Decepció amb l’església catòlica

Escrivia Leonardo Boff fa uns mesos enrere que notava molta decepció amb l’Església Catòlica institucional i que s’està donant una doble emigració: una exterior, persones que abandonen senzillament l’Església, i una altra interior, les que romanen en ella però no la senten com una llar espiritual. Continuen creient tot i havent-hi el tipus d’església que hi ha.

Acabo de veure el programa “30 minuts” que TV3 va emetre el diumenge passat sobre les vocacions al sacerdoci a Catalunya i on s’hi reflexa clarament quin tipus de nous capellans comencem a tenir i tindrem en un futur. Veure aquest reportatge deixa un regust amarg i una sensació tristíssima ja que es veu clarament l’intent de tornar a un tipus d’ Església que sembla que hauria d’haver quedat definitivament en el passat i on l’esperit del Vaticà II ha quedat enterrat i ben enterrat,

No és per menys, doncs, la decepció en molts cristians que esperàvem una altra cosa i que ara constatem -a través de reportatges i de la realitat quotidiana- el que el mateix Leonardo Boff diu en el seu lúcid anàlisi de les coses.

”El Papa actual ha pres algunes iniciatives radicals que han dividit el cos eclesial. Va assumir un camí de confrontació amb dos importants episcopats, l’alemany i el francès, en introduir la missa en llatí; elaborar una reconciliació rebuscada amb l’Església dels seguidors de Lefebvre; buidar les principals intuïcions renovadores del Concili Vaticà II, especialment l’ecumenisme, negant absurdament el títol de «Església» a les altres Esglésies que no siguin la Catòlica i la Ortodoxa; l essent cardenal es va mostrar greument permissiu amb els pedòfils, la seva relació amb la sida frega els límits de l’inhumà.

L’Església Catòlica actual s’ha submergit en un hivern rigorós. La base social de suport al model antiquat de l’actual papa està formada per grups conservadors, més interessats en les realitzacions mediàtiques, en la lògica del mercat, que en proposar un missatge adequat als greus problemes actuals. Ofereixen un «cristianisme-lexotán» apte per calmar consciències angoixades, però alienat enfront de la humanitat sofrent”.

Leonardo Boff diu que és urgent animar aquests cristians en vies d’emigració amb el que és essencial en el cristianisme i que ell diu que  segur que no és l’Església, que aquesta no va ser objecte de la predicació de Jesús.

“Ell va anunciar un somni, el Regne de Déu, en contraposició al Regne de Cèsar; Regne de Déu que representa una revolució absoluta de les relacions, des de les individuals fins a les divines i còsmiques.

El cristianisme va aparèixer primerament en la història com a moviment i com el camí de Crist. És anterior a la seva sedimentació en els quatre evangelis i en les doctrines. El caràcter de camí espiritual significa un tipus de cristianisme que posseeix el seu propi curs. Generalment viu al marge i, de vegades, a distància crítica de la institució oficial. Però neix i s’alimenta de la fascinació permanent de la figura i el missatge llibertari i espiritual de Jesús de Natzaret. Inicialment considerat com «heretgia dels Natzarens» (Fets 24,5) o simplement «heretgia» (Fets 28,22) en el sentit de «grupet», el cristianisme va ser adquirint autonomia fins que els seus seguidors, segons els Fets dels Apòstols(11,36), van ser anomenats «cristians».

El moviment de Jesús és certament la força més vigorosa del cristianisme, més que les Esglésies, per no estar enquadrat en institucions ni empresonat en doctrines i dogmes.Està compost per tot tipus de gent, de les més variades cultures i tradicions, fins per agnòstics i ateus que es deixen tocar per la figura valenta de Jesús, per la son que va anunciar, un Regne d’amor i de llibertat, per la seva ètica de amor incondicional, especialment als pobres i als oprimits, i per la forma com va assumir el drama humà, enmig d’humiliacions, tortures, i la seva execució en la creu. Va presentar una imatge de Déu tan íntima i amiga de la vida que és difícil prescindir-ne fins per qui no creu en Déu.Molta gent diu: «si existeix Déu, ha de ser com el Déu de Jesús».

