L’imprescindible (Conte d’estiu)

Es va despertar de sobte i tot suat i amarat. Una vegada més havia tingut somnis estranys. Somnis recurrents. Somnis que es barrejaven amb les mateixes idees extravagants que tenia estant despert. Les mateixes idees delirants i les mateixes al·lucinacions que no el deixaven dormir, que no el deixaven viure i que tampoc el deixaven acabar de morir.

Allò era un viure angoixant, confús, fatigós i fastiguejant. Tan aviat estava eufòric, com estava depressiu. Ni els metges s’acabaven de posar d’acord. Uns, que si era esquizofrènia; uns altres, que si era un trastorn bipolar. Tant li feia a ell el diagnòstic. El que volia fer era allunyar-se d’aquell mal viure, d’aquell horror i d’aquella vida repugnant.

Per això aquell matí va decidir entaforar en una petita motxilla un parell de llibres, dues o tres fotos, una poma i una agulla per cosir ben fort els records bons. Va decidir deixar a casa el DNI, el seu nom, la seva personalitat i tots els records dolents. Va decidir deixar les coses prescindibles que, fet i fet, eren la majoria.

Abans de baixar les escales, va agafar unes tisores i va fer un forat ben gran a les butxaques per tal de que anessin caient les lletres dels versos imprescindibles que havia llegit alguna vegada i que s’havien quedat per sempre dins seu. Qui sap si necessitaria que li marquessin el camí de tornada a casa…

Anuncis

Pensament davant d’un mausoleu

Ja sé que això de ser jove o vell és una cosa relativa i discutible. L’edat és la que és -és cert- i l’any que vam néixer és el que marca la nostra edat real. Però segueix sent una cosa relativa perquè, primerament, no sabem quants anys més ens tocarà viure i, per tant, si ens en queda molts o pocs; i després, és com cadascú se sent o es vol sentir. Podem ser relativament vells i sentir-nos joves i podem ser relativament  vells i sentir-nos vells del tot. I també és possible –i potser cada cop més freqüent- que hi hagi joves que se sentin ben vells o que hi hagi persones que aquesta qüestió ni se la plantegen, ni els preocupi gens ni mica…

D’aquest tema (gens nou, per altra banda i potser una mica gastat i tot) en parlàvem el diumenge en la trobada del cosins Gamisans que fem cada any quan, a l’hora de comprar les entrades per visitar el Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, em vaig adonar que quasi tots els cosins estem jubilats o rondem l’edat de la jubilació. Pràcticament tots ja vam poder entrar amb el corresponent descompte que fan a jubilats i pensionistes.

Havíem anant una estona abans a veure el famós -i potser poc valorat- mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) que es troba en un lateral de l’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig i està considerat com una de les millors obres renaixentistes de Catalunya, gràcies a la qualitat dels seus elements escultòrics figuratius i ornamentals així com a la composició. A la seva mort, la seva esposa Elisabet de Requesens va encarregar a l’escultor italià Giovanni da Nola un fastuós mausoleu per a les despulles del seu marit, militar i marí bellputxenc que va va destacar com a almirall sota les ordres de Ferran el Catòlic en les campanyes del nord d’Àfrica i Itàlia, i va ser nomenat virrei de Sicília i Nàpols. El mausoleu va ser esculpit entre el 1522 i el 1530 en marbre blanc de Carrara sota una estructura d’arc de triomf en què l’artista simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama aconseguida en vida. El mausoleu va haver de ser transportat per peces fins al convent de Sant Bartomeu, que ell mateix va encarregat el 1507. Ramon Folc de Cardona i Anglesola, senyor de Bellpuig, que exercia el càrrec de virrei a Nàpols i Sicília tenia el propòsit de construir un marc on ubicar el seu mausoleu, influït pels costums de la noblesa napolitana per a la qual un mausoleu de marbre i capella pròpia era un senyal més de poder i magnificència. A la vegada, la donació als franciscans garantia la intercessió de la comunitat per a la salvació de la seva ànima. Allà va ser inhumat, doncs, el cos de Folch de Cardona-Anglesola en primera instància. L’abandó del convent després de la seva desamortització va motivar el trasllat del sepulcre a l’església parroquial l’any 1841.(En podeu llegir més sobre el tema a l’estudi que en fa l’historiador del meu poble JOAN YEGUAS GASSÓ titulat “El mausoleu de Bellpuig: història i art del Renaixement entre Nàpols i Catalunya”)

Aquest personatge va morir als 55 anys. Comentàvem, entre els cosins, que era jove encara. Vist des d’una perspectiva actual sí que ho era, però en aquell temps no es vivia pas tants anys. Les epidèmies i les malalties arrasaven poblacions senceres i algunes no es podien curar. Per tant, això de ser jove o vell és molt relatiu i, en definitiva, el que ho marca és l’estat del propi cos i de l’esperit de cadascú. Quan ja no es camina tant lleuger; quan ja es pugen i baixen escales amb certa dificultat i esbufegant; quan ja et fan certs comentaris a l’estil de “Com et conserves per l’edat que tens!”; quan ja no et preocupes massa o gens per certes coses i comences a preocupar-te per altres; quan ja vas mirant enrere amb nostàlgia i endavant amb una mica més de respecte o fins i tot una certa por de com ho feies quan eres jove… vol dir que no et sents, no et veuen – i per tant no deus ser-  tan jove.

imageRamon Folch de Cardona-Anglesola és representat al mausoleu en una posició com si dormís plàcidament. Jo, mirant aquella figura, em sentia atret sobretot pel seu rostre. Hi veia placidesa, serenitat i repòs. Sembla com si estigués somniant episodis  llunyans d’una vida plena de vivències de tota mena, de lluites, de victòries i de derrotes… Com qualsevol vida que, per més interessant i victoriosa que sigui, arriba fins aquets punt (amb mausoleu o sense). És com si ens digués a tots: “Fins aquí he arribat. Aneu-vos preparant, que també cada un de vosaltres hi arribarà!”.

