Ja no ens alimenten molles…

Tot explota pel cap o per la pota

 

Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.

Les molles volen al vent.
Diuen: Si no et donen, pren.
No és de lladres dir: Amén.
Quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que rebem.
Mullant d’or al qui ens la pren.

Es qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar.
Pel sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.

Conscients de l’explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l’ocasió.
I allò que es diu, amb passió.
Fer valer nostra raó,
perquè…
ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 – Barcelona, 10 de març de 1995)

Aquesta cançó de l’ Ovidi l’hauríem de llegir i cantar cada dia. És tan actual com en els seus millors temps i l’estem oblidant massa sovint. Dia sí, dia també, des de Madrid ens estan robant el pa i la sal. Dia sí, dia també, ens roben els diners i la dignitat. Quan ens en adonarem no ens quedarà ni forces ni dignitat per reaccionar. Ens tenen agafats pels c…. per tal que a fi de mes haguem de recórrer al Papa-Estat per demanar almoina i poder pagar les nòmines. I ho hem de fer de genollons i quasi demanant perdó, tot i essent calers nostres. Ens donen els calers que ens han robat abans!

A Madrid ja fa temps que no els agrada res del que fem o proposem els catalans. I encara que sigui el mateix Parlament de Catalunya qui determini les coses que volem, els s’ho passen pel forro amb total impunitat i encara burlant-se de tots nosaltres. La seva idea de democràcia sembla que la van aprendre amb en Franco. Ja es van passar pel forro l’Estatut i ara ni es dignaran escoltar la proposta de Pacte Fiscal que els proposaran. No cal tenir-hi massa esperances i no cal perdre-hi massa temps ni esforços.

El mateix Ovidi va dir en una altra ocasió aquesta frase lapidària: “T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense”. És la mateixa gent que no els agrada res del que fem o diem; que no poden suportar que Catalunya tingui iniciatives o que tingui ganes de ser alguna cosa diferent. És la mateixa gent que ja no ens suporta i només ens aguanta perquè sap que som els que més paguem. Per això no volen que marxem i ens aguanten com una puça molesta que algun dia liquidaran fent servir les males arts de sempre.

“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent”. Per sort, sembla que el camí que la història va marcant inexorablement és aquest i el poble català cada dia serà més conscient de que no en té prou amb molles i que necessita el pa sencer per poder-se alimentar. Per això actes com el que es va fer ahir a Girona -i que podeu consultar a la seva pàgina web http://www.catalunyavolviureenllibertat.cat/ –   es fan cada dia més imprescindibles per adonar-nos de la pura i crua realitat. El camí cap a la independència està traçat i l’anirem fent de mica en mica.

 

Anuncis

Valors humans i valors cristians

del

Vistes les reflexions i propostes del bisbe Novell sobre la Nova Evangelització i, en concret, sobre la pastoral infantil i juvenil (en concret sobre l’elecció de monitors d’esplai i caps d’agrupaments escoltes d’algunes parròquies) m’agradaria fer les meves pròpies reflexions, extretes algunes d’elles de Jesús Peláez i deixar algunes preguntes a l’aire.

-Per què aquesta distinció tan maniquea entre valors humans i valors cristians?

-Per què –tal con diu el teòleg Juan José Tamayo- l’ Església ha passat de la “modernització del cristianisme” propugnada pel Concili Vaticà II a la “cristianització de la modernitat” a través del programa de l’esmentada Nova Evangelització dissenyat des de Roma i portat a la pràctica per uns determinats moviments eclesials, que són el braç executor de l’actual pontífex: carismàtics de tipus pentecostalista, o els moviments integristes, com l’ Opus dei, els legionaris de crist, els Kikos, Solidalitium, etc.?

– Si Jesús apareix en els evangelis com el punt de trobada entre la cimera o prototipus de l’ humà (el Fill de l’ Home) i la realitat de Déu (el Fill de Déu), per què seguim insistint en trobar Déu al cel i no pas en el més profund de l’ ésser humà, que és on habita Déu? La transcendència es fa immanència i el cristià ha de trobar Déu no tant el el temple sinó més aviat en el proïsme, tal com diu Bonhoeffer.

-Per què els agradada tant fer el tall brusc i sense cap tipus de connexió entre la humanitat a la divinitat si no hi ha cap necessitat de superar el natural profund pel sobrenatural, ni l’humà pel diví, ni la raó per la fe?. Tot al contrari: quant més natural i humà, més sobrenatural i diví; quant més raonable, més creïble.