Aquest cristianisme com a camí espiritual és el que realment compta. No obstant això, de ser un moviment va passar molt aviat a ser una institució religiosa amb diverses maneres d’organització. En el seu si es van elaborar les diferents interpretacions de la figura de Jesús que es van transformar en doctrines i van ser recollides pels evangelis oficials. Les Esglésies, en assumir caràcter institucional, establir criteris de pertinença i d’exclusió, doctrines com a referència identitària i ritus de celebració propis. Qui explica aquest fenomen és la sociologia, no la teologia. La institució viu sempre en tensió amb el camí espiritual. És òptim quan caminen junts, però això és rar. El decisiu és, però, el camí espiritual. Aquest té futur i anima el sentit de la vida.

El problema de l’Església romano-catòlica és la seva pretensió de ser l’única veritable. El correcte és que totes es reconeguin mútuament, ja que totes elles revelen dimensions diferents i complementàries del missatge del Natzarè. L’important és que el cristianisme mantingui el seu caràcter de camí espiritual. Ell pot sustentar a tants cristians i cristianes enfront de la mediocritat i irrellevància en què ha caigut l’Església actual.

Leonardo Boff (12 d’ agost de 2011)

Anuncis

Darrere del mur

Durant anys els que eren darrere el mur desitjaven la llibertat i volien tenir tot el que veien que tenien els de l’altra banda.

Van aconseguir tirar el mur a terra amb els esforços d’uns i altres. D’això ja fa temps i semblava que estava bé. Fins i tot van aconseguir viure una mica millor.

Avui es van adonant que els és totalment impossible accedir a tots aquells somnis i a totes les riqueses que esperaven trobar perquè són propietats de mafiosos, estafadors, grans banquers i gent corrupta que no permetrà que mai tinguin res de tot allò que desitjaven.

Ara –com a molt- esperen seguir vivint com vivien abans i poder tornar tots els préstecs que els va donar el banc i no quedar entrampats de per vida.

Ara s’adonen del que els d’aquesta banda ja sabíem: que és impossible arribar a ser ric essent una persona de bé i treballant de forma honesta.

Així que ara no només segueixen sense poder accedir a aquelles coses somniades sinó que a sobre viuen en un sistema que els qualifica com a  “perdedors” per no poder arribar-hi.

I ara es pregunten angoixats quina és aquesta llibertat a la que tan aspiraven.

El tret per la culata

Captura Actuable

 

“Sortir el tret per la culata” és una expressió que es fa servir molt quan a algú li surt tot el contrari del que volia, o sigui, tot el contrari de l’efecte desitjat. Això és exactament el que li ha passat a un usuari de ‘Actuable.es‘ que, com molt ja deveu saber, és una plataforma que fa una recollida de firmes per aconseguir objectius diversos. Un usuari n’havia proposat un de molt clar i concret: que “Catalunya marxi d’Espanya”, dirigida als espanyols que estan farts dels catalans i que volen que marxem ben lluny.

Ahir a la tarda hi vaig entrar i hi vaig deixar el meu missatge, donant-los les gràcies per ajudar-nos als que -com jo mateix- tenim ganes de deixar aquesta “Ejpaña”casposa, retrògrada i tan poc democràtica. Això sí: volem marxar per les bones i seguint sent amics. Podríem dir que seria com un divorci de comú acord, encara que per aconseguir-ho ja deveu saber que les dues parts hi han d’estar d’acord. Resulta que la pàgina va estat activa fins a última hora de la tarda d’ahir, però ara ja l’han tancada i, si hi entreu, trobareu que hi apareix només un missatge d’error.

Sabeu quina n’ha estat la causa? Doncs resulta que la majoria de comentaris a la pàgina, i que han donat suport a la iniciativa han estat catalans independentistes. Exactament el que deia al títol d’aquest post: els ha sortit el tret per la culata!

Cultura casino

La meva relació amb els casinos és molt minsa i efímera. És de quan era jove i feia de guia de turisme durant els estius per guanyar algun dineret. Treballava en una agència de viatges de Vielha, a la Vall d’ Aran, i portàvem gent a passejar per aquell tan bonic Pirineu francès, que teníem allà a la vora mateix. Entre els viatges habituals hi havia un passeig per la veïna ciutat de Luchon, una petita, bonica i ja una mica decadent ciutat on la burgesia francesa prenia passava els estius prenent banys termals, tal com era moda antigament. En la visita a la ciutat no hi podia faltar mai el passeig pels jardins del Casino, que ens obrien una estona especialment per nosaltres i ens permetien fer algunes jugades a la ruleta, cosa que en aquell temps no estava permès aquí.