I és que és així. Davant d’un monument funerari tan espatarrant com aquest hauríem de pensar, potser encara amb més raó, que la mort no és res més que una part de la vida, que enes iguala a tots i que tots ens anem atansant poc a poc a aquest moment. Segurament que la majoria de nosaltres no tindrem cap monument, cap estàtua, ni ens recordaran gaire. Com a molt sortirà una esquela més o menys gran als diaris. I poca cosa més. Però no ens equivoquéssim pas: cada un de nosaltres haurem viscut la nostra pròpia vida, sempre valuosa per sí mateixa, per més que ens hagi semblat anònima, anodina, sense cap interès o insubstancial del tot. No hi ha cap vida insubstancial i tots haurem deixat la nostra petita petja. Davant d’aquest monument pensava que ja he arribat a la tardor de la vida, però també sé que la tardor és una de les estacions més boniques de l’any.  És època de caure les fulles (els cabells de molts de nosaltres ja fa temps que han caigut) i és època d’anar-se preparant per al gran descans de l’hivern.

Tant de bo tots els cosins Gamisans que anualment ens reunim tinguem una llarga tardor i que puguem trobar-nos amb salut l’any vinent.

Una vegada hi havia un rei… (Conte d’estiu)

Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell… i la butxaca plena. A la seva bodega no hi faltava cap dels millors vins, als seus garatges hi tenia un munt de cotxes i als bancs un munt de diners. Era un rei “muy marchoso y campechano”.  Mai ningú va poder investigar com s’ho havia fet per ser tan ric. Alguns dels seus súbdits especulaven i especulaven. Havien fet córrer moltes xafarderies però cap es va poder comprovar i ningú en va poder treure mai l’aigua clara. Era un rei aforat.

-Pare, què vol dir aforat? Que tenia els diners a fora?

-No, fillet, els diners a fora són molts els qui els hi tenen. Aforat vol dir que tenia una legislació privilegiada. Com t’ho podria dir perquè ho puguis entendre? Que ningú el podia investigar. Que ell podia treure tots els beneficis de les coses i no tenia mai cap risc de pèrdua. Podia treure profit del seu càrrec, en treia tota la rendibilitat i lucre possibles i ningú li podia dir res. En una paraula: que ell i la seva família havien trobat la millor manera de treure’n un bon profit d’això de ser rei.

-És una bona cosa això de ser rei. Jo també vull ser rei!

-Ai, fillet! No és tan fàcil! S’ha d’haver nascut en una família determinada i, segons explicaven abans i encara molts creuen, havien de ser elegits per Déu. Es veu que els reis són reis per voluntat divina. No cal que siguin escollits pels seus súbdits ni per ningú. I, el que és millor, no ha de donar explicacions a ningú del que fa o no fa. Un rei només és responsable dels seus actes davant d’ell mateix i davant de Déu. De ningú més! Ah! i una altra cosa: han de tenir la sang blava!

Aquí sí que el nen va quedar sorprès i  bocabadat del tot. Això no ho sabia. Ell es pensava que els reis ho eren perquè eren persones bones, fortes, valentes, rectes, justes, generoses, que eren escollits i que buscaven sempre el bé del seu poble…

Pobre nen! Li havia caigut l’ànima als peus. Havia estat un desengany semblant al que li va passar aquella vegada que va anar amb la mestra a visitar el zoològic. Ell sempre havia cregut que el rei de la selva era el lleó. Així ho explicaven els contes que llegia i les pel·lícules que veia.., “El rei lleó”, aquella peli que li havia agradat tant! Resulta que, quan va anar a visitar el zoo per primera vegada, es va adonar que de rei, el lleó res de res. El va veure tancat en una gàbia, avorrit, mig adormit. No tenia cap imatge de rei i feia un pla de carallot que esgarrifava. En canvi, va veure el paó que es movia lliure i majestuós per tot el parc, lluint la seva cua tornassolada i brillant i movent-se majestuosament entre les gàbies. Allò sí que era un rei!

El pobre marrec, que vivia en la seva tendra i idíl·lica  infantesa, encara ho havia tingut temps de sentir si saber què s’hi amagava darrere paraules com FILESA, GAL, BARCENAS, NÓOS, PALAU, ERES, GÜRTEL, EMPERADOR, PALMA ARENA, MERCURIO, PRETORIA… Ell sabia només que hi havia reis que tenien el nas vermell i no sabia gran cosa més.

Com que era petit, no havia pogut llegir el que publicava el 28 de setembre del 2012, The New York Times. Resulta que aquell dia el famós diari va publicar un extens reportatge titulat Chastened King Seeks Redemption, for Spain and His Monarchy (Rei escalivat cerca salvació, per a Espanya i per a la seva monarquia) en què calculava que la fortuna de l’aleshores rei d’Espanya Juan Carlos I arribava als 2.300 milions de dòlars (1.800 milions d’euros).També feia sucosos comentaris com el de l’estil de vida luxós i feia referència a la fortuna opaca de l’ex rei espanyol. Aquest mateix diari es preguntava com podia ser encara un secret la manera com s’ho havia arreglat per arreplegar la seva considerable riquesa personal, cosa de mal aclarir a Espanya, on el cap d’Estat no té obligació de declarar el seu patrimoni. Segons The New York Times, els béns d’en Juan Carlos quan el feren rei, posat per en Franco, eren pràcticament no res. De llavors ençà, segons el diari, el monarca deu haver fet una feinada per generar la seva pròpia fortuna personal, a més dels 8,3 milions d’euros de pressupost anual de la Casa del Rei d’Espanya.

