Augment preocupant del racisme i la xenofòbia

Els que han visitat el camp d’extermini d’Auschwitz expliquen que és una visita que no es pot oblidar mai més. Cal fer-la amb silenci, lentament i amb esperit observador i reflexiu, perquè és un lloc on s’hi poden aprendre moltes coses. És el temple de l’horror i del dolor humà. Un testimoni viu d’on pot arribar la maldat humana. Un lloc de dolor i vergonya, per causa de les idees delirants d’un boig, que va voler dur-es fins a unes conseqüències extremes. El resultat ja el sabem: més de tres milions de persones mortes només en els camps d’extermini.

És una mica preocupant el que estem veient a Europa aquests darrers anys: sembla que augmenta la xenofòbia, el racisme, els discursos populistes i sembla que cada vegada hi ha més gent que pot expressar sense cap mena de pudor que és nazi. I la societat què fa? Dóna prou respostes i prou contundents a aquestes formes intolerables de violència? A vegades sembla que encara vivim en situació d’amnèsia col·lectiva i mirant cap a un altre costat fent-nos els desentesos. I la cosa és prou greu per tal de que comencem a reaccionar.

L’agressió racista al metro de Barcelona que els mitjans de comunicació expliquen aquests dies n’és una mostra més. Cada dia hi ha més beneits que graven i pengen –sense cap tipus de pudor i sense massa por- a les xarxes socials aquest tipus d’agressions. I, perquè normalment no passa res, ho segueixen fent i sembla que la cosa va en augment. El mateix noi que va penjar aquesta agressió titulava el video penjat a Youtube:  “Nazis agredint un xinès al metro de Barcelona”.  Quan va adonar-se que hi començaven a haver reaccions va afegir: “El del vídeo no sóc jo, jo sóc el que grava, ell és un camarada rus, el xinès ens estava insultant i el rus el va fer callar”.  I quedava tan tranquil…

El més positiu que trobo d’aquest trista història és que sembla que la gent ha començat a reaccionar. Se n’ha fet ressò de la noticia, s’ha seguit aquesta mala gent fins a saber qui són, com s’organitzen i amb quina impunitat actuen. És una notícia excel·lent que hi hagi reaccions d’aquest tipus. És bo i és signe de que , sortosament, no està tot perdut. La guerra no està guanyada encara, però potser anem guanyant petites batalles.

Partits com  Plataforma per Catalunya (PxC), partit xenòfob i d’extrema dreta, i personatges sinistres d’altres partit –com García Albiol del PP de Badalona, o alguns personatges de Ciudadanos que tenen relacions íntimes amb aquests grups pro-nazis- haurien de ser posats a la llum, que tothom pogués saber qui són, bandejats obertament per la ciutadania, denunciats de seguida, i perseguits per la policia. En països que es proclamen democràtics aquestes coses no succeeixen. A Alemanya tenen ben present on porten aquests camins i ho tallen radicalment. Caldria fer igual aquí perquè, com més temps passem, més costarà eradicar aquesta plaga.

A tots aquests nois tan eixerits i tan pinxos que es declaren obertament nazis, una de les coses que els jutges haurien de fer quan els portin al seu davant és fer-los fer una visita –guiada i ben explicada- als diferents camps d’extermini que encara es poden visitar a Europa. Potser aprendrien què s’hi amaga sota la la paraula d’origen grec Holocaust (“sacrifici per foc”), què és això de “races pures”,“races superiors i inferiors” i què vol dir respecte als drets de les persones i dels pobles.

Anuncis

Una mossegada molt cara

AP  y EFE

Des que Luís Suárez va mossegar fa quatre dies l’espatlla del jugador italià Giorgio Chiellini no es parlava de cap altra cosa per part  dels “futbolers” -i també dels que no ho són tant- per les conseqüències que podria portar aquella acció. Doncs ja tenim el resultat: 9 partits sense poder jugar amb la seva selecció, 4 mesos sense poder jugar cap partit de futbol i una multa de 82.000 euros..

El tema, però, no és només un tema futbolístic, sinó que es relaciona lateralment amb molts més, tant o més importants. Per això se n’ha parlat tant i les reaccions han estat tan fortes i contradictòries, tant a l’ Uruguai com a fora. Conec bé l’ Uruguai, la seva gent, la passió amb què viuen el futbol, les típiques rivalitats dels seus equips (sobretot entre Peñarol i Nacional), el que significa per a un país de poc més de tres milions d’habitats el futbol, que sembla que ja forma part de la seva idiosincràsia. Trobareu pocs uruguaians que no el visquin amb intensitat.

De LUIS SUAREZ ja en vaig parlar quan va tenir el darrer conflicte amb Patrice Evra ara fa dos anys, Però és que abans ja havia tingut altres conflictes d’aquest mateix tipus o semblants, pels quals ja havia estat sancionat altres vegades. Per tant, la cosa ve de lluny i podríem dir que és un reincident. I ja sabem que les reincidències es paguen perquè d’alguna manera deixen marcada la persona. Com més reincident, més marcat. I aquest home està marcat i ben marcat, Per tant, hauria de vigilar si vol que la seva carrera de gran jugador segueixi uns quants anys més.

Per això voldria analitzar una mica aquest fet i també el significat de tot el que l’envolta, amb el perill de ser mal interpretat i potser no deixar prou conforme als meus molts amics uruguaians que no ho veuran igual que jo. Però vull donar igualment el meu punt de vista, procurant ser tant objectiu i respectuós com pugui.

Per curiositat i per l’interès natural del qui ha viscut en un lloc i se l’estima, aquests dies he entrat a llegir els diaris uruguaians com faig sempre i m’he esverat una mica llegint el que he llegit. També he pogut anar seguint el que els meus amics han anat escrivint al seu Faceboock i he pogut comprovar que hi ha una espècie de gran -i potser una mica exagerada- indignació nacional. Fins i tot el meu admirat president Mujica hi ha dit la seva. He pogut llegir coses com aquestes: “El mundo contra Suárez, el mundo contra Uruguay”, escrivia l’eminent politòleg Daniel Chasquetti;  o bé aquesta altra, ja una mica més matisada i objectiva: “Suárez es inmaduro y autodestructivo. Pero, ¿la FIFA hablando de “mordidas”? ¡Es un enorme cártel de delincuentes, coimeros y mafiosos!” del director del respectat setmanari BUSQUEDA, Claudio Paolillo, president de la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP).

