Per terra, mar i aire

Les intimidacions espanyoles no només arriben per terra, mar i aire. De mica en mica vam provant altres mètodes: han començat a sortir alguns ministres amb amenaces ben clares, especialment contra el President Mas. Amenaces de militars, de periodistes, de jutges i els mateixos tribunals -de forma més o menys sibil·lina- també amenacen quan dictaminen sobre lleis que s’han fet aquí i que les interpreten com els dóna la gana i sempre de forma restrictiva. És la típica amenaça del que diu “el poder el tinc jo, l’exerceixo com vull i tu a callar!”

Ara ja han perdut tots els complexos, han abandonat els refinaments diplomàtics, s’han tret la carota amb tota tranquil·litat i ja comencen a anar de cara al gra. Ara ja ens volen fer veure fefaentment qui mana de veritat i ja comencen a fer-ho amb gestos ben evidents. Si convé treure els avions, els vaixells o els soldats es treuen i es mostren públicament per tal que tots els catalans sàpiguen qui té el poder, qui la té més llarga i comencin les cagarrines i la por.

Fa uns dies sortia al diari aquesta foto que el senyor Pere Martí Colom havia fet aquell mateix dia i que penjat al seu Twitter on es mostraven soldats espanyols pels carrers de Barcelona. Segons expliquen els barcelonins que viuen per allà, no és normal veure aquestes corrues de soldats pels carrers. 

Ahir mateix llegia que diversos pesquers de Roses han estat interceptats i abordats per un vaixell de guerra de l’armada espanyola, a pocs metres de la costa per exigir-los que hissessin en un lloc destacat i visible la bandera espanyola. Els que no la portaven no han pogut sortir a pescar i els han fet tornar al port, segons ha explicat la portaveu del projecte NINAM, una plataforma ecologista d’estudi dels cetacis. La normativa marítima dicta que la bandera espanyola ha d’estar en un lloc visible al pavelló de popa del vaixell i que, si va acompanyada d’altres banderes -com la catalana- l’espanyola ha de ser més gran. Fins ara feien la vista grossa, però això ara ja s’ha acabat

Avió caça I, per acabar, la notícia que ja ha corregut pels diaris un parell de cops: Dos avions militars espanyols tornaven a sobrevolar a molt baixa altura algunes comarques de Catalunya. Primer va ser cap al Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya i els Pallars i fa un parell de dies han tornat a sobrevolar el Pla d’Urgell, el Segrià i la Segarra.

Els pitjor de tot aquest espectacle no són els fets en si mateixos. El pitjor és que, quan es demanen explicacions al Govern de Madrid per tots aquests fets, surten amb subterfugis, disculpes hipòcrites, mentides, contradiccions i explicacions que no fan més que demostrar que, una vegada més, prenen per carallots als ciutadans i ens falten al respecte amb tota la barra i mostrant-una vegada més- el dèficit democràtic que tenen els diferents governs espanyols. Cap país dels que es diuen civilitzats permetria això. A Espanya es permet perquè és un Estat al quan encara no ha arribat la democràcia per més que ens ho vulguin fer creure. Com que els falten arguments intel·lectuals, fan servir els de la por i l’amenaça. Cal que ho anem anotant per tal de recordar-nos-en el pròxim dia 25!

 

Anuncis

Doña Alicia

EL MATÍ DIGITAL ens anuncia que Mossèn Ballarin, que fins ara ens oferia uns versets cada dia, a partir d’avui i quinzenalment ens oferirà un article. Avui comença fort, amb una carta a l’ Alicia Sánchez Camacho.

Tots coneixeu  Mossèn Ballarín i també sabeu que jo en sóc un fan incondicional. Quan el vaig tenir de professor en la meva jovenesa –exactament mai he sabut de quina assignatura, perquè ens parlava de tot i més- esperava amb delit les seves classes. Sempre se’m feien curtes i sempre esperava amb delit la propera. Mossèn Ballarin va néixer a Barcelona l’any 1920. Capellà i escriptor. Va participar a la Guerra Civil, com a membre de la “Lleva del Biberó”. De la guerra en tornà tísic, i després d’una llarga recuperació, decidí fer-se capellà. Fou rector de Santa Maria de Queralt i ara viu a Gósol. Autor de “Mossèn Tronxo” i d’un bon grapat de llibres. El que més jo estimo fou el primer de tots els que va escriure: “Francesco”. Una visió molt bonica sobre Sant Francesc d’ Assís, .

