ULLS QUE MIREN I SENTEN

António C. R. Damásio (Lisboa, Portugal, 1944) és un metge i neuròleg portuguès que ha fet importants investigacions en neurociència, neurologia i psicologia. Ens explica que perquè una persona tingui consciència d’ella mateixa ha de passar per tres etapes: veure, mirar i contemplar.

Ho explica així: “Des de la perspectiva de l’evolució i de la història vital d’una persona, aquest jo que té consciència de si mateix ha hagut de passar per tres etapes: un proto-JO que es limita a veure i sentir de forma primigènia, un JO central mogut per l’acció que mira per conèixer, i finalment un JO autobiogràfic que incorpora les dimensions social i espiritual. A aquest JO autobiogràfic voldria afegir la seva facultat contemplativa”.

Qualsevol investigació de caràcter científic en Ciències Socials té com a base imprescindible les diferents tècniques d’observació. El que fem en primer lloc –jo diria que de forma instintiva- és veure, percebre sensorialment les coses o les situacions. A vegades ens quedem aquí i quedem tan tranquils! Però la major part de les vegades veiem que no n’hi ha prou amb això i fem un segon pas: mirem més profundament per tal d’entendre, comprendre i poder intuir que hi ha darrere de les coses. És la mirada de l’investigador que necessita saber les causes per tal de poder trobar les regles i d’aquesta manera poder solucionar els problemes. El mirar ens permet entendre les coses, ens permet poder jutjar, poder discernir i poder actuar en conseqüència. Tant de bo arribéssim a l’estat contemplatiu, que és l’estat més ric i més interessant per a qualsevol persona.

Quan jo era jove estava de moda -i havíem fet servir molt- el mètode de la “Revisió de vida”, que serveix per analitzar una realitat concreta de la persona i té com a finalitat el transformar-la segons el projecte cristià del Regne de Déu. Els tres passos d’aquest mètode són: Veure-Jutjar-Actuar. Per tant, ve a ser un procés semblant al que ens  descriu el Dr. Damásio per tal de poder prendre consciència de nosaltres mateixos i de les coses.

Aquest esforç és el que hauríem de procurar fer en un món i en un moment tan complicat com el que ens toca viure. Observar atentament el què passa, mirar de descobrir el que es mou darrere de les actuacions de certes persones o organismes i, sobretot, decidir la nostra actuació de forma conscient i madura.

Aquest blog pretén ser i fer una mica això mateix, segurament sense aconseguir-ho la major part de les vegades. Vol ser un blog de mirades sobre les coses que passen, sobre les persones, sobre situacions i àmbits diversos de la vida. Un blog de mirades, a vegades crítiques, a vegades indignades, a vegades satisfetes, a vegades contemplatives de la bellesa i de la bondat que, sens dubte, també hi ha al voltant nostre. Tant de bo pogués ajudar -a mi mateix i als que em llegiu amb una certa assiduïtat- a portar-nos cap aquell l’estadi de la contemplació al que ens convidava el Dr. Damásio. Ja estaria satisfet si ens ajudés a mantenir-nos una mica desperts per veure la interioritat del nostre propi ésser i la interioritat dels esdeveniments.

Amb aquest post d’avui -que serà el darrer d’aquest any- vull desitjar-vos a tots un bon any nou!  Fins l’any vinent!

Anuncis

La darrera innocentada del 2012

Som a punt d’acabar l’any. Un any ple d’amargues innocentades. Els Herodes de sempre ens les han fet de totes classes i de tots colors durant aquest any que, com acostuma a passar sempre, els que més reben són els pobres desgraciats i innocents de sempre, els que menys culpa tenen de les situacions, els més pobres i els més desvalguts. Els cruels Herodes de sempre han continuat reproduint mimèticament la coneguda escena evangèlica que recordem avui: la mort d’uns pobres nens innocents per por de que un d’ells li pogués usurpar el poder.

Heus aquí el quid de la qüestió: els poderosos, com en el cas del rei Herodes, sempre tenen por de que els més febles els arrabassin el poder. Els Mags, seguint l’estrella, havien preguntat pel rei dels jueus i Herodes de seguida va tenir por de que hagués nascut un usurpador del seu tron. I va trobar la solució decapitant tots els nens que havien nascut en els darrers dos anys a Betlem i la seva comarca.

