Escombraries o aliment?

Aquests dies una coneguda meva m’ha parlat de la Teràpia Gestalt. Com que no en sabia res i només n’havia sentit a parlar de lluny –molt de lluny-, aquesta persona m’ha orientat donant-me un enllaç per tal de poder-me’n informar una mica. I, com em passa quasi sempre que em poso a Google per buscar algun tema, d’una cosa passo a una altra, i d’aquesta a una altra i una altra i no acabo mai. Però quasi mai surto amb les mans buides i sempre trobo coses interessants, enriquidores i que m’ajuden a renovar algunes neurones.

Llegint, llegint, m’he trobat que en el pròleg del llibre Enfocament Gestàltic, Joel Latner parla del “temperament que afavoreix la gràcia i la sensibilitat” i desenvolupa “la teva manera pròpia de respondre al món”. Tots tenim els nostre propi temperament, és cert, però em pregunto si podem ser capaços de modificar-lo de tal manera que faci que puguem modificar també el món amb la nostra pròpia i particular resposta. Segons la teràpia Gestalt es veu que sí que ho podem fer perquè és bo revisar els nostres punts de vista i veure les coses des d’una perspectiva que no acostumem a mirar. Per exemple: Quan algú treu del contenidor de residus el que va quedar d’un Big Mac i se’l menja perquè té gana, ¿això és escombraries o aliment?. Normalment tenim la tendència a pensar que tot el que ha anat a parar a un contenidor automàticament s’ha convertit en escombraries. Però es veu que no es pas així i ho demostres tanta i tanta gent que es dedica a resseguir contenidors i tenen un mètode ben estudiat per aprofitar els mils i mils de quilos d’aliments que cada dia es llencen i que, segons diuen, són totalment aprofitables. Per tant, podríem preguntar-nos com ens mirem els aliments? No ens caldria canviar el punt de vista sobre el que llancem i sobre moltes altres coses?

Des de la meva supina ignorància, estava convençut que la Teràpia Gestalt servia només per tractar malalties. Doncs no. Serveix també –i segons alguns, de manera ben prominent i destacada- per a desenvolupar el potencial humà. La teràpia Gestalt s’enfoca més en els processos que en els continguts. Posa més èmfasi sobre el que està succeint, s’està pensant i sentint en el moment present que no pas en el passat. En aquest sentit, es parla de l’aquí i ara, no per deixar de banda la història de la persona, sinó que aquesta història es mira des del present, com es viuen les situacions, com afecten, els fets passats a dia d’avui. La persona és qui és, entre altres coses, pel que ha viscut. Des d’aquesta perspectiva, s’utilitza l’aproximació fenomenològica i el mètode de l’ “adonar-se’n” (awareness), prestant atenció a les percepcions, impactes emocionals i què fem amb tot això, com actuem. El terapeuta torna al pacient just això, deixant de banda els prejudicis i adoptant la postura de “no saber”, no donant res per suposat. Amb això, es pretén que la persona sigui conscient de com impacta i és impactada pel seu entorn, fent més conscient la seva manera de fer, així com la vivència d’això, amb el que podem discernir què són respostes fixades del passat, que a dia d’avui ja no tenen sentit, i descobrint noves maneres de fer que li siguin més útils, aprenent a adaptar-se i ajustar-se a cada situació.

Totes aquestes coses que he anat llegint, m’han fet pensar com massa vegades ens inventem els problemes i, en lloc de buscar una solució per a cada problema, busquem un problema per a les solucions que ja tenim mentalment preparades. Massa vegades els problemes no hi són sinó que ens els creem. Un “problema”, si ho mirem bé, és en realitat un “desafiament” i “una oportunitat”. No ens adonem que som els artífexs de les nostres pròpies vides i que ens hem de fer responsables dels nostres actes. Massa sovint busquem “excuses de mal pagador” -com es diu vulgarment- per no resoldre allò que no ens agrada de la nostra vida. Acostumem a ser poc valents i ens conformem amb la comoditat del que tenim i coneixem. Ens és més fàcil viure en la mentida i ens resistim ferotgement a la veritat.

Per a molta gent, la “realitat” –la veritat- és un lloc horrible en què els somnis moren. Si fóssim una mica més positius, sabríem sap que qualsevol cosa pot fer-se possible amb consistència i obstinació i, per tant, podem triar més sovint del que ens pensem la seva pròpia realitat. És clar que això resulta feixuc, comporta molta feina i no sempre hi estem disposats. La comoditat ens envaeix i ens mata la creativitat i la curiositat que tots portem dins nostre i fa que els pensaments negatius ens envaeixi. Per por, ja ni intentem les coses. Por al fracàs, al que diran, por als fantasmes personals que tots portem dins nostre. Massa vegades apuntem tan alt que, com que sabem que no hi arribarem, ja ni ho intentem. No tolerem la imperfecció, tot i sabent que la vida és ‘per se’  imperfecta.

La veritat és que aquesta persona, amb el petit i insignificant regal d’un simple enllaç a internet, m’ha regalat un profitós cap de setmana lector. Tant de bo hagi sabut aprofitar-lo una mica…

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Psicologia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.