Transcric avui la carta que escriu a la senyora Sánchez Camacho.

Respetada doña Alicia.

No me conoce y me presento.

Soy un cura católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario.  La edad me permite la libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la tribu.

Malauradament vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a entrar per aquí.

Vostè pensa que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: “el café para todos” ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de Madrid.  Això de vostè no és Espanya, és Madrid i “sus aledaños”.  Per fer-ho més grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa, representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes malbé pels dèspotes il.lustrats començant per Carles III que d’il.lustrats en tenien ben poc ja que per ésser Comandante Mayor d’un regiment només calia saber llegir, escriure i les quatre regles.

Malauradament ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa.  Vostès són Espanya i a fer punyetes qui no l’accepti i nosaltres som uns traïdors acusats de dur pistoles cosa que no fem mai.  Una prova és la manifestació de Barcelona.  Una prova per l’altra banda és la d’aquell senyor que respecto molt parlant de la “dialéctica de los puños y las pistolas”.

Tornant a vostè.

Me temo, respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos taurinos

Usted es diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que gobierna.

Le voy a poner un ejemplo.

Usted minimizó aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había seiscientos mil sabiendo que había bastantes más.  Dejémoslo.  Su labor de diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes, desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos.  Su deber para con España, repito para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos largarán.

Y así estamos.

Pero siento decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de les responsables.

Se lo digo con todos los respetos que se merece.

Amigablemente.

            Josep Maria Ballarín i Monset.

“El ejército te llama” deien fa uns anys…

 

“No tindreu porres ni policia suficient per a parar el poble”.

Aquesta frase de la Mònica Oltra i Jarque, diputada a les Corts Valencianes des del 2007, pren actualitat aquests dies en que Mikel Buesa, articulista de “Libertad Digital” i col·laborador de la FAES de l’escagarrinat Aznar (ho dic per la gastroenteritis que ha patit avui, no pas per res més), s’ha passat unes quantes nits en blanc calculant quants soldats serien necessaris per envair Catalunya.

Em fa llàstima aquest home! Tanta feina per no res! Resulta que, després de comptar, recomptar i garbellar arreu, no li surten els comptes i el resultat final és que no hi ha prou soldats a l’exèrcit espanyol per ocupar militarment Catalunya. Aquest senyor calcula que “l’ocupació militar del territori de Catalunya –amb gairebé 32.000 quilòmetres quadrats– requeriria, pel seu control efectiu, una força de l’ordre de 270.000 soldats, que actualment no es troba disponible a l’ Estat espanyol”. Buesa recorda que les forces armades compten amb 134.772 efectius, la meitat dels teòricament necessaris, i la mobilització dels 80.210 guàrdies civils tampoc seria suficient.

Ves per on, tenia raó aquesta noia tan vehement, amb tant de caràcter i sense complexos que és la Mònica Oltra quan deia que no tindran porres i policies suficients per parar el poble!  Si volen jo els puc donar alguna idea: per exemple, els suggeriria que tornessin a fer aquella antiga campanya que feien anys enrere  amb el lema “El ejército te llama”, a veure si així troben més soldats. Però que abans facin números i pensin bé si els podran pagar! Perquè ara no és com abans que els soldats no cobraven. Ara són professionals i seria un mal negoci que els reclutessin i després haguessin de desertar per falta de pagament de les nòmines… Catalunya ja sabem que va malament de cartera (ens ho recorden cada dia) però ells no van massa millor.

I per completar les coses (és que les desgràcies no arriben mai soles!) el senyor Buesa preveu que l’oposició no estaria massa disposada a donar suport a aquesta iniciativa i que “ si el PP hagués de prendre una decisió en aquest sentit “el govern [espanyol] es trobaria sol, sense suports externs al seu propi partit i, segurament, sotmès a una potent campanya de deslegitimació”.

