D’aquí a la presó

Si fóssim un país normal construiríem urgentment presons per tal d’engarjolar un munt de gent. Tanta, que les actuals presons no donarien abast.

Ens han enganyat tanta gent -de tots els partits- que en un país normal els jutges no sabrien per on començar.

Podrien començar per tots aquells polítics que fan fer lleis per tal que els promotors immobiliaris es poguessin enriquir ells i  –de al mateix temps- poguessin engreixar els números dels partits i dels seus dirigents. Hi havia tant diner a repartir que no calia mirar prim perquè n’hi havia per a tots. Van fer servir el diner públic sense seny i pensant-se que això era xauxa. Amb l’únic propòsit d’aconseguir la reelecció aquí tot valia i les obres es podien inaugurar dues o tres vegades perquè sortir a la foto donava molts vots. Tot el que es demanava –encara que no servís per a res i no tingués ni cap ni peus- es concedia perquè donava vots. Tot el munt d’aeroports que ara no tenen avions quants diners han costat? Les línies d’AVE sense viatgers, quan han costat? Les obres públiques sense cap sentit quan han costat? És clar que, a canvi, aquests mateixos partits han rebut centenars de milions de préstecs per anar guanyant les eleccions, ara un després un altre, que no tornen, i han pogut col · locar en els seus consells d’administració, o en els d’empreses participades, a dotzenes d’ex dirigents o socis.

Podríem seguir per jutjar –i empresonar- els capitostos dels bancs que sabien molt bé el que feien. Sabien que, un cop enriquits ells, podrien anar-se’n cap a casa amb les butxaques plenes que aquí ningú els demanaria responsabilitats de cap mena. Podien regalar préstecs a qui sabien que no els podrien tornar perquè sabien que algú enterraria l’últim mort i, si no es podia enterrar, ja se’l menjarien els voltors, que per això són aus carronyeres de la mateixa família que ells. Gràcies a tot això, els bancs espanyols es van convertir en els més rendibles de l’univers, just, això sí, en la mateixa mesura que situaven la nostra economia entre les més vulnerables del planeta.

Aquí tothom va fer trampa i tots van estirar més el braç que la màniga. Amb una única diferència: que uns sabien perfectament el què feien i eren ben conscients de la gran estafa que estaven fent i els altres –els pobres desgraciats que no entenen res d’economia- acceptaven els préstecs sense ni adonar-se que allò era impossible de retornar i, a més, en temps de crisi que molts prou que veien a venir i anunciaven clarament. Però els responsables la van negar fins la nit anterior… i aquí no passava res i tractaven els que ho deien de catastrofistes.

En aquest país hi han hagut molts irresponsables, molts mentiders i molts dirigents amb mala fe que ara s’haurien d’asseure als tribunals però que no tinc esperança de poder veure. Aquí s’ha deixat fer i s’ha induït al robatori sabent que tot quedaria impune. Per exemple, l’actual ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, deia el 2003: “no existeix una ‘bombolla immobiliària’ (…) el concepte de bombolla immobiliària és una especulació de l’oposició que parla insensatament de l’economia del totxo i oblida que la construcció és un sector fonamental per a l’economia del país i en el qual treballen prop d’un milió de persones “(El Mundo 2 octubre 2003). I el que més tard seria ministre d’Economia, Pedro Solbes, afirmava que els que auguraven el risc de recessió per aquesta causa “no saben res d’economia” (El País, 11 de febrer de 2008). I el governador del Banc d’Espanya que havia col · locat el PP, Caruana, es passava per l’arc del triomf la denúncia dels seus inspectors que el 2006 li assenyalaven formalment que no es feia res davant d’un endeutament creixent i molt perillós de la banca espanyola.

Com diu Juan Torres López, Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla (i d’on he tret les principals idees d’aquest post), els dirigents d’un i altre partit negaven el que fes falta, per molt evident que fos per a la resta dels espanyols, per tal de deixar que els banquers i els grans empresaris de la construcció literalment es folressin a costa de tots els espanyols.

I ara tot això ha esclatat i ja no poden dissimular més. Així i tot, surten els actuals dirigents espanyols fent-se els milhomes, negant l’evidència i fent servir eufemismes. Tenen la cara de dir que això no és cap rescat i que encara hi sortirem guanyant. On és la solidesa d’alguns bancs tan ben protegits? On és aquella grandesa que ara s’ha convertit en ridiculesa?

Potser ha arribat el moment de demanar-los comptes a tots i fer-los fora per sempre,després d’haver-se assegut al banc dels acusats. A veure si d’una vegada per totes podem fer net de tanta porqueria.

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Corrupció, Espanya i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a D’aquí a la presó

  1. Salvador ha dit:

    A Alemanya quan a algú el volen enredar diu: “Das kommt mir Spanisch vor” (Això em sona espanyol). Sense més comentaris.

  2. jpgj ha dit:

    Doncs és exactament això el que acostumen a fer els espanyols…per tant, tenen la fama ben guanyada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s