Ja sabem que la historicitat d’aquest text es pot posar en dubte –com la de tants altres textos evangèlics- però sí que tenim testimonis de la crueltat i de totes les brutalitats d’ Herodes a través de l’ historiador Flavi Josep. Ens explica que Herodes va fer ofegar el seu cunyat Aristòbul quan li va semblar que aquest es tornava massa popular i li poda fer ombra. També va assassinar el seu sogre, a un altre cunyat i a la seva dona. I, en els darrers anys de la seva vida, va fer matar els seus propis fills Alexandre i Aristòbul. I no en va tenir prou: cinc dies abans de la seva pròpia mort va matar el seu fill Antipatre i altres notables del regne.

Els poderosos Herodes actuals del PP encara tindran temps de fer-nos avui les darreres innocentades en el Consell de Ministres que celebraran avui a Madrid: poden acabar de matar els pensionistes congelant-los-hi les pensions, poder allargar l’edat de la jubilació, poden gravar amb més impostos les rendes baixes dels treballadors que no arriben a fi de mes, poden acabar de desballestar la Sanitat, poden acabar fent alguna mesura per ajudar encara més als bancs i els que més tenen, poden fer alguna llei més per tal de que perjudiqui Catalunya… D’aquests Herodes del PP en podem esperar qualsevol cosa amb la seguretat de que no serà bona.

Necessitem urgentment alguns historiadors que, com Flavi Josep, escriguin i documentin ben documentades totes aquests desgràcies per tal de que quedin ben clares per a la posteritat. Aquest cruel Herodes-PP s’ho mereix!

El Nadal ens parla a nosaltres i de nosaltres

HPIM0088El mite que situa el naixement de Jesús a la mitjanit del solstici d’hivern, ens parla d’aquest món i de nosaltres mateixos, recordant, alhora, el naixement de qui ens va parlar, a nosaltres, bàrbars d’Occident, de tot això , per primera vegada, amb eloqüència.

El mite ens convida a veure el cosmos i els homes d’una manera no quotidiana. El missatge de la realitat que ens envolta, fins i tot en la foscor d’una nit freda d’hivern, és un missatge d’una amabilitat amb rostre humà, tan assequible i propera com un nen.

Aquest va ser l’ensenyament de Jesús, i això se simbolitza en el seu naixement.

Les narracions evangèliques del naixement de Jesús, i les tradicions populars que s’han construït sobre elles, són un poderós mite expressiu que ens parla, com un gran poema, del misteri sagrat que s’amaga en l’immens si del cosmos, simbolitzat per la nit còsmica hivernal, per la terra, simbolitzada en la gruta, per la vida, simbolitzada en el bou i en la mula i per la nostra pròpia espècie, simbolitzada en Maria.

Aquest sagrat misteri de tot, és el misteri íntim de cada un de nosaltres. I en el si d’aquest misteri, neix l’Absolut innombrable en el cos fràgil d’un nen de la nostra espècie. I neix en nosaltres com ho va fer en Maria.

En el gran intent d’aquestes narracions, l’important, no és creure o no creure. Com en els poemes, l’important és deixar-se portar per la força expressiva del mite, per experimentar, de manera íntima i el més clara i càlidament possible, aquesta presència oculta que neix en tot i en nosaltres mateixos, quan, gràcies als ensenyaments de Jesús, ho auscultem tot amb veneració i en silenci.

El part és el símbol nuclear de les narracions del naixement de Jesús.

En el si del solstici d’hivern, reneix el sol, font de vida.

En el si de la nit, neix la llum del matí.

En el si de la terra, en una cova, neix la vida.

En el si d’una dona, que és el si de la nostra pròpia espècie, neix “el que és”, l’encarnació de l’Absolut.

En el si de la nostra naturalesa animal, depredadora, neix la possibilitat de la llibertat de tota necessitat, neix “el que és”, que no necessita de res.

