Com més vells, més lliures

Hi ha un lector del meu blog que -ell també- té un blog molt interessant. Es diu Joan Gil (es firma JOANOT) i el seu interessant blog es diu  Els EUA són diferents. Us recomano vivament que doneu un tomb per casa seva i llegiu els seus articles d’anàlisis profunds i ben argumentats. El Joan és un metge català, ara ja jubilat, que ha passat una bona part de la seva vida treballant als EEUU. De tant en tant deixa algun comentari als meus apunts. Ja fa un parell de cops que, quan he parlat del Papa Francesc, em diu que “en Francesc és encara millor del que semblava i que, escoltant-lo, em va impressionar com poca gent i cap polític ho ha fet”. A mi m’impressiona la vitalitat que demostra tenir el Joan, tot i ser ja ben gran i, a més trobo que té tota la raó del món.

Deia d’ell mateix Jose Saramago que “com més vell es feia, més lliure era i com més lliure, més radical”. No sé si a tots els vells els passa alguna cosa semblant. En alguns cassos segurament que és tot el contrari. Però sí que tenim exemples que donen la raó a Saramago. Monsenyor Romero, per exemple, en va ser un altre cas clar. De jove era un capellà molt conservador (com ell mateix reconeix) i quan el van fer bisbe i va anar veient tota la pobresa i tota la injustícia que hi havia al seu bisbat va anar revoltant-se interiorment i es va anar tornant cada cop més radical a l’hora de defensar la dignitat de la seva gent. I un altre exemple, entre molts altres, el trobaríem en José Luís Sampedro, que semblava que com més vell es feia, més radical es tornava.

La vellesa, per sí mateixa, no podríem pas dir que porti llibertat. Més aviat tot el contrari. La vellesa ens  limita físicament, ens treu forces, ens fa sentir d’una manera o altra el pes dels anys, ens va apaivagant els ànims, ens va afegint dissimuladament xacres de tota mena i, en una paraula, la vellesa no sempre és un regal ni la podem mirar amb l’optimisme que ens volen fer veure alguns. Sí, però, que a vegades es produeix una cosa ben curiosa: tot i les limitacions que hem dit, la maduresa ens va donant llibertat interior i molta més llibertat d’esperit. I aquesta mena de llibertat ens pot fer tornar més lliures i radicals en la nostra visió de les coses i en la manera d’expressar les nostres opinions. És com aquell pres que deia al seu carceller: pots tancar el meu cos però no pots subjectar la meva imaginació ni el meu pensament. Tot sovint veiem vells que són autèntics esperits lliures i que fan molta sana enveja.

I un altre personatge que sembla que cada dia és més lliure –i radical. és el Papa Francesc. I per això, com deia el meu amic Joan, no deixa de sorprendre’ns a tots. Fins i tot sorprèn al que el coneixien com a cardenal de Buenos Aires. Tres o quatre anys enrere diuen que Francesc no hauria dit el que diu i amb la força i convicció que ho diu. I no cal dir que no ho ho haurien dit els Papes anteriors, sempre tan curosos amb les expressions, amb les formes rebuscades i diplomàtiques típiques del Vaticà. I ara arriba un Papa que diu les coses de forma planera, clara i contundent; i, a més, ho acompanya amb gestos significatius per tal de reforçar aquestes mateixes paraules i per tal de que tot quedi meridianament clar. M’agradaria recollir aquí algunes d’aquestes frases.

