A alguns encara els queda dignitat

No anem massa sobrats de qualitats i virtuts i, en canvi, ens sobra massa defectes i vicis. I em refereixo tant pel que fa a l’aspecte personal com al social. I una d’aquests qualitats que no es fan gaire patents és la dignitat, una qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se i no tolera d’ésser ofès. És allò que alguns tenen com a principi de que prefereixen morir dempeus que no pas viure agenollats.

Darrerament –i no és només d’ara, sinó que ja massa anys que dura- sembla que gaudeixin ferint la dignitat de Catalunya i d’alguns catalans des de molts llocs, però especialment des del Govern de Madrid, d’algunes altes institucions de l’ Estat i dels seus representants “regionals”. Això és el que ha passat amb motiu de la mort de Josep Lluís Bausset i Ciscar (Paiporta, 19 d’agost de 1910L’Alcúdia, 3 de juny de 2012), que fou un mestre, activista cultural i polític valencià.

Reconec que no el coneixia, la qual cosa no treu que fos molt conegut, reconegut i valorat al País Valencià. Però amb motiu de la seva mort vaig llegir una notícia que em va alegrar i que em va fer pensar que encara hi ha esperança de tirar en nostre país endavant mentre hi hagi persones que tinguin dignitat, com l’ha tinguda la seva família. Us ho explico tal com ho he llegit al diari digital VILAWEB.

La família de Josep Lluís Bausset ha retornat els telegrames de condol enviats pel president de la Generalitat, Alberto Fabra, i pel el conseller Serafín Castellano perquè havien estat escrits únicament en castellà. Un dels seus fills explica que no els han retornat per ser escrits en castellà ‘sinó per haver menyspreat la llengua’ que el seu pare ‘va defensar tota la vida’.

També diu que agraeixen les mostres de condol del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, que els ha fet arribar una carta, en aquest cas, en català.

El mestre, activista i polític Josep Lluís Bausset es va morir diumenge passat a l’Alcúdia. Tenia 101 any, i deixava una llarga trajectòria de compromís cívic amb la nació l’havia portat a rebre molts homenatges i reconeixements els últims anys de vida.

 

El director del diari, Vicent Partal,  fa notar Josep Lluís Bausset tenia cent un any i des de la seua més tendra joventut no havia parat ni un segon de treballar pel País Valencià, per la nació catalana i per una societat més justa. Per això crec que, precisament en uns moments en què sentim tanta tristesa i desconcert per com van les coses i per com les porten els qui tenen la responsabilitat de dirigir la cosa pública, el seu exemple és un revulsiu que cal posar en relleu i honorar com cal.

Quan fa uns quants mesos li van retre un homenatge més que merescut a València i quan la Muixeranga va sonar en honor seu va posar-se dempeus, malgrat l’edat i malgrat l’evident dificultat física, fet que emocionà tothom. Podia haver restat assegut i ningú no se n’hauria estranyat ni li ho haguera retret de cap manera. Però, com havia fet tota la vida, es va posar dempeus, no perquè els altres li ho reclamaren, sinó perquè ell volia. La força interior que el va obligar tota la vida a ser un home honest, lliure i responsable és, en definitiva, l’origen de l’estatura moral que tots li reconeixem avui.

D’això jo en dic dignitat. I cal que aprenguem la lliçó.

 

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Dignitat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s