És justa la sanció? És excessiva? S’han aprofitat d’un home ja marcat per la seva forma de comportar-se en els camps de futbol? Tot això és discutible i jo no hi entraré. Però sí que vull fer unes quantes consideracions sobre aquest afer:

  1. La nostra societat té la tendència a “marcar” les persones i a marcar-les per sempre. Ens costa  entendre que una persona es pugui rehabilitar, canviar i costa depositar altre cop la confiança a una persona després que ha anat a la presó o n’ha fet alguna de grossa. Això seria per pensar-hi una mica tots i  examinar-nos si no som massa estrictes en el nostre jutjar i si potser donem massa poques oportunitats a que les persones canviïn.
  2. Cal tenir en compte que hi ha uns precedents objectius que no es poden amagar ni obviar. Llegeixo en algun diari (cosa que no sabia) que alguns psicòlegs ja li havien recomanat alguna forma de tractament per moderar aquests impulsos agressius que té. Pablo Martínez, psicòleg de la “Universidad La República de Uruguay” i especialitzat en medicina esportiva, explicava que a Luis Suárez ja se’l va tractar alguna vegada per la ira. “La mordida se da en aquellas personas que han tenido una niñez muy agresiva, muy carenciada y es una forma de defenderse de la agresión externa o de los mayores. En el caso de Suárez es como estar en un estadio de niño: ante la agresividad o la situación que lo desborda, otros jugadores dan un puñetazo, otros salivan, otros insultan y eso en el contexto del fútbol queda más desapercibido. Él ya estuvo tratado por un psicólogo por la ira y pensé que la tenía controlada. En este Mundial hubo alguna situación, algo que hizo que le saliera ese instinto más primario”. 
  3. Les persones tenim totes un passat que ens marca i una història personal en forma de motxilla no sempre fàcil de descarregar. A vegades és una motxilla molt i molt pesada on s’hi amaguen maneres de ser, caràcter, educació, problemes familiars, etc. Luís Suárez també la porta com tots i caldria tenir-ho en compte a l’hora de fer una valoració moral de les seves accions i de la seva persona. Tothom qui el coneix –familiars i amics- diu que és una persona diferent dins del camp i fora. Tots coincideixen que és una excel·lent persona, però que ja des de petit era “calentón” i que tenia unes arrencades estranyes, degudes potser a la dura infantesa que va tenir. “No sé por qué tiene esos arranques, cuando tiene todo para ser feliz”, deia Lila, la seva àvia paterna. “Quizás el divorcio de los padres, las privaciones que pasaron. Siempre fue “calentón”… al igual que su padre, militar y también jugador de fútbol. Nunca pensamos que Luisito iba a ser el más famoso de todos con ese carácter”, explica Lila. Roberto Mezza, amic del seu pare i que va jugar amb ell en el Deportivo Artigas, explica que Suárez té a qui sortir: “Es igual que su padre. Nunca fue agresivo. Muchos lo tienen catalogado como mala persona y no es así, es buenísimo, hay cosas que pasan en una cancha de fútbol y después son discutidas por gente que nunca transpiró la camiseta”, explicava aquest home.
  4. Em sembla que la primera cosa que hauria de fer és demanar disculpes i començar immediatament un tractament seriós després d’aquest quart incident greu en la seva carrera professional. Per bé del seu bon nom i per no fer malbé un gran futur que encara té en el món del futbol. Però, per a que sigui creïble, ha de voler demostrar amb fets i  públicament que vol canviar aquesta manera de ser i demostrar que no és el tipus de persona que sembla que és.
  5. I, per acabar, dir a tots els uruguaians que no s’han de sentir atacats, com sembla que molts d’ells se senten. Tot i que pugui semblar injusta i desproporcionada la sanció, jo entenc que és una penalització que va dirigida al jugador i només al jugador. Des de lluny i vivint-ho tot amb més fredor i distància, jo els diria no s’ha d’entendre de cap manera com un atac a un país i a tots els seus habitants. Almenys a mi no m’ho sembla pas.

Ah! I tant de bo es facin efectius aquests rumors que corren insistentment de que li va darrere el BARÇA. Jo, com a fidel seguidor d’aquest equip, ja m’agradaria poder tenir un gran jugador com ell. Això sí, sense que sigui conflictiu i es dediqui a partir d’ara només a fer gols. A veure si hi haurà sort… i calés! Em sembla que ho sabrem d’aquí a ben pocs dies.

Caça de bruixes

laiaDNIAnthony

Al maig passat ja va passar a Tàrrega, com ens explicava DIRECTE.CAT . Ara ha tornat a passar a Sabadell, segons ens explica també el 3-24.CAT d’avui. Sembla que aquests no són els únics cassos i que darrerament està passant massa freqüentment com perquè sigui una casualitat. No són els dos únics cassos en què la Policia no accepta una signatura perquè –fent servir el seu cervell malalt- hi descobreix signes independentistes. En un altre cas, una persona explicava en un diari, que el policia de torn li va dir a un nen: “ni símbolos, ni dibujos, ni dedicatorias a la novia”.

A Tàrrega, aquesta rúbrica que podeu veure aquí mateix en forma d’estel d’una nena de 9 anys, de nom Laia (que tramitava el document d’identitat amb la seva mare) va ser el motiu de que el policia s’empipés com una mona i li negués el document d’identitat. A Sabadell, la signatura d’aquest noi de 16 anys –que també podeu veure aquí- tampoc va agradar al funcionari espanyol, que hi va descobrir unes quatre barres delatores del seu independentisme mal dissimulat… i li va denegar el passaport que sol·licitava. Davant d’aquests fets, només hi ha una pregunta: On anirem a parar?. Fins on arribarà la paranoia d’aquesta gent? Se’n pot dir d’això senzillament “caça de bruixes”?

