Els sants de cada dia

Els primers dies de Novembre sempre són uns dies especials pels que celebrem Tots sants i el Dia dels Difunts. És clar que això ha canviat molt amb els anys i també canvia molt segons les cultures. No és pas la mateixa cosa la celebració cristiana aquí a Europa, que la aquesta celebració en les cultures indígenes de Llatinoamèrica, per exemple, o el famós Halloween de les cultures anglosaxones i celtes.

Però totes aquestes celebracions tenen el mateix comú origen del culte als morts, als avantpassats que ens han precedit en el camí de la vida. Als cristians ens permet invocar els predecessors en la fe que ja descansen amb Déu, intercessors i models de vida que ens fan més amable l’existència i el pas per aquest món. Són com companys de camí que han sabut passar per aquest món de la millor manera possible: fent el bé. Per això els invoquem, els recordem i volem ser com ells. I una altra cosa: no hem de recordar només els sants del passat, sinó que hem de recordar tants i tants homes i dones que són sants ja ara, en un present difícil, i que no només s’estan guanyant el cel, sinó que estan guanyant la terra amb lluites cap a finalitats millors per a ells i per a milions de persones. Sants actuals que mai veurem als altars però que són tant sants –o més- que alguns dels que l’Església ha fet de forma més o menys obscura i una mica vergonyant i interessada.

Pere Casaldàliga –a qui m’agrada de llegit de tant en tant- parla sovint de la mort, del martiri i dels sants. Però ho fa sempre tocant de peus a terra, encara que ho faci quasi sempre d’una forma molt poètica. Potser per això m’agrada tant.

Per això avui vull aportar unes quantes paraules seves que em faran aprofundir millor tot el misteri que recordem i celebrem aquests dies: el de la vida, la mort i el més enllà.

“Si no hem portat la vida amb aquella fidelitat amb què s’hauria d’haver portat, si no ens hem anat santificant davant la vida, almenys santifiquem-nos de patacada davant la mort. Hem d’aprendre a morir la vida per aprendre a viure la mort.”

“En comptes del temps del rellotge, has d’aprendre a viure sota el temps còsmic.”

“Cada dia ben viscut fa una vida.”

Francesc Escribano, Descalç sobre terra vermella. Vida del bisbe Pere Casaldàliga (Barcelona: Edicions 62, 2001)

La muerte

Como a una hermana. Sin rubor. De frente
y en un paso a nivel de mi avenida…
¡Quiero esperarte agradecidamente,
como si hubiera entrado ya en la Vida!
Tú, el Principio y el Fin.
Yo, un ahora peregrino
desde Ti a Ti.
Señor, no quiero ser más que lo que soy: nada.
Para que, de este modo,
en mi mansión deshabitada
Tú, Huésped dueño, lo seas todo.

Pere Casaldáliga, Palabra Ungida.1955.

Anuncis

Autoestima excessiva o baixa?

Aquests dies un expresident del Congrés espanyol  ha acusat els catalans de ser “molt susceptibles” i que “ens ho hauríem de fer mirar” això de no saber acceptar bromes. Heu escoltat les “bromes” d’aquest senyor? Jo sí. I, tirant baix, jo les qualificaria com a bromes de mal gust o d’aquelles bromes negres de turmenta que, quan te n’adones, ja t’han deixat xop-

Els psicòlegs diuen que la susceptibilitat va molt lligada amb la baixa autoestima. D’alguna manera ens ve a dir aquest senyor, per tant, que tenim una baixa autoestima i que per això som tan susceptibles. Potser sí. Potser té una part de raó aquest bon home i resulta que els catalans tenim alguna mena de complex que ens hauríem de fer mirar urgentment.

Però també és cert que tan dolenta pot ser la baixa autoestima com l’excessiva. És una cosa coneguda per tothom els problemes que pateixen les persones que tenen un nivell d’autoestima baix. Però, no obstant això, tenir un nivell d’autoestima excessiu no és tan bo com podria semblar a primera vista, ens expliquen també els psicòlegs. El nivell d’autoestima ha d’estar equilibrat i ser realista amb les qualitats i limitacions de la persona. En cas contrari, un nivell d’autoestima exagerat pot resultar igual de problemàtic, tant per a la persona que el pateix com per a la gent que l’envolta.

