Tom & Jerry

Quan in illo tempore –en la meva llunyana joventut- vaig estudiar una mica de filosofia (no massa, no us penséssiu), recordo haver estudiat una mica Nietzsche. Recordo que parlava de la moral dels amos i dels esclaus, o la dels forts i la dels dèbils. Ell explica que hi ha hagut una inversió dels valors i que, d’alguna manera, els dèbils han guanyat als forts. Ho recorda ara el filòsof José Luis Pardo en el seu darrer llibre Esto no es música. Introducción al malestar en la cultura de masas. Ho llegia en una ressenya sobre aquest llibre, que m’ha resultat interessant i m’ha fet venir ganes de llegir-lo.

Inversió o canvi de valors?. Aquest concepte m’ha fet pensar en el que està passant en moltes parts del món actual, on sembla que els febles cada cop adquireixen més força i els forts cada cop es tornen més dèbils. Ja sé que parlar d’aquesta manera tan esquemàtica i tan primària pot resultar simplista, potser no és la forma més adequada i que caldria aprofundir més en aquest concepte. Però justament és el que mols filòsofs i sociòlegs fan i sembla que intueixen que el camí pot ser aquest. Intueixen que les coses es mouen. El malestar ja no es nota només en la cultura de les masses, sinó que aquest malestar els pateixen en els mil situacions de la seva vida diària milions de persones, que veuen amb insatisfacció i neguit que les coses no van bé i que han de fer alguna cosa per canviar amb urgència l’estatu quo. La crisi econòmica i la crisi de valors ha fet veure potser les coses amb més nitidesa i, per tant, ha fet que es vagi covant aquest estat de malestar que ningú sap predir on pot arribar.

I aquí a casa nostra em sembla que això es viu d’una forma ben clara i manifesta. Hi ha un descontent profund en tots els àmbits i, si hom para l’orella, sent molts comentaris de que això no es pot aguantar més i que cal canviar la situació. No cal dir que potser la queixa més manifesta i clara es refereix a la situació política. Però hi ha descontent en molts altres àmbits: els joves no tenen feina i no hi ha gaires perspectives de que en puguin tenir; els llocs de treball són precaris i estan molt mal pagats; el futur de les pensions es veu cada cop més fosc; els serveis socials són retallats; la democràcia sembla cada dia més feble i la corrupció ho envaeix tot. Els forts no volen canviar les coses i s’enroquen cada cop més, mentre que els febles sembla que tenen ganes de canviar les coses. La gent, fins ara, era molt pessimista i semblava que s’anava conformant amb la situació, però ha arribat el moment que sembla que vol començar a reaccionar…

Per tant, des de fa un temps, sembla que les coses comencen a canviar i sembla que s’estan donant poc a poc les condicions necessàries i suficients per tal de que aquest riu es faci cada cop més gran i la riuada s’emporti moltes coses que semblaven inamovibles. Sembla com si els partits tradicionals ja hagin donat tot el que havien de donar i estan naixent noves formacions amb ànim de canviar la situació. Jo no sóc analista de res ni sabria dir –pobre de mi- cap on aniran les coses. Però qui ho sap, realment?. El que sí que és cert, però, és que caldrà molta imaginació i alhora molta seriositat i també crec que, qui sàpiga fer-ho mitjanament bé,s’endurà el gat a l’aigua.

I parlant de gats… Tots recordem les aventures de dos personatges de còmic molt populars: els inseparables  gat Tom i  el ratolí Jerry; o bé aquells altres -també molt populars- els ratolins Pixie, Dixie  i el gat Mr. Jinks. Per què els recordo ara aquí? Doncs exactament perquè em sembla que hem arribat al punt exacte que retraten aquests fantàstics personatges de dibuixos animats. Tots dos còmics venen a explicar-nos els frustrats intents de Tom per atrapar Jerry i tot el caos i destrucció que això provoca. A primer cop d’ull pot semblar un joc intranscendent i divertit. Però, si ens hi fixem bé, ens adonarem que quasi sempre el ratolí –el dèbil, en principi- quasi sempre guanya. És molt més viu, més espavilat, molt més astut i s’inventa els tripijocs més inimaginables per tal de sortir-se amb la seva. El gat és molt més fort, és el que ostenta el poder, el guardià de la casa, l’amo de la situació, el perseguidor, el que marca paquet i territori. Però Tom poques vegades té èxit en els seus intents i el guanyador quasi sempre és Jerry, principalment a causa de la seva destresa i astúcia i també moltes vegades per la pròpia estupidesa de Tom.

Si això ho portem a les relacions Espanya-Catalunya jo crec que els catalans hauríem d’aprendre la lliçó del ratolí Jerry. Cal ser més llest, cal ser més astut, cal buscar tots els mitjans possibles per guanyar al fort, tot i essent objectivament més febles en molts aspectes. Em dóna la sensació que els febles estem prenent consciència de la nostra força –que també en tenim, i molta- i de la debilitat del fort. Potser ens estem adonant que hi ha una evident inversió dels valors o una transvaloració promoguda pels febles. Cada cop podem parlar menys de dretes i esquerres perquè la cosa està molt indefinida i  ja no se sap massa qui és qui i què és què. Fa molts anys que Bob Dylan deia que els temps estan canviant, i és cert que des de llavors han anat canviant. Però ara canvien més i més de pressa. S’intueix un futur pròxim complicat perquè la gent comença a estar farta de moltes coses. El poble ha intuït que pot començar a tenir molt més poder i que pot canviar les coses que els governants no volen canviar.

Avui voten a Escòcia. Surti el que surti és un signe de que alguna cosa es mou. En un futur ben pròxim votarem nosaltres sense cap mena de dubte. Ens caldrà  molta destresa, molta paciència, molta unió, molta fermesa, molta esperança… i  no tenir pressa. Perquè estic convençut que la història corre a favor nostre.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Societat, Valors i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.