Ara hem de convertir musulmans?

 

“En el nostre treball evangelitzador no hem de descartar l’anunci de la fe als musulmans que habiten als nostres pobles i ciutats”. “Si Crist és l’únic salvador, també ho és per a les persones que professen l’Islam i per tant hem de pretendre la seva conversió al cristianisme”,  escriu el bisbe Novell en la seva glossa setmanal d’aquest diumenge i que va avançar ahir el diari Segre.

Doncs no, Xavier, no hi estic d’acord. No cal que pretenguem la seva conversió així com tampoc cal que ells pretenguin la nostra, esclar. Em sembla que confons la fe amb les creences i això és una mica perillós al segle XXI. Aquesta confusió – que potser es podia comprendre en els segles XVI i XVII- ara ja no s’hauria de produir.

Quan s’acabava de descobrir Amèrica es va produir una emigració molt gran d’ àrabs i jueus conversos que fugien de l’incompliment per part de la Monarquia espanyola dels acords de capitulació d’El Andalus, que comprenia entre ells, el respecte a les religions musulmanes i jueva i a la seva herència cultural i patrimoni. No obstant això, l’ordre d’expulsió dels jueus primer i musulmans després, va ser el resultat de l’incompliment dels acords, que ha estat la tònica històrica dels imperis europeus. Als jueus i musulmans se’ls va donar l’oportunitat de quedar-se, només si abjuraven de la seva religió, deixessin de parlar àrab, canviessin els seus costums i tradicions i castellanitzessin seus cognoms. I per tal que això s’acomplís es va crear la “santa inquisició”. Molts van emigrar cap al nord d’Âfrica i altres cap a Amèrica, una zona acabada de descobrir, allunyada del poder central.

Això no s’hauria de produir mai més, ni aquí ni enlloc. I tampoc s’hauria de produir aquesta confusió de barrejar fe amb religió o creences. Una cosa és anunciar la fe i una altra és tractar de convertir, imposant una fe amb formes dictatorials o amb formes  més o menys sibil·lines. Diu José Arregi, en un escrit de no fa gaires dies, que la fe és aquest consol que et permet trepitjar la terra, com a sòl sagrat, i donar un pas cap al teu germà. Fa una definició de la fe molt maca i poètica quan diu: Fe és aquesta flameta que espurneja sense parar en tots els cors, també en el teu, encara que de vegades la sentis apagada. És el mateix foc que crema al cor de la Terra i de les estrelles, dels àtoms i de les galàxies. És la flama de la Vida. I la flama de la Vida és el Cor de l’Univers, i batega en cadascuna de les teves cèl · lules i neurones”.

Jesús ens va ensenyar que la fe no té a veure amb religions ni creences, sinó amb el batec lliure i universal de la Vida.  A aquesta Vida poderosa i tendra l’anomenava “Déu” i l’ invocava tendrament com Abbà. Per aquesta Vida se sentia feliç i lliure, i per la seva causa va arriscar la vida.

El cristianisme -catòlic en el nostre cas- com a sistema de creences, ritus i normes morals, com a organització jeràrquica, com a estructura de poder, com entramat de complexos i de vegades tèrbols interessos … això és una altra història. No és el de Jesús.

Quan 70 bisbes espanyols es reuneixen en Assemblea Plenària, això és el sistema que necessita funcionar, i no dic que estigui malament: depèn que per a què volen que segueixi funcionant el sistema.

Quan el president de la Conferència Episcopal espanyola, el cardenal Rouco, davant la dramàtica situació de la crisi i l’atur creixent, i davant les mesures del Govern que empobreixen més als més pobres, es limita a apel · lar vagament a la fe i a la caritat , em dic que això no és la fe que animava al cor de Jesús.

Quan el Govern de Rajoy acaba d’aprovar un decret que nega als immigrants en situació irregular el dret a ser atesos per un metge o un hospital, i Mons Rouco no ha alçat la veu ni ha exigit a tota l’Assemblea que es posi en peu i cridi NO contra aquest decret en nom de Jesús i de l’Evangeli, llavors em dic que ells estan en una altra cosa: que l’Evangeli de Jesús no els interessa, que a ells els importen les creences i el manteniment del sistema, però no els dolors de la pobra gent, no la flama del cor, no la Vida.

Quan Mons Rouco ha repetit per enèsima vegada l’obsessiva i errònia consigna del papa actual: “sense fe no pot haver-hi veritable caritat”, identifica la fe amb creences, i així professa una gran mentida. Només cal obrir l’Evangeli i llegir la paràbola del bon samarità o del bon no-creient. Només cal mirar la història: quina guerra, tortura, explotació i dictadura no ha estat legitimada per la jerarquia catòlica amb totes les seves creences? Fa just 75 anys, Gernika va ser bombardejada per un cabdill catòlic creient i practicant que comptava amb el beneplàcit i la benedicció de tots els bisbes espanyols (només un, Mateo Múgica, va alçar la veu i va ser desterrat).

Siguis o no creient, cuida la fe: aquesta flama profunda i secreta, ja que en depèn la brillantor del teu somriure i el futur de la Terra. Cuida el cor de la teva vida, el cor de la Vida. No deixis de bategar i de sentir. No deixis de respirar, de sentir-te lliure i d’estendre la mà a la Vida que, molt a prop teu, reclama cura. I les creences? Estan bé si et fan més bo i feliç. Estan bé, si no t’aferres massa a elles. Si t’aferres massa a elles, acabaran impedint ser més bo i feliç.

Per tant, Xavier, em sembla que ja no es pot seguir anant per la vida amb sermons com aquests i no vulguis reproduir situacions que haurien de quedar llunyanes en el temps i ja no s’haurien de donar mai més. Com aquella que es va fer famosa durant una visita a principis del 2004 als EUA del ministre israelià de Turisme, el Rabí Ben Elon,  quan es va presentar davant líders del cristianisme renovat i durant la seva intervenció, va animar a aquests a realitzar esforços per intentar convertir al cristianisme musulmans que defensen «mètodes assassins en la seva lluita contra Israel i contra Occident». «Aneu de mesquita en mesquita i porteu la llum als musulmans», va dir Elon i va afegir: «Aneu a tots els assassins musulmans que han oblidat que està prohibit matar. Convertiu els musulmans en cristians creients i en bones persones ».

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Fe, Religió i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s