Total, que Espanya va de cap a la ruïna. Quan llegeixo tot això m’adono que les coses tampoc van massa bé per ells i llavors m’animo una mica i penso que són com gallines que cloquegen molt però sense pondre cap ou.. Què voleu que hi faci?

La FAES i Vargas LLosa

Tots sabeu què és la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales) i també deveu saber que la presideix l’expresident Aznar.

Tots sabeu també que fa uns dies  aquesta fundació va concedir  “El premio a la libertad”  a un “lliberal” (???!!!) anomenat Vargas Llosa.

Tots sabeu que aquest senyor va dir en el moment de rebre aquest premi que “el nacionalismo es el gran enemigo de la libertad en nuestro tiempo”.

La FAES, aquesta fàbrica que ells diuen d’idees i jo dic d’idees de mala llet, ja fa anys que funciona però ara s’està preparant per funcionar a ple rendiment i ja es comença a posar en forma amb la col·laboració de personatges com Vargas Llosa, que ja sabem que des de fa uns anys té una especial fixació amb el nacionalisme. Sempre que pot les deixa anar cap a la mateixa direcció. Deixar anar coses pel broc gros, com va fer, no el fa quedar massa bé, la veritat sigui dita. De totes formes, era el lloc i el moment adequats per proclamar-ho ben alt i fort perquè sabia que allà tots els tenia a favor i que l’aplaudirien contents i feliços.

Dir que el nacionalisme és “ la cultura de los incultos” i que el nacionalisme és “una vieja ideología que periódicamente renace, aprovechando, sobre todo, los momentos de crisis” és escoltar un disc ratllat. Ja li coneixíem aquest discurs però, com deia abans, aquell era el dia i el moment adequats. Però dir que desconfia dels nacionalismes (així en general) perquè es declaren respectuosos amb la democràcia, però que això només és “un semblante, un disfraz, porque el nacionalismo es una ideología inevitablemente autoritaria y reñida con la libertad“ no us sembla una mica gros?. Jo li preguntaria si a Espanya no hi ha nacionalisme i si fins i tot alguns d’aquells que tenia davant seu no en tenen l’exclusiva…

Un peruà com ell, que va voler ser president del seu país i que no va poder, que volia ser representant de la minoritària classe dominants del Perú, que ha renegat vergonyosament dels indígenes, pot parlar seriosament de llibertat, democràcia i de totes aquestes coses? Algú ha dit que va fer un bon paperot aquell dia. Jo diria que el paperot ja ve fent-lo de fa temps. I no és perquè no sigui intel·ligent –que ho és- i tampoc és perquè no sàpiga que no pot posar al mateix sac tothom. Tot això ho diu perquè és un personatge molt egocèntric i que va a buscar treure’n profit de tot plegat. Sap que al seu país no se l’estimen i ve a buscar “el cariño y los mimitos” de l’ España del PP. “Dios los cria y ellos se juntan –diuen en castellà- i aquest és el millor exemple. Rebre un premi de mans del feixistoide Aznar -un dels nacionalistes espanyols més destacats- a mi em faria vergonya i fa olor a socarrim. Però és la màquina que s’ha posat a funcionar i ara cal atiar el foc i posar força carbó a la caldera de cara a la campanya electoral catalana que s’atansa.

Un lladronici

Diu Sant Agustí en la seva obra “la ciutat de Déu” (De Civitate Dei – Llibre 04, 04)

Remota itaque iustitia quid sunt regna nisi magna latrocinia?

(Què són els regnes sinó bandes de lladres si falta la justícia?)

A alguns no els agrada que es parli de lladronici, de robatori o d’espoli quan ens referim al repartiment dels diners en aquest Regne d’ Espanya que tant defensen alguns.

Entre les moltes raons d’haver crescut tant el sentiment d’independència, el sobiranisme o com vulguem dir-ho, és aquesta realitat que palpem cada dia. Com molt bé diu Sant Agustí, els estats es converteixen en bandes de lladres quan no són justos i equitatius en el repartiment dels diners. L’Estat espanyol ja fa anys que no fa més que espoliar i espoliar Catalunya. Aquí retorna molt menys del que ens pertocaria per justícia i, a més, s’amaga i s’intenta que no se sàpiga gaire. Les balances fiscals entre les comunitats autònomes no es publiquen perquè suposo que els fa vergonya perquè quedarien retratats.