Aquesta és la meva única relació amb els casinos o amb el joc. No m’agrada jugar i no entenc massa com la gent encara espera fer-se rica amb el joc i li agrada tant aquest ambient de moviment desenfrenat, soroll, llums i presses. Per això no acabo d’entendre massa aquest terrabastall que s’ha format aquests dies amb el projecte Eurovegas per si ve o no ve a Catalunya. I tampoc acabo d’entendre massa aquest deler dels nostre Govern que sembla voler tornar a repetir el famós “Bienvenido Mr Marshall”. No seria millor posar la vista en altres metes més productives?

Que aquest projecte podria portar turisme de qualitat, feina i riquesa? Potser sí, però també n’hi han molts que hi entenen una mica i diuen que no és tant així i que junt amb els avantatges –que és cert que n’hi ha alguns- hi han molt i grans inconvenients i que projectes d’aquesta mena no porten enlloc. El President Mas deia que portaria a Catalunya un turisme de qualitat i no “de borratxera”. “Es tracta de fer hotels, restaurants, comerços, centres de lleure, espectacles permanents i convencions. Això és atraure turisme que ens interessa, no és el de borratxera, sinó el que deixa diners”, ha argumentat Mas, que ho ha considerat “perfectament compatible” amb el model industrial i de recerca català. De fet, el president ho ha comparat amb Califòrnia, on Silicon Valley conviu amb Hollywood. “Ho farem el millor que puguem per intentar atraure aquesta inversió”.

Ja veurem què queda de tot plegat i, de fet, jo no ho acabo de veure gens de clar després del que he anant escoltant. Per això m’han vingut al cap les reflexions del prestigiós sociòleg Zygmunt Bauman i de l’intel·lectual francès George Steiner que parlen de la “cultura casino” com la cultura de l’ instantani i episòdic i que comporta la fi de la política tal com la coneixem. La nostra és una època de menjar ràpid, però també de pensadors ràpids i d’oradors ràpids “(Zigmunt Bauman,  “La societat assetjada”).

I segueix dient Steiner: “No resulta sorprenent que els productes culturals avui dia es calculin “per a un màxim impacte i una instantània obsolescència”: per capturar l’atenció han de ser impactants (més impactants que els seus competidors); però només poden tenir una durada efímera, perquè estan obligats a fer-los lloc a nous impactes”. Steiner descriu la manera resultant de ser-en-el-món com a cultura casino: cada partida és breu, una partida reemplaça a l’altra en ràpida successió, i els premis en joc canvien amb velocitat sorprenent, i sovint es devaluen abans que el joc acabi. I, per descomptat, en tot casino hi ha una varietat de jocs, cadascun dels quals intenta atreure potencials jugadors amb llums de colors i promeses de premis inaudits calculades per eclipsar els altres jocs del mateix edifici.

En un casino, i així mateix en una cultura casino, no té gaire sentit planificar a llarg termini. Un ha de prendre cada partida com ve. Cada partida és un episodi tancat en si mateix: guanyar o perdre una partida no influeix sobre el resultat de les partides següents. El temps que es passa en un casino és una sèrie de nous començaments, cadascun dels quals porta ràpidament a un fi, i la vida que compon la cultura casino es llegeix com un recull de relats breus, i no com una novel·la.
La televisió sintonitza bé amb les habilitats i les conductes que la cultura casino fomenta i conrea i, induïda pel seu instint de supervivència, s’esforça per sintonitzar cada vegada millor. És per això que els presentadors de notícies fan els seus parlaments drets, i no asseguts darrere de les taules, alhora que les paraules que pronuncien vénen acompanyades de sons rítmics, com els d’un metrònom, que els serveixen per emfatitzar el ràpid pas del temps . Les sales d’urgències dels hospitals es converteixen en l’ambientació predilecta dels programes de ficció: en cap altre costat la vida es veu amb major realisme, i es posa de manifest de manera més ostensible la fugacitat de la fortuna i l’infortuni. En innombrables programes de preguntes i respostes, guanya el dit que fa sonar el timbre més ràpid, i no la ment que més pensa. La velocitat per respondre compte més que el cabal de coneixements del que provenen les respostes: el coneixement que demora en sortir a la llum més que l’instant fugaç que se’ls concedeix als participants no compta per a res: surfejar ràpid, no bussejar profund, d’això es tracta la vida “com se la veu a la televisió”. L’èxit d’un surfista depèn de la seva habilitat per mantenir-se sobre la superfície.

La cultura casino de la instantaneïtat i episòdic comporta la finalitat de “la política tal com la coneixem”. Per això els nostres governants no miren lluny ni tenen cap mena de perspectiva. Necessiten sobreviure el dia a dia i són capaços de vendre’s la pell del primer llop que cacen per poder anar passant, fent ben seva la màxima de “qui dia passa, any empeny”.