Maria concentra tots aquests símbols confluents, perquè és cosmos, foscor, terra i dona. Però és una dona verge. La seva virginitat significa que res no macula ni el cosmos, ni la terra, ni  la vida, ni  la nostra espècie, perquè res pot amagar o cobrir el rostre del Manifest. Tota la naturalesa és verge, fins i tot la nostra pròpia naturalesa és verge. I tot és com una verge que pari l’Únic. Només els nostres ulls i el nostre cor poden estar maculats quan mirem tot el que ens envolta amb la mirada d’un depredador.

La virginitat de Maria també significa que, encara que la realitat que construïm amb la nostra ment, els nostres sentits i la nostra necessitat és capaç de parir l’Únic, el Clement i el Manifest, no és per obra nostra, ni del cosmos, ni de la vida. Encara que el nostre ser i el de tota la realitat estigui prenyada d’Absolut i el doni a llum, està engendrada pel misteri. En terminologia hel·lenista: Allò altre no és fruit nostre, ni del nostre esforç, sinó que és el misteri en el si del misteri, és “Fill de Déu”.

Per la persona i la predicació de Jesús de Natzaret, els seus deixebles es van trobar cara a cara amb l’Absolut, en la persona de Jesús, en tota realitat i en la vida. Van veure el que no es pot definir, però que s’experimenta com a no-mort, com a no-animal, com a fi de la foscor, com a llum, vida, poder, esperit. Jesús va ser per a ells home i més que home. En la narració del Nadal cobra expressió l’impacte que Jesús va exercir en els qui el van conèixer, impacte que va prendre forma en la figura de “fill d’una verge”. Una manera de dir que és fill d’una dona i per tant de la condició humana, i Fill de Déu, dues realitats en una unitat.

Aquesta és la gran proclama del Nadal: la realitat veritablement real, està en el si de la foscor de la nostra quotidianitat, del nostre viure i del nostre ésser.

El Gran Esdeveniment en el cosmos, en la terra, en la vida i en l’espècie humana és com un part sagrat. I el que aquest part revela, no és una realitat aterridora, és una realitat amable, dolça, tendra propera i vulnerable com un infant als braços de la seva mare.

El mite ens parla també de les condicions que es requereixen per poder contemplar aquest Gran Esdeveniment, que és el que Jesús ens va revelar. Diu la narració que qui vulgui ser testimoni d’aquest Naixement, ha de fer-se pobre i senzill com els pastors d’Israel. Qui és pobre d’esperit no té res a defensar. Qui no té res a defensar, va a les coses directament, sense falsedats. Qui no té duplicitats, aquest és el senzill.

El mite assenyala una segona condició per fer apte per presenciar aquest naixement que és el Gran Esdeveniment: cal enrolar-se en la indagació de la veritat, com van fer els mags iranians. Van estimar la veritat amb tanta passió i dedicació, que van abandonar les seves cases i el seu país per anar-lo a buscar. Qui és capaç d’actuar així és també pobre d’esperit i senzill.

També els humils i pietosos, com Anna i Simeó, ho arriben a veure.

És bell i encertat que els deixebles de Jesús relacionessin el gran mite universal del naixement de déus i d’herois amb la memòria de Jesús i el seu llegat. Té sentit aprendre a viure aquest gran mite en societats laiques i sense creences com les nostres, per rescatar la consciència profunda de l’existència humana, en aquest cosmos immens i misteriós.

Aquest va ser el llegat de Jesús, compendiat en unes breus narracions dels seus deixebles sobre el seu naixement meravellós.

 

Aquest text és un petit extracte d’un extens article de MARIÀ CORBÍ que es titula “Las narraciones de la Nativitad de Jesús i que podreu trobar a

http://www.servicioskoinonia.org/relat/381.htm

Petites i grans llibertats

Es tracta de ser lliure, tot i que sabem que no en serem mai del tot. Es tracta de caminar personalment i comunitàriament cap a la llibertat, tot i que sempre fem moltes giragonses i passos endavant i enrere. Es tracta de ser feliços, tot i que mai en serem totalment.

Parlem de petites i grans llibertats, com si la llibertat fos petita o gran segons el que hàgim de triar  i potser no ens adonem que la llibertat sempre és gran, sempre és necessària, sempre és fonamental perquè té valor per sí mateixa. Ja sabem que volem ser, volem fer, volem l’impossible i quasi mai ho aconseguim. I també sabem que moltes vegades la culpa és nostra i només nostra. Les pors personals ens tenallen, ens paralitzen, ens fan ser petits, conservadors, poc imaginatius i còmodes. Altres vegades les pors ens venen de fora, de gent amb aires ombrívols que ens miren malament, ens amenacen i ens quedem palplantats i desorientats.

