molt senzill. Perquè tot el que m’ha dit és “tècnicament correcte “, però “gairebé inútil”: continuo perdut, arribaré tard i no sé què fer amb la seva informació.
I el senyor del carrer li replica:

Vostè és POLÍTIC, oi?.

En efecte-respon orgullós el del cotxe-com ho ha sabut?
– Perquè no sap on és ni cap a on es dirigeix​​; ha fet una promesa que no pot complir i      espera que un altre li resolgui el problema. De fet, està vostè exactament en la mateixa situació que estava abans de preguntar-me, però ara, per alguna estranya raó sembla que la culpa és meva.

Per sortir de la crisi: valors i ètica

Una de les causes de la gran crisi que estan patint alguns països estic convençut que és la falta de valors i la falta d’ètica en el món econòmic, polític, professional i en molts altres àmbits. Hem arribat a uns límits on sembla que tot val i que tot és igual. Sembla que les lleis siguin per saltar-se-les i el més llest és aquell que més enganya, el que més roba, el que aixafa més caps i el que fa més trampes.

Si volem sortir de la crisi, una de les coses fonamentals que ens caldrà fer serà recuperar valors. I d’això se n’ha d’aprendre. L’ésser humà no neix bo per naturalesa. El bé s’ha d’aprendre. I, per tant, algú l’haurà d’ensenyar, l’haurà de promoure i l’haurem de tornar a posar al lloc on correspon. Les persones no estan programades sinó que es veuen obligades a decidir contínuament sobre com i cap on volen dirigir la seva vida. L’origen de la moral està en la necessitat de decidir com es vol viure, malgrat pressions socials i els condicionaments biològics i culturals.

L’escola i la universitat, en aquest sentit, juguen un rol fonamental ja que, com a agents reproductors i socialitzadors dels valors presents en la societat, es converteix en l’espai on es pot començar el canvi . Aquest dies estic llegint un llibre que em van regalar, que tracta sobre aquest tema i que val molt la pena. Es titula

“Educació en valors, actituds personals i ètica professional en el marc de l’espai europeu d’educació superior”  de diversos autors. Coordinació de Misericòrdia Camps (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2009. Recerca, 12, 1a ed.)

La contraportada ja indica i resumeix una mica el camí cap on transcorre el llibre: “Cada vegada més universitats estan preocupades per incloure en el seu ensenyament la formació en ètica professional, actituds i valors, dins una concepció de formació integral de l’alumnat, per tal que pugui actuar com a agent de canvi en la seva comunitat. Amb aquest llibre es pretén poder facilitar que l’alumnat incorpori i integri en el seu fer professional i en la seva vida valors com la tolerància, la justícia, la solidaritat o l’empatia; sigui capaç de treballar en equip, conviure i cooperar des del respecte amb altres persones; sigui responsable, i manifesti un comportament ètic.”

Com diu la Cori Camps al final de la presentació que fa del llibre “aquest moment és especialment important per poder desenvolupar un projecte d’educació en valors, actituds personals i ètica professional i creiem que contribuirà a millorar la qualitat docent, però també a formar bon professionals i bons ciutadans”. Jo només hi afegiria que això que propugnes és essencial per poder tirar endavant en un moment tan delicat com el que estem vivint i per no tornar a cometre els mateixos errors.

Quin paper tan galdós el del PSC!

Parlar de Vicent Partal  és parlar d’un periodista íntegre, lluitador, lliure,avançat als temps i un gran entès en el món de la informàtica i internet. Jo recordo les moltíssimes vegades que l’escoltava  per Catalunya Ràdio intentant explicar de forma planera coses que per a mi formaven part d’un nou i estrany món: el d’internet. Jo no entenia gran cosa, la veritat sigui dita, però intuïa que allò era important i que un dia ben proper seria fonamental en el nostre món. I així ha estat.

