L’autèntic problema

48 Així que el filisteu s’avançà per enfrontar-se amb David, aquest va sortir dels rengles de l’exèrcit i corregué a plantar-li cara. 49 David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. 50 David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa. *(I Samuel 17, 48-50).

Tots coneixem aquesta història de David i Goliat, recollida a la Bíblia i tots sabem bé el que significa: és la victòria del petit davant del gran, del desvalgut enfront del poderós. No sempre el gran ha de guanyar inevitablement, per més que el petit sembla tenir-ho tot en contra. El problema que normalment tenim és que confonem el ser més fort amb ser més bèstia, amb el que té més força física. No sempre és així i a vegades el més fort té molt múscul i poc cap. Els llatins a aquest li deien  brutus, que  vol dir estúpid, brutal o irracional. D’aquí ve també la denominació jugar brut, que vol dir actuar no pas amb el cap i de forma lògica i recta, sinó amb trampes i amb trucs il·lícits. I molt sovint aquesta suposada superioritat és la seva més gran feblesa i debilitat, tal com ens explica el psicòleg Malcom Gladwell, cèlebre autor de La clau de l’èxit (Taurus, 2007). En un altre llibre seu ha re formulat el mite de David i Goliat defensant que els desvalguts, inadaptats i els febles (o, millor dit, els underdogs, una cosa així com “els previsibles perdedors”) no són en realitat les víctimes, sinó aquells que, precisament per les seves dificultats, arriben més lluny.

No sé si aquesta teoria és vàlida o no i si la podríem confirmar sempre. Potser no. Però em va bé per explicar-me a mi mateix per què he de tenir esperança i per què els catalans ho tenim millor del que sembla en aquests moments tan delicats, políticament parlant. És clar, però, que hem de ser més vius que forts. O dit d’una altra manera: hem de fer virtut de la nostra necessitat i hem de convertir en fortalesa la nostra aparent feblesa. No sé si ho sabrem fer i tindrem prou traça per fer-ho. No sé si ens ho acabem de creure prou. D’alguna manera a tots ens agrada sentir-nos febles quan sabem que no som poderosos com altres. Però hem de saber que la fortalesa és només una aparença, ens recorda Gladwell. Tots els Goliat tenen importants punts febles que un contrincant avesat pot descobrir i aprofitar.  “Si el més fort guanya totes les batalles, no hi ha cap esperança per a la resta de nosaltres, oi?”. Fins i tot els poderosos prefereixen identificar-se amb el desvalgut: “Si els mateixos que tenen tot el poder, tots els diners i tota l’autoritat són els que han de guanyar totes les baralles, ¿per a què seguir endavant? Així que aquesta història serveix per als que no tenim grans esperances, però hem de pensar que de tant en tant podem arribar al cim. Això és absolutament cert, i és del que tracten les històries dels underdogs “.

On és doncs l’autèntic problema? Mirem de descobrir-ho amb un exemple: Imaginem-nos una empresa relativament petita que s’enfronta a grans desafiaments degut al moment de crisi que li toca viure. Per començar, actua en un mercat interior que s’ha estancat o potser fins i tot reduït. Imaginem-nos que aquesta empresa té una petita porció del mercat i s’enfronta a un competidor dominant. Per si faltés alguna cosa, aquest competidor dominant té el poder i els mecanismes d’un Estat, rep tots els subsidis que necessita i que li permet, si cal, regalar el que produeix. L’empresa petita, en canvi, ha de vendre el seu a un preu que, com a mínim, li permeti recuperar uns costos extremadament rígids. Amb totes aquestes dades a la mà, el pronòstic és senzill: en poc temps l’empresa dominant acabarà per quedar-se amb tot el mercat, per la simple raó que està regalant el que l’altra ven.

Però, què passa si no és això el que realment veiem que passa i si, en contra de tot pronòstic, l’empresa gran i subsidiada no deixa de perdre clients durant de mica en mica, mentre que l’empresa petita aconsegueix vendre el seu producte cada vegada a més gent i fins i tot sap trobar clients a l’estranger? La resposta òbvia l’hem de trobar en l’enorme diferència que hi ha en la qualitat del producte. El producte que ven l’empresa gran cada dia té menys atractiu. S’ha comprovat que ha perdut competitivitat al mercat. Per tant, és el moment adequat per al petit, per al que té un producte atractiu, de qualitat i il·lusionador.

Per tant, en el mateix problema podem trobar el camí per a la solució. Tot és qüestió de saber plantejar-lo bé, de ser més viu i més llest que el contrari, de saber definir l’estratègia adequada i anar més units del que estem ara. Allò de que la unió fa la força segueix essent veritat i ens ho hem de creure. Per a mi, aquest és l’autèntic problema i també la única solució. I és exactament el que em preocupa veient el que estic veient…

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència, Política i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.