Una història trista

Les dictadures –totes les dictadures- amaguen episodis tan foscos, tan terrorífics i tan dolorosos que, si els coneguéssim a fons, ens esgarrifaríem. Aquest dies estic llegint coses dels anys de dictadura a l’ Uruguai que van sortint a la llum poc a poc, com per exemple la troballa de les restes de Julio Castro –periodista, reconegut pedagog i fundador del Frente Amplio- en el pati del “Batallón de Infantería Paracaidista Nº 14”, que en aquells temps depenia del “Comando General del Ejército uruguayo”. Ara s’han identificat aquestes restes i s’ha revelat que el mestre Castro va ser mort d’un tret al cap.

Cassos que van acabar tràgicament -com aquest- en trobaríem un munt. Però us en vull explicar un, aparentment no tant terrible, però que dóna evidència del refinament com treballaven les Forces Armades. El cas l’explica en el seu blog FRONTERAd una senyora uruguaiana, que ara és periodista i viu a Àustria (Julieta Rudich) i que va viure en primera persona.

Explica que, gràcies a Facebook, ara s’han pogut trobar a Montevideo antics companys d’escola i una de les mestres que tenien en aquell temps –Elsa Quijano- a qui van suspendre del seu càrrec i a qui van impedir exercir la seva professió per voler ajudar amb aliments a uns nens de la seva escola que estan passant penúries perquè havien detingut els seus pares. I això no és tot. Per aquesta mateixa raó la docent és arrestada i tancada en un calabós subterrani en què uns encaputxats exerceixen tortures.

Tot això succeeix a l’Uruguai dels anys 70 i ara mestra i condeixebles es retroben, recorden i expliquen detalls del que els va tocar viure.

Aquesta periodista recorda que l’any 1973 la mestra Elsa va dir que havíem de ser especialment afectuosos amb dos nois de la nostra classe perquè estaven tristos des que els seus pares havien estat empresonats.

Explica la periodista que, estant reunits ara els condeixebles, el Manuel és qui més viu té en en la memòria el que va passar. Ell els parla de la irrupció de militars a l’escola, de les violacions de domicili, dels interrogatoris. I descriu en imatges l’expulsió dels mestres. Els veu travessant el pati de l’escola, anar cap a la sortida agafats de la mà i plorant, mentre els nens de sisè curs els envolten en rotllana i ploren també, demanant-los que no se’n vagin.

Ara, gràcies a aquest retrobament que els ha facilitat el Facebook i que ha culminat en reunions en viu a Montevideo, van acoblant trossos de memòria perduda. Entre els que van ser alumnes i els que van ser mestres van recuperant la seva història, compartint plors, rialles i silencis. Hi ha també un document, un testimoni nítid de la crueltat feta llei imperant.

Elsa Qujano, la mestra que fa més de 30 anys va organitzar entre l’alumnat la col·lecta per reunir aliments per als alumnes fills de presos, és qui li lliura una còpia del veredicte. Explica que li va donar el paper i li va dir: "publica’l". I així ho fa:

“se resuelve: 1) Dispónese la instrucción de un sumario a la señora Elsa Quijano de Acosta, maestra de la Escuela N⁰189, de 2do grado, “Benito Juárez”, de Montevideo, tendiente a clarificar los hechos relacionados a la donación de alimentos a un alumno, mediante colecta, estando los respectivos padres privados de la libertad desde hace tiempo, por participación en actividades subversivas. 2) Suspéndase en el ejercicio de su cargo, con privación de los medios sueldos correspondientes."

 
Em sembla que no hi ha molt a comentar, perquè aquest document es comenta i es condemna per si mateix. Reflecteix el grau de perversitat d’un règim que converteix en delicte l’acte de prestar ajuda a un nen desvalgut. Només per ser fill de persones no grates al Govern. A un Govern dictatorial.

Elsa, docent apreciada i estimada per tots, no va poder tornar a exercir fins que es va restablir la democràcia. I fins i tot llavors va ser tractada de forma indigna. No li van reconèixer la trajectòria d’excel · lent docent que havia recorregut abans de la dictadura. Va haver de tornar a començar com si fos principiant en el seu ofici, amb un sou com si partís de zero.

I el que va ser pitjor, potser, és que en els primers anys de democràcia es va imposar una amnèsia general.  No és el mateix que t’ exigeixin que oblidis, a que oblidis sense voler, perquè la teva pròpia memòria – sense demanar-te permís – et fa buits per evitar el dolor. Una cosa així ens va explicar Juan Pablo Gil. L’alumne a qui Elsa dedicava la col·lecta d’aliments va voler esborrar del seu passat els anys d’escola. Ara els recupera, els comenta i des de Suècia escriu a la periodista: "Pots explicar la meva història. És la història de tots ".

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Dictadura i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Una història trista

  1. Ignasi Boya ha dit:

    Merda de dictadures, amb perdó de la paraula, però no me’n ve una altra al cap quan penso que una dictadura, es va endur, al meu besavi que alhora, era el teu avi, i que se’l van endur enganyat de casa, encara que sempre he pensat, pel que m’han explicat, que sabia molt bé on el portaven. Merda de dictadures, Jaume que fan tant mal a tanta gent sense motiu ni explicació.

  2. Jaume Pubill ha dit:

    Ignasi: Tens tota la raó. Tot el que es pugui fer per la llibertat de les persones i els països s’ha de fer per evitar coses com aquestes. Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s