-Si aquest és el projecte de Déu sobre l`ésser humà ens podem preguntar si existeixen uns valors especialment cristians o si més aviat és l’evangeli qui propugna valors purament humans que ajudin a tota persona a aconseguir la seva plena maduració. Dit d’una altra manera: hi ha una moral específicament cristiana? Els criteris ètics generals són diferents dels cristians?

-Valors humans com la llibertat, la igualtat, l’obertura a l’altre, l’amor solidari o l’austeritat solidària no han de ser també valors cristians? Dit d’una altra manera: es pot ser cristià sense aquests valors? Per què es posa tant d’èmfasi en altres coses molt més secundàries  i es deixa de posar en les coses fonamentals? La Nova Evangelització aproparà els joves i els no creients a Crist o més aviat els allunyarà? No s’assembla la jerarquia eclesiàstica a una gerontocràcia vestida de manera estranya que ha perdut el contacte amb la realitat?

-Amb la Nova Evangelització transmetrà l’Església (no només la jerarquia, sinó tots plegats) els valors que propugna l’ evangeli o més aviat ens allunyarem d’aquests mateixos valors? M’ho pregunto molt seriosament.

“Operació Garzón”

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: correu@llibertat.cat.

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

Crítiques benignes

Navès ja té una placa commemorativa del pas de mossèn Jesús Huguet per les parròquies de Sant Feliu de Lluelles, Sant Andreu de Linya i Santa Margarida de Navès. Els veïns van aprofitar la celebració de les festes de la patrona d’aquesta darrera parròquia per homenatjar el reconegut capellà -traspassat el mes de març passat-, el qual va deixar una forta empremta tant per les seves aportacions en el camp pastoral com en l’àmbit cultural del municipi. Els veïns, d’altra banda, han volgut contribuir a la difusió de l’ideari d’Huguet i ho van fer per mitjà de la publicació de Crítiques benignes, un recull dels articles que Huguet va escriure com a col·laborador del diari Regió7.

Us deixo aquí un dels darrers articles que va escriure i que val realment la pena.

PER QUÈ CONTINUO A L’ESGLÉSIA

Aquesta és la pregunta que m’han fet més de quatre. Com és que un home obert i crític com vostè continua en aquesta Església? La puc respondre, perquè jo mateix me l’he feta més d’una vegada. Amb motiu d’alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes de Déu com J. A. Pagola, B. Häring o L. Boff, de les injustícies i tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres bisbes arran de l’afer dels museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la.

La meva resposta és molt senzilla: si un dia vaig creure en Jesucrist gràcies a aquesta Església que me’l va fer conèixer (només ella n’ha conservat la memòria viva), ara crec en l’Església gràcies a Jesucrist. Crec que Jesucrist es va comprometre i continua compromès amb aquesta Església santa i pecadora, mare i meretriu, que l’anomenava sant Agustí. El dia que Jesucrist deixés de creure en aquesta Església, jo també deixaria de creure-hi. Però, mentre Jesucrist continuï confiant en ella, jo no tinc dret a deixar de confiar-hi.

La meva fe ha estat sempre difícil i dolorosa. Com la de Teresa de Calcuta. O la de Teresa de Lisieux, els dos darrers anys de la seva vida. Però fa temps que he fet de Jesús el garant de la meva existència, el mòbil i referència de la meva vida. En els moments difícils sempre em ve al cap la resposta de Pere, quan Jesús, en una situació crítica, pregunta als seus apòstols si ells també volen deixar-lo: “Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna”.

Certament, no és l’Església que voldria, ni ben segur, l’Església que hauria volgut Jesús i que havia somiat el Vaticà II. Però, a fi de comptes, amb totes les seves xacres, és l’Església de Jesucrist.

Seria una pedanteria pensar que jo puc viure sol, pel meu compte, la fe cristiana. I encara ho seria més pretendre crear una altra Església que fos pura, irreprotxable, totalment fidel a Jesús. O, simplement, millor que la que tenim. Jo també reconec les meves mancances i errors. I sé que, mentre l’Església no deixi de ser humana, mai no estarà exempta de febleses i infidelitats.