Quina mena de complex tenim els catalans? És de superioritat o d’inferioritat? I ell (i com ell molts espanyols), quina mena de complex té?  Són preguntes que no són fàcils de contestar i potser els sociòlegs haurien de fer una feina semblant a com la fan els psicoanalistes i haurien de ser ells qui ens ho haurien de dir…

Les persones amb excés d’autoestima es caracteritzen per ser egoistes, intolerants, narcisistes, per creure’s omnipotents i totalment independents de les persones que els envolten, cosa que pot portar-los a practicar conductes temeràries … Quan l’excés d’autoestima no es tracta, pot portar a la persona a desenvolupar trastorns psicològics d’importància, com ara el narcisisme, la mania, els deliris de grandesa … Fins i tot quan no arriba a aquests límits, aquestes persones poden patir depressió, en sentir- incompresos pels altres o considerar que la vida no els està atorgant el que ells mereixen en realitat.

Les persones amb baixa autoestima diuen que són susceptibles. La susceptibilitat és una característica de la personalitat que consisteix en una reacció exagerada a la conducta dels altres, que s’identifica sempre com un atac. Aquesta característica sol venir determinada per una baixa autoestima i una gran inseguretat i por al rebuig. Les persones que ho pateixen solen ofendre’s amb facilitat perquè se senten insegures i aquesta és la seva manera de defensa.

Si anem al diccionari veurem que la paraula SUSCEPTIBILITAT té dues accepcions: una de positiva i una altra de negativa.

– 1. Capaç d’admetre una impressió, una modificació.

2. Propens a ofendre’s fàcilment, a impressionar-se molt.

Per tant, potser en aquest cas també ens cal situar  en un punt d’equilibri, no sempre fàcil d’assolir. No podem tenir la pell massa fina i hem d’escoltar les crítiques sense ofendre’ns. Però tampoc l’hem de tenir tant dura com per aguantar estoicament tot el que ens diguin, vingui d’on vingui i sigui veritat o mentida.

No és res més que un déu caigut

Fotos tretes del blog “El arte es basura” de l’ artista Francisco de Pájaro.

Vull aprofitar unes fotos que he vist en un blog que us recomano -si teniu una estona- per parlar d’un senyor (?) anomenat Gregorio Peces-Barba. Aquest blog és obra d’un artista de carrer que es diu Francisco de Pájaro i es titula EL ARTE ES BASURA.

A què ve, em direu, aquesta estranya connexió entre Don Gregorio i aquest art-escombraries? Doncs, senzillament, que les paraules que aquest home ha dit fa un parell de dies m’han fet pensar en aquell aforisme llatí :”Corruptio optimi, pessima” (la corrupció del millor –o dels millors- es transforma en la pitjor cosa). Aquesta dita clàssica la podem aplicar a moltes persones, institucions, situacions o coses que en altres temps excel·lien en el seu àmbit i  després s’han tornat en el pitjor de tot. Es donen molts cassos d’aquest tipus i és una autèntica llàstima. L’envelliment de les persones, per exemple, ja és trist per si mateix. Però si aquest envelliment va acompanyat de repapieig és tràgic!

Peces-Barba ha estat una espècies de déu profà en una Espanya que mai ha acabat d’entendre res del que està passant -fa segles- al seu voltant. Un “padre de la Patria”, tot un símbol d’obertura democràtica en temps de la dictadura quan escrivia a “Cuadernos para el diálogo” de Ruiz Jiménez (un altre mite que se n’ha anat en orris). Les vegades que jo havia gaudit llegint coses interessants en aquella mítica revista! Eren altres temps i aquesta gent encara tenien el cap a lloc i gaudien de totes les facultats. Però ja se sap que les facultats van minvant i, amb els anys, hom és procliu a perdre el senderi, repapiejar i dir bajanades.

És com l’art d’aquest artista urbà del que us parlo avui. Fa art de qualsevol deixalla. Qualsevol cosa pot convertir-se en art, però també l’art en sí mateix és escombraries, diu ell. L’excels pot transformar-se en porqueria i la porqueria pot ser excelsa; depèn de com es miri i depèn de com es facin servir les paraules i les coses.

Don Gregorio, miri de no fer més el ridícul que “el arte es basura” i potser vostè s’està convertint en escombraries sense adonar-se’n!

Per la discapacitat: Macaco “Mensajes del agua”

Aquest Scene Mob s’ha realitzat per commemorar el 40è aniversari d’ECOM.

El seu objectiu és promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat física, per això hem volgut recrear escenaris de la vida real (una escola, una pista esportiva, la terrassa d’un bar…) on interactuen amb normalitat persones amb i sense discapacitat.