A partir d’aquell dia el nen va aprendre que en alguns països hi havia reis que tenien el nas vermell, la butxaca molt plena i molta cara dura…

El psicoterapeuta gratuït (Conte d’estiu)

La dona  és jove, baixoneta, rodona de cara. Té els ulls vermells. Es nota que ha plorat. Fa estona que està asseguda al banc d’aquella plaça on hi juguen i criden els nens sense que ella s’adoni de res. Ella està tan absent que no sent res. No veu res. És a un altre món. Només pensa. Potser ni això… De cop i volta s’aixeca decidida i travessa la plaça.

Mig adormit en la penombra hi ha un home assegut. De tant en tant ella el mira, mentre, amb veu sobresaltada pel plor, li explica la seva pena amb gest de patiment, més que amb paraules.

Ell, ni obre el ulls, ni la mira. No s’immuta gens ni mica davant l’angoixa de la dona. Són tants els casos que ha escoltat, s’assemblen tant tots. Ella, en un moment, s’atura com esperant la paraula, el consell; observa l’actitud relaxada del psicoterapeuta i continua parlant, amb veu cada vegada més imperceptible.

La cita està s’està acabant. S’incorpora. La seva expressió és tranquil·la, confiada, fins i tot podríem dir que renovada. Ja al carrer, s’arregla una mica els cabells, es passa un mocador per la cara i creua amb pas ferm el parc.

Allà dins, silenci absolut. Ell, dins d’aquella espècie de gàbia situada a la nau esquerra de la catedral neoclàssica, continua en la mateixa posició. Mig adormit i amb els cabells una mica en desordre i la mà dreta amb suau caiguda sobre la negra sotana. Porta molts segles així, exercint la seva gratuïta professió de psicoterapeuta dels pobres.

Signes d’esperança

carta Papa

M’ha semblat bé recollir avui dues cartes que he trobat interessants, sobretot per un motiu: per la proximitat comunicativa que mostren totes dues. Una de les coses que normalment fallaven a l’ Església –i que tant es troben a faltar- era aquesta comunicació propera entre jerarquia i simples fidels. I com més alta era la jerarquia, més llunyania amb els fidels i amb el món en general (i, per tant, amb tot tipus de persones, siguin creient o no creient). Massa diplomàcia, massa política, massa semblança amb la manera de fer dels governants dels Estats, massa llunyania de la frescor evangèlica originària . Tot plegat, no ha fet gens de bé.

Sembla que aquest Papa va voler trencar amb això ja des del principi i ja des del primer moment va fer signes clars de que vol ser i actuar d’una altra manera. Crec que és un bon intent! Aquesta carta que recullo avui n’és una petita mostra. Un signe més d’esperança d’aquest intent de fer una Església més propera i més humana. I n’és una altra mostra l’altra carta que recullo; una carta que li dirigia una religiosa poc després d’haver estat elegit Papa.

Símptomes de que les coses van canviant? Segurament que sí. N’hi ha prou amb això? Segurament no. Serà possible una nova forma de comunicació i de comunió dins de l’ Església. Esperem-ho. Per exemple a l’hora de nomenar bisbes, les maneres haurien de ser totalment diferents i la feina dels Nuncis també s’hauria de revisar de dalt a baix. S’hauran d’anar fent passos en aquests sentits i aquesta és justament la gran esperança de molts en els moments actuals que viu l’Església, una esperança que no pot ser defraudada un cop més.

  • Aquesta primera carta és del Papa Francesc i l’acaba d’enviar –manuscrita- a la presidenta de Abuelas de Plaza de Mayo, Estela de Carlotto.

Vaticano, 7 de agosto 2914

Sra. Estela de Carlotto

Muy estimada Señora:

Por medio de estas líneas quiero hacerme cercano a Usted en estos días en que usted se ha reencontrado con su nieto. Sé que es una alegría para la abuela que ha recorrido un largo camino de sufrimiento. Un sufrimiento que no la paralizó sino que la sostuvo en la lucha. Y hoy, por esa constancia en la lucha, no es solo su nieto el que la acompaña sino también otros 114 que han recuperado su identidad.

Gracias Señora por su lucha. Me alegro de corazón y pido al Señor que le retribuya tanto tesón y trabajo.

Quedo a su disposición, y por favor, le pido que no se olvide de rezar por mí. Que Jesús la bendiga y la Virgen Santa la cuide.

Cordialmente

Francisco

 

  • I aquesta altra és la que DOLORES ALEIXANDRE, RSCJ, li enviava al Papa Francesc poc després de ser elegit Papa.
  • Carta al Papa Francisco

    “Han ido a buscarte casi hasta el fin del mundteixy ha sido un acierto: gracias por haber aceptado quedarte, sin poder volver a recoger tus cosas. Menos mal que los zapatos que llevas parecen cómodos…”.

Hermano Francisco: Nunca pensé que me dirigiría así a un papa, pero como en tu saludo inicial no nos llamaste “hijos e hijas”, sino “hermanos y hermanas”, siento que tengo permiso para hacerlo. Y me sale también un tú, aunque llenísimo de respeto, porque no me imagino llamando de usted a un hermano de verdad, y el vos argentino no me va a salir.

En el diario La Nación del 14 de marzo, he leído que tu elección “ha resultado balsámica”, y me ha parecido un adjetivo perfecto para calificar lo que nos está pasando desde que nos saludaste desde el balcón, con aquel tono en el que se mezclaban la timidez y la confianza.

