Ningú és, si es prohibeix que altres siguin

La frase que encapçala aquest apunt és de Paulo Freire, el conegut pedagog brasiler. És la frase que m’ha vingut automàticament al cap quan avui, una vegada coneguda la pregunta i la data de la consulta que els partits catalans favorables al dret a decidir han fet pública, han arribat tot un allau de declaracions per part dels contraris a que els ciutadans catalans puguin opinar al respecte.

Vull fer una petit aclariment pels amics que em llegeixen d’altres llocs del món i que potser no saben massa de què va la cosa. Es tracta simplement de que una bona majoria de catalans volem ser consultats si volem seguir essent part de l’ Estat espanyol o si volem ser un Estat independent. Volem tenir dret a opinar i no ens deixen. Diuen que no hi tenim dret. La pregunta que el 9 de novembre de 2014 es farà serà la següent: “Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?”.

Quan a la meva joventut vaig llegir per primera vegada Paulo Freire vaig entendre la gran diferència entre una educació que fabrica ciutadans-xais, que segueixen el ramat sense qüestionar-se res i una educació que fa ciutadans crítics i madurs. Recordo haver llegit dos llibres que em van obrir la ment en molts aspectes: L’educació com pràctica de llibertat” i la Pedagogia de l’oprimit“. I, junt amb aquests, un altre llibre que també va marcar profundament la meva manera de pensar: “La por a la llibertat“, de Erich Fromm.

Heus aquí l’arrel del problema en el que en diem encara –fins quan?- democràcies. Algunes d’aquestes estranyes democràcies encara tenen por a la llibertat dels ciutadans, a qui consideren més aviat súbdits que res més. La seva lògica és la lògica del que ostenta el poder i, per tant, mana segons les seves conveniències.  Et diu que no es pot parlar de segons quines coses perquè estan fora de la llei. I la llei l’han fet unes majories que han decidit que, per canviar aquesta mateixa llei, es necessiten altre cop majories difícils d’assolir. Per tant –diuen- modifiqueu les lleis i podreu consultar. Però ho posen tan difícil que, la majoria de vegades és impossible. No et diuen com s’ha de fer, ni t’ho permeten fer. Es veu que una consulta deu ser un acte revolucionari difícil de pair per aquesta gent…

Però aquesta gent no s’adona que ells tampoc seran res si prohibeixen que els demés puguin ser el que ells vulguin ser. Són tan curts de vista que no s’adonen que, tard o d’hora, la gent és el que vol ser i fa el que vol fer perquè, gràcies a Déu, la societat és cada cop més madura i, si cal, surt al carrer a reclamar allò que creu just i, també si cal, es revolta. Potser el temps de la revolta es va atansant i ells no se n’adonen. Revolta o insubmissió, que és una altra arma en mans del poble. La gent cada cop està menys disposada a només obeir i dir amén. Podran posar mil traves a la consulta que els catalans volem fer però no podran impedir que els catalans ens expressem d’una forma o altra. Sabrem trobar els camins adequats i, si cal, serem insubmisos a unes lleis injustes. No seria la primera vegada que la desobediència civil canviés situacions que semblaven impossibles de canviar. Les prohibicions produeixen malestar i, a fi de comptes, desperten consciències. Les prohibicions injustes no fan més que produir rebuig i allunyar encara més. L’Estat espanyol vol una educació tipus WERT i no pas una educació tipus Paulo Freire. Els fa por la llibertat. Els fa por que la gent pensi per si mateixa. Els fa por fins i tot que pensin. Els fa por que sortim a volar i per això ens tallen les ales. Els fa por que vulguem navegar per un oceà de llibertat buscant nous camins i per això no fan més que tirar àncores i frenar, i frenar, i frenar. Però podem desobeir les seves lleis injustes. Podem ser el que vulguem ser i em sembla que ja ens hem començat a arromangar i a treballar-hi fort. El que ha esdevingut avui no és res més que un pas més en el camí d’aquesta llibertat.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència, Llibertat i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s