ECOM és un moviment associatiu, creat el 1971, que aglutina més de 175 associacions de persones amb discapacitat física de tot l’Estat espanyol (145 de les quals són de Catalunya). La nostra raó de ser és afavorir l’enfortiment del moviment associatiu de la discapacitat física (oferint informació, assessorament, formació… a les entitats federades), així com representar i defensar els interessos de les persones amb discapacitat física i les entitats davant l’Administració Pública i en els diferents òrgans de participació. Així mateix, actuem en tots els àmbits socials (educació, transport, sanitat, laboral, lleure, esport…) per defensar l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat física i afavorir la seva autonomia personal.

Si voleu conèixer-nos més a fons o col·laborar amb nosaltres, visiteu-nos a:http://www.ecom.cat (Directors: Santi Hausmann i Daniel Feixas)

Una iniciativa de:
http://www.ecom.cat

Producció:
Lou Comunicació: http://webdelou.com
Astronaut Video Marketing: http://astronautsite.com

Tardor

La tardor sempre m’inspira sentiments ambivalents. Per una banda anem deixant enrere un temps de sol, de claror, de viure al carrer, de platges, muntanyes i natura, de sol clar, d’ aire saludable, de descans i de vacances.

I per altra banda recomença el curs acadèmic, recomença el que és la quotidianitat, els primers freds que conviden a arrecerar-se a casa, a escoltar música, a llegir, a la reflexió. El dia s’escurça. La nit s’allarga. El temps canvia.

Mirem els arbres i veiem que van perdent les fulles, una a una, lentament, com si es resistissin a morir. Com ens resistim cadascun de nosaltres a que acabin de morir les nostres il·lusions, les nostres esperances, els nostres anhels, tot allò que ens fa sentit encara vius. L’estiu em sembla una estació plena de vida, mentre que la tardor és el temps en que aquesta vida es va escolant i va marxant poc a poc.

No ens acabem de conformar a que arribi l’hivern cru, aquell hivern que ho mata tot. Ens hi resistim perquè no volem perdre els darrers brins d’esperança, les nostres últimes fulles que encara conserva l’arbre de la nostra ànima.

I la situació econòmica en la que vivim sembla que vol acaba d’establir-nos en una situació de tardor que potser tira encara cap a un hivern massa llarg i massa dur. Esperem que aquets propers temps no siguin massa durs. Conservem les fulles que puguem en el nostre arbre personal…

La creació de l’home

El primer dia Déu va crear la vaca i li va dir:
“Aniràs tot el dia al camp amb el pagès, estaràs sota el sol, tindràs vedells i donaràs llet per alimentar la gent. Et dono 60 anys de vida ”
La vaca va dir:
“És una vida molt sacrificada perquè duri durant 60 anys. N’accepto 20 i te’n torno 40 ”
I Déu va acceptar.
Al segon dia Déu va crear el gos i li va dir:
“Estaràs assegut tot el dia al sol vigilant la casa i bordaràs qualsevol persona que vegis passar. Et dono una vida de 20 anys”.
El gos va dir:
“És una vida molt llarga per estar bordant. Dóna’m 10 anys i te’n torno 10 “.
I Déu va acceptar.
Al el tercer dia Déu va crear al mico i li va dir:
“Hauràs d’entretenir la gent, fent-los riure. Et dono 20 anys “.

El mico va dir:
“Fer el mico durant 20 anys, és molt molest. Per cert que Vós vau donar-li al gos 10 anys. Feu el mateix amb mi .. ”
I Déu hi va estar d’acord.
Al quart dia, Déu va crear l’home i li va dir:
“Menja, dorm, juga, tingues sexe i no et preocupis de res. I jo t’ atorgo 20 anys “.
L’home va respondre:
“Què? Només 20 anys? Quina misèria. Mira, jo em quedo amb els meus 20, els 40 que va tornar la vaca, els 10 del mico i els 10 del gos. En total fan 80.
Déu li va contestar: “Bé, d’acord.”
– És per això que durant els primers 20 anys de la nostra vida mengem, dormim, juguem, tenim relacions sexuals … i no ens importa res més.
– Els altres 40 anys treballem com una vaca al sol per mantenir la família.
– Els altres 10 anys fem monades per entretenir els néts.
– I en els últims 10 anys ens asseiem davant de la casa mirant-ho tot …

Quins bisbes!

Creu de la Parròquia de IESU, dissenyada per Moneo al barri de Riberas de Loiola a Sant Sebastià.

