Una Síndrome d’ Estocolm monàrquica?

Ha abdicat el Rei. Però n’hi ha prou amb això? No n’hi ha prou, perquè la monarquia no ha abdicat i seguirà. Amb una cara més jove, potser fins i tot amb una altre estil, però el fons de la qüestió seguirà igual. Canviar alguna cosa per tal de que tot segueixi igual. Abdicar vol dir renunciar a privilegis, a drets adquirits no se sap ben bé com  i a poders que venen misteriosament, no se sap ben bé d’on tampoc. A a tot això no hi renunciaran pas…

Ara hauria de ser un bon moment –el millor en anys- de plantejar la qüestió de si monarquia, república o el que el poble volgués. També, és clar, independència. Un bon moment per parlar amb urnes.  Però aquest tema costarà molt tocar-lo. És un tema tabú perquè la majoria d’espanyols tenen la Síndrome d’Estocolm que, com tothom sap, és la reacció de la persona que ha estat víctima d’un segrest, o retinguda contra la seva voluntat i desenvolupa una dependència còmplice amb qui l’ha segrestat. Fins i tot, aquestes persones, les víctimes, poden acabar ajudant als seus botxins a assolir els seus objectius. Espanya segueix essent segrestada i no se n’adonen. Els dos gran partits en són una bona mostra. Si voleu, podria tenir una certa explicació que el PP  donés suport a aquesta forma de govern, però ja no s’entén tant que també ho faci el PSOE, amb l’excusa de l’estabilitat. De quina estabilitat parlen? Es podria entendre també que s’acceptés aquest “apaño” després de la mort de Franco, però ara ja no s’entén gens, si és que no partim de la base que hi ha una molt ben arrelada síndrome d’Estocolm, ben forta i amb molta bona salut.

O, si no, com es pot entendre que encara hi hagi tanta gent que accepti -enlluernada i bocabadada- donar suport a una monarquia que n’ha fet de tots els colors i que, com a única explicació a tants abusos, gosa dir únicament: “Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”. O sigui, una confessió sense cap tipus de penitència i, quasi estic segur que sense ni un bri de penediment veient com ha preparat la sortida aquest home…

I, justament perquè molts espanyols tenen aquesta síndrome que deia, oblidaran l’assumpte de Botswana, el de l’ós borratxo a Rússia, els obscurs negocis d’uns tals Iñaki i Cristina, les conegudes relacions amb Bàrbara Rey, la princesa Corinna i, pels rumors que corren, unes quantes dones més… Cal recordar potser que el Rei Juan Carlos és la quarta fortuna  de l’ Estat espanyol i que ningú sap be bé com l’ha feta? O potser sí que ho podem intuir: durant anys i panys ha anat per aquest mons de Déu de bracet amb les oligarquies fent negocis de tota mena. I ja se sap que els favors es paguen i es paguen bé!

Com es pot obviar tan fàcilment l’encobriment que aquesta família va fer de forma tan matussera de la mort del seu germà per un tret d’escopeta? Com poden oblidar els espanyols el trist paper en aquell obscur 23F, mai prou aclarit i on han posat al Rei en un lloc on s’ha anat veient que no li correspon perquè s’està comprovant que sabia moltes més coses del que sembla?… Com poden oblidar tots els escàndols sexuals i els problemes econòmics en què s’ha vist embolicat juntament amb una colla d’amics que han hagut d’anar a la presó per haver fet les coses mal fetes (Javier De la Rosa, Mario Conde, Manuel Prado y Colón de Carvajal) ? Con es poden oblidar tots els tractes a favor que li han fet els rics i poderosos en forma de regals de tota mena (un gran iot inclòs) i com oblidar les formes en què han mirat de tapar-li tots els pecats (els de joventut i els de maduresa)?

Silenci. Pràctiques mafioses. Mentides. Pressions. Mitjans de comunicació fent-li reverències i la gara-gara, rient-li les gràcies, tapant-li els pecats fins fa ben poc i fent servir photo-shops per millorar la imatge. I, tot això sabent que la Constitució Española diu que “la persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. Per això se’n pot anat tan tranquil.

No tenir present tot això, jo en diria Síndrome d’ Estocolm! I, si no, com se’n podria dir?

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Monarquia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.