Engabiats

Si posar filats de pues a una Europa que ens havíem imaginat i ens havien promès sense fronteres és l’única solució que han trobat els Estats membres de la Unió Europea a la crisi dels refugiats, estem ben arreglats… És evident que aquesta no és la solució. Què quina és la solució?, em direu. No ho sé. Ni sóc polític, ni em paguen per trobar solucions als problemes. Aquesta és la feina dels polítics i trobo que l’haurien de saber fer bastant millor.

El cas és que les bombes, les bales, la fam, la por i els desgavells de tota mena que sofreixen molts països són algunes de les causes que fan que la gent decideixi deixar casa seva sense absolutament res i carregant a coll nens de pit o iaies de 105 anys com es va veure fa ben pocs dies a la televisió. És una autèntica riuada de gent que trencarà tots els murs i totes les tanques que aquesta Europa tan civilitzada anirà posant com a mal menor i per mirar de sortir del pas i amagar l’autèntic drama que estan vivint alguns pobles. Alguns marxen perquè es moren de gana i altres marxen corrent i de pressa, deixant el llum encès i la nevera plena. Uns marxen per no morir-se de gana i altres per no morir de por; però el cas és que l’allau no s’atura i les tanques només serviran per engabiar i sentir-nos engabiats. Ells marxen per por, amb por i aquesta mateixa por la porten a les motxilles i ens la deixaran a les portes de casa nostra i als carrers i places d’ Europa. Europa comença a sentir por i sentir-se amenaçada per tota aquesta gent, segurament molt injustament i sense tan motiu com en volen fer creure algun bisbe despistat i gens cristià. Europa seria capaç de trobar solucions si les busquessin amb més interès, sense mires tan curtes i egoistes com les que han buscat.

Ho deia no fa gaires dies l’expresident d’ Uruguai, el Pepe Mujica, quan va venir a presentar una biografia seva que es titula ‘Una oveja negra al poder’, que han escrit dos periodistes amics seus, però força crítics i no sempre afins a la seva ideologia. Parlant del tema dels refugiats de Síria explica que ell en té experiència de primera mà perquè l’Uruguai va ser dels primers llocs que en van acollir i reconeix que l’experiència no va acabar de ser reeixida del tot. Va demanar que li enviessin pagesos i li van enviar oficinistes i, per tant, no es van acabar d’adaptar del tot. I reconeixia una altra realitat: que la gent que fuig d’aquests països no sempre són els pobres d’extrema necessitat, ni són tampoc els rics. Aquests darrers s’espavilen d’altres formes i els pobres es queden allà enterrats sota terra. I deia que tampoc són com els espanyols o els italians que van anar a fer les amèriques per prosperar o per necessitat i a causa de la guerra. Deia Mujica que en algun moment arribaven a l’ Uruguai 40.000 immigrants cada any i que van ajudar molt a construir el país. A l’ Argentina n’hi arribaven 300.00 per any. I per causa de la Guerra Civil espanyola van arribar a Mèxic un milió de persones. Eren altres temps i una altra situació, però aquells països van saber acollir-los prou bé i , com ell mateix diu, van ajudar a prosperar molts d’aquells països i van prosperar ells mateixos.

La solució –deixem de ser hipòcrites i siguem una mica més clars- no serà posar una tanca darrere l’altra i posar soldats i policies a les fronteres. Com més filats de pues posarem, més engabiats ens sentirem nosaltres i no farem més que fer bullir l’olla per un caldo de cultiu que algun dia explotarà. La solució haurà de venir en forma de solidaritat, d’idees i formes de fer noves i imaginatives i, per damunt de tot, parant la guerra als seus països i ajudant-los a que es puguin guanyar la vida allà. Ni posant barreres a Grècia, a Turquia, a Bulgària, a Hongria, a Sèrbia, a Alemanya o a Ceuta i Melilla arreglarem gran cosa. Pararem l’aigua per una temporada però després desbordarà per un lloc o altre i el desastre pot ser pitjor encara.

Els ocells no coneixen fronteres. La solució no és construir gàbies sinó deixar volar els ocells donant-los la major llibertat i democràcia possible, tot i que això pugui semblar una utopia.