 

El morro de Sánchez Camacho

Quan popularment es diu que una persona té “morro” o té “cara” es vol dir que s’està extralimitant en alguna cosa que diu o que fa, que supera tot tipus de complex, que no té cap tipus de vergonya, etc Això és el que ha demostrat tenir Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta del PP català, quan ha dit en una entrevista a “Els matins” de TV3, que prefereix no subvencionar entitats com Òmnium Cultural quan falten diners per a l’educació o la sanitat. Les seves paraules textuals són: “Per a mi és molt més important que no es paguin subvencions a Òmnium Cultural o a qualsevol altra entitat cultural quan hi ha famílies que no poden pagar la guarderia dels seus fills perquè costa 500 euros, i perquè no poden arribar a final de mes, o quan necessitem diners per a l’educació o la sanitat (…)  Els diners públics són per mantenir les prioritats”.

Quan va fer aquesta afirmació ningú va notar que la seva cara es va convertir en una cara de ciment armat i el seu morro es va tornar més gros que la seva boca (que ja és dir!)?. Ella sap bé quines són les prioritats de cada cosa i té tanta mala llet aquesta senyora que sap atacar Catalunya fent veure que la defensa. Ella sap prou bé (i no li agrada gens) que Òmnium Cultural he fet una feina enorme i essencial durant els anys més durs del franquisme i que ara ha de continuar fent-la perquè el Govern de Madrid (cap d’ells) ha ajudat gaire a la cultura catalana i més aviat ha posat pals a les rodes. Però, com que a la senyora Camacho no li agrada la feina que fa òmnium, li nega el pa i la sal, sense adonar-se que la gent no és burra del tot i sap bé que hi han altres subvencions a activitats o organitzacions que segurament que fans bastant menys feina que Òmnium Voleu veure’n algunes?

Aquesta senyora sap prou bé que la “Fundación Ideas” y la “Fundación FAES”, lligades respectivament al PSOE y al PP, acaparen el 80% de les subvencions públiques que el Govern de Madrid ha repartit entre les organitzacions culturals de caràcter polític. Així consta en el repartiment dels ajuts atorgats pel Ministeri de Cultura que ha publicat el Butlletí Oficial de l’Estat, recollit per Servimedia, on queda reflectit que les fundacions de PSOE i PP es reparteixen més de quatre milions d’euros dels cinc milions adjudicats amb el següent ordre:

-La Fundació FAES, que presideix José María Aznar, rep un total de 2.072.549,55 d’euros per les seves activitats durant l’any 2011.

-La Fundació Idees, que presideix José Luis Rodríguez Zapatero, es queda amb 1.961.101,83 euros.

-La Fundació Campalans, vinculada al Partit Socialista de Catalunya, 345.238,17 euros adjudicats pel Govern.

-La Fundació per l’Europa dels Ciutadans, d’Esquerra Unida, 160.699,06 euros.

-La Fundació Catalanista i Demòcrata (Catdem), de Convergència Democràtica, 119.423,71 euros.

-La Fundació Sabino Arana, del PNB, 62.540 , 02 euros

-La Fundació Progrés i Democràcia, d’UPyD, 62.530,01 euros.

-Així mateix, reben subvencions la Fundació Josep Irla, d’Esquerra Republicana, amb 59.558,15 euros; la Fundació Galiza Sempre, del BNG, amb 43.421,20 euros; l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll, d’Unió Democràtica, amb 39.807,90; la Fundació Privada Nous Horitzons, d’Iniciativa per Catalunya, amb 37.454,80 euros, i la Fundació Canària Centre d’Estudis Segle XXI, de Coalició Canària, amb 35.675,60 euros.

Per què no demana també aquesta senyora a totes aquestes fundacions que donin les subvencions que reben per tapar alguns dels forats que ells mateixos s’han cuidat de fer? Només així podrà demanar al Govern de la Generalitat que deixi de subvencionar Òmnium. Sort que el Govern de la Generalitat –en un gest que l’honora. no només no ha fet cas de les seves paraules, sinó que ha anunciat immediatament que seguirà ajudant a Òmnium Cultural amb 1’4 milions d’ euros per tal que pugui seguir fent la seva magnífica tasca. Trobo que ha estat una bona resposta.