El diari The Daily Telegraph explicava fa una dies la tensió que es viu entre el Govern català i l’espanyol en un article que parla de la crisi de la zona euro. El text d’Ambrose Evans-Pritchard diu que “els catalans s’han vist forçats per la perversitat del sistema fiscal espanyol a demanar el rescat quan ells subsidien la resta de l’estat”.

Aquestes són les “aigües perilloses” en què es troben Barcelona i Madrid i el mateix diari diu també que “el president català, Artur Mas, ha avisat que ‘la nació catalana sencera’ s’alçarà ‘si Madrid intenta aprofitar la situació per intervenir Catalunya'”.  I és que “les perversitats del sistema tributari d’Espanya” són, tal com apunta el rotatiu britànic, la causa d’aquest espoli fiscal que penalitza els catalans.

Espoli fiscal, espoli cultural, mal tracte permanent, falta de respecte a les institucions catalanes, befes… i tot el que vulgueu. S’estranyaran, doncs, si a les pròximes eleccions els partits que defensen la independència treuen majoria?

 

Els insectes ens salvaran la vida?

Llegia aquets dies un article a ALANDAR que em va cridar l’atenció. Deia que amb prou feines una setmana de diferència, dos diaris europeus de referència, El País i Le Monde, han publicat sengles i amplis reportatges cantant les excel · lències de menjar insectes. El diari espanyol parla de llagosta i cucs mexicans, el francès, de mosques, tèrmits i escorpins -entre d’altres- xinesos. I en tots dos, després del lògic enfocament exòtic -cal vendre, al cap i a la fi-, batega la mateixa amagada conclusió: les bestioles són la solució ideal per acabar amb la fam al món.

Uns 2,5 milions de persones al món, principalment a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina ja inclouen insectes en la seva dieta. Nosaltres també podem fer-ho. Només hem de canviar els nostres esquemes mentals i rebutjar el fàstic que ens produeixen. És que no som capaços de degustar viscosos mol · luscs crus, fins i tot vius, com les ostres o cargols cuits en la seva pròpia bava? Quin problema hi ha amb unes erugues del bambú seques, larves de vespes al wok, libèl · lules amb curri o qualsevol altra de les 200 espècies d’insectes considerades comestibles?

Encara que ho sembli, no és una idea de bomber. La FAO (Organització de Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) considera que el desenvolupament de la “entomofàgia” pot ser un bon substitut futur de la carn i el peix. La majoria dels insectes aporten els mateixos elements nutricionals -proteïnes, lípids, minerals- que la carn. O fins i tot més: els tèrmits, per exemple, són el segon aliment amb més contingut en ferro, després de les llenties.

Cal no menysprear els avantatges ecològiques. El seu “cultiu” a penes necessita aigua o energia, mentre que la cria d’animals – per a alimentació humana- el pinso, per cert, també pot contenir insectes, sobretot el dels peixos-consumeix actualment el 70 per cent de les terres cultivables i el 9 per cent de l’aigua dolça, i és responsable del 18 per cent de les emissions de gasos amb efecte hivernacle.

Certament, les espècies exòtiques, que cal importar, poden sortir cares. Però els productes estrella, segons les investigacions de l’empresa xinesa Yunnan Insect Biotechnologies, una de les precursores d’aquesta indústria, estan a l’abast de qualsevol país: la mosca comuna i l’escarabat. No només els poden menjar humans i animals, sinó que la seva “cria”, amb segó d’arròs, no contamina i serveix fins i tot per a la indústria farmacèutica: la quitina, principal component de la seva closca, té més propietats immunitàries i antimicrobianes que qualsevol lacti “probiòtic “.

I, donat el ritme al qual es reprodueixen, el seu cultiu o la seva caça surten molt més barats i eficients que, posem per cas, alimentar un porc a casa tot un any. A l’eteri món interneter, a més, hi ha multitud de suculentes receptes amb insectes.

Us hi animeu? Si és així, que us aprofiti!

