“Los ricos también lloran”… però menys que els pobres.

Aquest era el títol d’un coneguda telenovel·la mexicana dels anys 80 que es va fer famosa i que va donar la volta al món. No sé de què anava però considero que el títol era molt ben trobat i devia ser una bona part de l’èxit perquè, ja d’entrada cridava l’atenció. És evident que en algun moment de la vida a tots ens toca plorar i, per tant, també els toca als rics. I és llavors quan és una mica morbós i complaent per a certes persones veure com aquells que sempre riuen, viuen bé i sembla que no tinguin cap problema els arriba el moment de plorar. Vindria a ser com una espècie de callada i barata venjança que els pobres poden arribar a aconseguir. veure plorar i passar-ho malament un ric.

Quan parlo de rics, em refereixo a aquelles persones que, a més de tenir diners, tenen poder, fama, són famosos, tenen càrrecs importants, són una mica superbs, passen per damunt dels demés –xafant-los el cap, si cal- i van per la vida sense gaires miraments i contemplacions cap al proïsme. I si aquest proïsme és pobre i desgraciat encara sembla que s’ho passen millor acabant-los d’aixafar i ofegar. Diuen que al món hi ha més o menys 7.000 milions de persones. Entre totes elles n’hi ha 1.000 que són  molt i molt riques. Aquests 1,000 rics tenen tants diners com els 4.000 mil milions de pobres que consideren els entesos que hi ha. La resta deuen ser la classe mitja que van fent la viu-viu i que no són ni rics ni pobres. I, és clar, quan a algun d’aquest rics li arriba el moment de plorar, una bona part de gent sent una satisfacció interna que els retorna l’ànim per una temporada. El gènere humà té aquestes coses… Els pobres estan una mica tips de veure com els rics, generalment, es fan un tip de riure a costa dels altres. Si alguna vegada els veuen plorar és de tan riure (que també un tip de riure pot fer caure les llàgrimes) i de tant enriure’s i mofar-se dels demés.

Exactament això és el que deuen sentir milers de persones en veure el que li està passant a Rodrigo Rato ahir i avui. Els comentaris que darrerament s’anaven escoltant sobre aquest home sembla que ja feien preveure que arribaria aquest moment. Fa només una setmana que va haver d’escoltar en un avió que venia de Suïssa (què hi hauria anat a fer a Suïssa?) uns quants comentaris que no li devies agradar gaire. Alguns passatgers es va atrevir a engegar frases com: “Alguien ha robado un banco”; “Alguien se ha ido de putas con nuestro dinero”; “En este vuelo va un ladrón”. “Aquí hay una rata muy grande”… i coses per l’estil. I avui, quan sortia del seu despatx que acabaven de registrar els agents de Duanes ha hagut de sentir com la gent li deia “hijo de puta” y “cabrón”.

M’imagino que no deu ser gaire agradable trobar-se en una situació semblant. Però, dins de la desgràcia, encara se n’ha sortit prou bé. A alguns altres se’ls va veure emmanillats i van haver de dormir a la presó, cosa que a ell li han estalviat. A Rato li toca plorar en aquests moments, però després de riure molts anys i enriure’s de molta gent. Potser ara és el moment de recordar tot l’afer de Bankia, les black cards o targetes opaques al fisc en les quals s’haurien fet càrrecs d’uns 15,5 milions d’euros, el seu pas pel Fons Monetari Internacional i la manera com va fugir, etc., etc… Es veu que la llista d’irregularitats serà llarga i sortirà molta porqueria al voltant d’aquest home tan ben considerat i tan ben protegit pel PP fins fa ben poc. Quan van anar aflorant irregularitats i els diaris van anar explicant els escàndols prou grossos per no poder-se tapar, llavors el van abandonar. Rato es va veure obligat a retornar la meitat dels 100.000 euros quan el van enxampar i quan es va saber amb què s’havia gastat. part dels diners de les targetes, “que no va ser representant l’entitat sinó en marisqueries, viatges, clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars. I, és clar, després de la festa, la ressaca”, com ens explicava al diari El Punt/Avui.

I una pregunta que em faig constantment: ¿Fins quan les institucions de l’ Estat i el mateix Gobierno de España donaran diferent tracte a les persones, a les institucions, partits polítics o clubs de futbol? ¿Serà degut a si són o no de la mateixa corda o si són o no són catalans? M’agradaria que algú m’ho expliqués. I una altra cosa: avui m’ha agradat recordar aquell dia al Parlament quan David Fernàndez es va treure una sandàlia i la va mostrar a Rodrigo Rato tot dient-li: “Vostè no té por?”. “De vostè?”, va preguntat Rato, desafiador. “No, de perdre-ho tot, com els ha passat a milers de famílies, de veure que la gent se n’atipi”, va especificat el diputat de la CUP. “No respondré a aquesta pregunta“, va replicar l’expresident de Bankia. “Ens veiem a l’infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!”,

Doncs miri, senyor Rato, avui potser cal que comenci a tenir una mica de por perquè em sembla que ha començat el seu infern particular

.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Ètica i Moral, Corrupció, PP i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.