  • A Brasil el 2013 ja va dir una frase que marcava el rumb del que ell volia:“Hagan lío!”. Moveu-vos, feu-vos sentir, sortiu al carrer…
  • Ara, en la seva primera gira llatinoamericana, Francesc ha dit: “no se achiquen!” davant tota la immensa feina que tenen els que lluiten per canviar les estructures injustes. I va seguir dient als representants dels moviments socials:“ustedes, los más humildes, los explotados, los pobres y excluidos, pueden y hacen mucho (…) en los grandes procesos de cambio, nacionales, regionales y mundiales”. “Me atrevo a decirles que el futuro de la humanidad está, en gran medida, en sus manos”. Els va invitar a la “participación protagónica” i a “promover alternativas creativas”, en la búsqueda cotidiana de las “tres T… trabajo, techo y tierra”.
  • Alguns esperaven recriminacions als presidents esquerranoso i, en canvi, li va agrair al president equatorià “su consonancia con mi pensamiento”. I li va desitjar “con mis mejores deseos para que pueda lograr lo que quiere para el bien de su pueblo”. I davant Evo Morales, que no té gens de bona relació amb l’ Església catòlica local va reconèixer que “Bolivia está dando pasos importantes para incluir a amplios sectores en la vida económica, social y política del país” y “cuenta con una Constitución que reconoce los derechos de los individuos, de las minorías, del medio ambiente, y con unas instituciones sensibles a estas realidades”.
  • I va fer una referència a tot el conjunt d’ Amèrica Llatina quan va dir “Las palabras sonque en estos últimos años, los gobiernos de la región aunaron esfuerzos para hacer respetar su soberanía, la de cada país, la del conjunto regional, que tan bellamente, como nuestros padres de antaño, llaman la Patria Grande”.  “La Iglesia no puede ni debe estar ajena a este proceso (de cambio) en el anuncio del Evangelio”.
  • I ha dit més coses: “La primera tarea es poner la economía al servicio de los pueblos. Los seres humanos y la naturaleza no deben estar al servicio del dinero. Digamos NO a una economía de exclusión e inequidad donde el dinero reina en lugar de servir. Esa economía mata. Esa economía excluye. Esa economía destruye la madre tierra.”.
  • “La segunda tarea es unir nuestros pueblos en el camino de la paz y la justicia. Los pueblos del mundo quieren ser artífices de su propio destino. Quieren transitar en paz su marcha hacia la justicia. No quieren tutelajes ni injerencias donde el más fuerte subordina al más débil. (…) Ningún poder fáctico o constituido tiene derecho a privar a los países pobres del pleno ejercicio de su soberanía y, cuando lo hacen, vemos nuevas formas de colonialismo que afectan seriamente las posibilidades de paz y de justicia.” Per això va exhortar: “Digamos NO, entonces, a las viejas y nuevas formas de colonialismo. Digamos SI al encuentro entre pueblos y culturas. Felices los que trabajan por la paz”.
  • “La tercera tarea, tal vez la más importante que debemos asumir hoy, es defender la madre tierra. La casa común de todos nosotros está siendo saqueada, devastada, vejada impunemente”. Per això “es imprescindible que, junto a la reivindicación de sus legítimos derechos, los pueblos y organizaciones sociales construyan una alternativa humana a la globalización excluyente” perquè “no hacerlo es un pecado grave”.
  • I algunes frases més encara per criticar “la concentración monopólica de los medios de comunicación social”, per dir que “el destino universal de los bienes no es un adorno discursivo de la doctrina social de la Iglesia” perquè “es una realidad anterior a la propiedad privada”; per reconèixer que “se han cometido muchos y graves pecados contra los pueblos originarios de América en nombre de Dios y pedir humildemente perdón, no sólo por las ofensas de la propia Iglesia sino por los crímenes contra los pueblos originarios durante la llamada conquista de América”; per recordar a Bolívia el jesuïta Lluis Espinal assassinat el 1980 per la dictadura de García Meza i per reconèixer al Paraguai, a las Madres de Plaza de Mayo. I va recordar que “la Iglesia, sus hijos e hijas, son una parte de la identidad de los pueblos en Latinoamérica. Identidad que, tanto aquí como en otros países, algunos poderes se empeñan en borrar, tal vez porque nuestra fe es revolucionaria, porque nuestra fe de- safía la tiranía del ídolo dinero”.

Trobo que ens donen a tots molt bones lliçons tots aquests vellets… no us sembla?

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Amèrica Llatina, Església i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.