Turista o viatger

Paul Bowles, (Nova York, 3 de desembre de 1910 – Tànger, Marroc, 18 de novembre de 1999) va ésser un escriptor, compositor i viatger nord-americà. Ell mateix explica que de jove va tenir conflictes molt intensos amb els seus pares. Un dia, en una discussió amb la seva mare, va llençar-li un ganivet i, per evitar mals majors, als 19 anys va decidir marxar de casa. A partir de llavors va fer una vida bohèmia i es va dedicar a la música i a la literatura.

Bowles deia que “la diferència entre un turista i un viatger és que quan un turista arriba a un lloc sap exactament el dia que marxarà. El viatger, però, quan arriba a un lloc, no pot saber si es quedarà allà la resta de la seva vida“. Trobo que és un text molt avinent en aquests dies d’estiu on tots ens tornem una mica turistes, caminants, viatgers, hostes, badocs o potser simplement letàrgics estiuejants. Bowles , en les seves novel·les li agrada descriure la barreja que fan alguns europeus o nord-americans entre la cultura musulmana i les pròpies cultures fins al punt que, alguns d’ells, acaben immersos en autèntiques crisis d’identitat en trobar-se descontextualitzats i alienats per un núvol de drogues, alcohol i ambigüitat emotiva i situats en el paisatge del desert (interior o exterior), on l’única cosa que existeix és el cel i la terra pelada. D’aquesta manera vol representar la dissolució de la identitat que comporta el món modern per alguns.

Dissolució d’identitats o descobriment i acceptació de noves identitats. “A l’estiu tota cuca viu”, diuen, i podríem afegir que a l’estiu tots ens movem una mica més i sortim de les nostres rutines i dels nostres mons interiors que ens tenen presos. Intercanviem més experiències, veiem coses noves, ens retrobem amb amics, ens remullem a les aigües d’uns mars que ens fan sentir petits però també una mica més lliures. Passegem per muntanyes des d’on veiem nous paisatges i des d’on veiem el món des d’una altra perspectiva. Potser fins i tot l’estiu ens fa veure que tot és més relatiu, que les coses no són tan serioses i els problemes no són tan greus. Que podem deixar les nostres preocupacions per uns dies i no passa res. Potser fins i tot descobrim que el món aniria rodant i aniria fent la seva encara que nosaltres no hi fóssim i, per tant, ens fa sentir menys imprescindibles i necessaris.

Tot i que sigui cert que tothom és necessari d’alguna manera, també és cert que cap de nosaltres és imprescindible. I, parlant d’imprescindibles, aquests dies estiuencs que ens converteixen en éssers més letàrgics i més filosòfics ens fan veure una crua realitat: que segurament els éssers més prescindibles de tot l’univers universal són els polítics. Sobretot seria bo i molt útil poder prescindir d’aquests mals polítics que surten com a bolets i que cada cop més sovint han de fer visites als jutjats. Jo, insensat de mi, creia que els polítics eren persones que buscaven el bé comú i la igualtat social. Jo em pensava que no buscaven el seu propi interès i benestar,  sinó l’interès i el benestar general. Jo, pobre de mi, que em pensava que no hi  trobaríem tants demagogs i que serien els que predicarien amb l’exemple. Jo, candorós de mi, creia que serien persones que sabrien dialogar, arribar a acords per tal de beneficiar la societat i buscar metes comunes i em trobo que més aviat tenim una classe política que no està a l’altura de les circumstàncies i que és tan curta de vista que no hi veu més enllà de les seves cadires i de les seves butxaques.

Arribarà la tardor i hi tornarà a haver moviments de tot tipus. I serà llavors quan haurem de recordar-los altre cop que la societat els demana que han de saber escoltar una mica més, que han d’encapçalar els canvis i les aspiracions que una bona part de la societat els demana, que esperem que siguin líders i prenguin determinacions, que deixin ambigüitats que no porten a res més que a la desil·lusió. En fi, que ara els deixem fer vacances també a ells, però perquè carreguin piles i arribin amb tota la força.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en A peu, Política i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s