Comencem a viure un d’aquests moments i ens tocarà viure’n de molt més durs perquè hi ha molta gent amb molt poder que s’ha proposat fer-nos por. Psicològicament potser molta gent jove no hi està preparada. La gent gran, segurament que  una mica més perquè van conèixer de ben a prop la dictadura de Franco i totes les seves calamitats. Ara tornen a apel·lar a la por –com a bons franquistes que són-per veure si molts es queden pel camí i si es caguen als pantalons. Apel·len a la por perquè no creuen en la llibertat ni en la democràcia, tot i que es diuen demòcrates. Però aquests demòcrates no fan més que amenaçar i coaccionar de la forma més barroera que troben. Si cal escanyar econòmicament, no tindran cap escrúpol i ho faran amb tota tranquil·litat. Si cal empresonar, ho faran. Si cal fer servir la mentida i les males arts, també ho faran exquisidament perquè en són especialistes. I a la nit se n’aniran a dormir sense remordiments i dormiran com un tronc. Dormiran contents i tot! Contents i satisfets perquè es pensaran que fins i tot han contribuït a salvar Espanya!

Poden permetre que triem petites coses que ells consideren sense importància, però de cap manera podrem traspassar les línies vermelles que ells han traçat. Són ells qui tenen el poder i són ells qui diran què podem fer i què no. Triar el nostre propi destí és massa important i per aquí no s’hi pot passar. No ho permetran!

Però nosaltres som tossuts i continuarem essent tossuts. Continuarem intentant-ho. Anirem fent forats al mur fins que caigui i estem segurs que un dia caurà, com va caure el mur de Berlin. No pararem de buscar sortides. No pararem de buscar la llibertat. No pararem ni ens pararan. Som massa tossuts i estem massa convençuts que el temps i la història van a favor nostre. Ara Europa mira i calla. Arribarà un dia que veurà tanta injustícia contra el poble català, veurà tanta mala baba, veurà tanta persecució que inevitablement haurà de dir i fer alguna cosa si vol dir-se demòcrata. Ens cal pensar que Europa vol ser demòcrata i vol salvar la democràcia. Per tant, constatarà que el que fan contra el poble català és una pràctica antidemocràtica i va contra els mateixos interessos d’Europa. És la nostra esperança i també ho és saber que estem carregats de raó i de raons i que reemplaçar la por per la raó no du enlloc. Tenen el poder, però no tenen la raó. Tenen l’insult, la desqualificació, el menyspreu i les males arts apreses en segles de govern imperialista, però segueixen sense tenir raó perquè no tenen raons. I nosaltres sabem que la veritat, tard o d’hora sempre triomfa i que els pobles, tard o d’hora, sempre deslliguen els lligams de l’opressió. El pla d’aquesta gent és fer que Catalunya segueixi oprimida, que no pugui triar el seu destí. Però que recordin que els catalans, “quan convé seguem cadenes”.

Dos poemes

“YO MORIRÉ DE PIE, COMO LOS ÁRBOLES”

Yo moriré de pie, como los árboles:
Me matarán de pie.
El sol, como testigo mayor,
pondrá su lacre
sobre mi cuerpo doblemente ungido,
y los ríos y el mar
se harán camino de todos mis deseos,
mientras la selva amada
sacudirá sus cúpulas de júbilo.

Yo diré a mis palabras:
No mentía gritándoos.
Dios dirá a mis amigos:
Certifico que vivió con vosotros
esperando este día.

De golpe, con la muerte,
se hará verdad mi vida.
¡Por fin habré amado!