Com tots sabeu, una paranoia és una malaltia mental que es caracteritza per l’aparició d’idees fixes, delirants, obsessives i absurdes, basades en fets falsos i infundats sobre un tema. Aquesta gent –o qui els ha donat les ordres pertinents- és clar que sofreixen paranoia i hauran de mirar de tractar-se urgentment si no volen acabar malament. Jo creia que la signatura i la rúbrica era quelcom personal i que es podia fer amb total llibertat. Es veu que no. A partir d’ara, qualsevol ratlla horitzontal, vertical, inclinada massa a la dreta o massa a l’esquerra, podrà ser interpretada com a independentista, persona de dretes, d’esquerres, pertanyent a una organització terrorista, col·leccionista de taps de cava, amant dels animals, constructor, dibuixant o artista de circ… A partir d’ara, haurem d’anar alerta amb la nostra signatura perquè podrien interpretar que som gent perillosa, disposada fins i tot a posar alguna bomba en algun lloc. Pel que es veu, tot és qüestió d’interpretació! A partir d’ara és ben clar que una professió amb molt de futur serà la de grafòleg, que ja sabeu que són aquells que endevinen tot el que hi ha darrere del que escrivim.

I la caça de bruixes és quelcom que va en la mateixa direcció: era un fenomen de l’edat mitjana i del renaixement a Europa occidental i consistia en un conjunt de mesures inquisitorials contra persones sospitoses de bruixeria o perilloses per a la societat. Milers de persones van ser perseguides, acusades i fins i tot ajusticiades per accions i idees que s’interpretaven com a perilloses. Modernament, en algunes societats s’ha seguit caçant bruixes de tota mena, buscant bocs expiatoris i considerant molta gent com a dissidents incòmodes i causant de problemes diversos. Tal com podem veure constantment, alguns polítics i alguns funcionaris fan ben vigent i ben actual aquesta realitat…

Ja que no hi ha gaire feina, jo suggereixo als nois i noies que en busquen i no en troben, que es dediquin al tema de la grafologia, a interpretar lletres, signatures i qualsevol cosa escrita a mà; però també tindran un gran futur si poden arribar a interpretar el que s’hagi escrit amb ordinador o lletra d’impremta. Serà interessant analitzar –i poder descobrir- per quin motiu una persona ha escrit el que ha escrit, la manera com ho ha fet, quin estil ha fet servir, el color de la lletra, etc. d’un text qualsevol. A partir d’ara potser hi haurà policies que interpretaran les paraules, les frases, si el text és curt o llarg, si s’ha fet servir tal o qual adjectiu, si té els marges massa amples o massa estrets, el tipus de paper, si hem fet servir tipografia True Type o Post Script…

Serà molt interessant, a partir d’ara, interpretar què vol dir fer servir un tipus de lletra o un altre. Per exemple: una persona que fa servir un tipus de lletra determinat voldrà dir que pensa d’una determinada manera i, per tant, se li podrà denegar el passaport o se’l podrà perseguir. No és el mateix –ni de bon tros- escriure un text amb un tipus de font tipogràfica o amb un altre. A partir d’ara caldrà estudiar disseny gràfic per tal de no ficar la pota, poder evitar alguna multa o fins i tot que algun funcionari policial massa rigorós, complidor i primmirat ens pugui posar a la presó. Ves a saber què en pot pensar de la nostra manera de presentar un text, una signatura o simplement què en pot pensar de la nostra manera de mirar-lo. Fins i tot potser buscaran policies experts en interpretar mirades per tal de saber el que pensem (vull dir en general, no pas el què pensem d’ells…).

I, per acabar, un exemple per tal de que vosaltres mateixos pugueu fer aquest exercici que us deia. Podreu comprovar de primera mà i personalment que de cap manera no vol dir el mateix i que es pot interpretar de manera molt diversa la següent frase:

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

Aquests tipus estan malalts. Marxem tan aviat com puguem!

 

El vell i el nou

Rellotge FESTINAAvui no parlaré ni de la monarquia (quin fart!, quin embafament!, aquests dies), ni dels polítics, ni de la gana que passaran molts nens ara que es tanquen els menjadors dels col·legis,  tot i que “el país cada día va mejor”, segons el Gobierno. Avui no escriuré sobre cap tema dels que en diem transcendents. Avui toca un tema quotidià, senzill, modest i sense importància de cap mena. Avui toca parlar de rellotges.

A la tauleta de nit hi tinc cinc o sis rellotges. Des d’aquí ja aviso als lladres que no cal que es prenguin la molèstia de rebentar la porta del pis per entrar a robar-me’ls, perquè no ni ha cap que valgui més de 10 euros. Hi tinc el meu primer rellotge –aquest FESTINA de la foto- que deu tenir uns 60 anys. Ens el vam guanyar a base de col·leccionar punts que venien a les rajoles de xocolata. No sé si vam tardar un parell  o tres anys per aconseguir-lo, ja que se n’havia de guardar un fotimer. No recordo pas quants, però eren molts. Ja sabeu que en aquells temps era molt comú que la canalla berenés amb una llesca de pa sucat amb oli i una presa de xocolata o amb una llesca de pa sucat amb vi i sucre. A casa no teníem possibilitats de gaires més delikatessen, ni podíem ser gaire gourmets…

Doncs sí, després de molt temps i paciència –i moltes rajoles de xocolata-, vaig aconseguir el meu primer rellotge quan devia tenir 6 o 7 anys. Ja us deveu imaginar la il·lusió que em va fer! Com tots els d’aquell temps, era mecànic (popularment anomenats “de corda”). Cada dia, a l’hora d’anar a dormir, li donava corda i anava marxant un dia més. Amb el temps van sortir els digitals i, en un viatge a Andorra, vaig comprar un CASIO. No sé què se n’ha fet. Suposo que quan va espatllar-se el vaig llençar. Durant un temps vaig recórrer de nou a l’antic Festina, fins que el meu primer mestre –una bona colla d’anys després- me’n va regalar un altre.  Era un SAVOY, que tenia la gran novetat que es carregava amb el simple moviment que hom feia amb els braços. Molt pràctic, certament. Em va durar uns 10 anys i, quan es va espatllar, va anar de pet a fer companyia al Festina que s’avorria tot sol al calaix de la tauleta de nit. Vaig voler guardar-lo, naturalment, com a record del meu estimat mestre Sr. Reynal, més quan en aquelles dates –com el rellotge- es va morir.

