Sota el foc dels míssils

Ha de ser terrible viure constantment amb l’udol de les sirenes. Quan sento la d’una ambulància de seguida penso coses terribles: qui anirà allà dins, debatent-se entre la vida i la mort; què haurà passat?, algun accident de tràfic?; potser algú que ha sofert un infart i està gronxant-se, en un inestable equilibri, en una corda fluixa que no se sap on el durà… O potser seran els bombers que corren a salvar vides per un foc o per un accident. Si una simple sirena ens provoca calfreds, què serà viure sota els míssils, sense saber en quin moment te’n poc caure un damunt del cap?

Aquests dies Palestina i Israel tornen a viure aquest clima esgarrifós i es torna a sentir udols de sirenes antiaèries. míssils que van i venen, atacs sobre civils, hospitals, mesquites, cases particulars. Atacs, alguns totalment indiscriminats i altres molt ben seleccionats. No són simulacres, com en altres temps. No és cap pel·lícula d’aquestes que veiem a la tele. És foc real, ben real. Foc que mata. Es tracta de trets indiscriminats que causen baixes, sigui de dones, nadons, ancians, malalts d’hospitals… No són només pedres llançades per un poble desposseït, tancat en una gàbia, enfurismat pel mal tracte constants d’uns i altres i per la barra d’uns governants sense escrúpols. Ara ja són míssils costosos i sofisticats, molts d’origen iranià. Míssils que tenen resposta de part d’ Israel amb una cruesa pitjor encara. Tots ataquen i tots es defensen. Amb una única i gran diferència: que els uns tenen infinitament més mitjans per matar que els altres.

La guerra és cruel i a l’hora de buscar culpables en trobarem un munt. De les dues bandes. Tots pateixen. Però no sé si tots pateixen igual. Segur que no. Per sort, jo no he tingut mai l’experiència d’estar en un refugi antiaeri. Però ha de ser terrible haver de córrer cap al cau, entaforar-s’hi i sentir després el ‘bum’, i altres explosions. I encara sort si un hi ha pogut arribar. Alguns queden pel camí. No hi han arribat a temps. I això repetint-se innombrables vegades en totes les zones. Haver de dormir vestit, mòbil en mà, amb el cor encongit i sempre a punt de córrer i sense saber què fer. Centenars de míssils llançats sobre civils en pocs dies.

Jo em sento incapaç de jutjar la raó i les raons de cadascú. De la única cosa de la que em sento capaç és de condemnar aquesta barbàrie. No hi ha ningú capaç de parar aquestes catàstrofes? Ser humans significa haver de matar per sobreviure? No hi ha manera d’arreglar les coses amb diàleg? Es veu que no. Desgraciadament es veu que no…Es parla de moviments terroristes, però no ho són els dos bàndols una mica –o molt- de terroristes? Terrorista és aquell que sembla indiscriminadament el terror i els dos bàndols el saben sembrar prou bé. Sembren terror i recullen morts, més odi i més violència. Tant de bo es pugui arribar a algun tipus de solució.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Vida i mort, Violència i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.