Vicent Partal és un dels culpables de que a mi se’m despertés una mica aquest cuquet de la informàtica i que un dia m’hi comencés a endinsar. A partir d’aquí va ser quan vaig començar a entrar al diari digital que ell va fundar: . Va ser aquest diari qui més va furgar en un cas que semblava estrany i contradictori. És el que s’ha anomenat Cas Vilaró. Això va ser l’any 2008 i ara cueja i trona a ser actual aquest cas perquè l’Ajuntament de Barcelona s’ha querellat contra Vicent Partal. Tots els partits –excepte el PSC- han vist que no hi havia cap motiu per tirar endavant aquest querella i que la llibertat de premsa és quelcom fonamental en una democràcia.

Tots ho han vist clar menys el PSC, que altre cop i com en altres àmbits i situacions fa un paper ben galdós, tant aquí Catalunya com a Madrid, on continuen essent –sense cap tipus de vergonya- “la voz de su amo”. Un amo que els té ben ensenyats i ben marcats. No seria hora ja de que es fessin grans?

Si voleu adherir-vos al manifest per la llibertat de premsa, ho podreu fer a traves d’aquest manifest que trobareu a VILAWEB

Amb VilaWeb, per la llibertat de premsa

Els sotasignats rebutgem que l’Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb.
Pensem que VilaWeb va fer la feina d’aclariment i d’investigació que correspon als mitjans en un cas en què l’opacitat i l’ocultació de dades per l’alcaldia són demostrables, com en el ‘cas Vilaró’.
En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular.
Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal.

Fins aquest moment, hi ha 5.140 adhesions.
La solidaritat amb VilaWeb s’expressa avui a les set al Col·legi de Periodistes

En l’acte obert a tothom hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal

Al Col·legi de Periodistes (Rambla de Catalunya, 10 principal, Barcelona) es farà, avui a les set del vespre, un acte de suport a VilaWeb, per la querella que l’Ajuntament de Barcelona ha presentat contra el diari per les informacions publicades sobre el cas Vilaró. Hi prendran la paraula el degà del Col·legi, Josep M. Martí, i el director de VilaWeb, Vicent Partal.

Anar a peu

El meu blog es diu “A PEU” perquè, com ja he explicat en alguna altra ocasió, és caminant poc a poc com millor s’observen les coses, les persones, les situacions i –en una paraula- la mateixa vida.

És anant a peu, anant a poc a poc, quan descobrim els altres i ens descobrim a nosaltres mateixos. És quan ens prenem el temps necessari per mirar-ho tot amb nous ulls, amb nova mirada. És caminant com descobrim la ciutat, els carrers, els edificis, la gent que seu a la plaça, la gent que treballa i la complexitat que té la vida d’una societat desenvolupada.

És anant a peu quan podem pensar millor, quan els nostres sentits es desperten, quan tot ens arriba millor al nostre interior a través dels sentits que recullen el món exterior, ens l’ofereixen i ens el regalen en forma de nous estímuls i noves possibilitats..

Podem anar a peu sols o acompanyats. Cada situació té els seus pros i els seus contres. La solitud i el silenci que ens regala l’anar sols ens pot fer recórrer camins interiors a l’encontre de nosaltres mateixos, cosa difícil d’assolir perquè el conèixer-se a un mateix és una de les feines més complicades que existeixen, com ja deien els grecs.

Anar a peu acompanyat o acompanyant ens fa descobrir l’altre, ens fa dialogar, ens fa veure coses noves i nous punts de vista que possiblement no havíem vist mai. Ens fa comparar i fa que ens haguem de relacionar. Ens fa sospesar i ens fa valorar la companyia i relativitza les nostres forces i les nostres capacitats. Ens farà veure les diferències que enriqueixen, els punts de vista que ens fan créixer i els afectes que ennobleixen. Ens farà veure que potser haurem d’anar més de pressa o més a poc a poc. Potser haurem d’esperar o potser ens haurem d’espavilar per tal de poder ser un bon company de viatge.

En fi, que anar a peu significa que encara podem moure’ns, que encara som vius i que encara tenim moltes coses a fer.