I a partir de llavors ja vaig entrar de cop  -i de cap- a la moda del consumisme pur i dur del usar i llençar. Ja havíem arribat a l’època en que es podien comprar rellotges per 5 euros i fou quan em van arribar un parell o tres de rellotges d’aquests tan barats. Un d’ells me’l regalà un banc també amb els punts de la llibreta d’estalvis i un parell més vingueren a través dels Reis d’ Orient de la feina. Tots ells “marca no t’hi fixis”. Al lloc on treballava, cada any tenien el detall de fer-nos un petit regal a tots els treballadors. Un altre rellotge d’aquests barats me’l va regalar la meva dona en un aniversari. Recordo que acompanyava una colònia (o la colònia acompanyava el rellotge)… Aquests rellotges –tot i ser molt barats- han anat perdurant i són els que he anat fent servir fins avui. Ara l’un, ara l’altre. A mida que s’acaba la pila en un, en trio un altre, hi poso una pila nova i d’aquesta manera vaig tirant una temporada més. Sempre procuro –això sí- que n’hi hagi un parell de preparats i ben disposats a donar-me l’hora quan els li demani. 

I a què ve, us preguntareu, tota aquesta llarga introducció? Us explico on volia anar a parar. Resulta que en un parell de dies –com s’hi s’ho haguessin dit i s’haguessin posat d’acord per a fer-me la punyeta- s’han confabulat tots ells per quedar-se sense pila en un parell de dies de diferència. O sigui, que avui he quedat de cop i volta sense cap rellotge “a piles” i he hagut d’anar a la tauleta de nit a rescatar el meu FESTINA, l’estimat i vell rellotge, que ja té 60 anys però que va com una seda. I aquí el teniu, tan xiroi i eixerit com sempre, fent-me un altre cop aquest petit-gran servei que és dir-me l’hora que és,  fins que demà o demà passat tornaré a anar a la rellotgeria a que em posin un parell de piles als altres.

Ara mateix me’l miro i em porta un munt de records. Sempre m’ha servit amb fidelitat i humilitat. És un rellotge d’allò més discret. No crida gens l’atenció. Està ja una mica ratllat i s’ha tornat d’un color indefinit. Però me l’estimo molt i em sabria greu perdre’l o que me’l robessin, perquè encara em fa un bon servei i també el va fer durant un temps al meu pare quan un dia se li va espatllar el seu.

Aquest rellotge em fa pensar en el valor de les coses velles; valor que no sempre els donem i que no sempre sabem apreciar, enlluernats com estem amb les constants novetats que ens posa a la nostra disposició la societat de consum. I no ´`es només valor afectiu… Moltes coses velles són un prodigi d’ utilitat, de disseny. d’equilibri i perfecció. Caldria que ens preguntéssim si en molts aspectes no hi hem perdut amb tanta tècnica que no som capaços d’abastar.  Per a mi, segur que no significa pas el mateix aquest Festina vell, antic i amb personalitat, que un rellotge nou de trinca que em puguin regalar, encara que sigui molt més bo i molt més car… M’ha acompanyat tants anys!  M’ha fet tanta companyia i tant servei!

Per això avui he volgut parlar d’ “el vell i el nou” (i no pas referint-me només a les coses, sinó que també em refereixo a les persones) en aquest apunt d’avui. I, en pensar el tema, he recordat també unes paraules del Papa Francesc en una entrevista que li va fer HENRIQUE CYMERMAN (LA VANGUARDIA) i que parlava dels joves i dels vells. Deia el Papa:

”La economía se mueve por el afán de tener más y, paradójicamente, se alimenta una cultura del descarte. Se descarta a los jóvenes cuando se limita la natalidad. También se descarta a los ancianos porque ya no sirven, no producen, es clase pasiva… Al descartar a los chicos y a los ancianos, se descarta el futuro de un pueblo porque los chicos van a tirar con fuerza hacia adelante y porque los ancianos nos dan la sabiduría, tienen la memoria de ese pueblo y deben pasarla a los jóvenes”.

La Vanguardia (12/06/2014)

Fi de curs

Aquests dies són molt especials per a milers d’estudiants i també pels equips docents que, durant un any més, han mirat de fer –segurament que amb més paciència i esforç del que ens imaginem-  la tasca sempre difícil d’ensenyar, però també tan necessària i tan imprescindible. Transmetre coneixements, actituds, valors, virtuts; ensenyar i educar no és només tasca de l’escola, és clar, sinó que ho és de la família i de tota la societat. Però també és cert que l’escola és un àmbit privilegiat  per aprendre, ensenyar, transmetre, compartir, conviure, per fer un munt d’assajos o per comparar teoria i pràctica .

Són els darrers dies del curs i, per tant, l’agenda dels centres escolars està plena d’actes  de comiat; actes que estaran plens de paraules i gestos d’agraïment, de records i anècdotes i d’alguna llagrimeta. Tot plegat embolcallat amb una certa dosi de nostàlgia. Aquells ullets tan oberts i plens d’il·lusió quan començaven un curs, ara potser es tancaran entra llagrimetes i abraçades en els més petits. Els més grans miraran de dissimular-les i ploraran cor endins. S’acaba un curs, es tanca una etapa, s’obre tot un panorama de vacances plenes de sol, platja, muntanya o viatges esperats i merescuts. Es tanca una petita etapa i se’n obre una altra.

Els infants i els joves hauran après un munt de coses noves fascinants o potser hauran descobert també que la vida no sempre és tan bonica com imaginaven, que els mestres no sempre els han entès prou bé, que hi ha amics fidels i altres que no ho han estat gens. Un munt d’infants i joves potser hauran descobert aquest curs que és important preparar-se per la vida, però també que la vida no sempre és justa i que mai estem prou preparats per enfrontar-nos-hi.. Potser hauran descobert que hi ha il·lusions trencades i somnis esfumats. I també noves il·lusions i projectes…

Els més petits potser no s’adonaran de gran cosa, però sí que se n’hauran adonat els més grans, que potser hauran descobert això que se’n diu sexe, amor o ves a saber exactament què… Els hauran dit que han d’estudiar, que s’han de preparar molt pel futur, però potser hauran pogut comprovar de primera mà que hi ha molta crisi i que el futur és fosc. Saben que d’aquí uns anys hauran de treballar, però també saben que cada dia hi ha menys feina, que l’atur els espera a cada cantonada i que potser durant mols anys no podran marxar de casa dels pares, tot i tenir-ne unes ganes que se’n moren!…

