La vida: la gran oportunitat que se’ns regala

Alguna  altra vegada ja he parlat de que estic subscrit a Servicios Koinonia, una pàgina on Leonardo Boff hi escriu setmanalment una reflexió. La rebo puntualment al meu correu, l’espero i la llegeixo sempre amb molt de profit perquè sempre em fa reflexionar, que és una cosa molt sana…

L’article d’aquesta setmana es titula “La Transfiguración en la muerte” i m’agradaria agafar-ne algun trosset i connectar-lo amb el tema que de la mort, tant adient a aquests dies i del qual parlava en el post anterior.

De l’article de Boff en destacaria dues experiències personals que ens explica el teòleg:

“Permetin-me donar testimoni de dues experiències personals de la mort, molt diferents de la visió dramàtica que la nostra cultura ens ha llegat. Vinc de la cultura espiritual franciscana. En els meus gairebé 30 anys de frare, vaig poder viure la mort com sant Francesc la va viure .

La primera experiència era la que, com a frares, fèiem tots els divendres a les 19:30 de la tarda: “l’exercici de la bona mort”.  Hom es tombava  al llit amb hàbit i tot. Cada un es posava davant de Déu i feia un balanç de la seva vida, retrocedint fins on la memòria pogués arribar. Ho posàvem tot sota la llum de Déu i aquí tranquil·lament reflexionàvem sobre el perquè de la vida i de les seves ziga-zagues . Al final, algú recitava en veu alta al corredor el famós salm 50 del Miserere en el qual el rei David suplicava a Déu el perdó dels seus pecats. I també es proclamaven les consoladores paraules de l’epístola de sant Joan: “Si el teu cor t’acusa, recorda que Déu és més gran que el teu cor ” .

Així érem educats per a un lliurament total, una trobada cara a cara amb la mort davant de Déu. Era un lliurar-se confiat, com qui se sap en el palmell de la mà de Déu. Després, anàvem alegrement a l’esbarjo, a prendre un refresc, a jugar a escacs o simplement a conversar. Aquest exercici tenia com a efecte un sentiment de gran alliberament. La mort era vista com la germana que ens obria la porta de la Casa del Pare .

L’altra experiència es relaciona amb la mort o l’enterrament d’algun confrare. Quan algú moria al convent es feia festa, amb esbarjo a la nit, amb menjar i beguda. El mateix fèiem després de l’enterrament. Tots ens reuníem i celebràvem el pas, la pasqua o el nadal, el “ vere dies natalis” ( el veritable dia del naixement ) del mort .

És cert que la mirada sobre la mort és generalment força diferent si hom és creient o no ho és. És molt distinta la visió si hom creu que tot s’acaba aquí o si hom creu que hi ha alguna cosa més enllà. Pel creient, morir és néixer de nou i per això la mort es transforma en esperança i per això aquell 

“que deixa aquest món entra en la comunió dels sants, és viu, no està absent, només és invisible. ¿Hi ha celebració més digna que la inventada per sant Francesc d’Assís, que nomenava a tots els éssers germans i germanes i també deia “germana” a la mort?. La percepció de la mort és una altra . Les persones són induïdes a conviure amb la mort , no com una bruixa que ve i li pren la vida , sinó com una germana que ve a obrir-nos la porta a un nivell més alt de vida en Déu .

Per a moltes cultures la mort no és res més que l’altre costat de la vida on hi ha els nostres avantpassats; o és travessar la riba d’un riu on hi trobarem uns altres paisatges completament nous; o és retornar al gran Cosmos d’on hem vingut per una temporada per aportar-hi la nostra riquesa personal; o és un començar a néixer de nou per tal de transformar-nos; o és un etern procés cap a vides noves, diverses i, en principi, cada cop millors; o és un simple cicle més d’una història vital –personal i col·lectiva- que tots hem de viure…

Trobarem tot tipus de visions. Però la realitat és només una: que, així com hi ha una mort inevitable, també hi ha una vida; que el que som, el que tenim, el que se’ns dóna, el que se’ns treu, el que podem fer o el que deixem de fer… tot, tot, és una oportunitat que no hauríem de deixar escapar. Tota la nostra vida és una sèrie de grans o petites oportunitats que se’ns regala a cada un de nosaltres i que -si estem prou atents, sabem veure-les i aprofitar-les-  ens portarà a ser feliços o a ser desgraciats. La vida és la gran oportunitat que s’acaba en la mort. O potser no…

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Vida i mort i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s