Que sí, que no, que ja veurem…

Feia dies que no parlava de política, la qual cosa no significa que no llegís i seguís als diaris tot el que està succeint per aquests verals amb el tema de la independència de Catalunya. De tant en tant, va bé deixar reposar les coses, observar i constatar que, amb molts dubtes, moltes pors, moltes amenaces i moltes entrepussades (“Entrepussant aprenem a caminar”, diem per aquestes terres), anem fent camí. Detecto alguns petits i mínims moviments i molts detalls que em fan ser esperançat. Detecto en l’ambient que ha baixat molt l’eufòria de temps passants però que les coses es van assentant, van reposant com aquells els bon plats que són molt millors menjats l’endemà de cuinats que no pas acabats de fer.

Segueixo llegint aquests dies aquesta espècie de dietari d’esdeveniments històrics que es titula “De Los hijos de los días”, (Siglo XXI, Buenos Aires, 2012) d’un dels meus autors preferits, Eduardo Galeano. El dia 10 d’Agost escriu:

Todos hombres. Pero era una mujer, Manuela Cañizares, quien los reclutaba y los reunía para que conspiraran en su casa.

La noche del 9 de agosto de 1809, los hombres pasaron horas y horas discutiendo, que sí, que no, que quién sabe, y no se decidían a proclamar de una buena vez la independencia de Ecuador. Y una vez más estaban postergando el asunto para mejor ocasión cuando Manuela los encaró y les gritó cobardes, miedosos, nacidos para la servidumbre. Y al amanecer del día de hoy, se abrió la puerta del nuevo tiempo.

Otra Manuela, Manuela Espejo, también precursora de la independencia americana, fue la primera periodista de Ecuador. Como ése era un oficio impropio para las damas, publicaba con seudónimo sus audaces artículos contra la mentalidad servil que humillaba a su tierra.

Y otra Manuela, Manuela Sáenz, ganó fama perpetua por ser la amante de Simón Bolívar, pero además ella fue ella: la mujer que combatió contra el poder colonial y contra el poder macho y sus hipócritas pacaterías.

Tot llegint aquest text pensava que, per sort, nosaltres també tenim les nostres pròpies Manuelas, que es diuen Muriel Casals i Carme Forcadell, bones capdavanteres d’aquestes puntes de llança que són Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana, així com tantes altres que empenyen en aquest procés imparable i irreversible cap a la independència del nostre país. Com deia algú, Independència, República, Llibertat i tantes altres paraules boniques com aquestes… són femenines.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Eduardo Galeano, Independència i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s