Primer efecto balsámico: te vemos distendido y hasta bromista (¡qué maravilla, un papa con sentido del humor…!), sin dar en ningún momento la impresión de estar abrumado por el peso de esa responsabilidad agobiante y desmesurada que los papas se han ido echando sobre los hombros, como si les tocara a ellos solos encargarse de toda la Iglesia universal. Como si no existieran los otros pastores, como si el Pueblo de Dios fuera un fardo con el que cargar y no una comunidad de hombres y mujeres capaces de iniciativa y con deseos de participar y de colaborar, como soñamos con el Concilio.

Tú, en cambio, estás consiguiendo comunicarnos la convicción de que ese camino que comienzas lo vas a hacer acompañado por todos nosotros. Qué manera tan franciscana por lo sencilla y tan ignaciana por su lucidez de señalar un nuevo estilo eclesial.

Porque si lo que deseas es que se nos reconozca por la fraternidad, el amor y laconfianza, empiezan a sobrar y a estorbar (hace tiempo que a bastantes ya nos estaban sobrando y estorbando…) tantas conductas, prácticas y costumbres en las que se han ido confundiendo la dignidad con la magnificencia y losolemne con lo suntuoso.

Resulta una sorpresa balsámica sentir que ahora te tenemos como cómplice en el deseo de ir cambiando esas usanzas e inercias que nadie se decidía a declarar obsoletas y ante cuya incongruencia habían dejado de dispararse las alarmas. No son cuestiones irrelevantes, son indicadores que revelan una preocupante atrofia de los sensores que tendrían que haber puesto alerta, hace mucho, de que estaban en contradicción con los usos de Jesús.

Así que bienvenida sea esa tarea que emprendes de volver a la frescura del Evangelio y a la radicalidad de sus palabras: ya nos estamos dando cuenta de que, en lo que toca a los pobres, no vas a darnos tregua.

Comienzas tu camino en momentos de extrema debilidad de la Iglesia. Lo mismo que aquel joven que huyó desnudo en el huerto, a ella le han sido arrancadas las vestiduras con las que se protegía: secretismo, hermetismo, ocultamiento, negación de lo evidente. Pero es precisamente ahora, cuando aparece desnuda y despojada ante la mirada enjuiciadora del mundo, cuando se le presenta inesperadamente una ocasión maravillosa: la de revestirse, por fin, únicamente, del manto de la gloria de su Señor.

Nos has confiado la tarea de sostenerte con nuestra oración, y en estos momentos estoy pidiendo para ti unas cuantas cosas: paciencia ante el rastreo que la prensa está haciendo de tu pasado y que es una consecuencia de lo que dijiste a los periodistas: “Habéis trabajado, ¿eh?, habéis trabajado…”. Pues eso, se han crecido y siguen trabajando.

También pido que no te agobien más de la cuenta las expectativas descomunales que estás despertando y que te sientas muy libre (y muy hábil también) para elegir a quienes creas que pueden ayudarte en el gobierno de la Iglesia, aunque suponga un ERE para la Curia.

Vas a encontrar muchas piedras en ese camino: críticas, resistencias y hasta zancadillas, así que, siguiendo la recomendación de tu preciosa homilía el día de san José, trata de custodiarte un poco a ti mismo. Y por si no aciertas del todo, que se ocupen de ello las santas de la Iglesia de Roma: Cecilia, Inés, Domitila, Tatiana, Agripina, Demetria, Martina, Basilisa, Melania, Anastasia, Digna, Emérita, Martina, Sabina.

Han ido a buscarte casi hasta el fin del mundo y ha sido un acierto: gracias por haber aceptado quedarte, sin poder volver a recoger tus cosas. Menos mal que los zapatos que llevas parecen cómodos.

Muchos nos sentimos ahora responsables de rezar por ti, aunque no seamos de tu diócesis, y nos alegra saber que estás también encargado de velar por la Iglesia universal. De pronto, está recobrando sentido llamar papa al obispo de Roma.

Que el Señor te bendiga, te guarde y derrame sobre ti el bálsamo de su paz.

Podreu trobar aquesta carta de DOLORES ALEIXANDRE al nº 2.842 de Vida Nueva.

De què toca parlar avui?

Als blogs hi acostumem a llegir les coses que passen. És clar que hi ha blogs especialitzats que només parlen d’un tema o dos i deixen els temes d’actualitat de banda. No és el cas d’aquest blog. Jo parlo del que em sembla i quan em sembla, és cert. Però generalment l’actualitat m’empeny a parlar del que passa.

I de què toca parlar avui? Podria escriure –més aviat que parlar- de molts temes. L’actualitat sempre té temes interessants. I si no els té, ens els inventem. Al mes d’agost diuen que no hi ha temes i que els diaris omplen las pàgines amb temes intranscendents que es tornen interessant de cop.  No és veritat. La vida és vida sempre. I la vida segueix el seu ritme estiu, hivern, primavera i tardor. I la vida sempre és interessant, sempre ens diu coses si la volem escoltar i sempre podem dir-hi la nostra.

