Records del turó de Sant Magí

2.-Foto aèrea SeminariFa tot just una setmana que ens reuníem una colla de companys, antics estudiants del Seminari de Solsona. En parlava fa pocs dies en un apunt que titulava  La memòria, els records i les absències i també n’he escrit alguna cosa en aquest mateix blog cada any després de la trobada anual. Un d’aquests companys m’ha demanat si podia escriure’n alguna cosa més -cosa que he acceptat de bon gust- recordant que podia recuperar i fer servir com a base un escrit que vaig fer l’any 1998, després de la trobada d’aquell any..

Primerament cal dir –per als que no ho sàpiguen- que el TURÓ DE SANT MAGÏ és el lloc de Solsona on està situat el Seminari i és on hi vam passar una bona colla d’anys. D’aquí ve el títol.

Un dia vaig llegir una enigmàtica frase d’un llibre ( no recordo quin) que deia: “Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar. Tots, menys un”. Es diu que els elefants tenen molta memòria i que tenen uns rituals de reunió en certs llocs i també certs llocs per anar a morir. Aquestes trobades que fem anualment deuen tenir alguna cosa de ritual elefantí perquè no ens cansem de fer-les després de ja molts anys. Van començar a Sant Pau de Casserres, el juny de 1987, després que ens trobéssim per casualitat un dia de primavera i després de molt temps de no veure’ns, dos o tres companys en un carrer de Solsona. Parlant, parlant, va sortir la idea de fer una trobada de companys de curs. Vam passar a l’acció i aquell mateix estiu vam fer la primera. I n’hem anat fent cada any fins la de la setmana passada a Vic…

L’any 1998, si no recordo malament, va tocar fer-la a Solsona. Cada any la prepara algú diferent i l’acostumem a fer en indrets ben diversos. Aquell dia era un matí assolellat. Mentre pujàvem amb el cotxe, embolcallats d’una bona música, anava rumiant la frase que citava abans i que no acabava d’entendre. Pensava: per quin motiu els elefants s’han de reunir per oblidar? Serà perquè el fet de tenir tanta memòria no els deixa viure en pau?. A vegades recordar massa pot arribar a ser un inconvenient. Jo anava rumiant-la i vaig arribar a la conclusió que nosaltres som també com una mena d’elefants que ens anem reunint periòdicament, però per a fer tot el contrari del que deia la frase: ens reunim cada any per recordar. Crec que aquest és el nostre objectiu bàsic. I, en retrobar-nos, recordem anècdotes i vivències, retrobem afectes i anem traient pols de la memòria potser una mica inconscientment. Alguns elefants som una mica desmemoriats. Altres, amb molt bona memòria, tal com podem comprovar anualment. Però tots tenim dins nostre una vida plena de vivències compartides i records (dolços alguns i potser una mica amargs d’altres) d’una infantesa i joventut cada vegada més llunyana. Tenim tots una memòria que és com una cicatriu que a vegades fa pessigolles, a vegades batega fort, a vegades crema i a vegades fa mal.

Perquè només cal començar a furgar una mica perquè comencin a sortir anècdotes, històries i coses mig oblidades. Una possessió comuna que encara que estigui amagada en els subsòls de la memòria i ens sembli que ens n’hem oblidat, de cop i volta surt a la llum. En el fons l’oblit és un gran simulacre. Ningú no pot -encara que vulgui- oblidar certs fets, certes vivències i certes emocions. No es pot buidar del tot aquest gran espai ple de fantasmes, uns peregrins que ens acompanyen o potser caminen mig perduts  per l’oblit com si fessin en Camí de Sant Jaume. El passat és sempre una estança plena i no hi a ningú capaç de buidar-la del tot i no hi ha oblit capaç d’enderrocar-la. A vegades, aquesta morada està  força plena d’ombres i mals records que fem veure que no existeix. És com un parèntesi, un dipòsit buit, una collita de no-res. Però en realitat en aquest espai hi ha de tot i moltíssimes vegades també fem  lloc als bons records. Potser ens caldria ser més justos i procurar mirar amb exacta perspectiva les coses. A vegades, els records dolents ocupen tant de lloc que els bons s’han quedat sense on poder-se situar. I ens calen uns i altres per a viure i per aprendre.

Penso que tots tenim certa necessitat de trobar-nos, d’explicar-nos. No podem desenterrar la gent ni el temps que ja ha passat, però podem transmetre paraules i vivències que ens persegueixen, que les portem al damunt i que formen part de nosaltres i de la nostra manera de ser. Potser necessitem dir-nos: me’n recordo d’aquell temps perquè no estava sol. Per això a vegades em faig aquesta pregunta: per què hom retorna? Per què sempre som com aquells navegats misteriosos que tan sovint es perden ben gustosament en les esquerdes profundes de la memòria i retornem, al nostre passat, als nostres records, a les vivències d’infantesa o joventut?

Anàvem pujant, deia, des de Mollerussa per la carretera de Torà i, de sobte, ens topàrem amb el bosc incendiat aquell estiu. Colpia vivament veure tanta desgraciada grisor, tanta vida morta, tantes il·lusions i hores de feina cremades en un instant. I va ser llavors -sense saber ben bé quin era el nexe- quan vaig anar donant tombs sobre el sentit d’aquestes trobades que fem anualment i que s’han fet ja tradicionals i per alguns -em consta i m’hi compto- força esperades.