Pere Casaldàliga

Aquest poema   “yo moriré de pie, como los árboles”  el podeu trobar al blog de Pere Casaldáliga a PERIODISTA DIGITAL

—————————————————

Jesús Bastante li fa aquest altre preciós poema com a resposta A Dom Pedro Casaldáliga

També el podreu trobar al blog de Jesús Bastante a PERIODISTA DIGITAL

“A DOM PEDRO CASALDÁLIGA”

Tú no morirás
Ni de pie, ni frente al río
Ni colgado de un árbol, ni escondido
Tú verás la vida de Aquel que vino a darla
Sin más reflejos que la luz de Dios

Irán a buscarte los malditos
Los asesinos, los “sin-dios”
Te encontrarán junto a los benditos del Padre,
los escogidos, los pobres, los hambrientos
Los niños sin padres, sin hogar

No opondrás resistencia
mas nada podrán contra quien Te sostiene
El Dios del Amor, el que nace
en pesebres sin bueyes ni mulas, sin Magos ni estrellas
El que tiene Todos los Nombres

Él te arropará, cual tú lo hiciste
con tantos benditos-malditos de la Tierra
con tantos hambrientos de amor, sedientos de justicia

Vendrán a buscarte, y hallarán Vida
Y a muchos que, contigo, aún hoy,
se empeñan en crear Fraternidad, un Mundo Nuevo

No vencerán la espada, el fuego, la ira
No podrán pasar allí,
donde florecen las semillas de esperanza, de paz, de estima

Allí donde esperamos Pura Vida en Abundancia

Jesús Bastante

La llei és una teranyina

En una ocasió, algú li va preguntar al famós legislador atenès Soló (638-558 aC) per a què serveixen les lleis. El que és considerat un dels precursors de la democràcia a Atenes li va contestar: “Per atrapar els petits delinqüents”. “Només per això? –va preguntar el seu interlocutor- i què fem amb els grans criminals?. Soló li va dir:” Amic meu, la llei és com una teranyina. Les mosques petites s’hi queden atrapades, però les grosses la trenquen i escapen amb enorme facilitat”.

Ve a compte aquesta petita introducció per la notícia que avui ha sortit al diari: El fiscal general de l’ Estat ja s’ha posat a treballar de valent per estudiar tots els possibles i previsibles escenaris contra el referèndum català. Torres-Dulce amenaça que NOMÉS és pot celebrar la consulta si és dins del marc constitucional. Cal que recordem des d’aquest mateix moment –per si ens en havíem oblidat- que ells són els que fan i interpreten les lleis. Sobretot això darrer! Perquè una mateixa llei, que es pot interpretar de diferents maneres, ells ja fan per manera d’interpretar-la de manera ben restrictiva. Ho hem vist un munt de vegades i ara ho tornarem a veure de ben segur. Ja ho deia el filòsof sofista grec Protàgores, a qui Plató va dedicar un dels seus diàlegs, quatre segles abans de Crist afirmava: “La Justícia és el que l’home poderós diu que és”. I cal que recordem que els poderosos (respecte a les lleis) són ells…

Nosaltres només tenim una força i la única que podem fer servir i de la que ens hem de refiar: ENS CAL ANAR UNITS. Tenim la força da la majoria d’un poble, que no és pas poca cosa. I caldrà ser hàbils, caldrà que tothom hi aporti el seu gra d’arena, caldrà tocar tots els ressorts internacionals, buscar totes les complicitats possibles, buscar tots els arguments existents i potser fins i tot inventar-ne de nous. Però ara és el moment. Comença un camí complicat, certament, però un camí apassionant. I és el moment de que els nostres polítics donin la talla sumant, sumant i sumant. No em cansaré de repetir el que fermament crec: en aquest moment hem de ser-hi tots i tothom hauria de mirar cap horitzons llunyans, cap a un bé general i deixar de banda els interessos partidistes, massa vegades una mica egoistes.

I, per acabar, vull recordar un tros d’aquell gran llibre argentí “MARTÍN FIERRO” del poeta Miguel Hernández.

 

“La ley es tela de araña,

y en mi ignorancia lo explico,

no la tema el hombre rico,

no la tema el que mande,

pues la rompe el bicho grande

y sólo enreda a los chicos.

 

Es la ley como la lluvia,

nunca puede ser pareja,

el que la aguanta se queja,

más el asunto es sencillo,

la ley es como el cuchillo,

no ofende a quien lo maneja.

Le suelen llamar espada

y el nombre le sienta bien,

los que la manejan ven

en dónde han de dar el tajo,

le cae a quién se halle abajo,

y corta sin ver a quién.