Avui podria parlar de moltes coses: d’un tema frívol com és el de la sanció que el TAS ha mantingut al futbolista uruguaià Suárez per la seva mossegada repetitiva; del virus d’ Ebola que segueix matant africans; de les dificultats econòmiques que passen els països i les persones; dels emigrants que no paren d’arribar aquests dies amb pasteres o dels que estan hores i hores enfilats en les tanques per poder passar a Europa. Podria parlar de la fita històrica del bilió d’euros –sí, ho heu llegit bé: un bilió- que ha assolit el deute espanyol amb Rajoy (270 mil milions més des que va arribar ell el 2011). No sé si ens hi hem fixat prou bé, però un bilió d’euros és un milió de milions, o sigui que té ni més ni menys que 12 zeros= 1.000.000.000.000. Ens podríem fer la pregunta de “qui pagarà tot això?” i intentar buscar la resposta que tots ja sabem. Ningú. Això diuen els entesos que és impossible pagar-ho.Com que no entenc de números, ja ni m’hi poso…

Podríem parlar de moltes coses. Algunes greus, altres no tan greus. Algunes importants i d’altres gens ni mica. L’actualitat ens en regala mil notícies cada dia. Però avui parlaré d’una que acabo de saber i que ha passat aquí al meu costat:

“Un nen de 3 anys va morir ahir a Mollerussa després de passar pel CAP i per l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida sense que se li hagués detectat cap malaltia greu. El petit, Alassane Sané Ba, d’origen subsaharià, tenia una germana bessona i la seua família viu des de fa anys a la ciutat. L’informe mèdic remès als Mossos d’Esquadra i al jutjat indica que va morir d’una sèpsia generalitzada”.

La notícia sortirà a pocs diaris. La notícia no sortirà potser a la tele. La notícia és una notícia més? No pas per als seus pares i familiars. A l’ Àfrica moren molts nens i molts adults per l’ Ebola, per la malària, per falta d’aigua potable, de medicaments o per falta d’aliments. Ja ho sabem i generalment en parlem poc –o gens ni mica-, o en parlem només quan alguna cosa se’ns presenta com una amenaça en forma d’epidèmia, o quan mor un missioner a qui traslladen amb tota la parafernàlia possible.

Però el dolor dels pares del nen africà que mor –el de l’ Àfrica i el d’aquí a Mollerussa- és el mateix. Potser els d’allà ja s’ho esperaven i preveien que la vida dels seus infants corria molts perills i podien morir i, en canvi, els d’aquí se sentien prou segurs perquè eren a Europa i aquí aquestes coses no acostumen a passar…  Però resulta que no és veritat i que aquestes coses passen igual i els nens moren aquí i allà i les preguntes davant la mort són les mateixes, el dolor és el mateix i la nostra passivitat acostuma a ser la mateixa.

Suposo que quan uns pares perden un fill les llàgrimes són semblants aquí i allà; el plor és el mateix i les preguntes de què hi ha darrere aquest dolor són les mateixes. A l’ Àfrica potser donen per suposat que un nen pot morir més fàcilment encara que un adult i aquí donem per suposat que primer es moren els padrins, després els pares i finalment ens moren els nens quan arriben a vells. Sí, és clar, és la seva i la nostra lògica.És el que tocaria. Però la lògica a vegades falla… I les preguntes es queden sense resposta, tan aquí com allà… I nosaltres i ells ens quedem sense paraules davant la mort d’un innocent.

Són les mateixes preguntes sense resposta que es feia Albert Camus a “La pesta” fa una colla d’anys i l’únic sentit que hi trobava a tot plegat era el de la solidaritat d’uns metges que ho donen tot pels demés enmig d’una ciutat assetjada pel còlera. Són aquest valors potser els que fan que el món pugui anar rodant més o menys bé: metges que treballen amb condicions infames a l’ Àfrica i metges que deuen seguir fent el que poden aquí a Catalunya, tot i les retallades. Missioners i missioneres que donen la seva vida de forma anònima i desinteressada pels més pobres i desvalguts arreu del món; nois i noies pertanyents a ONG’S que regalen els millors anys de la seva vida per fer el bé. I així podríem anar seguint amb milers i milers d’exemples.

Tant de bo que aquestes morts i aquests actes de generositat ens comportin una reflexió profunda i la convicció de que un dels valors fonamentals de la humanitat és el de la solidaritat i que valorem la vida humana per si mateixa allà on sigui i siguin quines siguin les creences. Que la nostra indiferència estival no ens acabi d’adormir del tot i que, com Camus a La pesta Camus seguim creien fermament la seva màxima fonamental: “En l’home hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu ” .

Ser bàrbars: una aspiració d’alguns

 

toros a catalunyaFa més o menys un any que em va arribar aquesta petició que veieu aquí a través de la coneguda organització CHANGE.ORG. La feia una tal Liliana Elizabeth Franco y demanava “A los ciudadanos catalanes: que vuelvan los toros a Cataluña”.

En vaig fer una captura de pantalla per simple curiositat. Com podeu comprovar (si feu la imatge més gran per tal de poder llegir el contingut) la campanya no va tenir gaire èxit. Van haver de tancar la campanya havent recollit l’astronòmic nombre de 8 signatures. I el més curiós de tot és llegir els arguments que donava aquesta noia per demanar la signatura.: “Es Importante recuperar la identidad española, y sobre todo la cantidad de fuentes de trabajo. Los que votaron por su abolicion que digan si son vegetarianos”.

Tenim la sort de que a Catalunya no hi ha més curses de braus des de l’1 de gener del 2012. La situació ha estat ben acceptada per la majoria de gent, excepte per una petita minoria de fanàtics i bàrbars que no s’adonen del sofriment de l’animal.. Aquesta petició demostra que són pocs i que són una espècie en extinció. A mi em fan gràcia la majoria d’arguments que fan servir els pro-taurins. Alguns parlen de que és un art. Un art de què? Deu ser l’art de fer patir. Els inquisidors també havien arribat a fer un art refinat la tortura…

Llegia en un blog uruguaià el següent text, escrit l’any 2010:

En Catalunya no habrá más corridas de toros a partir de 2012. Ya era hora.