Anuncis

Tots callen com morts

Una de les coses que produeixen més tristesa és atansar-se a una casa abandonada, però on encara s’hi poden veure senyals de vida. Hi han molts pobles abandonats, tot i que sembla que darrerament se’n tornen a recuperar alguns. Però quan alguna vegada m’he atansat a una d’aquestes cases, la seva visió m’ha fet pensar què se n’han fet de les arrels d’aquelles llars i dels projectes i il·lusions que s’hi van arrecerar. Quan hom és jove i comença a bastir una llar o entra per primera vegada en un pis carregat d’il·lusió i projectes no es pot arribar a imaginar que tot allò pot arribar a quedar arruïnat, ple de brutícia, abandonat i ple de teranyines. Aquestes cases vençudes pel temps, per les crisis i per les diverses circumstàncies de la vida fan que hom es torni una mica filòsof i es pregunti els per què de tot allò, qui hi devia viure i per quins motius o circumstàncies van decidir un dia abandonar-ho.

Alguns voldrien veure Catalunya com una casa arruïnada i abandonada. Voldrien veure els seus habitants abatuts i derrotats. Des de fa molts segles que alguna mala gent fa tot el que pot i posa els mitjans necessaris perquè així sigui. Pel seu gust els agradaria veure Catalunya com la Barcelona del 1714 i, com volia el general Espartero, quan deia que “Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”, també ho voldrien per Catalunya molta altra gent. Ho han demostrat a bastament alguns monarques espanyols al llarg de la història i sembla que ara segueixen la mateixa tradició alguns dels actuals polítics quan deixen anar amb molta mala baba, molt d’odi i lleis fetes a mida les seves males intencions contra nosaltres. Però no ho aconseguiran perquè dins de les nostres cases i dels cors de molts catalans encara hi queda molta esperança, molt esperit de lluita, molts projectes per acomplir i moltes ganes de resistir totes les malvestats que vinguin.

Una de les coses que més ràbia em fa, és veure com la majoria de mitjans de comunicació espanyols (amb tots els “mandamassos” que s’hi amaguen al darrere) callen de manera vergonyant i amb total cinisme davant de les injustícies que patim cada dia. Posen els platós de televisió, les pàgines dels seus diaris i les antenes de les seves ràdios al servei del més bocamoll i el més mal educat de cada casa per tal de que ens omplin d’improperis i d’insults. En això hi ha barra lliure i sembla que facin concursos a veure qui la diu més gruixuda i qui pot dir l’insult més gros. I, evidentment, cap tribunal s’hi posa ni els para els peus. Contra els catalans tot s’hi val i es pot mentir, insinuar malèvolament i insultar directament, sigui a la recent elegida presidenta del Parlament, al mateix president de la Generalitat i, si fa falta, al Parlament en ple. Avui n’ha donat una mostra més aquest (per dir-ho d’alguna manera) periodista que presenta el programa matinal d’una de les cadenes de ràdio espanyoles més repugnants i vomitives -la COPE- quan ha titllat de  “zafía” i “sectaria” a Carme Forcadell. I no és ell sol, sinó que a aquest pim-pam-pum s’hi apunta un munt de gent. I tots callen com morts.

Caldria que llegissin una mica Cervantes i prendre’n nota quan diu en un lloc del Quijote: ” Porque aunque pusieron silencio a las lenguas, no le pudieron poner a las plumas…..las cuales…. suelen dar a entender a quién quieren, lo que en el alma está encerrado…”. Tots sabem que Cervantes va viure i va haver de sofrir la Inquisició i mil i una malvestats. Per això, després d’una vida plena de decepcions i de males experiències, en tornar del seu captiveri a Alger, per poder-se fer passar l’amargor i potser com  a única forma de protesta va escriure aquestes paraules que acabem de llegir i que vindrien a ser el crit de rebel·lia que actualment alguns fan quan diuen: “No ens faran callar!”. Ja ho diu també l’ Evangeli: “Si vosaltres calleu, parlaran fins i tot les pedres”. Per tant, és moment de no callar i aguantar ben fort. Venen mals temps i l’hivern serà llarg…