 
Hay muchos que son doctores,

y de su ciencia no dudo,

mas yo que soy hombre rudo,

y aunque de esto poco entiendo

diariamente estoy viendo

que aplican la del embudo”

Haurem de vigilar i estar molt amatents perquè, una vegada més, Espanya no ens vulgui aplicar la llei de l’embut i no torni a passar allò de “feta la llei, feta la trampa”. Penseu que posaran totes les lleis a favor seu i faran les trampes necessàries -com ja estem veient des del mateix moment de la darrera campanya electoral- per tal de dinamitar tot el procés cap a la independència. Alerta, doncs.

Els catalans som generosos

Després d’haver vist el resultat de la 21a edició de LA MARATÓ DE TV3  dedicada a recaptar fons per finançar projectes per la lluita contra el càncer s’ha de reconèixer que la mala fama de garrepes que arrastrem els catalans és totalment infundada. Tot i la crisi que patim, la Marató ha fet un rècord absolut de recaptació i va aconseguir una xifra total de 10.113.152 d’euros en acabar el programa. Tot un rècord!

Els catalans som solidaris i generosos. Sabem compartir quan se’ns tracta justament i no se’ns intenta espoliar, tal com s’ha vingut fent històricament de part d’un Estat que no ens ha tractat mai bé. La generositat i la solidaritat, per tant, han de ser lliures i exactament això és el que aconsegueix any rere any LA MARATÖ, tot un exemple d’una forma de ser d’un poble.

En general, les societats occidentals tenim moltes més coses de les que necessitem per a estar bé i, si ens hi fixem bé, veurem que no són tantes les coses indispensables per viure i viure bé. Per això som generosos quan se’ns fa una crida per una causa que considerem justa i sabem compartir temps i diners. Aquí rau la clau de l’assumpte: donar més enllà del que ens correspon per justícia o per obligació. Donar lliurement i donar perquè volem. Generalment volem fer-ho quan veiem que allò que donem és ben utilitzat i dóna rendiment.

Tant de bo fóssim tan generosos també en altres àmbits de la nostra vida, sobretot en aquests moments que ens toca i ens seguirà tocant viure als catalans. L’escola ha d’ensenyar aquests valors als nens. Les famílies, no cal dir-ho. Però potser qui més generós ha de ser en aquests moments son els polítics a l’hora de posar-se d’acord que, per sobre de tot, hi ha un bé general que cal servar: buscar el millor per a tots els catalans de la manera més justa. Han de saber escoltar el crit de la majoria i ells –els primers- han de ser generosos. Si saben fer-ho, seria un molt bon exemple per a tota la societat i la societat segur que els ho retribuirà amb el seu reconeixement.

Wert vol inventar la sopa d’all

Parlar d’educació no és fàcil i tampoc em sento gens capacitat per fer-ho. Però, des del sentit comú, sí que em sento amb dret de dir-hi la meva sobre aquesta llei que vol fer aquest cap WERT que és Ministro de Cultura, Educación y Deporte d’aquesta cosa anomenada España.

El ministre Wert es pensa que ha inventat la sopa d’all i no s’adona que la cosa és força més complicada del que sembla i que la reforma d’una Llei d’Educació hauria de ser, com a mínim, parlada i consensuada perquè afecta a milers de nens i nenes i a milers de mestres i professors que hauran d’aplicar-la.

La frase “INVENTAR LA SOPA D’ALL” ja se sap que s’aplica en sentit indeterminat -però sempre poc respectuós- als fanfarrons i pretensiosos que es creuen posseïts de suficiència i el ministre Wert és una d’aquestes persones plenes de fanfarroneria i estic segur que també de molta mala intenció. Forma part d’un Govern que feia temps que tenia ganes de reformar una llei que no li agradava gens ni mica i ara que té majoria absoluta ho ha aprofitat sense mirar les conseqüències que això pot portar.

El ministre Wert assegura que es tracta d’una reforma pràctica i instrumental que busca millorar la competitivitat dels alumnes espanyols i nega un caràcter ideològic o re centralitzador de competències. El projecte eleva al 75% la capacitat de l’Estat de regular els continguts educatius, retallant el marge d’actuació de les comunitats autònomes i estableix un sistema de fins a quatre exàmens obligatoris i comuns per a tots els alumnes entre els 8 i els 17 anys. Wert justifica els canvis per “els mals resultats del sistema educatiu i per la dispersió de continguts a nivell territorial”. Com podeu suposar, tot plegat són excuses de mal pagador que no se les creu ningú.

