Reflexió sobre fonamentalismes, integrismes i fanatismes

Aquests dies es parla molt de fanatismes, integrismes, fonamentalismes i actituds extremes, referits a religions o corrents religioses. Però, si ho pensem bé, aquestes actituds les trobem en molts camps de la nostra societat. Dit planament i senzilla: trobem gent agressiva, intolerant, intransigent i fanàtica als camps de futbol, a l’escala o ascensor del nostre bloc, als bars, als partits polítics, a les places, a les esglésies, a les tertúlies de ràdio… Gent així, la trobem a tot arreu i em sembla que n’hi ha hagut en tots els temps. Segur que són una minoria, però sempre hi ha hagut persones que s’han pensat que tenien la possessió de la veritat total i l’han volguda imposar per la força. Els integrismes són, en el fons, això i res més.

El fons de la qüestió és la falta de respecte als altres i no saber que els drets de les persones són  iguals a Europa, Àfrica o Amèrica i que s’han de respectar igualment, siguin d’on siguin, pensin el que pensin i creguin el que creguin. No sempre acabem d’entendre ni ens fem càrrec d’aquell principi que diu que el meu dret acaba on comença el dret de l’altre. Aquestes línies divisòries, aquestes fronteres o línies vermelles, no sempre les tenim prou clares, ni sempre són les mateixes en les diferents cultures. Però sí que d’alguna manera ens afecten a tots, visquem on visquem, i de fet creen conflictes a tot el món.

Un dels problemes que tenim tots és que valorem de forma molt diferent si els fets es produeixen a casa nostra (o amb algun dels que són propers a les nostres creences o formes de pensar) o si, en canvi, els fets es produeixen lluny. Quan uns integristes islàmics maten a dotze persones a París sembla que ens afecta més que quan ens arriba la notícia de que a la República Centreafricana s’està fent neteja ètnica de musulmans, o quan es tortura a les presons de qualsevol país de l’altra punta del món per motius polítics o religiosos. Les dues coses són prou greus, tot és falta de respecte als drets humans i tot és fanatisme però, ¿per què no responem de la mateixa manera ni sentim la mateixa indignació?. ¿Per què tolerem coses dels que són de la nostra corda i som intolerants amb qui sentim lluny de la nostra forma de pensar? ¿No portem tots a dins nostre una llavor d’intolerància que, a vegades, deixem créixer més del compte? Caldria que ens ho responguéssim…

A mi, certes caricatures, certs acudits i certes publicacions no m’agraden ni em fan cap gràcia. Però miro de comprendre, que en una societat oberta i democràtica, tothom té dret a dir-hi la seva. Però quan diem la nostra ¿ho fem amb el mínim respecte degut a l’altre?  Així com a vegades ens sentim provocats ¿no som altres vegades nosaltres els provocadors? ¿En nom de la democràcia està tot permès? Sabem que les lleis són per regular les societats, però quan la llei no es fa complir, o creiem que pot ser injusta, o els que l’haurien de fer complir se la salten olímpicament ¿què hem de fer? Preguntes i més preguntes sense resposta clara. Algunes publicacions, actituds, algunes declaracions, algunes imatges a mi personalment em resulten molt ofensives i m’indignen profundament, però no per això surto a posar bombes o a matar gent i entenc que això és el que s’hauria d’ensenyar. Contra els integrismes el millor antídot és educar en la tolerància.  El fet –sempre subjectiu- de l’ofensa no deixa de ser una excusa que no porta enlloc perquè aquesta mateixa gent que mata dibuixants són capaços de matar gens de la seva pròpia religió simplement perquè no fan o no pensen exactament com ells. La nostra societat cristiana ha estat molt intolerant i ha fet barrabassades sense fi, la qual cosa no vol dir que ara hàgim de situar-nos a l’extrem contrari i ser permissius totals.

Aquest és el fons de la qüestió, em sembla a mi. Saber trobar aquest equilibri just ja sé que no és fàcil, però és la única sortida. El fons dels problema és voler imposar el meu pensament sigui com sigui i amb els mètodes que jo cregui més convenients (amenaces, presó, pressions, bombes o la mateixa mort). Els fonamentalismes de tota mena només es poden curar amb l’educació en la llibertat i el respecte als altres. I en això hi tenen un paper important a fer els líders polítics, els líders religiosos, els educadors, els mateixos pares i cada un de nosaltres.

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Fanatismes i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.