Per això crec que la millor opció és la de treballar pacientment i coratjosament, amb implicació i compromís, per renovar des de dins aquesta nostra malmesa Església. Per això de vegades sóc tan crític, més del que voldrien els bisbes. Però no em sap greu. Més d’una vegada ho he dit: voldria estimar més, tenir més caritat, per poder ser més valent. Voldria sobretot extirpar de l’Església totes aquelles coses que no vénen de Jesús i que fan patir la gent, voldria que l’Església fos, com deia Joan XXIII, aquella font de plaça de poble, en què tothom pogués trobar una mica d’aigua fresca per saciar la set, que la fe cristiana fos, enmig de les tribulacions de la vida, una font inesgotable de goig, de coratge i d’esperança.

Sí, tinc encara altres raons per seguir en aquesta Església. En les meves hores baixes, em conforta l’Església que jo anomeno de sotabosc, que no fa soroll ni crida l’atenció, però que fa un treball incalculable sigui als barris i carrers de Barcelona, sigui a Missions, sigui en el clos humil i abnegat de la família, on sovint es registren veritables heroïcitats. Tinc, a més, un munt de persones, creients i no creients, que m’aprecien i m’estimen molt més del que em mereixo, que d’alguna manera em tenen com a punt de mira i que difícilment entendrien la meva deserció.

És per totes aquestes raons que penso continuar i morir en aquesta meva “pobra, bruta, trista, dissortada” Església.

Mossèn Jesús Huguet

Tot ha de quedar impune?

Espanya no és el Regne d’ Espanya. Espanya és el Regne de la Impunitat perquè aquí sembla que a alguna gent no se’ls demani comptes.

Es veu que es poden demanar comptes a un arquitecte si li cau un edifici. Es pot demanar comptes a un metge si no cura prou bé. es pot demanar comptes a un mestre si no ensenya tal com li manen… Però aquí no es demana comptes als banquers, ni als polítics, ni al Rei, ni als bisbes. Es veu que al Regne de la Impunitat certes coses queden impunes per sempre.

Els bancs han empobrit i han portat a la misèria a molta gent amb el consentiment dels polítics. Aquí hi ha hagut molta gent que no ha vigilat ni ha controlat prou i ara no són ells qui ho paguen. Ho paguen els de sempre: els més pobres.

Les guerres deixen morts. Certes polítiques socials i econòmiques també en deixen i sembla que no passi res. Als criminals de guerra se’ls busca, se’ls jutja i se’ls engarjola. Als polítics i als banquers sembla que ningú gosa tocar-los. Deuen ser d’una casta especial. Ni que s’equivoquin no els cal demanar perdó. Heu vist algun polític demanant perdó’? Heu vist algun banquer tornar els diners que ha guanyat a l’esquena de molta gent? Aquí es poden fer aeroports que no tenen avions, però que tenen director cobrant un bon sou. I no els cau la cara de vergonya. Aquí es pot anar fent línies d’ Ave noves -que seran deficitàries- mentre el país s’omple d’aturats i de misèria. I no els cau la cara de vergonya i ningú ho impedeix…

Quan començarem a demanar responsabilitats? Quan aquest Regne d’Espanya deixarà de ser el regne de la Impunitat?

El Miquel Galitó i Pubill

220784_1832276818688_5531902_oFa un parell de dies que acabem d’enterrar el meu cosí Miquel. Era jove (69 anys) de cos, però encara ho era més de cor i d’esperit. Aparentava molts menys anys dels que tenia perquè sempre havia trobat la manera de buscar coses que li omplissin la vida d’il·lusió i d’ al·licients, que és la millor manera de viure.

Parlar del Miquel Galitó i Pubill se’m faria complicat perquè tinc massa records personals i no sabria massa per on començar. Deixaré aquests records personals amb una mica de llàstima, però sí que vull parlar d’una de les virtuts que ell tenia i que jo considero fonamental: l’arrelament al poble de Castellnou de Seana, que és on havia nascut i d’on se n’havia anat de ben jovenet.

En el cas del Miquel és fa ben patent allò de que a la universalitat s’hi accedeix a través de la particularitat. O dit d’una altra manera: de la mateixa manera que un arbre va clavant les arrels ben fondes per tal de poder fer unes rames ben frondoses, els humans necessitem tenir unes bones arrels que ens diguin d’on venim per tal de poder tenir ben clar també cap on anem.  Només si valorem com cal els nostres orígens, les nostres arrels, les nostres tradicions, els nostres valors, la nostra terra, els nostres records i la nostra genealogia podrem saber qui som, d’on venim i on anem. I això ho aconseguirem mirant.nos, pensant-nos, repensant-nos, investigant-nos, bussejant en les profunditats del nostre ésser individual i del nostre ésser com a poble. I és d’aquesta manera que podrem integrar-nos i llençar-nos després cap a la conquesta de l’universal, aportant-hi les nostres diferències i les nostres particularitats. Per això no crec de cap manera –com no ho creia el Miquel- en Estats homogeneïtzadors, unificadors, curts de vista i de gambals. Per això ens caldrà tornar a reivindicar el valor de la singularitat en moments tan delicats com els actuals.