Suposo que devia ser el fet de veure aquells entorns de Solsona, del Miracle -tan coneguts i estimats-, aquells camins tan fressats en aquells llargs passejos de les tardes de dijous i diumenges i aquells boscos que tant havíem recorregut de petits… I pensar que ben aviat no els reconeixeríem!. Carreteres noves, incendis, edificacions… Pensava que la vida inevitablement anava canviant les coses i les persones, però que era una llàstima que ho canviés tant. Si les coses canviessin cap a millor, ja hi estaríem prou d’acord tots! Però el fet és que massa vegades canvien cap a pitjor i de mica en mica es van deteriorant tant que ja ni les coneixem.

Seguia pensant que ja feia 11 anys que ens reuníem i que ens ho havíem passat prou bé en aquelles ocasions. Aquella cosa, que havia començat com una idea que surt com aquell que no vol en una conversa d’amics, de mica en mica havia anat quallant. Es tractava, simplement, de tornar-se a veure una colla de gent que havien estat companys, amics i que havíem compartit molta vida. Una vida que moltes vegades recordem i mai la reflectirem prou bé ni en cap llibre, ni en cap conversa, ni en cap trobada. La vida s’ha viscut, es viu i prou. Costa tant explicar-la, que quasi esdevé impossible. Falten paraules, falten conceptes. Com al pintor que no acaba de trobar el color o el pinzell per a reflectir prou bé aquell rostre ple d’arrugues que són vida cada una d’elles. Sempre hi haurà alguna cosa amagada darrere de cada solc de la cara i darrere d’aquell rictus indesxifrable…

Mai ens hi hem aplegat tots. Però tampoc es va voler pretendre això. Únicament volíem establir un dia de trobada per tal que hi anés aquell que volgués, que en tingués ganes o potser necessitat. Pensava en els bons moments de records i tips de riure que ens havíem fet durant les sobretaules d’aquestes trobades i durant les esperes mentre anava arribant l’un i l’altre Ens passàvem notícies, coneixíem els fills o la parella d’un i altre, quedàvem per tornar-nos a trobar amb aquell amb qui hi teníem més amistat… Pensava que seria una llàstima que tot plegat s’anés perdent. Perquè un recordava una cosa, un altre una altra. Un tercer, hi afegia un detall més. Un altre portava fotografies, “Infantils” vells i esgrogueïts (la revisteta que es feia al Seminari) que els obries i en sortien uns somriures de quaranta anys enrere… És una llàstima que tot plegat es perdi, com es va perdent aquest bosc de la rodalia de Solsona, els paisatges coneguts i segurament que un bon tros enyorats per tots.

Per això vaig pensar que valia la pena de fer una mica d’esforç entre tots i recopilar coses. Fer reviure la memòria. Allunyar l’oblit. Espantar fantasmes o fer-los córrer de nou. Amb els anys, és com si tot s’anés enfonsant en la boira de l’oblit; però quan la boira es va aixecant, llavors veiem que l’oblit està ple de memòria. Sumant memòria i detalls podem refer la vida, arribar a escriure pàgines i més pàgines plenes de sentiments, vida i nostàlgies. I n’estic segur que tots gaudiríem molt en llegir-les si fóssim capaços d’escriure-les..

I per aquest motiu, també, vaig proposar a la sobretaula d’Olius (1998) començar una petita aventura, que ara podem comprovar que no ha reeixit: Vaig proposar fer un un llibre. Però un llibre inacabat. Sabíem com començaria però no preteníem saber com acabava. Jo vaig comprometre’m a començar-lo i anar-lo passant als meus companys de curs. Jo em limitaria simplement a fer la introducció i a marcar unes pautes que després cada un seria ben lliure de seguir-les o no. Ho preteníem fer per ordre alfabètic, tal com ho fèiem quasi tot al Seminari. Situem-nos en el túnel del temps i tornem a sentir el crit del Dr. Coromina: “Otro, otro..”  quan esperava una resposta que no acabava d’arribar. Començaria l’ Agustí Angrill i acabaria no sabem qui, perquè volíem que no s’acabés amb les anècdotes i coses del nostre curs, sinó que s’hi anés afegint tothom que estigués disposat a explicar alguna cosa amb bon humor o de forma seriosa d’aquells anys de Seminari. Preteníem que hi cabés tot: el bo i el dolent. Cadascú que se sentís ben lliure d’expressar el que volgués. També les trobades van començar essent una cosa dels del curs 59-60 i ben aviat s’hi va afegir gent d’altres cursos. Perquè mai hem pretès tancar-ho a ningú i sempre hem volgut obrir-les a tothom.

La idea, com he dit, no va quallar i el projecte es va quedar en res. Potser era somniar massa  i esperar també massa d’una gent que havia de treballar moltes hores per guanyar-se les garrofes, que tenien una família i segurament que també molts mals de cap. Per escriure se n’ha de tenir ganes i estar en certa disposició… Crec que ha estat una llàstima i que s’hauran perdut molts records i moltes vivències… Però han quedat les trobades, que ja és molt. Que potser és el tot!

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Amistat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s