L’immobilisme fatal

La psicologia ens diu que la majoria de gent és reticent al canvi, tot i que els progressos de la humanitat s’han fet en base als canvis, la majoria d’ells volguts i buscats per la necessitat de la mateixa humanitat i alguns altres sobrevinguts purament per xiripa i casualitat. El cas és que -tot i ser necessaris i convenients- els canvis costen de fer a la major part de les persones.

Són moltes les raons per les que hom es resisteix al canvi, tot i que les principals es podrien resumir en la por al fracàs, en el fet de reconèixer que potser estàvem equivocats i en la por al desconegut.

Les persones i els pobles que han sabut canviar a temps són els que han tirat endavant i en temps de crisi és quan són més necessaris aquests canvis, tot i que també ens podem trobar que és precisament en aquestes situacions complicades quan més ens hi resistim perquè la por augmenta. Per tant, un dels principals problemes que se’ns presenta en aquests moments tan delicats -i tan interessants- que estem vivint els catalans  és com s’han de superar aquestes pors.

La introducció de canvis interfereix amb l’autonomia i pot fer que les persones sentin que han perdut el control sobre la situació i, en general, sobre el territori que creuen dominar. Quan això passa no es tracta d’una qüestió política, sinó més aviat d’un assumpte de poder. Exactament això és el que passa amb Espanya en aquests moments. Senten que se’ls en va el poder de les mans i que ja no determinen ells, acostumats com estaven a fer-ho des de segles. Els fa por l’autodeterminació d’altres que no són ells (que sempre han tingut el poder). Un líder intel · ligent és capaç de generar canvis permetent que els altres prenguin les seves decisions i convidant a que tothom s’involucri en  aquests nous canvis. És exactament tot el contrari el que fan el governs espanyols de torn perquè aquesta mena de situacions els creen incerteses. I es tanquen en banda i rebutgen qualsevol tipus de noves possibilitats. És factible que la majoria de les persones decideixi mantenir-se en la mateixa línia de sempre -tot i que no s’hi trobin bé- ja que prefereixen allò de que val més “boig conegut que savi per conèixer”. Però no s’adonen que es tanquen les portes a situacions noves i riques. I tampoc deixen que aquesta decisió es pugui dur a terme perquè a por se’ls menja. Parlen de democràcia però la tenen guardada amb tanques per tal de que ningú pugui exercir-la…

Referint-nos a Catalunya i en els líders que han de dur endavant aquests canvis, el millor que poden fer és inspirar seguretat i certesa. És missió dels líders crear seguretat en el procés de canvi, i per això no hi ha res més inspirador de lliurar mesures clares, simples i directes als que es veuran involucrats en el canvi. Per això és tant important portar les coses de forma serena i no deixar.se emportar per les provocacions. Un bon líder ha d’evitar tant  com pugui caure en la temptació de fer canvis en secret. Com més públiques i clares siguin les coses, millor. Sempre és millor començar el procés de canvi des de la base, és a dir, des de la presa de contacte que tenen els destinataris del canvi amb el que es vol implantar. I, per tant, el que cal és una consulta, un referèndum o alguna cosa semblant (diguem-li com li diguem).

Els entesos, dels quals parlava abans, ens expliquen que els éssers humans som criatures d’hàbits, éssers de costums i per això tot canvi significa una nova perspectiva que s’ha d’analitzar i això sempre és complicat. Les rutines es tornen processos automàtics -cal moltes vegades fer la mateixa cosa per sentir-se segur- d’acord als fins que cadascú té, i per això tot procés de canvi tendeix a sacsejar la consciència de la resta generant molèstia, confusió i distracció.

Els líders han d’intentar minimitzar el nombre de diferències que suposa el canvi de la rutina que tota persona té, ja que és en aquest aspecte on trobem major resistència al canvi. Sempre que sigui possible cal mantenir les coses familiars, d’aquesta manera mantenim a les persones enfocades en el que és realment important i permetem que psicològicament no es tanquin al canvi.