Racisme

Segueixo amb el tema del racisme. No em voldria fer pesat, però és que considero que el tema és important perquè sempre estem molt a punt de ser racistes, a vegades sense ni adonar-nos-en.

Hi ha moltes formes de racisme, perquè no es tracta només de valorar el color de la pell sinó que es tracta de menystenir grups ètnics perquè no són o no els considerem com nosaltres (i quan diem “nosaltres” generalment ens situem en un estat superior i, per tant, els altres en un estat inferior).

Brasil és el país amb més població negra del món després de Nigèria. En la darrera desfilada de moda que presentava la moda d’hivern s’hi van poder veure poquíssimes models de color negre. Una model manifestava: “Només ens avisen quan el tema de la desfilada està vinculat a la cultura negra” (Luana Génot, de 23 anys, una de les vuit models negres, d’un total de més de 200, de l’agència “40 Models”, la principal de Rio).

Per primera vegada, el juny de 2009 la Setmana de la Moda de Sao Paulo -la més important d’Amèrica Llatina- es va veure forçada a imposar una quota d’almenys 10% de models negres, després d’una decisió de la fiscalia per la pressió de els moviments negres. Però en l’edició posterior, de 2010, amb prou feines vuit de les 344 models que van desfilar eren afrodescendents.

No és una autèntica discriminació això, si un 51% de la població del Brasil és negra o mestissa? Al final, s’ha hagut d’habilitar un sistema de quotes per tal de que aquestes coses no passin, tal com van haver de fer en l’àmbit educatiu, que va haver d’adoptar quotes fa anys per facilitar l’accés de negres a la universitat.

Luana Génot, que a més de ser model estudia publicitat a la Universitat Catòlica de Rio (PUC), va descriure les seves dificultats en arribar a les passarel·les: “Em diuen sovint: ‘¿Què fem amb el teu cabell?’ Sóc la darrera a qui posen el maquillatge perquè diuen que el pinzell queda amb tons massa foscos “. “Ens diuen també que la col·lecció d’hivern és per als blancs a Europa, o fins i tot que els negres tenen massa malucs i natges. M’impressiona veure que al Brasil, on la meitat de la població descendeix d’esclaus negres, hi ha tan poc espai per a nosaltres “, va afegir.

És bo el sistema de quotes per combatre el racisme?  A mi em sembla que no hi hauria d’haver quotes en cap sector. Personalment no estic d’acord tampoc amb el sistema de quotes que han establert alguns partits polítics amb les dones. Ho trobo ridícul i no ajuda gens. Tot al contrari: afavoreix l’entrada de gent molt menys preparada i que són allà “perquè toca” i no pas perquè s’ho mereixin.

Actualment trobem gent (homes i dones) preparada en tots els sectors de la societat. Que arribin els millors al lloc on els correspongui, siguin blancs, negres, gitanos, rics o pobres. Tots hauríem de ser iguals perquè sota la pell tots tenim la sang vermella. O no?

El complex de blanc

Dies enrere parlava en aquest mateix blog “ Els malentesos “ sobre el cas del futbolista uruguaià Luís Suárez i els seus insults (o no) racistes dirigits a Patrice Evra. Doncs bé, potser ja haureu seguit una mica el cas perquè la cosa va tenir cua. Després dels partits de sanció es van tornar a trobar els dos en un partit i Luís Suárez, en la prèvia, no el va voler saludar, tot i els intents d’ Evra de voler fer les paus. Després va venir una condemna de l’entrenador rival cap a Suárez, una demanda de perdó “sui generis” i, a fi de comptes, força mal rotllo de tots plegats.

Jo ho he volgut seguir de ben a prop perquè tinc molts amics d’ Uruguai amb qui vaig parlar del tema i que també alguns d’ells volien saber la meva opinió. També vaig voler seguir la notícia en els diaris uruguaians i fins i tot em vaig animar a fer algun “contra comentari” als comentaris que llegia allà i que, en general, em semblaven molt xovinistes i així ho vaig expressar. Naturalment, els meus comentaris no van agradar massa i la majoria se’m van tirar a sobre com a feres, cosa que em va sorprendre coneixent com conec el país i la seva gent. Puc afirmar –sense por a equivocar-me- que deu ser dels països on hi ha menys racisme i per això em van estranyar algunes reaccions que llegia astorat.

