Fem un pacte?

Joan Fuster (Serra d’Or, núm. 234-març 1979 en un article que titulava “Aprensions a propòsit del “pactisme” no es mostrava gens d’acord a que

els catalans siguem una gent tendencialment “pactista”, o, en tot cas, més “pactista” que els pobles del costat. Ell “pactisme” es produeix en qualsevol lloc del món, quan no hi ha més remei. Els catalans no hem estat especialment “pactistes”, si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el “pacte”.

Quan es pacta amb segons quines condicions la història és prou explícita i ja se sap qui guanya: hi guanya la “classe dominant”, la d’ací i la d’allà, unànime, malgrat les aparents discrepàncies. No ha existit, entre nosaltres, cap “pacte” de la línia pactista que no s’hagi convertit en un mediocre “engañabobos”. Això ja era evident en l’època de don Francesc Cambó. Cambó fou un polític increïblement més espavilat que tota la fauna que suporta avui el Principat, i no parlem ja del País Valencià i de les Illes. Cambó pactava, pactà, i el sufragi universal se li girà d’esquena. Les modulacions del sufragi universal, conformades pels televisors, són, avui, un factor nou. Cambó ja és pura arqueologia. Però els “pactes” del “pactisme” tradicional, ¿on ens portaran?… Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada “pacte” ha estat una claudicació, i que tot això del “pactisme” com a mecanisme polític és i serà una burla. “Pactar” és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.

En aquests moments que sembla que tot justeja molt (justeja l’economia, justegen els polítics, justeja l’ètica i la moral…) alguns poden pensar que és el moment d’un gran pacte que ens tregui a tots del forat. Potser sí. Però hem de saber que –com sempre- hi sortirem perdent.

Jo més aviat seria partidari de tensar la corda per veure si es trenca o per veure fins on arriben les possibilitats de que aguanti. Justament ara és quan s’hauria de pactar menys que mai. Que surtin al carrer bombers, funcionaris, mossos i tothom qui vulgui. D’on no n’hi ha no en raja i tothom sap que les arques estan escurades. Potser si els catalans deixem de cobrar a final de mes ens adonarem de tot el que no tenim, del que ens prenen i del que no tindrem mai si seguim pactant. No serveix més allò del “peix al cove” perquè ja no hi ha peix i el poc que hi ha es cuidaran bé de repartir-se’l els que encara en tenen una mica.

Per tant, és hora d’estirar la corda. Això sí: tots plegats i tots a la una. Alguns ja sabem que no s’hi afegiran i buscaran mil excuses. Però tant se val. Ara és el moment de plantar cara perquè l’adversari també se sent dèbil, per més majoria absoluta que tingui, i ells també necessitaran Déu i ajuda per treure el carro del pedregar. Tant de bo hi hagués una mica de lucidesa per part dels partits que volen una Catalunya gran.

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s