Quasi humans

Quan veiem algunes de les calamitats que alguns humans infligeixen a altres, se’ns fa evident la tesi de que encara la humanitat està en un procés d’evolució en fase força primària i que ens costa molt fer-la una mica ben feta. Guerres que provoquen grans èxodes, pobles que n’esclavitzen d’altres, sistemes econòmics totalment injustos, lluites fratricides sense massa sentit, parts de la humanitat molt riques i altres parts molt pobres, governs que no miren l’interès general sinó que només miren per ells mateixos i tants i tants despropòsits i sense sentits que constatem cada dia són la prova fefaent d’una humanitat que no ha acabat de prendre consciència de que, o ens salvem junts, o junts anem cap a la desastre total.

Que la humanitat no és totalment allò que està cridada a ser és una realitat que es fa palesa cada dia i només cal que obrim una mica els ulls per comprovar-ho. Al llarg de la història hi ha hagut dues grans concepcions del què és el temps: una cíclica o circular en espiral i una altra lineal. Van ser les cultures orientals més primitives (però potser no exclusivament) les que van desenvolupar el concepte cíclic del temps i, amb l’arribada del cristianisme sembla que comencen a emergir amb força les idees del temps lineal que ja apuntaven en el judaisme i que occident ha acceptat com a base de la seva idea de progrés, potser no del tot prou correctament.

Sigui com sigui (perquè aquí tampoc es posen massa d’acord els entesos en la matèria) és evident que l’evolució de la humanitat no és una línia recta que va sempre endavant i enlairant-se cap a una major perfecció. Sí que progressem, però el procés d’humanització encara no s’ha acabat, ni de bon tros! –com molt bé constaten els antropòlegs- i seria com una línia trencada, amb progressos i retrocessos; amb trets clars de progrés i de millora, per una banda, però també amb altres clars i evidents signes de retrocés.

En l’interessant –però també en alguns punts molt discutit- llibre Encara no som humans de l’ Eudald Carbonell i Robert Sala, els autors intenten fer una dissecció de les característiques que ens fan avançar i de les que ens fan retrocedir. Totes aquelles característiques pròpies de la nostra naturalesa animal suposen una regressió en aquest procés. Per contra, ens humanitzen totes aquelles aportacions noves d’aquest estrany ésser que és l “homo sapiens”, amb un desenvolupament neurològic sense precedents en la naturalesa que ens ha portat a crear el llenguatge, i, per tant, el pensament, la realitat , la ficció, i la consciència de nosaltres mateixos i de la nostra finitud.

Els autors proposen com a característiques animals, regressives de tal procés, les següents: el concepte de propietat; el de territorialitat, entès com la necessitat d’establir fronteres i territoris; l’establiment de jerarquies socials, molt propi dels primats; la competitivitat i l’agressivitat, molt relacionats amb la supervivència dins el procés de selecció natural.Cal observar que tots ells estan lligats a la idea de Poder.

Com a criteris clars de progrés cap a la humanització proposen els següents: el coneixement i la seva aplicació pràctica; la intel·ligència operativa, la tecnologia; la socialització (en el sentit de distribució equitativa i posada en comú) de tal tecnologia; els processos d’igualtat entre sexes; els processos d’integració de persones discapacitades, l’assistència a persones malaltes i la socialització d’aquests procediments; la cura de les persones de més edat i la consecució de la vellesa per part de tota la població.

Els que hem tingut l’ocasió –i la sort- de viure a Amèrica Llatina o en altres llocs on s’hi constata una gran barreja de cultures i de persones procedents de moltes i diverses parts del món, hem pogut comprovar que aquesta barreja és una gran riquesa i que normalment afavoreix les relacions humanes, rejoveneix la societat i la fa molt més viva en tots sentits. Per això ens hauríem de replantejar molt seriosament si la vella Europa no ha de canviar urgentment els esquemes i aprofitar aquesta ocasió que li brinda aquesta allau de refugiats i de gent que vol establir-se a casa nostra. Ja sé que no és fàcil trobar una solució ràpida, digna i efectiva per aquest problema que ens ha sobrevingut. Però sí que cal acceptar-lo i pensar que potser és el moment de replantejar profundament idees preconcebudes i acceptades com una cosa intocable referents a l’emigració. Potser és el moment de que Europa es plantegi seriosament quina ha de ser la seva relació entre els països que la composen (amb moltes diferències de tot tipus entre ells) i amb la resta del món. La gent no fuig de la seva terra perquè sí i sense motius molt profunds. Potser seria el moment de pensar si estem fent el que hauríem d’haver fet i no hem estat capaços de fer i si no tenim ara l’oportunitat de fer-ho.

Miguel Angel Morelli, escriptor i periodista argentí, ens deixa en un text molt bonic i molt lúcid algunes de les claus per tal de que aquesta vella Europa es decideixi a començar a fer aquesta bonica feina.

“Llegaron huyendo del hambre de Europa. No sabían que venían a fundarnos la Argentina moderna, no podían saberlo, pero lo hicieron. En su destino de aluvión, nos legaron un curioso entramado de costumbres, el culto de la amistad, cierto fervor por las causas perdidas y el fuego de la pasión, que es el único fuego posible. Yo mismo lo he visto, y en plena pampa: vestidos de gauchos (porque lo eran), un árabe y un judío mateaban con mi abuelo vasco. Más de una vez he escuchado a alguien quejarse de la calidad de nuestros inmigrantes, aduciendo que no vinieron los mejor calificados, sino los desclasados. Yo pienso, en cambio, que fue gracias a ello que no repitieron aquí lo peor de aquella Europa que los expulsaba.

A la vuelta de los años, leo en los periódicos noticias que no comprendo. Observo fotografías que me nublan la razón. Europa hoy sigue siendo la maldecida Europa de Machado; un continente que se jacta de sus pestes y sus odres. La Europa que laceraba el corazón de Vallejo, y a la que González Tuñón corrió a combatir, vuelve una y otra vez a mostrar lo más oscuro de la condición humana. Que lo sepan todos: de nada le valen sus modernas autopistas, sus chimeneas, sus esclarecidos líderes, su estúpida arrogancia. Europa hoy es apenas el cadáver de un niño en una playa.”

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Emigració i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.