Hauran trobat professors de tota mena: tipus durs, que els hauran exigit molt i que potser els hauran semblat o hauran estat injustos, despietats i malvats. Però també n’hauran trobat altres que hauran estat acollidors, propers, comprensius i que els hauran estimat i ajudat molt. Professors que els hauran obert els ulls i ensenyat camins nous. Uns i altres hauran servit per transmetre-los-hi coses, lliçons i actituds que els poden servir per un futur que no sempre serà tan protector mom l’ambient d’una escola. En les empreses, en l‘esport, en l’economia, en la vida en general, potser trobaran caps i competidors molt menys comprensius i amb menys paciència i bona voluntat que els seus professors actuals…

Potser hauran tingut oportunitat durant aquest curs  de descobrir que el món canvia molt ràpidament i que ells ja no són com els seus pares i encara menys com els seus padrins; que els seus amics d’ara ja no són exactament iguals com els de fa uns anys; que ara juguen i es distreuen amb unes altres coses; que ara es vesteixen diferent de com ho feien fa dos anys enrere i que tot sembla ser una mica marejador de tan ràpid com va. Potser hauran après que cal aprendre de tot i de tots: dels errors, de les oportunitats, dels llibres, de les persones, del cine, de les circumstàncies favorables i de les desfavorables… I potser hauran començat a veure que hi ha gent que ha nascut amb la flor al cul i altra gent que ha estat marcada per la desgràcia i la constant mala sort…

Si han sabut obrir prou els ulls, potser tota aquesta colla de nois i noies hauran descobert que la vida pot ser molt bonica o molt lletja, però que ho serà més o menys segons com la mirem i com l’entomem. Potser hauran pogut descobrir que hi ha gent que mana pel sol  fet d’haver nascut en una determinada família –real o irreal-, sense cap mèrit per la seva part; descobrirà que hi ha rics infeliços i pobres molt feliços; gent analfabeta molt sàvia i gent amb moltes carreres totalment inculta i insensible; potser hauran après que val més una posta de sol que una nit de discoteca; o un minut màgic de natura que moltes hores avorrides de classe…

Potser hauran après que realitat i ficció no sempre es poden destriar fàcilment i que, si badem, ens podem trobar immergits i confosos entre aquests dos àmbits i, per tant, totalment desorientats. I caldrà que aprenguin un dia o altre –si encara no ho han après- que en alguns moments val la pena anar a poc a poc, avaluar bé els riscos o potser en altres moments arriscar-se sense avaluar-los tant…

Tot plegat és saviesa que es va aprenent durant els cursos escolars. Per tant, ara a descansar, a prendre sol i aire, però sabent també que durant les vacances es pot seguir aprenent i s’han d’aprendre moltes altres coses que no s’aprenen a l’escola.

Bones i profitoses vacances per a tots els estudiants! 

L’hora dels llepaculs

Ja fa dies que ha començat una comèdia bufa, que segur que persistirà una llarga temporada. Aquests pròxims dies agafarà gruix, pujarà com el suflé i s’escamparà com una taca d’oli per la majoria de mitjans espanyols sense cap mena de dubte ni de rubor. Ja l’hem començat a veure d’una manera ben descarada en les anomenades “revistes del cor” on, des del mateix moment que es va saber que Juan Carlos I abdicava, es van posar frenèticament mans a l’obra per començar a omplir pàgines  i pàgines molt ben farcides d’idíl·liques fotos d’una monarquia que fa figa, però que sembla que -entre tots- estiguin obligats a salvar rentant-li la cara tan bé com poden. Després han anat seguint alguns diaris, emissores de ràdio i canals de TV…

Una bona colla de mitjans de comunicació espanyols s’han posat  la granota de treball per tal d’adular i afalagar tant com sigui possible els nous monarques (l’antic i el nou). Com que aquí no ens estem de res, sembla que no en tenim prou amb un monarca sol i, per decret llei, el govern espanyol de Mariano Rajoy s’ho ha fet venir bé per aprovar els títols i honors que els corresponen als reis Joan Carles i Sofia quan el seu fill Felip assumeixi la corona espanyola després de l’abdicació de el seu pare: seguiran sustentant els títols de reis. I, posats a fer, també s’elabora una norma perquè el monarca tingui una protecció legal especial quan deixi el tron​​. Tot lligat i ben lligat, a imatge i semblança del que va voler fer Franco…

Els mitjans, doncs, s’han disposat a afalagar servilment -tant com sigui possible, i més- la monarquia i li busquen totes les virtuts i les excel·lències que no tenen o que no es veuen per enlloc (si més no, en el cas de l’espanyola). En una paraula: s’han posat en la millor disposició llepaire, a veure qui llepa el cul millor i demostrar qui la té més llarga (la llengua, s’entén….). A veure qui ho fa millor, de manera més fina i més complerta, se suposa que per treure’n després els màxims beneficis. S’ha de mirar de caure en gràcia des de bon principi. Trobo que és molt poc edificant i massa servil aquesta actitud de voler-nos vendre –tant sí com no- un peix ja molt passat o bé l’oferta d’un altre que encara s’ha de pescar.

No sé on vaig llegir-ho (perdoneu la meva mala memòria), però algun periodista dels que encara es mantenen dignes va dir una frase que vaig trobar molt encertada: “Jo que creia que teníem una monarquia exemplar, i el que teníem era una merda de llibertat de premsa”. Perquè en aquest país, quan es tracta de criticar certes coses no es pot fer; quan es tracta, en canvi, de fer de llepaculs ja és tota una altra cosa. Corrents i de pressa –com si hi hagués molta por- la Zarzuela i els dos grans partits polítics s’han posat d’acord per fer coses que són vergonyants i quan algun dia se sàpiguen quedaran tots ben retratats. I potser ho anirem sabent tot més aviat del que ells mateixos es pensen. Espanya és encara un país de cecs on el borni és rei i, si m’apureu, fins i tot un cec pot ser rei sense gaire esforç; fins no fa gaire hi ha hagut molta por a criticar aquesta institució on tot es feia bé i tot era de color de rosa. Per sort, sembla que ja han començat a sortir coses i més que en sortiran. I sembla també que Espanya no és tan monàrquica com semblava.

I, PER ACABAR, UNA RECOMANACIÓ: haurem de comprar el nou còmic de 75 pàgines titulat “ORGULLO Y SATISFACCIÓN” que demà publicaran els dibuixants que van dimitir de EL JUEVES després de la censura imposada per l’editorial RBA. Tots els detalls es poden trobar AQUÍ . Els autors ens expliquen que amb aquest còmic volen dir adéu a Juan Carlos I i donar la benvinguda a Felipe VI. Molta sort!