Per aquest motiu he volgut reflexionar una mica sobre el tema durant aquests dies i el post que vaig escriure ahir ja anava en aquesta mateixa direcció. La casualitat va fer que també trobés un preciós blog, que us recomano vivament i que es diu “El armario de Yaïví” http://yaivi.blogspot.com/ on es reflexiona de manera molt lúcida sobre aquests temes, sense complexos i en primera persona (pel fet que l’autora és una noia negra). “El armario de Yaïvi” es un blog sobre les diferències culturals en el que hi trobareu una mica de tot: contes, escrits, fotos d’una gran bellesa, poemes, frases de blancs, frases de negres com aquesta que trobareu aquí sota, proverbis i reflexions molt i molt profundes.

“Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales (…)”

“A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo, ya sería hora que los blancos superasen su Complejo de Blanco”

“Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame “negra”
Yaïvi

Procureu llegir aquest post i veureu de què va la cosa…

EL COMPLEJO DE BLANCO

El “Complejo de Blanco” es una alteración del comportamiento de alguna gente blanca, originada por unas ideas, pensamientos o sensaciones despectivas y perniciosas, basadas en la Historia. Hay que remarcar que tener el Complejo de Blanco, no es ser racista.
Este complejo no tiene nada que ver con el “Complejo de Esclavo” que es la perturbación de la conducta de algunos negros, que al oír la palabra “negro”, dijese como se dijera, piensan que se hace alusión a su condición de descendiente de esclavo y que la palabra está usada en su sentido más peyorativo. El Complejo de blanco puede provocar Complejo de Esclavo.
400 años más tarde y seguimos igual.
Vale que en aquel XVII , decir “Negro” era asociado a prisionero, siervo, sometido, oprimido, tiranizado, malo, deslucido, infausto, desgraciado, inferior, insignificante, detrito, primitivo … ¡Uy! A lo mejor me he pasado. Pero hoy en día, creo que decir “negro” o ser “negro” no va asociado con esas ideas lúgubres.
Ya ha pasado tiempo desde aquel entonces, pero algunos blancos no dicen “negro”.
Muchos dicen cualquier otra cosa, antes que decir la palabra “negro”. Esto es el Complejo de Blanco. Blancos que se piensan que, por ser blanco, decir “negro” es negativo. O gente que se piensa que aún estamos en el siglo XVII y que ser negro, es funesto. Y lo más sobrecogedor, es que no son racistas. Es tan sólo el peso de la Historia.
No sé cómo será en los otros países de los blancos, pero aquí donde vivo, para llamar a los negros africanos, se puede decir de varias maneras: “negritos”, “morenos”, “gente de color”, “vosotros”, “la gente como tú”…
Si yo te puedo llamar “blanco”, ¿por qué no me puedes llamar tú a mí, “negra”?. No puede ser que 400 años más tarde, estemos iguales.
Hay blancos que ponen el grito en el cielo si alguien dice “negro”. Hay otros que cuando dicen “negro”, rehúyen de mirarte a los ojos. Hay otros, que cuando “negro” se disculpan. Otros tartamudean con la palabra “negro” y acaban diciendo “negr…negr…morenos”. Incluso hay otros que ya rozan el freakismo, cuando yo misma digo “negro” y me instan a no decirlo. ¿Cuántas veces habré oído yo, lo de “no se dice “negra”. Se dice “gente de color””. Buf!
A nosotros nos da igual que nos llaméis “negros”. Bueno, a lo mejor no tendría que generalizar, porque no sé si a los otros negros, les importa o no. A lo mejor tienen “Complejo de Esclavo” y les importa. Pero a ciencias ciertas, a mis amigos (véase Marie, Soco, Joanna, Bio, Robert, Anna…) y a mí, nos da igual. Nosotros ya dejamos atrás aquellos traumas de hace tantos años. No tenemos Complejo de Esclavo. Y eso no quiere decir que hayamos olvidado todo lo que conllevó la “Traite Nègrière”, pero lo que no podemos hacer es rebozarnos, cual dedos en la arcilla líquida, en una Historia de tropelía y de pisoteo de derechos humanos básicos. Vale, que sería fácil sacar a relucir injusticias pasadas, y encima tendríamos razón, pero lo único que haríamos, sería incrementar nuestros complejos. También es verdad que algunos usan el término para ofender, pero ya se sabe, que hay que pasar del racismo.
Y si los negros intentamos superar el Complejo de Esclavo pero ya sería hora que los blanco superasen su Complejo de Blanco.
“Llámanos como te dé la gana, pero hazlo con propiedad y perfección. No dejes que yo entrevea en tus ojos, en tu voz o en tu actitud que tienes el Complejo de Blanco. Porque al fin y al cabo lo importante no es como llamamos a la gente sino como los vemos.
Mientras nuestras sombras sigan siendo del mismo color bajo el sol tórrido, no tengas Complejo de Blanco y llámame “negra”.”