Avui fa exactament un any que José Comblin (Brusel·les, 22 de març de 1923-Pedro Simões, 27 de març de 2011) va fer una conferència magistral a la UCA de El Salvador. És un text -quasi pòstum- que fa una anàlisi molt exacta i aguda del que és la cristiandat (nom amb què és conegut l’ordre politicosocial medieval, caracteritzat per la coincidència del poder civil (Imperi) amb l’autoritat eclesiàstica (Església).

José Comblin va se un capellà belga que se’n va anar de ben jove al Brasil i va ser un dels teòlegs més representatius de l’anomenada Teologia de l’ Alliberament. Un teòleg molt lúcid i que caldria que els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola (sí, els bisbes catalans també hi són inclosos) escoltessin perquè veig que enyoren amb massa nostàlgia, afirmen i reafirmen per activa i per passiva que cal tornar a la cristiandat. No s’adonen que és una missió impossible, per més que que ells encara ho somnien… Què hi farem!

Comblin ens diu clarament en aquesta conferència -que podreu trobar a ADITAL– que estem a la fase final del que se’n diu cristiandat. Els nostres bisbes encara no se n’han assabentat i es creuen capacitats per anar-nos guiant, com si fóssim corders, del que hem de votar i ens donen consells morals sobre els nacionalismes desintegradors (“reconocemos la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del estado español. Y también, que es necesario tutelar el bien común de la nación española en su conjunto, evitando los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo").

Quina vergonya firmar això els bisbes catalans, no us sembla!? Quan se n’adonaran on estan ficats i de quina manera els manipulen?. De totes maneres, em sembla que ja poden anar dient! Potser algú encara els escolta, però estic segur que la majoria passa de llarg i no en fa cap cas del que ens puguin dir. Encara no s’han assabentat que som majors d’edat i vivim en una societat laica.

Els concedeixo el dret a dir el que vulguin als fidels cristians. Altra cosa és que els en féssim cas. Però al que no tenen dret és a apropiar-se indegudament de la consciència de la gent i manipular els vots dels electors. Som en una societat laica i , gràcies a Déu, s’ha acabat l’estat de cristiandat!

————————————————————

Com a curiositat, us invito a que vegeu aquesta nova església de l’ arquitecte Moneo. Al meu gust, una preciositat!

http://blog.darioalvarez.net/tag/parroquia-para-riberas-de-loiola/

Víctimes i victimaris

A mi em sembla que tots ens hem d’alegrar del cessament definitiu de l’activitat armada d’ ETA. Alguns són tan cretins que ni d’això s’alegren i menystenen les personalitats que han vingut a la Conferència de Pau, menyspreen el comunicat i ho menyspreen tot. Serà perquè ja els va bé aquesta situació actual i en treuen bon rèdit polític?

Jo me n’alegro que s’arribi al final d’ETA. Com m’alegra qualsevol pas que es faci cap a la democràcia, la llibertat i la pau. Podem discutir si ETA havia d’haver existit en algun moment; si ETA ha tingut sentit mai o si ja feia molts anys que havia perdut tot el seu sentit. Podem discutir tot el que vulgueu. Però el que no podem discutir –em sembla a mi- és que qualsevol pas que es faci cap a la pau ha de ser benvingut.

La Pau. La Llibertat. L’Alliberament dels pobles. La Justícia. Les Víctimes. Els Victimaris. Les Lleis… Són paraules amb molt de contingut i massa grans perquè tothom les interpreti de la mateixa manera i vulguin dir el mateix per a tothom. Però benvingut el moment en que ens asseiem al voltant d’una taula per veure com les paraules serveixen per poder-se entendre en pau i sense violències de cap mena.

Espanya la formen pobles plens de ferides. Pobles vexats i greument humiliats per l’abús de poder d’una colla que s’han sentit vencedors i amos durant molts anys. Altres s’han sentit humiliats han fet intents d’aixecar-se i dir prou. Les ferides, potser en lloc de curar-se, s’han fet més grans i profundes amb errors d’uns i altres. Per això es pot entendre ETA i altres intents més o menys reeixits que devien voler ser una espècie de defensa davant de tant menyspreu i tant de sofriment. I equivocadament volien arreglar aquest sofriment provocant més sofriment.

