“DON PEPE” Figueres

(Foto: Moment que Don Pepe enderroca simbòlicament el Cuartel de Bellavista)

José Figueres Ferrer, conegut com  “Don Pepe” va ser per tres cops President de Costa Rica. Ell sempre havia destacat el seu origen català i deia que havia nascut a Costa Rica de casualitat, ja que ho va fer un parell de mesos després que els seus pares hi haguessin arribat des de Catalunya -concretament des d’ Os de Balaguer- com qualsevol emigrant que busqués nous horitzons. El seu era un metge d’Os de Balaguer, Mariano Figueres Forges, i d’una mestra d’escola de Reus, Francisca Ferrer Minguella. La llengua que sempre van parlar a casa va ser el català i sempre va estar en contacte amb catalans ja que de ben jove acompanyava el seu pare a les tertúlies polítiques que un nombrós grup de catalans tenien a la Impremta Alsina, propietat d’un d’ells. Per això, quan el 9 de Novembre de 1956 –en la seva tercera presidència- va voler anar a conèixer el poble dels seus orígens, va poder fer servir el català durant tota la visita que hi va fer i en els discurs, cosa que no va agradar gaire a les autoritats d’aquell temps que l’acompanyaven. Ho explica un periodista de Costa Rica en un deliciós article Don Pepe Figueres al diari La Nación.

Don Pepe era tot un personatge. Tenia un gran caràcter i una gran personalitat, tal com ho mostra el documental Don Pepe Figueres, de Claudi Lauria  i que va produir i passar TV3 fa uns anys. Se n’han dit moltes coses i molt bones d’aquest home perquè no va ser un President qualsevol i la seva biografia és apassionant. No era només polític, sinó que era un intel·lectual de talla i un reformista avançat al seu temps. Quan el President Calderón va pretendre desconèixer el resultat de les eleccions del 1948, que atorgaven la victòria a Otilio Ulate, Figueres va liderar el moviment revolucionari que va aconseguir finalment el poder.Des del mateix moment que va ser President de la Junta Provisional va dictar una sèrie de mesures de gran transcendència com la dissolució de l’exèrcit i la nacionalització de la banca, abans d’entregar el poder a Otilio Ulate, que és a qui li tocava. Després va ser elegit President ell mateix President per tres mandats i va fer una política molt interessant  que va convertir-lo en un referent per a l’esquerra democràtica d’Amèrica Llatina.

És cert, però, que una de les coses que més s’han destacat de la seva biografia ha estat sempre el fet de que l’ 1 de desembre de 1948 abolís l’exèrcit al Cuartel Bellavista (actual Museo Nacional de Costa Rica), amb les paraules següents: «No quiero un ejército de soldados, sino uno de educadores». Sempre va mostrar interès en millorar el nivell d’educació del país, amb la qual cosa Costa Rica es va convertir en una de les primeres nacions al món en no contar amb forces armades. Un episodi que ha passat a la història: L’1 de desembre de 1948, després d’una dolorosa confrontació armada que va deixar uns 2.000 morts, el president José Figueres Ferrer, qui havia triomfat en la contesa, es va dirigir a l’antic Cuartel Bellavista, a la capital, i amb un cop de mall contra una torrassa va convertir el recinte militar en un centre de cultura, on encara ara funciona el Museu Nacional. L’abolició de l’Exèrcit constitueix la major gesta d’abast històric i cívic que des de Costa Rica hagi dictat cap govern, i que sense cap dubte constitueix un dels actes més significatius i de major rellevància que s’hagués adoptat a Llatinoamèrica al llarg del segle XX.

La Història ressalta el fet que José Figueres Ferrer hagi estat l’únic general victoriós que va decidir dissoldre el seu exèrcit i que va comunicar la decisió en els següents termes:

“L’Exèrcit regular de Costa Rica, digne successor de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, fa lliurament avui la clau d’aquesta caserna a les escoles, perquè sigui convertit en un centre cultural. La Junta Fundadora de la Segona República declara oficialment dissolt l’Exèrcit nacional, per considerar suficient per a la seguretat del nostre país l’existència d’un bon cos de Policia (…). Els homes que tacaren de sang recentment  un país de pau comprenem la gravetat que poden assumir aquestes ferides en Amèrica Llatina i la urgència que deixin de sagnar. No esgrimim el punyal de l’assassí, sinó el bisturí del cirurgià. Com a cirurgians ens interessa ara, més que l’operació practicada, la futura salut de la nació, que exigeix que aquesta ferida tanqui aviat, i que sobre ella es formi una cicatriu més sana i més forta que el teixit original (…). Som sostenidors definits de l’ideal d’un nou món a Amèrica. A aquesta pàtria de Washington, Lincoln, Bolívar i Martí, volem avui dir-li: Oh Amèrica altres pobles fills teus també t’ofrenen les seves grandeses. La petita Costa Rica desitja oferir-te sempre, com ara, juntament amb el seu cor, el seu amor a la civilitat, a la democràcia, a la vida institucional “.

Boniques paraules que no es van quedar només en paraules, com passa massa vegades en els discursos dels polítics. Va ser capaç de posar els fonaments a un país que ha estat model de tantes i tantes coses que molts n’haurien d’aprendre. Llibertat i democràcia és el que fa falta a tants i tants llocs que veuen retrocedir drets conquerits que mai s’haurien de perdre. Tal com deia Genís Sinca en un article al diari ARA “sembla que la història d’emigració dels pares, sempre tan clavada a dins, li havia fet prendre consciència de la pobresa endèmica que afectava Costa Rica.

Quan va ajuntar i entrenar un petit exèrcit de voluntaris revolucionaris que els van seguir fidelment i amb els que va guanyar la guerra els va dir: “Quan el poble perd la seva sobirania, no només té el dret sinó el deure de lluitar per recuperar-la”.  I quan va abolir l’exercit que ell mateix havia vençut militarment va dir: “Si l’abolim, tindrem menys gent per mantenir”. A canvi, es va comprometre a desfer el seu. Encara més: un cop va tenir la milícia desmantellada, la seva i la dels altres, com a president del país va dimitir: “Ara farem una cosa que es diu democràcia: Ara votarem”.

Paraules que fan de bon escoltar i que alguns haurien de mirar de seguir…

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Democràcia, Política i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.