L’educació és un material molt sensible i ple de desafiaments, sobretot en un món que està canviant a mil per hora. Segurament que no tot està inventat, però sí que hi han molts aspectes que ja han estat ben provats i s’ha vist que no han donat resultats bons. El ministre Wert s’entesta en ensopegar amb la mateixa pedra altre cop i vol encaminar l’educació espanyola cap a l’utilitarisme capitalista, cap al pensament únic i no pas cap a l’humanisme i cap a la llibertat. Segons ell, s’ha de preparar estudiants per un mercat on el capital és amo i senyor i de cap manera es pot preparar gent que pensi. No cal formar. N’hi ha prou en instruir. No cal fer persones lliures. Cal fer robots que, una vegada programats, no donen cap problema i són peces molt valuoses pel mercat capitalista. Educar implica no només aprendre  a fer sinó que, sobretot, implica aprendre a ser, a conviure, a cuidar, a ser persona lliure com molt bé deia el gran educador brasiler Paulo Freire.

Wert vol fer persones-robot amb un pensament únic i controlades des d’una sala situada a Madrid. Des d’allà es dirà el que es pot fer i el que no es pot fer, el que s’ha de dir i el que no. Visca el pensament únic i mori la intel·ligència! Wert és un bon deixeble de Millan Astray quan va deixar anar la famosa frase davant d’ Unamuno:“¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!”

Wert no creu que els pobles puguin ser lliures i creatius. No creu que puguin buscar els seus propis camins amb les seves pròpies maneres de ser. Wert no creu en la diversitat. Wert –en una paraula- vol fer un salt enrere de 50 anys i tornar a una espanya d’esclaus, que és el que era llavors. Si una llei d’ educació no ajuda a fer la gent més lliure i no respecta les diversitats culturals dels pobles no servirà per a res i ja d’inici neix morta. El ministre Wert s’equivoca i s’entesta en l’equivocació. Però no se’n sortirà!

Els diputats i senadors mengen barat

 

El President de la patronal Madrilenya, Arturo Fernández, té la concessió dels serveis de restaurant del Senat, del Congrés dels Diputats i de l’Assemblea de Madrid. Fins aquí    tot normal, podríem pensar. Però després ens assabentem d’altres coses que ja no són tan normals com, per exemple, que el menú que poden menjar ses senyories  els costa només 3’55 €. I no pas un menú qualsevol, sinó un menú que consta de dos plats, postres, beguda i cafè.

Això és exactament el que marcava el tiquet que un periodista tenia a les seves mans quan va telefonar al Sr. Fernández i va voler saber com era possible servir un menú a aquell preu. Primerament va negar que pogués ser veritat, després va dir que possiblement només era mig menú i finalment va reconèixer que no sabia el preu. Quan el periodista va dir-li que tenia un tiquet a les seves mans i li va llegir, el Sr. Fernàndez va dir exactament: “ Que devia ser veritat i per tal de que el seu negoci no fos una ruïna aquests serveis ESTAN SUBVENCIONATS AMB FONS PÚBLICS”.

En una Espanya en la que la meitat de la gent comença a passar gana, en la que cada cop hi ha més gent a l’atur, en la que la gent ja fa temps que ha de remenar contenidors per poder menjar o bé ha d’anar a menjar a menjadors socials, no us sembla una indecència i una falta de justícia total que els nostres senadors i diputats puguin menjar per aquest preu, tot i cobrar uns sous que la majoria de la gent ja voldria? Perquè ja em direu en quin restaurant es pot menjar per aquest preu! Amb els diners de tots s’ha de subvencionar menjadors com aquests? No seria més just, si per cas, subvencionar menjadors socials on poguessin anar-hi els aturats, els desnonats, les persones que viuen al carrer, els nens que no tenen beques per als menjadors escolars perquè fins i tot això han retallat?