Siguiendo el buen ejemplo de Canarias, que hace ya algunos años eliminó esta vergonzosa práctica, ahora son los catalanes los que le dicen que no a las corridas.
Lo que no me esperaba es la andanada de reacciones -en algunos casos histéricas- de quienes están a favor de esta “justa” lidia, en donde en “condiciones de igualdad”, varios humanos con lanzas y espadas torturan a un animal (que no lleva espadas obviamente) hasta matarlo.
He leído cosas que, si no fueran indignantes, serían humorísticas, como que los toros de lidia existen justamente para eso, que es su razón de ser.
Argumento similar fue dado en su momento para justificar la esclavitud, había razas que estaban para eso, si no tenían alma, joder!
Por allí alguno hablaba de la libertad y de la democracia… sería cómico si mañana alguien quisiera matarles a ellos en nombre de esos valores (aunque ahora que lo pienso es un argumento que ya se ha ensayado).
Otro directamente se iba al carajo y decía que había que prohibir las pollerías, porque, si de que los animales no sufriesen se trataba, las pollerías deberían desaparecer.
Espero ansioso escuchar argumentos de similar sensibilidad y profundidad pero refiriendo a insecticidas que matan a los mosquitos, o naftalina que mata las polillas, y por qué no, los desinfectantes que matan a los pobre gérmenes, por no meterse con los antibióticos.
Pero quizás el peor de todos no fue el del reaccionario que insiste en que es una tradición y como lo hizo su padre, y el padre de su padre, y el padre de éste, entonces está bien porque es una tradición.
El peor para mí fue el que salió a decir que esto era política pura, que los toros no importaban nada.
Que se trataba de una maniobra de los catalanes, que como no quieren ser españoles, porque no se sienten españoles, la emprenden contra la fiesta española por excelencia, un símbolo de España.
Es curioso porque vale justamente en el razonamiento inverso… por qué imponerle a los catalanes una fiesta española cuando ellos no se sienten españoles, y para colmo de males imponerles una fiesta bárbara donde se tortura a un animal.
Por si alguna razón les faltara a los catalanes…
…que si ser español pasa por algo tan miserable y salvaje como destripar animales para divertirse y regodearse en ello, entiendo que no quieran serlo.

Els del setè dia (Obert per jubilació-6)

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍEl capítol anterior el trobareu AQUÍ

Podríem dir que “els del setè dia” som els jubilats. M’ha semblat que els podria anomenar així en record del passatge del llibre del Gènesi on diu que “Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet”. No sabem si es va cansar molt o poc. Hem de pensar que, si era Déu, no es devia cansar massa…

Els jubilats som aquella gent a qui ha arribat l’hora de descansar, tot i que alguns diuen que treballen com mai no ho havien fet, cuidant els néts, portant-los al col·legi, ajudant en les feines de la casa els fills que treballen  i, en alguns cassos i dissortadament cada cop més sovint, donant-los un cop de mà perquè puguin arribar a fi de mes. En alguns cassos algun fill ha quedat sense feina i amb alguna hipoteca que s’ha de pagar. Més d’un jubilació va a destins com aquests. Per tant, això de que som els que hem arribat a l’hora de descansar ens ho podríem replantejar en alguns cassos.  De la mateixa manera que alguns veig que es replantegen aquell vell concepte de “la joia d’envellir”.

I dic això perquè fa ben pocs dies que llegia un article al diari EL PUNT/AVUI de Josep Vallverdú titulat  “Post molestam senectutem” en què posava en quarantena la frase que ell considera sobrevalorada i repetida impunement de “la joia d’envellir”. Deia ell que “és un lema desencertat: la vellesa no és joiosa, és amarga, siguem sincers”. Jo diria que no pas sempre i depèn de com es miri. Fixem-nos que si considerem bé la vida en tot el seu conjunt i a totes les parts del món, no és ben bé així. Quants infants en algunes parts del món ho passen força més malament que els nostres vells i, no per això, direm que la infància és amarga… És cert –i negar-ho seria absurd- que la senectut sempre ve acompanyada de càrregues més o menys pesades, degudes a la mateixa lògica del natural desgast que sofreix l’organisme. Fer-se vell és perdre forces físiques, però també és ben cert que actualment hi ha cada dia més mitjans per curar malalties, disminuir els seus efectes i millorar la qualitat de vida, sobretot si parlem de les societats occidentals.

En aquestes mateixes societats occidentals -en general força riques i organitzades- hi trobarem també moments de tota mena en la vida d’una persona: junt a infàncies molt felices, n’hi trobarem de ben desgraciades; trobarem joveneses alegres -amb molta plenitud i esperança- junt amb altres sense nord, sense present i, el que pitjor, sense futur; trobarem madureses plenes de pau i de sentit  i d’altres amb un elevat sentit de fracàs personal; i finalment trobarem velleses joioses i altres ben amargues. La malaltia, la pobresa o el sofriments de tota mena no són pas exclusius dels vells, com tampoc la força i la vitalitat ho són de la joventut. Hi ha de tot a la vinya del Senyor… Però jo he sentit vells que diuen que mai a la vida havien estat tan bé com ara, tot i les xacres naturals de l’edat. També és cert que si ens fixem en altres societats més pobres, la cosa s’agreuja i potser hauríem de parlar d’una altra manera més.

Devia ser cap a finals dels 60 quan Jacques Leclercq  -el famós filòsof i intel·lectual belga- va escriure un llibre que va fer furor i que es va traduir a molts idiomes. Es deia justament “La joia d’envellir” i  deia que cada edat té la seva bellesa. La vellesa també pot ser bella si la sabem mirar i li sabem trobar les virtuts que té, que sens dubte en té moltes. A cada edat li hem de demanar el que ens pot donar i no pas més. Cada moment de la vida ens té algun regal amagat que ens cal descobrir. Aquest llibre ens ajuda a saber trobar els regals que la vellesa ens guarda. Un llibre interessant, molt útil i que caldria que llegíssim  els que hem arribat en aquest moment de la vida que anomenem jubilació.