Dret a comparar

arriba españaJa ho deia aquest home cada dia més lúcid que es diu Ramón Cotarelo en l’apunt que escrivia ahir i que titulava AL SERVICIO DEL AMO. Acabava l’article amb la pregunta: Davant de fets similars, per què aquesta diferència de tracte entre PP i CD? D’entrada vull deixar clar que això que escriuré avui no és cap defensa a CD ni a ningú. Qui hagi fet les coses malament, que ho pagui. Més aviat voldria ser una defensa de la justícia, de la veritat i de la intel·ligència,

Les persones tenim el cap per pensar i se’ns ha donat la capacitat de discernir. No sé si a tothom se li ha donat aquest regal perquè sembla que una gran majoria d’espanyols sembla no tenir-la (o, si la tenen, la dissimulen molt bé), si es fa realitat el que preveuen els sondejos en la intenció de vot per a les properes eleccions generals. Diuen que el PP pot tornar a guanyar. Sembla mentida que això pugui succeir, però és veu que sí; que allò que, a priori, sembli ser metafísicament impossible, a Escanya es pugui donar.  És clar que els sondejos i les enquestes són el que són, representen el que representen i poden canviar d’un dia per l’altre segons com bufi el vent. Aquesta és una altra cosa que també sóc incapaç d’entendre (de les moltes que no entenc). No puc entendre com hi hagi gent tan làbil i canviant que un fet o una notícia qualsevol els pugui fer canviar d’opinió així com així. Davant de tota una trajectòria de quatre anys –i a vegades més i tot- tenim tots evidències suficients de com un partit de govern fa les coses -vull dir com les ha fet de malament…- i, per tant, tenim tantes proves dels delictes que han perpetrat que molts d’ells haurien de ser a la presó en lloc de ser a les llistes electorals.

Deia que les persones no som com els animals, tot i que a vegades sembla que molts animals ens passen clarament al davant en quan a intel·ligència. I encara estic més segur que molts d’ells ens passen al davant en quant a bondat i fidelitat.  En teoria hem de pensar que nosaltres tenim raciocini, o sigui que tenim capacitat per a fer ús de la raó, per conèixer, jutjar, comparar, inferir i demostrar quelcom partint d’unes bases o premisses. D’això se’n diu raciocini i, com deia abans, aquesta capacitat només estaria donada als humans, tot i que jo personalment cada dia ho poso més en dubte. Si penséssim una mica, si comparéssim, si analitzéssim racionalment el que passa, veuríem que hauria de ser quasi impossible que el PP pugui tornar a guanyar unes eleccions en els pròxims 50 anys, tenint en compte el malament que ho ha fet. Ja sé que en aquest camí hi trobem un munt d’interessos d’aquells que en diuen bastards; un munt de conspiracions; un munt de gent que la seva única finalitat és fer que les coses semblin tota una altra cosa del que en realitat són; que hi hagi un gran majoria de mitjans de comunicació que s’abeuren i mengen a la taula ben proveïda del poder i, per tant, ja els va bé que la situació no canviï.

Ja som tots prou grandets per saber que molt sovint es fa realitat una dita que jo sentia sempre en boca d’un vell amic del meu padrí i que repetia sovint mentre prenien el sol i miraven d’arreglar el món (cosa que es veu que no van aconseguir). “Aquest món és un món de mones”, deia aquell home. I a fe de Déu que tenia raó. Cada dia que passa m’adono més que no n’hi ha un pam de net i que, si no fos perquè em costa perdre del tot l’esperança, em sembla que ja hauria dimitit d’això de ser animal racional i hauria triat tornar-me gos, gat o elefant…. En lloc de tantes matemàtiques, no podrien ensenyar a les escoles a pensar una mica? No podrien ensenyar a comparar, a llegir la realitat sense els filtres de diaris mentiders o televisions xafarderes i sensacionalistes, venuts tots ells a les exquisides merdes que miren de fer-nos empassar cada dia? No es podria ser una mica més objectiu, racional i documentat per tal de veure que se’ns estan pixant a la cara i nosaltres no ens n’ adonem? Hem d’estar convençuts de que seguim tenint el dret a ser intel·ligents, per més que facin tot el que poden perquè deixem de ser-ho. Tenim el dret a pensar, a comparar i a treure les nostres pròpies conseqüències. I potser llavors veurem que miren d’enganyar-nos i serem capaços de capgirar aquestes situacions tan injustes que estem vivint. Només em cal desitjar-me -i desitjar-vos- molta sort i esperar que tant de bo ho aconseguíssim.