Tot canvi suposa la implantació de noves estratègies, mètodes i processos per aconseguir el que desitgem, per això tot canvi suposa una modificació de la identitat que cadascú té, d’una altra manera no podríem deixar el que vivim en el passat per afrontar els desafiaments que suposa el present i futur. Els éssers humans som un cúmul d’experiències que, sense importar si són bones o dolentes, ens forja per al que ve més endavant. Però què passa quan reneguem d’aquesta experiència que tenim? És molt probable que les persones actuïn de manera defensiva, ja que costa deixar de ser el que som per convertir-nos en alguna cosa millor. El més problemàtic dels sentiments en aquest sentit és el reconèixer que estàvem equivocats i acceptar que cal canviar certes coses.

Ara és el moment dels líders i dels entesos. Són ells qui ens han de donar seguretat refutant tot l’argumentari (a vegades ridícul i fora de lloc) que ens caurà al damunt: pors, amenaces, crides a l’ordre i mil coses més. Cal escoltar-ho, cal refutar-ho i cal tirar endavant amb decisió, valentia i tota la murrieria del món cap aquest nou camí que estim desbrossant. Pensem que el món ens observa i pensem que hi tenim molt a guanyar –i poc a perdre. si ho sabem fer bé.

Cretins, imbècils, estúpids i bojos

image001

Vinyeta de @ferranmartin- lainformacion.com

Si mirem el diccionari veurem que totes aquestes paraules amb que he titulat el post d’avui tenen un significat semblant: són atribuïbles totes a algú que té poc enteniment o quan algú quan diu una gran bestiesa.

Però no he posat aquest títol perquè sí. De fet, les he tret d’un llibre que potser alguns de vosaltres haureu llegit (o no, perquè és una mica feixuc). Em refereixo a “El pèndol de Foucault” d’ Umberto Eco, on al principi del llibre hi ha un fragment deliciós (i digne d’un gran escriptor com ell) en el que els dos personatges més importants es coneixen i tenen una interessant conversa sobre aquest tema, o sigui, sobre cretins, estúpids, imbècils i bojos. Segons ell no són pas la mateixa cosa. Hi ha lleus o grans diferències, segons com es miri. Umberto Eco les explica i, una vegada llegides i païdes (perquè a vegades costen de pair les seves filosofades), tenen la seva raó i hi veus el quid de la qüestió.

Jo diria que aquests dies a Espanya estan aflorant de cop – com en una primavera en plena tardor- tots aquests espècimens d’una gran realitat que semblava amagada o finament dissimulada fins ara: Espanya deu tenir la quantitat més gran per metre quadrat d’imbècils i cretins de tot el planeta terra i part de la nostra galàxia. Ho dic perquè sembla que es facin la competència entre ells i les pàgines dels diaris en veuen amb feina per poder encabir tanta estupidesa plegada -ara d’un, ara d’un altre- que va caient compassadament dia sí, dia també i que els mitjans van recollint com per després algú es pugui entretenir a fer una compilació que es vendria prou bé. Recordeu aquella famosa “Antologia del disparate” que va sortir fa anys i que va tenir tant d’èxit’ Doncs ara podríem fer una antologia de les estupideses i segur que li faria la competència.

De fet –si volem ser sincers- els que guanyen de carrer en tota aquesta cursa són la gent del PP. I guanyen de carrer perquè aquests dies són els que més parlen í, potser per això, són els que més ruqueries diuen, algunes carregades de mala llet, tot sigui dit. A vegades penso que no hi ha només estupidesa en aquesta gent sinó molt mala intenció i molta mala baba. Us estalviaré cap mostra perquè podreu trobar tota la col·lecció als diaris sense massa esforç.

Umberto Eco fa dir a un dels personatges que “ l’estúpid fins i tot pot dir alguna cosa correcta, però per raons equivocades. Es poden dir coses equivocades, amb la condició que les raons siguin correctes”. Aquests del PP superen tot això i ni diuen coses correctes, ni les raons són correctes. Diria que s’han begut l’enteniment i ja ni els queda la capacitat de raonar. Jo he escoltat fins i tot algú de la seva corda que diu que es passen una mica i que no fan més que preparar el terreny perquè a Catalunya en les pròximes eleccions  treguin una llarga majoria absoluta els independentistes. Potser sí que té raó aquesta persona. A vegades l’exageració pot portar aquestes greus conseqüències (greus per a ells i perfectes per nosaltres) i pot ser la millor campanya electoral que puguin fer.