La jubilació és el nostre llarg setè dia, com ho és el diumenge per als treballadors. Amb la diferència que el seu és curt i el nostre és molt llarg. Pel que encara treballa, és dia de descans, dia per fer altres coses, per gaudir d’ altres aspectes de la vida o viure la vida des d’altres punts de vista. Potser un dia per adonar-se que viure no és només treballar i guanyar diners, sinó que hi ha un aspecte de relacions humanes i familiars que no podem abandonar. Pel jubilat, aquest “setè dia” ha de servir per descansar, per anar més relaxats, per poder contemplar millor el món, però també per descobrir i entusiasmar-nos amb noves coses que no havíem tingut temps ni oportunitat de descobrir.

He escoltat jubilats que m’expliquen amb entusiasme viatges que acaben de fer, o cursos de tot tipus que els han fet descobrir un nou món ple de possibilitats inimaginables. Jubilats que han començat a pintar, a escriure, a fer hort, que han començat un voluntariat que reconeixen que els enriqueix molt. En una paraula, han après a gaudir de la vida d’una altra manera. Entusiasmar-se per alguna cosa no és patrimoni exclusiu de la joventut. Potser el que ens falta és aquests entusiasme…

Corruptes actius i passius

José María Castillo és un teòleg que cal llegir. Jo procuro fer-ho de tant en tant i sempre en trec molt profit. Ahir llegia el darrer apunt que titula “Los corruptos vamos a misa”. El trobareu en el seu blog  “TEOLOGÍA SIN CENSURA”. En aquest apunt diu que hi ha dos tipus de corruptes: els actius i els passius. Els actius són els que maten, roben, menteixen, ofenen o fan mal de la manera que sigui. Els passius són els que callen o creuen els braços davant els atropellaments i les injustícies que cometen altres i que s’haurien de denunciar, però els corruptes passius callen o es queden quiets, per no complicar-se la vida. Amb l’activitat d’uns i la passivitat d’altres es produeix la societat corrupta, monstre de totes les violències i causa d’interminables sofriments.

Això m’ha fet pensar en unes paraules que va dirigir el papa Francesc fa uns mesos als membres de l’associació de ràdio i televisions d’inspiració catòlica presents a Itàlia. Més o menys els va dir que els pitjors pecats dels mitjans de comunicació són la calúmnia, la difamació, però sobretot, la desinformació. Vindria a ser, més o menys, el que deia el teòleg Castillo. Quan un mitjà menteix obertament, difama, s’inventa una notícia, diu mitges veritats, insinua fets no provats o manipula descaradament la realitat–com veiem tantes vegades- es transforma en un corrupte actiu. Perquè massa sovint pensem que la corrupció només és assumpte de diners. Sí, també ho és. Però potser n’hi han altres de molt pitjors que no pas la purament econòmica. Recordo que el papa Francesc deia que la falta de respecte per les persones o pels valors és una cosa greu, com ho són la calúmnia o difamació, que ell qualifica de “pecats mortals”. Però deia que encara era més greu la desinformació, “el dir les coses a mitges”, no no dir-les (amagar-les), perquè no permet a qui veu la televisió, escolta la ràdio o llegeix els diaris “fer-se un judici de valor, perquè no té elements per poder-se’l fer”.

La majoria de gent –pobres de nosaltres- no tenim els mitjans necessaris per contrastar les notícies i si ningú ens informa correctament traurem conseqüències equivocades de les coses i farem judicis de valor equivocats. Com a màxim disposem de fonts diverses que a vegades més aviat ens emboliquen la troca perquè sovint donen informacions totalment contràries de la realitat. Qui té raó? A qui hem de fer cas?. Quan fem un judici sobre una persona el podrem fer just? Tindrem els elements necessaris per fer-lo? Penso que, quan tothom cau amb crueltat sobre un cas de corrupció com ara el de Jordi Pujol, si no hauríem de veure abans qui ha pecat de passivitat i ha callat coses que potser sabia. Si hem de ser sincers, crec que la majoria no en sabia de la missa la mitat de tot aquest cas i per això ha sorprès tant. I no val allò de “jo ja ho deia”, “jo ja ho sospitava”, “tothom ho sabia”… Doncs, no. Perquè aquests havien d’haver denunciat les coses llavors i no pas ara.

I unes altres preguntes que ens caldria fer: Per què han esperat tant a destapar les coses si feia anys que diuen que ho sabien?. I l’Estat perquè no ho ha perseguit abans?. Tots els diners dels corruptes, tots els diners amagats en paradisos fiscals durant tants anys, han estat diners estafats al ciutadà més necessitat. Si volen fer pedagogia els que manen, primer de tot han de ser ells qui han de ser rectes i han de perseguir el malfactor. No n’hi ha prou de ser sensacionalista en un moment donat i aixecar la catifa per tal de que es vegi ben bé la merda que hi ha a sota. La catifa cal aixecar-la cada dia i la neteja s’ha de fer sense fer gaire soroll. Val més ser responsable, discret i efectiu que no pas espectacular i poc efectiu. Alguns diuen que encara hi ha massa diner brut i negre per aquests mons de Déu i que no posen massa interès en perseguir-lo perquè darrere hi ha interessos massa clars.

Els grans grups de comunicació espanyols em sembla que tindrien alguna cosa a dir i potser caldria que entonessin el “mea culpa”, perquè només aixequen la llebre quan els interessa. Segons què, prou que ho esbomben i ho divulguen ràpidament. Però segons quines altres coses bé prou que se les callen!. I aquí voldria fer un esment especial a 13TV i la COPE, els mitjans anomenats “dels bisbes” que són el paradigma més clar d’aquesta manera bruta, obscena i contaminadora d’informar. Ja seria hora que La Conferència Episcopal Espanyola hi fes alguna cosa!