     

“Per al que calgui”

El PSC (Partit dels Socialistes de Catalunya)té una la patata calenta a les mans i no sap què fer-ne perquè dóna la impressió que no la vol servar ningú. No sé si perquè és massa calenta i tothom té por de cremar-se o si és perquè aquest PSC ja s’ha convertit només en una simple i humil patata amb molt valor. El cas és que tothom defuig la responsabilitat  i ha hagut de sortir un dinosaure com l’ Iceta (encara volta per aquí aquest home?) per dir-los que “aquí hi és ell per al que calgui”.

Ja us aviso que jo m’ho miro molt de fora i molt de lluny, però em fa una mica d’angúnia veure com han deixat caure tan avall aquest partit  i com ha quedat tan rebregat, polsós i brut que ara ja ningú el vol plegar de terra. Molts dels seus passen per la seva vora i fan com si no el veiessin, o bé li donen una puntada de peu amb tot el menyspreu de que són capaços. Alguns ho fan més discretament i dissimulada, però la passivitat p el fàstic que manifesten és el mateix. És un partit en hores baixes que sembla que ningú estima i que només l’emula el PP, amb la única diferència que aquest mana i l’altre no.

Quan hom diu aquesta frase “per al que calgui” vol dir dues coses: o bé que té molt poca autoestima i s’ofereix a fer qualsevol cosa i representar el paper de l’auca que li atorguin, quan ja sap per altra banda que està amortitzat del tot i ningú el vol per a res perquè fa temps que està a boxes (fora del circuït); o tot el contrari, que té una autoestima molt alta i es veu capaç de fer el que convingui. Dit d’una altra manera: que “tanto sirve para un roto como para un descosido”, o aquell antic concepte de “chica para todo”, que dirien els castellans.

Les dues coses trobo que són prou perilloses i una mica tristes en aquest moment tan delicat que passa el PSC. Si no tenen ningú apte i ben disposat que es vulgui fer càrrec d’aquest moribund, malament rai!  En els moments delicats és quan s’ha d’anar a buscar el millor metge i el millor especialista per tal de que el malalt no s’acabi de morir. No es pot recórrer al treballador que ha de fer la feina que no vol fer ningú. I si, per altra banda,  es recorre al “manetes” que ho sap fer una mica tot tampoc trobo que sigui la millor solució. Recordeu la dita: “home de molts oficis, pobre segur”? O aquella altra semblant: “Home de molts oficis, mestre de res”? El qui es dedica a moltes professions, no s’hi sol guanyar la vida i el qui es dedica a moltes feines, no sol ser hàbil en cap.

“Ho sap tothom i és profecia” que Miquel Iceta ha estat durant anys un pes pesat dins del PSC i que ha fet una mica de tot, amb èxits força discutibles, això sí… Tothom sap que és un gran conspirador, un polític hàbil, bon negociador a l’ombra, persuasiu i força maquiavèl·lic. Però això d’oferir-se ara “per al que calgui” davant aquesta gran crisi de cavall que sofreix el PSC no ho acabo d’entendre. Els que ens ho mirem des de fora i a la distància n’estem una mica tips de gent light, de terceres vies, de pactes i de conciliacions fins a l’infinit, de gent que pensa que encara es pot seguir creient amb els Reis Mags d’Orient. Dit d’una altra manera: estem una mica tips de Navarros i Rubalcabes!  I dels que s’ho miren des de dins em sembla que també n’hi ha una bona majoria que voldria una altra cosa del PSC i esperen que siguin molt més decidits, molt més clars i menys ambigus. Però ells sabran –o no- el que fan…

Ara bé, si l’ Iceta –membre històric de l’executiva del PSC- és l’única solució, em sembla que van malament i donen la penosa imatge de que no saben per on tirar. Tots ens hem pogut adonar que aquest partit és un partit estancat i -com l’aigua estancada- es va descomponent poc a poc. El que no s’entén és que ningú sembla que vulgui sentir la pudor que ja fa temps que fa i ningú s’atreveixi a posar-hi remei d’una vegada. Navarro recordava davant del consell nacional que el PSC va ser dissenyat per no haver de triar “entre Catalunya i Espanya”. No s’adonen que potser ha arribat l’hora d’haver de triar si volen salvar algun moble? Una autèntica llàstima, perquè Catalunya necessita un partit com aquell PSC d’altres temps…

Una jubilació feliç? (Obert per jubilació, 4)

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÏ

El capítol anterior el trobareu AQUÍ

Parlar de jubilació feliç –pròpiament- no és pas gaire diferent del que tota persona aspira al llarg la seva vida: poder tenir una infància feliç, treballar a gust i sentir que el què fa l’omple internament, poder tenir una vida familiar rica, tenir una estabilitat econòmica i emocional que faci que se senti content, tenir unes relacions d’amistat i socials que facin que no se senti sol i desemparat… Per tant, quan arriba aquest moment de canvi important en la vida d’una persona també aspirem a poder gaudir d’aquesta etapa amb plenitud i amb la major felicitat possible, tal com hem procurat fer-ho en totes les altres. Una etapa aquesta, sens dubte, tan important com les altres i tan  decisiva per a procurar seguir essent feliç.

Perquè no hem d’oblidar que som aquí per mirar de pessigar una mica d’això que en diem felicitat, tot i les malvestats que la vida ens procura, tan si volem con si no. I de la mateixa manera que quan érem petits havíem d’anar aprenent coses i després de joves van anar buscant el nostre lloc en el món (altra cosa és que el sabéssim trobar), també quan arribem a l’etapa de la jubilació hem d’aprendre a envellir i a viure la vida des d’una altra perspectiva. Haurem de procurar mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos: i ara què?

Quan es parla de jubilats podem caure fàcilment en el tòpic que –voluntàriament i amb tota mala intenció- he caigut jo quan he escollit la foto que il·lustra aquest post: el famós i sembla que mai prou retratat “banc dels jubilats”, o dit d’altra manera “el banc del si-no-fos” (per allò de: si no fos per la cama, si no fos per l’esquena, si no fos perquè no hi veig o no hi sento massa bé….) on la gent mata el temps i allargassa les hores avorrint-se solemnement. I reconec que generalment no només no és així, sinó que tampoc ho hauria de ser. El record que jo tinc del meu padrí prenent el sol en un banc, sí que és aquest, ja que en aquells temps potser no hi havia gaires més oportunitats per a la gent d’un poble petit que anar una estona al cafè i prendre el sol a la plaça fent-la petar amb altres vells. Però si d’alguna cosa estic segur és que ara no ha de ser així de cap manera, perquè actualment tenim totes les oportunitats del món -i més- per fer un munt de coses, si la salut i les forces ens acompanyen.