I si Déu fos negre?

Recordo haver llegit  una història –no sé si verídica o no- d’uns missioners irlandesos que van arribar a un lloc molt apartat de Mèxic portant una enorme creu de fusta on jeia una enorme imatge de Jesucrist tot ell ben ros, amb tota la dolçor dels seus ulls blaus destacant en el seu afligit rostre. Van arribar a un poblet on tots els seus habitants eren negres, o mulats, potser per ser descendents dels esclaus africans que van ser portats a Mèxic en els temps de la invasió espanyola.

Van arribar al poble cap al tard, cansats i amb ganes d’anar a dormir. Van deixar la icona de Jesucrist en un lloc cobert i la van envoltar der làmpades votives, ciris, espelmes, vistoses flors i varetes d’encens perfumat. Tothom va anar a dormir i es va fer el silenci al poblat fins que de matinada van ser despertats per una gran cridòria. La gent cridava: Sacrilegi, sacrilegi! i corrents els missioners van ser conduïts davant la imatge del gegantí Crist de fusta, el qual havia estat pintat amb un esmalt de color imprecís, entre cafè fosc i un negre no gaire intens, “gairebé xocolata” molt semblant al to de pell dels habitants del poble.

Alguns sacerdots es van agenollar horroritzats, però n’hi havia un que semblava somriure davant d’aquell fets, com si aquell succés li semblés divertit. Dirigint-se al pare superior li va dir: Pare. . . I si Déu fos d’aquest color, o com del color de la Verge de Guadalupe?. Impossible, respongué el superior, i immediatament va ordenar que el netegessin. I així van fer-ho.

Però a mida que l’anaven netejant, a sota la pintura hi anava apareixent una fusta ben fosca, quasi negra, un bonic banús de color brillant. Moltes van ser les persones que en apropar-se a la imatge, després d’observar-la, van opinar: “Així es més bonica, pare,  és del nostre mateix color”. Podríem aplicar-li només una capeta de vernís transparent i deixar-la així. Però el pare superior no va voler-hi saber res i va ordenar que, quan acabessin les missions, el Crist bru fos portat a la ciutat per a la seva restauració perquè li fos tornat el seu color ros original.

En el trajecte de tornada, un dels sacerdots es mostrava afligit i amb timidesa es va acostar al pare superior indicant-li que es volia confessar. El superior li va dir què passava i fou llavors quan el sacerdot va dir: “Pare, vaig ser jo qui va repintar la imatge de Crist allà al poble, perquè em va semblar que a aquesta bona gent els agradaria veure el seu color en la imatge del Crist; després de tot, no em costa imaginar que Jesús bé podia ser del color dels pescadors que  va cridar perquè el seguissin i es convertissin en els seus apòstols”.

El superior es va posar dret, enfurismat i com impulsat per un ressort, i assenyalant-lo amenaçadorament amb un dit, el va increpar dient-li: “Vostè ha comès sacrilegi. Pintar Jesús d’aquesta manera i amb aquest estrany color… està boig vostè?. Proposaré al nostre pare general que l’expulsi de l’ordre”. A la qual cosa replicà el sacerdot: “Esperi, pare. . . escolti només un moment. I si Déu fos negre?”. “Calli vostè. És que s’ha tornat boig?. En què basa la seva desgavellada idea?. Perquè fer córrer aquestes atrevides idees podria crear un problema racial dins les esglésies”.

Aquella nit, el pare superior va somiar que Déu Pare li parlava amb infinita tristesa, preguntant-li:
Fill, perquè t’entestes en posar-me pell, si sóc esperit?. Això estaria bé si només volguessis imaginar-me amb una semblança física com amb la que jo t’he creat a tu. Per què et molesta que aquests vilatans, m’ imaginin de color negre, cafè, xocolata, o morè com ells? No és el mateix que quan tu m’imagines blanc, o ros?. De sobres hauries de saber que quan jo vaig dir a Moisès que “Jo sóc el que Sóc”, ni tan sols em vaig donar un nom, perquè m’agrada que em diguin Pare, i tu amb la teva supèrbia incompleixes el primer manament que us he donat, inventant un color, una forma, una estatura, una bellesa, una pell blanca o rossa que segrega i fomenta l’ “apartheid”, oblidant que homes de pell blanca i ànima dolenta van crucificar el meu estimat fill Jesús i que encara el segueixen martiritzant, jutjant i crucificant, en esclavitzar, humiliar i explotar l’home que té la pell groga, bruna o fosca.