En el discurs que citava abans, el papa Francesc reclamava al mitjans d’informació catòlics a Itàlia tres coses: “VERITAT, BONDAT i BELLESA”. Les tres juntes.  Donar la informació de la forma més veraç possible i contrastant les coses; fer-ho amb bondat, de forma amable i sense destil·lar verí;  i fer-ho de la forma ,és atractiva que es pugui, sense mal gust, sense expressions grolleres, de forma educada. Quina feinada, no? Però és el que correspondria i el que el poble necessita.

José Maria Castillo acabava el seu article recordant aquelles famoses paraules de Martin Luther King que deia que “quan parlem del segle XX, el més greu no seran les malifetes dels malvats sinó el silenci de les bones persones “. Doncs això és el que ens hauríem d’aplicar també cadascú de nosaltres.Perquè molts dels corruptes anem a missa…

Darrere el mur

Paulo Slachevsky Chonchol és un prestigiós intel·lectual xilè, director-fundador de l’editorial LOM, que, a més, és jueu. Ha escrit un article clarificador sobre el conflicte entre Israel i Palestina, que tants morts està ocasionant.

Val la pena llegir-lo i pensa-lo detingudament perquè darrere el mur hi ha una població civil que en paga les conseqüències. L’article és el següent.

Ser judío, del orgullo a la vergüenza (Paulo Slachevsky).

Artículo publicado en REBELIÓN

Siempre me he sentido orgulloso de ser parte del pueblo judío, de una cultura que con todas sus contradicciones vio nacer a Montaigne, Spinoza, Marx, Freud, Einstein, Trotsky, Arendt, tantos hombres y mujeres que han hecho significativos aportes a la humanidad, en la creación y en la búsqueda de un mundo más justo y humano.

Me siento judío cuando pienso en los sueños que marcaron a generaciones de jóvenes que fueron ensanchando el mundo con sus aspiraciones de libertad, de comunidad, de justicia, de hermandad, que transversalmente han cruzado colores de piel y naciones. Desde el mismo texto bíblico Éxodo, está explícita la necesidad y experiencia de la libertad de un pueblo, de las aspiraciones y derechos cuando se está sometido al yugo, al sometimiento.

Me identifico con la historia emblemática de exilios y dolores del pueblo judío, en cuyas esperanzas de libertad se reflejan todos los pueblos. Y esa historia, con horas trágicas, me ha motivado, como a muchos otros, a defender irrestrictamente los derechos humanos, partiendo por el derecho a la vida y a la dignidad.

Me siento orgulloso de ser judío por el deber de memoria que marca su cultura, la cultura de la escritura, del comentario, la traducción y la crítica; por la constante interpelación ante la indiferencia. Por su reconocimiento a los justos que en horas de horror, a riesgo de sus vidas, hacían real la palabra solidaridad y todo por salvar a los perseguidos. Por una historia que ha interpelado a nuestra humanidad como seres humanos, más allá de razas y creencias, por su lucha contra la indiferencia.

Por todo ello me identifico también, y no puedo quedar indiferente, ajeno, a los dolores de otros pueblos, de otros seres humanos. Como no me es indiferente el dolor de los judíos a través de la historia y su derecho a constituirse en nación, tampoco me es indiferente ese derecho para el pueblo palestino, el pueblo kurdo, los pueblos indígenas de nuestro continente.

Y cuando es el Estado de Israel, en nombre del pueblo judío, quien repite en otros lo que le tocó vivir a este pueblo una y otra vez a lo largo de siglos, me avergüenza. Sí, me avergüenza.

Me avergüenza ver hoy cómo se masacra al pueblo palestino bajo el discurso de la defensa propia.

Me avergüenza que se diga “retírense para salvaguardar sus vidas”, cuando bien se sabe que no tienen adónde ir y se les tiene encerrados en un gueto de miseria, opresión y humillación.

Me avergüenza cuando se les pide cordura, pacifismo y racionalidad mientras día a día se les ocupa, se les maltrata y se les asesina, intentando cortar toda posibilidad de futuro.

Me avergüenza que la comunidad judía califique toda crítica y presión internacional como persecución o antisemitismo, cuando fue la misma solidaridad internacional y las Naciones Unidas las que dieron legitimidad al Estado de Israel.

Me avergüenza que como pueblo no seamos capaces de masivamente alzar la voz y dejemos que dominen las voces del egoísmo ciego, incapaz de mirar más allá de sus intereses a corto plazo.

Me horroriza cómo se usa toda la potencia guerrera contra la población civil, cómo se ejecuta el castigo “por cada baja de mi lado, tendrán 10 o 50 del vuestro” que han aplicado las peores tiranías de la historia.

Sin duda hoy y en estos años se ha manchado de triste manera la historia de un pueblo que para muchos era sinónimo de justicia y libertad. Bien nos ha enseñado la historia que no se acallan los anhelos de libertad y dignidad con la censura y la fuerza, que no se puede hacer cualquier cosa en nombre de la seguridad y del deseo de expansión territorial, que por la fuerza se pueden ganar varias batallas, pero sostenerse solo a través de ella pone en claro riesgo la perpetuidad.

Es hora de parar ya y no manchar irremediablemente nuestra memoria y sentidos de comunidad dejando a nuestros hijos un legado de infamia. Del otro lado del muro están nuestros hermanos.

Paulo Slachevsky. Fundador de la Editorial LOM (Chile)

Rebelión ha publicado este artículo con el permiso del autor mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.