El Miquel de ben jove va anar a viure a Barcelona però tenia sempre l’orella, els ulls -i tots els sentits- posats a Castellnou, on hi venia sempre que podia i on hi tenia la casa pairal que cuidava amb molt d’amor. Per això va treballar tant -junt amb altres amics del poble- per fer néixer i dur endavant una iniciativa prou singular per un poble petit com Castellnou, com és la col·lecció de llibres -escrits tots ells  per fills de Castellnou- com és ”Estudis castellnouencs”. Ell en va ser el director i l’ànima durant 25 anys.

El Miquel era com un arbre arrelat profundament a Castellnou amb rames a Barcelona i a molts altres llocs. L’arbre, encara que no es pot moure, a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida. El Miquel era d’aquesta mena d’arbres que a l’estiu donaven ombra -i on s’hi podia arrecerar tothom qui volia- i a l’hivern descansaven per tal de poder agafar la força necessària per poder fruitar amb generositat a l’estiu.  Recordo com una vegada em va convidar a col·laborar en una recerca històrica per un llibre que preparava i em va saber greu haver-li de dir que no, que jo no servia per aquestes coses, i que era millor que ho fes ell, que ho faria molt millor que jo. Per això parlava amb uns i altres i mirava d’”enredar” tanta gent com podia en els seus projectes.

Castellnou el trobarà a faltar. I la seva família. I els amics, I els parents. Persones així deixen buits difícils de tapar. I encara que no hi ha gent imprescindible, sí que hi ha gent necessària. I el Miquel era d’aquestes persones tan necessàries que, a voltes, es tornaven imprescindibles. Per això avui podem dir, sense risc a equivocar-nos, que el Miquel fa honor a aquell refrany que diu: “Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». L’absència del Miquel ens farà veure, valorar i comprendre fins on arribava la seva alçària com a persona.

En la missa de comiat un amic seu va llegir el “Cant espiritual” de Joan Maragall perquè va dir que al Miquel li agradava molt. Podríem acabar amb uns versos d’aquest Cant, tot esperant que hagi trobat la Pàtria definitiva on un dia segur que ens podrem trobar amb ell.                                     

“Tant se val! Aquest món, sia com sia, 
tan divers, tan extens, tan temporal: 
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, 
és ma pàtria, Senyor: i no podria 
ésser també una pàtria celestial?”

Joan Maragall

Motxila 21

Motxila21 és un grup de música format per 12 nois amb Síndrome de Down i 9 voluntaris, sorgit per l’amor a la música i l’esforç de la superació.

D’on sorgeix el nom del grup?  La Motxilla és aquesta “càrrega” que porten a l’esquena aquestes persones per ser com són i el 21 fa referència al cromosoma 21 que marca la seva diferència amb la resta de persones. Aquest cromosoma que fa que les persones amb Síndrome de Down siguin el que són: Persones que necessiten expressar-se, divertir-se, comunicar-se. En definitiva, fer el que tots desitgem i estimem.

El grup sorgeix l’any 2005 per iniciativa de Mari Jose (ajudant de saxos), mare de Borja, un xaval amb Síndrome de Down i Ainhoa ​​(acordió) germana de Aintzane, també amb Síndrome de Down, a causa de la inquietud d’ambdues per la música i la discapacitat. Posteriorment, es va demanar ajuda a Mikel Barrenetxea (direcció i plats) i també es van unir al grup Maribi (timbal) i Ainhoa ​​(baix). Va ser llavors quan aquell grup de percussió, es va convertir en Motxila 21.

Les seves variades melodies es barregen amb les veus. Els seus ritmes accelerats es barregen amb la més enèrgica melodia. L’agitada personalitat d’alguns es barreja amb la quietud d’altres. Però el talent i la creativitat són de tots ells.

Tots naixem amb una motxilla a l’esquena. Això sí: alguns la porten plena de pedres i d’altres de monedes d’or. Però cadascú ha de portar la seva i, el que és més important, ha d’aprendre a portar la pròpia motxilla.