Una bona notícia: ara depenem de nosaltres

 

El 13 d’octubre de 1972 l’aeronau Fairchild F-227 de la Força Aèria Uruguaiana que tenia com a destí Santiago i viatjava amb 45 passatgers -majoritàriament estudiants i jugadors de rugbi d’un col·legi de Montevideo- es va estavellar a la serralada dels Andes. Dotze persones van morir en l’accident, mentre que altres 17 van anar morint en el transcurs dels dies. El 23 d’octubre una ràdio – a la qual es va aconseguir fer funcionar després de molt d’esforç- va anunciar als supervivents que la recerca s’havia suspès i els donaven per morts. En aquest moment els joves, debilitats per la falta de menjar, van prendre la decisió de menjar la carn dels seus companys morts per poder seguir vivint.

Aquest dissabte passat s’han complert 40 anys de la tragèdia dels Andes i els 16 supervivents van viatjar a Xile per recordar als 29 “amics i germans” que van morir a la serralada i alhora, “celebrar la vida”.  Harley va explicar que hi jugaran un partit amistós contra el club Old Grangonian –amb el qual tenien de jugar aquell dia- i lluiran una samarreta molt semblant a la que tenien el 1972.

Els que heu seguit el meu blog ja sabeu que aquesta història a mi em fascina des de fa molts anys. He llegit llibres, he vist pel·lícules, he parlat amb gent que la va viure de ben a prop i, per tant, no podia deixar passar aquest aniversari per recordar-ho i parlar-ne.
Aquests dies he llegit diaris, entrevistes i articles que fan referència a aquest fet i, com sempre, hi torno a trobar, en les paraules de les persones que van sobreviure, molta saviesa i punts de vista que em fan emocionar i em fan reflexionar.

Per exemple unes paraules de Carlitos Páez, quan explica que Roberto Canessa es va adonar que havia d’encarar la serralada d’una vegada per totes (per buscar una sortida) quan va veure que un noi, que tenia les dues cames trencades, envejava els altres que podien caminar i podien fer coses pel grup. Explica que sempre hem de comparar la nostra situació amb la d’algú que estigui pitjor i que d’aquestes situacions desesperades normalment es troben nous camins de sortida. Explica també que, quan algú es va assabentar que havien suspès la recerca, un amic seu es va apropar cap a ell  i li va dir que tenia una bona notícia per donar-li.  Ho explica així:

“Gustavo Nicolich, que era el meu amic, més gran que jo, de sobte va entrar i es va dirigir a mi. Potser perquè era el més jove. Em diu, “Carlitos, tinc una bona notícia per donar-te”. “Què ha passat, Coco?”, Li dic. “Acabo d’escoltar una ràdio xilena i diuen que han suspès la recerca nostra i vindran a buscar les restes al febrer quan arribin els desglaços”. I jo li dic, “Com que una bona notícia, fill de puta?!”. El volia matar. Imagina’t, el noi malcriat, consentit, capritxós, li diuen com bona notícia que no el busquen més. Llavors em va agafar pel coll i em va dir, “Carlitos, saps per què és bona notícia? Perquè ara depenem de nosaltres i no dels de fora”. I té una gran raó. Aquest dia va canviar la nostra història. Jo vaig escriure un llibre, “Després del dia deu”, perquè em semblava que havia de quedar molt bé marcat el dia deu. Perquè va ser el dia que deixem de sobreviure i comencem a viure. És deixar d’esperar que vingui l’ajuda de l’exterior per buscar l’ajuda pròpia.