Els seminaris d’abans…

PA177554

Ahir vam fer la trobada anual de companys del Seminari de Solsona. La nostra 29a trobada i amb més gent que mai, ja que ens vam aplegar 55 persones (comptant-hi algunes senyores que, com cada any, els plau acompanyar-nos). Aquest any ens vam trobar a Balsareny, ben vigilats en tot moment pel seu castell encimbellat que vam visitar després d’una bonica passejada pel cuidat bosc de ribera que hi ha al peu del plàcid Llobregat. I, és clar, no podia faltar un bon dinar, que vam anar a fer-lo a Gaià. Ja se sap que al voltant d’una taula és un bon lloc per parlar i per recordar anècdotes i històries.

Com que  alguns companys em van animar a que fes la petita crònica que cada any escric d’aquesta trobada, m’hi poso amb molt de gust. Vull fent constar, però, que aquest any m’he estimat més deixar la veu a Mn Climent Forner que, amb motiu dels 400 anys PA177569del Bisbat de Solsona –que van celebrar-se l’any 1993-, va escriure un breu article dels seus records de seminarista. Ningú com ell ho podia fer millor i, per això, crec que tots els companys que ho llegiran –si encara no ho han fet- en gaudiran i podran rememorar moltes de les coses que explica Mn Climent. En darrer terme aquestes trobades no són res més que un motiu per retrobar records i per passar revista del que fem i com estem cadascú de nosaltres. Més o menys com els cotxes vells, que els toca passar la ITV cada any…PA177591

 

EL SEMINARI DE SOLSONA: UNA MICA D’HISTORIA Climent Forner

(L’EROL: revista cultural del Berguedà. 1993: Núm. 41: 400 anys del Bisbat de Solsona )

El Seminari, tal com era...
El Seminari, tal com era…

No em proposo pas d’escriure tota la història del seminari de Solsona, sinó una part, i ben petita, d’aquesta història: la que va de primers d’octubre de 1940 a darrers de maig de 1952. Són els anys que jo hi vaig viure i dels quals puc donar testimoni, per bé que el testimoni d’un home vell pugui resultar més o menys esgrogueït o idealitzat pel temps. On vaig escriure sobre això mateix, quan encara era jove o mes jove que ara, és al llibre 25 anys de presència i de fidelitat, dedicat al Dr Josep Pont i Gol, aleshores arquebisbe de Tarragona (1976), i avui també, només que emèrit, i per molts anys! La vivència d’aquells anys també la vaig reflectir en la Carta a l’amic canonge (novembre de 1968), que podeu llegir a Liridunvau, liridonvon, Obra poètica II, Edicions de L’Albi, Berga, 1989. És aquella que comença:”Amic del doble cor…”

Començaré per dir que no trobo gens estrany que L’EROL, volent publicar un monogràfic sobre el bisbat de Solsona amb motiu dels 400 anys de la seva creació, hagi pensat en el seminari. Perquè el seminari de qualsevol bisbat, sobretot d’un bisbat petit i rural corn el nostre, és molt important. És corn el rovell de l’ou, o la mare dels ous, que se’n diu. 0 corn la clau de volta d’un edifici. I això perquè d’allà, d’aquella santa casa, n’han sortit fornades i fornades de capellans, tots els capellans diocesans, per bé que alguns d’ells, després, acabada la carrera, hagin anat a ampliar estudis a Roma o allà on sigui. La “Universitat” solsonina, encimbellada al turó de St Magí, no donava per més. La majoria de nosaltres, els “tronxos» que en diu Mn. Ballarin, el poc o molt que sabem ho vam aprendre allà. Amb totes les seves deficiències, el seminari es la mare que ens va d’allà. I que Deu li ho pagui.