Però quan alguns no volen sentir a parlar de víctimes dels dos costats crec que s’equivoquen. Neguen que hi hagi dos o més bàndols i crec que s’equivoquen també. Perquè s’han de contemplar les víctimes directes dels atemptats però també s’han de contemplar els tractes rebuts a les presons, als parlaments, als tribunals i als calabossos. Als cementiris  i a les fosses comunes hi trobarem una mica de tot i no podem negar que, des de la guerra civil ençà, els bàndols hi han seguit essent més o menys difuminats perquè s’ha fet una falsa transició i la injustícia ha seguit amb les tortures, amb els trets a la nuca o amb la llei clarament injusta a la mà d’uns i la indefensió a l’espatlla dels altres.

La pau és cosa de tots i no depèn només d’una part. La pau necessita perdó, però també necessita generositat, lleis justes i ben aplicades. Necessita partits polítics que creguin en la democràcia i en el bé comú. No es pot tenir presos dispersos per tot l’Estat espanyol, com més lluny millor de les seves famílies per tal de causar el major dolor possible. No es pot torturar als quarters de la policia, de la Guàrdia Civil, dels Mossos d’ Esquadra ni enlloc. No es pot anar sempre amb la porra preparada, a punt d’estomacar. No es pot anar segrestant i matant. No hi ha d’0haver ETA, però tampoc hi ha d’haver GAL. És molt millor el diàleg, per molt que alguns no els considerin rentable ni útil.

I, sobretot, ens serà molt més útil a tots enfortir la nostra pobra democràcia que fa figa per tot arreu. Perquè, si no, tots serem víctimes i victimaris al mateix temps i no sortirem mai més del toll on estem ficats.

Fast foot

Hi ha “menjar porqueria” (el conegut “fast foot”) de molts tipus:

  •  menjar porqueria pel nostre cos: heus aquí uns quants exemples:

  • menjar porqueria pel nostre cervell: heus aquí un exemple:

Simplement ho dic perquè aquesta cadena de TV es caracteritza pel seu baix nivell des programes. Com el menjar porqueria, els programes d’aquesta cadena també acostumen a ser força porqueria i es caracteritzen per idiotitzar la població addicta a aquesta cadena.

Un exemple ben recent és que Tele 5 va permetre que es fes la següent pregunta a un convidat:

Si tuvieras un hijo, qué preferirías: que fuera homosexual, que fuera negro o que fuera catalán“.

Bon nivell, no?

Les dobles cares

Hom pot elegir  parlar clar i català i dir el que vulgui, a qui vulgui i quan vulgui. També pot optar per callar si li sembla que el que ha de dir és massa gruixut i potser no és moment de dir-ho. A vegades potser val més callar que parlar…

Però sí que una de les coses pitjors és tenir doble cara o doble llenguatge, cosa que és corrent en molta gent i que ho és sobretot en els polítics en època d’eleccions.

És corrent en polítics, però també ho és en molta altra gent i es fa servir molt entre companys de feina, entre amics o entre familiars. És de les coses que fan més mal perquè es diuen coses que no sempre són exactes i, a més, l’altra persona no hi és present i no es pot defensar. I deixa en mal lloc i bastant malparat el que té doble cara.

Deia que era normal en polítics però també ho és en altres àmbits. Des de fa uns dies em crida l’atenció el canvi de to, de cara i d’actitud de Mourinho, per exemple, encara que en ell es fa ben patent allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Ara sembla que vol posar la seva cara més amable i sembla també que hi ha un pla per a fer-li un” lífting” i retocar-li la cara. Però per més que ho vulgui dissimular mai perdrà la seva essència i el que realment hi ha darrere d’aquesta cara. Hipocresia? Un pla ben pensat? Em sembla que una mica de tot. De totes maneres la cara de pomes agres permanent d’aquests anys, la bilis que dístil.la i la mala llet que gasta li han deixat una petjada que li serà difícil treure-se-la de damunt. Sota la disfressa hi trobareu el de sempre i li continua sortint en el moment que abaixa les defenses.

Aquest home és com és i no té remei. Un préssec és com és i un codony és com és. No podem pretendre que el codony sigui dolç i el préssec aspre. Cada cosa és com és per la seva pròpia naturalesa i es fa difícil que canviï per més vestits de seda que li posin. La roba es compra, els perfums es compren, però la classe i l’educació no s’improvisen i aquest senyor  es veu que aquestes coses no les toca gaire perquè se li nota una falta de classe, una falta d’educació i un ego formidables.

A fi de comptes tenir dues cares no surt a compte i val més mostrar-se tal com hom és,i dir les coses que hom pensa i no fer massa fingiments perquè, a la llarga, sempre es veuen.