Perquè reconec que hi ha un aspecte essencial: per poder-se mantenir actiu, hi ha d’haver un mínim de forces i un estat de salut que acompanyin. Com que aquests dies m’ha agafat la dèria de llegir una mica sobre aquests temes, estava veient que un psicòleg deia que la jubilació és “com la caiguda d’un cavall”. Després d’estar tota una vida en una feina (el cavall), arriba el moment de deixar-la (la caiguda) i canviar d’activitat, cosa que no és fàcil per a ningú. Ja sabem que les caigudes d’un cavall generalment són una mica traumàtiques…Fins i tot els entesos estan força d’acord en què l’augment de l’edat no és pas el factor determinant i el que té més repercussió sobre l’estat d’ànim o la salut. Diuen que hi han altres variables que afecten molt més, com per exemple el tenir hobbys o aficions, i del grau de voluntarietat que hi ha hagut a l’hora de jubilar-se, etc.

La jubilació és un moment de riscos, però també d’oportunitats. Si només hem viscut per treballar ens deprimirem més que no pas si ja abans teníem altres ocupacions i sabíem passar el temps amb altres coses. Llegia també que els entesos diuen que el pitjor moment d’un jubilat acostuma a ser el primer any d’inactivitat laboral i que un dels esculls que molts es troben és el de no saber-se adaptar a una nova forma de convivència en parella ja que a partir d’aquest moment hauran de passar moltes més hores junts i això tampoc és massa fàcil en molts cassos.

I per acabar, una sèrie de consells (que he recollit de les diverses lectures que us deia) i que faran que sapiguem portar millor la jubilació:

  • Hauríem de mentalitzar-nos abans de que arribés aquest moment. Preparar la jubilació amb temps veient quines activitats podríem fer i, si fos possible, ja començar-les a fer abans de fer el pas.
  • Mantenir-se actiu, si es tenen les facultats físiques i mentals necessàries per poder-ho fer.
  • Buscar hobbys: un hort, pintura, lectura, escriptura, gimnàstica, natació, caminar, visitar museus, estudiar, cuinar… L’important és no quedar-se a casa sense fer res.
  • Si no se sap a què dedicar el temps, sempre hi ha el recurs d’ajudar els demés fent servir i posant a disposició dels altres els coneixements adquirits durant tota una vida. Per això són fonamentals els voluntariats que, els que en fan, reconeixen que ela ajuden molt en tots sentits i és un intercanvi mutu molt fructífer perquè fent de voluntari tots donem i tots rebem.
  • Cultivar les relacions socials, reenganxar relacions abandonades, amistats una mica oblidades, fer-e de noves a través dels viatges i de les activitats que anem fent durant aquest període.

España, “la roja y la rota”

Jesús Pardal.Quan José Calvo Sotelo va dir allò de “Antes una España roja que una España rota” no parlava de la selecció de futbol espanyola. Aquests pròxims dies ens espera una “marea roja” molt forta. I tornarem a sentir les frases de sempre: “que la selecció espanyola uneix tots els espanyols” i que “una España unida favorece a todos” i que “los nacionalismos no hacen más que perjudicar a todos” i “romper España” i el bla, bla, bla de sempre…

Ja que aquest dies alguns recorden aquesta frase de Calvo Sotelo, també podrien recordar un altre text seu que en aquesta hora de crisi econòmica també ens podria anar bé:

“Muchas veces he pensado que la raíz real del problema de España no es política, sino económica, y que la receta de nuestros males, por ser de índole económica, se ahogará en germen ante el quietismo obstinado de gran parte de las clases conservadoras. La incomprensión egoísta de multitud de ciudadanos pudientes, aferrados a nociones quiritarias cual si viviésemos muchas centurias atrás, puede depararnos días desastrosos, porque las aguas represadas se sueltan en torbellino cuando rompen la esclusa”. (“Mis Servicios al Estado. Seis años de gestión”, 1931.)

I ens podria anar bé reflexionar-ho una mica quan aquest dies s’ha sabut que els premis dels internacionals de “la roja” per reeditar el seu triomf a la Copa del Món seran: 72.000 euros per cap per arribar a quarts; 180.000 per arribar a les semifinals; 360.000 per trepitjar la final i 720.000 per guanyar-la. O sigui, més que ningú (330.000 percebran brasilers i francesos i 300.000 alemanys). Ja era desorbitada i exagerada la xifra que li va tocar a cada jugador, al Mundial de Sudàfrica ara fa quatre anys. Ni més ni menys que 600.000 euros! Aquests nois –tots ells mig morts de gana- van guanyar 600.000 euros en un mes!. Algú ha pensat quants anys hauria de treballar un mestre, una infermera, un treballador de qualsevol fàbrica? Això vol dir 20.000 euros per dia. Així els 23 futbolistes que van guanyar el mundial fa quatre anys, van cobrar pràcticament 14 milions d’euros. I només per arribar a la final, ja haguessin aconseguit cadascun 120.000 euros. Però aquest any, tot i la crisi, les primes han augmentat…

Llegia fa uns mesos en aquest diari digital ANDALUCES.ES que hi havia un noi –JESÚS PARDAL– que es guanyava la vida fent xurros, fregint peix, fent pollastres a l’ast, venent assegurances, baixant les escombraries d’alguns veïns dels pisos als contenidors … Aquest noi de Cadis podria ensenyar a molta gent –futbolistes inclosos- què vol dir guanyar-se la vida. Estava desesperat. A punt de ser pare, aquest cuiner que va treballar fins i tot un any a París, va tornar a Cadis l’estiu de 2011 pensant que hauria feina a l’hostaleria en aquesta època, “com sempre”. Però es va equivocar i va passar l’estiu, la tardor i “no trobava res”. Sense ajudes, amb una nena en camí i vivint amb sis persones a casa de la seva sogra amb la pensió de l’àvia, no va veure altra sortida que convertir el contenidor en el seu lloc de treball. “Jo volia feina, no demanar almoina, i em van explicar que fa molts anys, un home baixava les escombraries i vaig pensar, per què no?”. Assegura “no sentir vergonya” i que “la gent més senzilla és la més solidària”. El seu anunci va obtenir resposta. Al voltant d’uns cinquanta clients -si se’ls pot dir així- van sol·licitar els seus particulars serveis. Molts eren gent gran però també “no tan grans” que, sobretot, ho feien “per ajudar”. De fet, encara avui li donen menjar per a la seva nena.