En quin lloc de la Bíblia consta que Jo assenyalés un color de pell determinat quan vaig crear l’home a la meva imatge i semblança? Tu has de saber que la meva semblança amb l’home és espiritual. Vosaltres us assembleu a Mi quan estimeu, perquè jo sóc amor. . . us assembleu a MI quan penseu i reflexioneu, perquè Jo sóc saviesa eterna. . . us assembleu a Mi quan us reproduïu perquè Jo sóc l’única font de vida, i jo us he beneït amb aquest do.

Contesta!.  Ja que t’obstines a posar-me pell, si Jo fos de pell negra, els cabells esborrifats, els ulls grans i vermells, el nas ample i camús, els llavis gruixuts, el front enfonsat i descolorits els palmells dels meus peus i de les meves mans, contesta, l’home blanc m’adoraria, tot i ser la meva paraula l’amor, la veritat i la humilitat?

Recorda estimar els altres com a tu mateix i com Jo t’estimo. Repassa la Bíblia i analitza a fons el meu primer manament.  Jo sóc esperit i quan vulguis veure’m no cal que m’ inventis com m’inventen els que em pinten o creen l’art sacre; recorda que Jo estic no només en la bellesa, sinó que visc també en tot ésser que estima o pateix. L’amor és la meva pell. . . La vida eterna és la meva essència. El dolor és part de la meva manera de ser, perquè tot aquell que tingui salut o poder en nom meu ajudi i consoli als que no en tenen i siguin més desvalguts.

 

Afegeix al currículum: demagog

Tenir títols universitaris, amb un extens i brillant currículum, no vol dir res. A vegades, fins i tot es pot ser intel·ligent i ser un gran mentider, o ser et tipus més odiós i desgraciat que pugui existir. De fet, algunes persones sembla que posen tota la seva intel·ligència al servei de la mentida i la maldat. Alguns personatges haurien d’afegir al final del seu currículum “Doctorat en demagògia”.

Pensava totes aquestes coses quan escoltava, un dia d’aquests, una política catalana en una entrevista que li feien a la ràdio: era tot un curs de demagògia. Sentint-la parlar semblava qui sap què, tot parlant de forma decidida, ampul·losa, saberuda i fent veure què dominava el tema, quan –en realitat- no deia absolutament res i, quan l’acollaven una mica, fugia del tema cames ajudeu-me i com gat escaldat. Naturalment, parlava de la crisi  i de les mesures que s’haurien de prendre: resulta que no li anava bé res del que volia fer el Govern (com per exemple el copagament o la taxa turística). Jo em preguntava en silenci: i com s’ho haurà de fer el Govern per recaptar diners si no es retallen coses?

Quan ens toquen la butxaca o la nostra posició més o menys privilegiada de seguida protestem. Des del nostre punt de vista –quasi bé sempre subjectiu- els nostres assumptes sempre son els importants i són els que no es poden retallar ni un euro: els mestres no volen que retallin en educació, els metges no volen que retallin en sanitat, els hotelers no volen la taxa turística, els artistes no volen que els tanquin els teatres i els treguin les subvencions, etc , etc i no acabaríem… I jo seguia pensant: bé, i qui pagarà el que encara ens queda? Perquè, per exemple, a Catalunya hi ha quasi 8 milions d’usuaris de la sanitat, 120.000 empleats, 500 CAPS, 70 hospitals públics: Com ho paguem tot això? Caldrà retallar o no, si no hi ha diners per pagar-ho? Potser caldrà veure el com, però és tan evident que s’ha de fer alguna cosa -i com més aviat millor- que em sembla una poca soltada i una lliçó de demagògia posar pals a la roda i fer discursets barats com el que sentia en boca d’aquesta senyora política. I el mal és que això no és pas patrimoni d’un sol partit, sinó que ho fan servir tots força, inclòs el propi Govern, naturalment.

La demagògia , segons una de les accepcions del diccionari, es considera “una estratègia política que consisteix en apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d’aconseguir el suport popular, freqüentment mitjançant l’ús de la retòrica i la propaganda”. També es pot considerar com “un tipus pervers d’oratòria, que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels altres utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids que després d’una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes”.

Doncs exactament això era el que jo escoltava avui a la ràdio. Anem-nos-hi preparant perquè la cosa anirà en augment.