Diuen que hi havia uns joves deixebles d’un monjo tibetà que li demanaven insistentment que els ensenyés què era el perdó. Així, sol · lícit el mestre, els va demanar que l’endemà portessin una motxilla, una pedra de 3 quilos, un quilo de carn de bou i tres bonics tomàquets ben vermells, i ell els ensenyaria el que és el perdó. L’endemà van arribar els deixebles amb els seus elements i es van asseure en cercle amb el seu mestre. Ell els va demanar que posessin la pedra, la carn i els tomàquets dins de la motxilla. Quan ho van fer els va demanar que es posessin drets i que es carreguessin la motxilla a l’esquena, i els va dir: “Ara, anireu a fer el que feu sempre, però no us podeu treure la motxilla de l’esquena per cap motiu i tornareu en aquest mateix lloc exactament d’aquí a 10 dies”.

Tot seguit es va acomiadar de tots. A mesura que transcorria el temps, la motxilla de cada un s’anava fent més i més desagradable. La carn va començar a podrir-se i els tomàquets es van rebentar i el suc corria per l’esquena i les cames dels deixebles. El pes de la pedra semblava fer-se cada vegada més insuportable. La carn es deteriorava cada dia més. Al desè dia van aparèixer cada un d’ells i els va rebre el monjo, demanant-los-hi les motxilles i fent-los passar a rentar-se. Un cop van estar llestos tots els va demanar que compartissin el que havien après. I ells van reportar el següent:

· El pes de la motxilla em feia corbar l’esquena

· La motxilla m’impedia descansar adequadament

· L’olor de la motxilla no em permetia respirar

· La motxilla m’impedia fer les meves obligacions diàries

· La molèstia constant de la motxilla m’ha fet desatendre els meus assumptes

· Les persones s’allunyaven de mi quan jo apareixia

· No podia riure per la molèstia de la motxilla

· Em vaig veure impedit de passar la motxilla a algú, ningú la volia

· Les mosques i altres insectes no em donaven respir i no tenia tranquil · litat

· No vaig poder ajudar a ningú mentre vaig carregar la meva motxilla

Llavors el monjo els va dir que no perdonar era precisament mantenir-se en el disgust, la negativitat, el ressentiment, la ràbia i el dolor. Era caminar amb la motxilla a l’esquena.

Perdonar és treure la motxilla. Perdonar és no tenir-la. El perdonar és una expressió d’amor. Perdonar és poder recordar sense dolor.

Perdonar és acceptar el que va passar, i que va ser una lliçó apresa. No vol dir donar la raó a qui et va fer mal, a qui et va ferir, a qui et va ofendre. Ni tampoc vol dir que el que va passar hagi estat alguna cosa sense importància. Però ja va passar, i no tornarà. El passat és passat, i el passat no torna.

En acceptar el que va passar comença el procés d’alliberament. La falta de perdó ens fa esclaus del ressentiment, del dolor, de la ràbia, de la frustració. La falta de perdó ens manté en una presó sense reixes. Freda. Fosca. Lúgubre. Negativa. La falta de perdó ens acosta a la malaltia. Encara més, una de les claus principals del perdó és perdonar-se un mateix.

El vell

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

 

“Els fadrins de Madrid molta fatxenda en gasten… “

«Els fadrins de Sant Boi | molta fatxenda en gasten, | si n’hi havia un | que en gasta més que els altres» (cançó pop. empordanesa).

Aquest matí he tingut ocasió d’escoltar una estona al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell en una entrevista que Manel Fuentes li ha fet a ‘El matí de Catalunya Ràdio. És la vegada que he escoltat  Mas-Colell emprenyat de veritat. Ha vingut a dir -per activa i per passiva i en termes molt agres- que a Madrid els prenen el pèl i que no val la pena asseure’s en una taula per negociar amb aquest tipus de gent.

Andreu Mas-Colell s’ha queixat del tarannà del govern espanyol després de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera d’ahir: “Una mica fatxendós, de mal gust”. Segons el conseller, l’executiu central respon amb l’actitud de dir: “Escolta, els mercats encara els tinc oberts i tu els tens tancats, i per tant aquí tinc la paella pel mànec, eh?”.

Mas-Colell lamenta el paper que Madrid està adoptant en relació amb Catalunya: “Nosaltres volem ser socis i volem ser tractats com a socis. Clarament, aquesta no és la manera com el ‘gobierno’ s’està plantejant aquest tema. Crec que és una pena, crec que això va contra els interessos del vaixell comú en el qual estem tots”. El conseller ha afegit: “Es pensa que si dóna cops de puny sobre la taula se li aclarirà l’horitzó. Sembla que les coses són bastant més complicades.”