Espanya seguirà sent un país de castanyoles i pandereta i la riota de la resta del món mentre passin aquestes injustícies flagrants i mentre se segueixen fent lleis per ajudar els rics i els bancs. Quina confiança ens pot tenir Europa si seguim fent les coses cap per avall en un temps de crisi tan profunda? Sembla que no els interessa arreglar les coses sinó espatllar-les més encara. Alguns viuen la crisi d’oïdes mentre la majoria els toca sofrir-la.

Amagueu el bisbe Pere Casaldàliga!

Amagueu bé el bisbe Pere Casaldàliga que el volen matar! Aquests dies hem sabut que, una vegada més, ha rebut amenaces de mort per defensar la causa indígena i que ha hagut de sortir en avió, escortat per la policia, per amagar-se en un lloc desconegut. Un vellet de 84 anys, xacrós i afectat de Parkinson però encara valent i capaç de seguir dient les veritats i plantar cara, encara fa por als poders econòmics i polítics de Brasil.

La causa? El fan culpable de que els terratinents i els colons que van ocupar les terres que eren dels indis xavante hauran de desallotjar-les per tal de donar acompliment a l’ordre ministerial -que des de fa 20 anys està pendent  d’ acompliment- de retornar les terres als indis. Ara al desembre es començarà a fer complir i, aquest fet, ha creat un clima de violència extrema a la zona amb constants enfrontaments armats entre terratinents i policia.

Ara fa 40 anys que per aquelles terres va sortir a la llum un llibre emblemàtic: “JESUCRIST L’ALLIBERADOR” del teòleg Leonardo Boff que, junt amb altres textos i altres personatges, van donar origen al que s’ha anomenat la Teologia de l’Alliberament. Ja fa 40 anys i aquests dies s’està celebrant aquest esdeveniment amb la presència dels seus principals representants d’Amèrica Llatina, especialment, el seu primer formulador, el peruà Gustavo Gutiérrez. Curiosament en aquest mateix any de 1971, sense que cap sabés dels altres, Gutiérrez a Perú, Hugo Assman a Bolívia, Juan Luis Segundo a Uruguai i el mateix Boff al Brasil publicaven els seus escrits, que són considerats els fundadors d’aquest tipus de teologia.

El mateix Leonardo Boff es pregunta si no seria la irrupció de l’Esperit que bufava en el continent americà per posar al descobert tantes i tantes opressions. Opressions que, pel que es veu, segueixen ben vigents i repeteixen els mateixos esquemes de llavors. Leonardo Boff explica que per burlar els òrgans de control i repressió dels militars, publicava tots els mesos un article en una revista per religioses Sponsa Christi (Esposa de Crist) amb el títol: Jesucrist l’Alliberador. El març de 1972 va reunir tots els articles i es va arriscar a publicar-los en forma de llibre.  Explica que es va haver d’amagar durant dues setmanes perquè la policia política el buscava. Les paraules «alliberament» i «alliberador» havien estat prohibides i no podien ser usades públicament.

Aquell llibre porta avui 21 edicions. Presentava, fundada en una exegesi rigorosa dels evangelis, una figura de Jesús com alliberador de les diferents opressions humanes. Contra dues d’elles va haver d’enfrontar directament: la religiosa en forma de fariseisme en compliment estricte de les lleis religioses. L’altra, política, l’ocupació romana que implicava reconèixer l‘ Emperador com «déu» i assistir a la penetració de la cultura hel·lenística pagana a Israel.

Anunciar un Jesucrist alliberador en el context d’opressió que existia i encara persisteix al Brasil i a Amèrica Llatina era i és perillós. Ho veiem avui en el cas del Bisbe Pere i en altres mils de casos d’injustícies flagrants que queden impunes i que no es volen corregir. Seguim tenint un tipus de societat on manen fèrriament les classes dominants i on encara imperen els esquemes discriminatoris més del compte. I s’està imposant també –en detriment del model d’Església que proposava la Teologia de l’ Alliberament- un model d’Església que discrimina dones, laics i pensaments lliures.

Per això el somni d’aquesta mena de profetes del món modern sempre serà reprès per aquelles persones que es neguen a acceptar el món així com existeix. “Potser és aquest el sentit d’un llibre escrit fa 40 anys”, diu en mateix Boff.