El Jesús compagina això amb un contracte a mitja jornada que ha aconseguit en un rostidor de pollastres. A la tarda, ven assegurances dels morts. A les set, agafa la bici o va caminant fins al barri del Turó del Moro per baixar les escombraries d’una desena de clients que segueixen fidels al servei. I a les vuit, torna al rostidor. I així, dia rere dia. Si teniu una mica de temps, llegiu la crònica que hi trobareu més detalls d’aquest noi que, tot i això, no perd l’esperança i diu que “el dia de demà, la meva filla no podrà dir que no m’he buscat la vida per poder tirar endavant la meva família. Amb això em quedo “.

Aquest noi no sé en quina situació està ara. Potser igual o pitjor. Potser no tindrà temps ni ganes de veure “la roja” perquè tornarà a casa cansat i amb ganes d’anar a dormir. Potser els jugadors li podrien donar un cop de mà i passar-li uns quants euros de tot el que guanyaran en aquest mes…

     

Censura, autocensura i obscurs interessos

L’actualitat ens ofereix normalment tants temes que a vegades es fa difícil elegir-ne un, tot i que aquest blog no pretén només tocar els temes del dia a dia. És cert que puc triar parlar-ne o no i que sóc totalment lliure d’escriure del què vulgui. És cert també que els meus comentaris no serveixen absolutament per res més que per desfogar-me en algun moment o simplement per exposar públicament les meves reflexions o punts de vista. No arriben enlloc, no tinc pretensió de cap mena i no n’espero res més que fer-me passar les ganes d’escriure.

Avui, però,  no m’he pogut estar de comentar el degoteig de notícies que surten en relació a la revista “EL JUEVES” i de la colla de col·laboradors que la van abandonant. Tots ho deveu saber: RBA, propietària de la revista, fa retirar la portada sobre l’abdicació del rei –que ja estava feta i a punt de sortir- i els diu als col·laboradors que “prohibeix tocar, fins a nova ordre, la monarquia en portada” de la publicació. El grup propietari de la publicació els ha transmès el missatge que “a dintre podem fer el que vulguem, però a la portada no es pot tractar la monarquia”. D’això se’n diu simplement CENSURA i alguns col·laboradors no els ha donat la gana de passar per aquest tub imposat i se n’han anat donant cadascú la seva particular explicació.

Entenc el dret que té cadascú a casa seva de fer el que vulgui i imposar les normes que vulgui. El que no entenc tant és que es faci bandera d’una llibertat  que, en realitat, no existeix tant com sembla. Jo no comprava ni llegia EL JUEVES perquè no és una revista del meu gust i del meu estil, però entenc que en una societat oberta i democràtica hi han d’haver mitjans d’informació crítics. Però crítics amb tot i amb tots. El que ja no entenc tant és que només es pugui criticar algunes coses i altres no. No havíem quedat que érem lliberals, lliures, democràtics, moderns, avançats i tot el que vulgueu? No havíem quedat que no estava gens bé això de bloquejar comptes de Facebook o Twitter, com ha passat i encara passa en alguns països? No havíem quedat que no és tolerable que -com passa a la Xina- es vulgui controlar la missatgeria mòbil, els diaris o les cadenes de TV?

S’ha criticat –i amb raó- la Inquisició i Torquemada. Occident s’omple la boca sobre llibertats individuals i socials. Critiquem  que en alguns països àrabs tinguin les dones sotmeses i sense drets. Critiquem països (Veneçuela, Equador, Cuba, Turquia, Xina, Corea del Nord… i tant d’altres) que coarten les llibertats i la informació als seus ciutadans. Criticàvem a Franco i l’estricta censura que imposava en tots els àmbits… Podríem seguir una bona estona i podríem parlar també del que passa aquí a casa nostra i voltants. Els governs de tots colors s’ha fet un fart de prohibir, directament o indirecta, amb maneres obscures i sibil·lines, exposicions, notícies, programes de TV, llibres, obres d’art, etc

Però el pitjor de la censura no és la censura en sí mateixa. El pitjor és l’autocensura que ens imposem per por a represàlies, perquè no ens donaran feina, perquè ens retiraran les subvencions o ajudes, perquè no tindrem publicitat. El pitjor és la por i les múltiples formes de pors. El pitjor és que nosaltres mateixos ens tallem les ales per por a volar i nosaltres mateixos ens tanquem dins la gàbia. Deia abans que tothom té dret a fer el que vulgui a casa seva. Només faltaria! Però hem pensat què és el millor? El dret a callar hi és, però i el deure a parlar on queda? Tan greu pot ser un pecat de comissió que un d’omissió i, en canvi, acostumem a posar-los en sacs diferents, a no valorar-los igual i les balances amb que els pesem tampoc són massa afinades. El cas de El JUEVES és un exemple evident i només cal felicitar els professionals que han dit que no volen jugar en aquest joc, ni els semblen gens bé les regles farisaiques i interessades que els imposen.

Llegia una vegada que la periodista i escriptora ROSA MONTERO explicava que una revista estrangera li va demanar una col·laboració. Volien un article cada dos mesos i d’entrada li van dir que podia ser sobre un tema completament lliure. Però explica que després van afegir: “hi ha, però una petita, limitació: no podràs fer menció de política, de religió o de sexe”. I acabava dient irònicament la Rosa Montero: però és que hi ha potser altres temes de què parlar? Sí, ja ho sabem que hi ha milers de temes per poder parlar o escriure. Però cal posar limitacions d’aquesta mena per no esverar el ramat? No farem un ramat de xais obedients que només caldrà que segueixin el pastor que algú els posa al davant? Parlem molt de llibertat, però a l’hora de la veritat potser en fem servir menys de la que caldria.

I aquesta és la portada de EL JUEVES que no van voler publicar. Tampoc n’hi havia per tant, em sembla… La publico en honor d’aquests professionals que han tingut la dignitat i el valor de deixar la revista.