Senyor Mas-Colell: tot això ja ho sabíem tots els catalans i vostès ja fa temps que ho pateixen. No ens ha vingut de nou aquesta mena d’actituds i sembla mentida que el Govern català encara mantingui un bri de confiança en individus que farien millor feina assaltant gent pels camins que fent de ministres.

Ja ho deia Max Weber “la societat moderna està amenaçada pel fenomen creixent de la concentració del poder dins de les organitzacions”. Els governs tendeixen a fer exactament això. I el seu deixeble Robert Michels va advertir que “en les organitzacions modernes, tant privades com estatals, es tendeix a quedar sota el control de reduïts, però poderosos grups polítics o financers. Encara que els líders siguin escollits democràticament i amb amb la millor intenció, per les dues parts, s’observa una tendència a integrar-se en elits de poder que es preocupen bàsicament per la defensa dels seus propis interessos i posicions costi el que costi.”

Dit en altres paraules: en l’actualitat correm el perill que les elits del poder, nascudes en la societat a través de procediments legítims, entrin en un procés mitjançant el qual el poder augmenta i es perpetua a si mateix retro alimentant i produint, per tant, més poder. I quan els sembla que el seu poc poder que ja els queda corre perill el defensen com sigui. Exactament això és el que passa en aquest moments en el Govern de Rajoy. Estan perdent poder per tots costats i s’adonen que pràcticament ja no els en queda gens perquè Brussel·les es cuida bé de dir-los què han de fer i cada cop els marcaran més de prop. Solució: fer-se el merdós i el fatxenda amb les autonomies, amenaçant-les de treure el Sant Cist gros i, si cal, fotre’ls-hi pel cap. Fins quan durarà tot això? “Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”.

Depèn una bona mica de tots nosaltres. Depèn de tots els catalans, que a mida que es vagin traient la bena dels ulls, aniran veient la crua realitat del que ens tocarà patir amb governs inútils i malintencionats. Em sembla que ja seria hora que algú fes alguna cosa més que anar rebent amenaces i marxar amb el cap cot i la cua entre cames. Alguna cosa més es deu poder fer, penso jo. La dignitat de la Generalitat no hauria d’aguantar més situacions com aquesta. Si no troba còmplices, que ho faci tota sola. Però em temo que si fa alguna acció ben feta i contundent algú més seguirà. El personal s’anirà atipant de veure aquesta obra de teatre tan repetida i tan avorrida i pensarà que ja n’hi ha prou d’aquesta broma!

Cada dia més pobres…els pobres

Ara fa un any, milers de persones ocupaven places i carrers plens d’indignació. Era el moviment dels indignats. Què se n’ha fet de tot allò? Avui, amb el que ha dit Rajoy al Congrés i amb les mesures econòmiques que  ens esperen, haurien de sortir altre cop al carrer. Perquè avui tots som una mica més pobres. Molts d’ells potser ja s’han mort de gana. O potser s’han mort de fàstic. O d’avorriment.

La indignació s’ha fet més gran dia a dia. però la reacció a aquesta indignació no s’ha vist gaire per enlloc. Però em sembla que la cosa canviarà i aquests propers mesos poden passar coses greus, com han passat a Grècia o a Portugal.

Eduardo Galeano, en el seu llibre Los hijos de los días, recull algunes de les frases que es van poder veure escrites en parets i pancartes:

Nos dijeron “¡a la puta calle!”, y aquí estamos.

Apaga la tele y enciende la calle.

La llaman crisis, pero es estafa.

No falta dinero: sobran ladrones.

Los mercados gobiernan. Yo no los voté.

Ellos toman las decisiones por nosotros, sin nosotros.

Se alquila esclavo económico.

Estoy buscando mis derechos. ¿Alguien los ha visto?

Si no nos dejan soñar, no los dejaremos dormir.

Potser serà hora de posar-nos a pensar qui ens ha enganyat tant i tant i com ens han enganyat. Potser serà hora de pensar com hem pogut ser tant rucs per deixar-nos enganyar tant i tant. Primer ens va enganyar Zapatero i, com que alguns sembla que no em van tenir prou, van votar Rajoy, que encara ha estat més mentider i serà molt pitjor governant perquè es fa el fatxenda sabent que  no pot fer altra cosa que obeir i dir “sí, senyora Merkel”.

L’any passat estàvem indignats. Ara estem indignats i som molt més pobres.