Quan li pregunten si va passar pel seu cap rendir-se contesta dient que

“el més atractiu era morir. El més difícil era viure. El gran mèrit en la nostra història va ser haver-li dit sempre que SÍ al NO. El permanent en la nostra història va ser sempre el NO. I nosaltres li vam dir que SÍ. Sempre va ser el no: l’accident, la notícia que no et busquen més, la decisió d’ alimentar dels teus companys morts, l’allau, després de l’allau trobar la cua i no poder fer funcionar la ràdio. Va ser una lluita totalment nostra. No m’agrada comparar històries, però la premsa de tot el món es va entestar a comparar la nostra història amb la dels miners de Xile. Algun punt en comú tenen, perquè les dues històries van ser a Xile, van durar 70 dies, ells van aparèixer el 13 d’octubre, que va ser el dia que nosaltres vam caure. Però la gran diferència va ser que al dia 14 el món va saber que estaven vius. Nosaltres al dia deu ens assabentem que el món sencer ens havia abandonat. Nosaltres vam ser els protagonistes de la història, ells, pobres, no podien fer res més que esperar que els rescatessin.

Això ho devia empitjorar, haver d’esperar 70 dies perquè us trobessin, li pregunta un periodista. I ell contesta:

Per sort no sabíem quant temps teníem per endavant. M’encantava com títol per al meu llibre, que l’havia proposat Canessa, “Potser demà”. Perquè nosaltres ens barallàvem molt en el dia d’avui perquè succeís alguna cosa demà.

Unes bones paraules per a reflexionar, no trobeu? I, si les volem aplicar al moment polític i social que ens toca viure als catalans, també prou actuals i alliçonadores.

Sense sortida?

humor4És lleig això que fa Espanya. Ja hi estàvem avesats i ja hi comptàvem però no deixa de ser lleig, per qualificar-ho d’alguna suaument. Podríem ser força més durs i dir que les actituds actuals que una bona part d’Espanya –a tots nivells- mostra cap a Catalunya són actituds prepotents, antidemocràtiques, colonialistes, xulesques, hipòcrites, mentideres i molt maquiavèl·liques.

Veieu aquest gràfic que he posat? Doncs exactament això és el que pretenen: deixar-nos sense sortida. O millor: fer-nos creure que no tenim sortida. Com deia Rajoy ahir mateix ens volen fer creure que Catalunya fora d’ Espanya és el no-res, el caos, que no pot existir. De moment fan servir la por i l’amenaça, però ja veureu que més endavant prendran nota dels consells que Maquiavel donava en el seu llibre “El Príncep” i faran servir l’astúcia i es posaran fins i tot tendres i potser se’ns agenollaran i tot implorant-nos que no ens en anem. Ja ho veurem. Però el que es clar és que –com en el rètol, arribem en un punt en que no tinguem sortida ni per dant, ni per baix, ni per la dreta, ni per l’esquerra ni per enlloc. Ens volen crear una situació claustrofòbica angoixant. Els que n’han patit ja saben de què parlo.

I contra això quin remei hi ha? Quines pastilles podem prendre? Hi ha o no hi ha sortides? Jo crec que la millor solució és escoltar amb molta atenció persones sàvies i intel·ligents (que també n’hi ha fora d’ Espanya). Escoltar-los, deia, per tal de que ens marxin les pors i les angoixes. Seria molt saludable, per exemple, que tots escoltéssim el programa que TV3 va oferir fa uns dies i on Carles Boix ens donava exemples de camins cap a l’estat propi i ens oferia l’explicació per a diferents escenaris de ruptura.

Carles Boix no és un qualsevol . És doctor en Ciències Polítiques i màster en Administració Pública per la Universitat de  Harvard i catedràtic de Ciència Política i Afers Públics a la Universitat de Princeton. I, com Carles Boix, en trobarem un munt. Segur. Els que en saben aquests dies haurien de fer hores extres per tal d’adoctrinar-nos una mica (tal com el ministre Wert no vol que es faci). A mi m’agrada que m’expliquin les coses una mica per tal de poder decidir més lliurament, cosa que a ells no els agrada massa perquè no s’adonen que els autèntics adoctrinadors són ells.

El professor Boix ens explica amb claredat i rigor quines etapes podrien marcar el camí cap a l’estat propi, com hauria de ser la negociació econòmica i l’encaix internacional. Segons el Tribunal Internacional de la Haia, ens diu, “si no fa un ús il·lícit de la força qualsevol poble pot tenir el dret a l’autodeterminació”.

Si voleu veure el vídeo, feu clic aquí. Ens anirà bé a tots escoltar-lo amb atenció.