L’edifici del seminari

Des de l’erecció del bisbat (1593) que es va pensar en un seminari, corn es natural d’ençà del concili de Trento. Corn recorda el Dr Llorens, ja el primer bisbe, Lluís Sanç, havia pensat en l’edifici i les rendes de l’hospital d’en Llobera, però els frares dominics, mes vius, se li avançaren. El bisbe Lassala, igualment. Però de fet, i després de moltes gestions fracassades, tant de part del bisbat corn de l’ajuntament, no fou fins l’any 1846 que l’esmentat edifici es va convertir en seminari diocesà inaugurant-s’hi el primer curs. Superada finalment la crisi que afectava la mateixa subsistència del bisbat corn a tal, això és, l’any 1894, es va acabar la nova ala del centre docent (començada el 1846), donant peu al seminari Major per a filosops i teòlegs.

La gent, tanmateix, quan parla avui del seminari de Solsona es refereix, no a aquella antiga i senyorial construcció dels Llobera (convertida amb els anys en Escola Parroquial, en seu del Consell Comarcal del Solsonès i en no sé quantes coses més), sinó en aquell conjunt d’edificacions que coronen el turó de St. Magí, camí de l’actual institut de Batxillerat. La part mes antiga, que té forma de creu, el seminari Menor que se’n deia aleshores i després fou escola parroquial, va ser construïda, i ben precàriament per cert, pel bisbe solsoní, Dr. Ramon Riu, l’any 1896. La part nova, el seminari Major, que s’hi adhereix corn un apèndix, es obra del Dr. Vicenç Enrique i Tarancon (1948). I fet aquest resum històric d’unes pedres mortes, pas-sem a fer el d’unes pedres vives, les persones, les verament importants.

Els seminaristes

Corn indicava al començament, em referiré nomes als anys 1940-1952. Sabeu què? Els cadells de capella de «in illo tempore» havíem arribat a ser 150. Ho heu llegit be? Cent cinquanta! Entre gramàtics (cinc primers cursos), filosops (tres) i teòlegs (quatre). Repeteixo: 150. Solament el meu curs, els de Stalingrado, corn ens va batejar el Dr. Llorens, ja érem 40! I això que feia un fred que pelava (ai, quan bufava la boira de la Torregassa!) i amb una fam de postguerra que només podíem apagar a mitges gràcies als cigrons i a les patates de Mn. Benet, el majordom providencial. I pensar que avui, amb totes les comoditats del món, només en tenim quatre de seminaristes, quatre (que resideixen al seminari interdiocesà de Barcelona i estudien a la facultat de Teologia, convertit ara el turó de St. Magí en residència per a capellans en actiu, lloc de reunions i casa d’exercicis).

La vida que portàvem aquella colla d’aspirants a capellà fora molt llarga d’explicar fil per randa. Només us diré que, malgrat tot, no sols conservem un bon record d’aquella santa casa els clergues que encara ens aguantem, sinó que fins i tot els seminaristes que van anar penjant els hàbits al llarg de la carrera, també el conserven, com ho demostren algunes trobades conjuntes de condeixebles que se celebren de tant en tant. Algun misteri hi deu haver. Això que, com apuntava, de fred i de fam (almenys als primers anys de la postguerra), Deu n’hi do. El caliu d’aquella amistat, però, no hi ha hagut cendres que l’apaguessin. Ni l’apagaran.

Un dia normal. Ens devíem llevar a les sis o quarts de set del mati. Corrents a rentar-se la cara a través d’aquells dormitoris tan llargs que no s’acabaven mai. Com que hi havia mes nassos que lavabos, havies de fer cua, t’havies d’esperar. I cap a la capella. Això si, sense poder-te posar gens de colònia al cap, perquè si te n’hi posaves unes gotes i l’«amo. (el Dr. Miralles) t’ensumava tot passant, ja l’havies feta. Mitja hora de meditació. Després missa. I cap a esmorzar, a veure a qui li tocaria el crostó de pa més gros. Al mig del menjador hi havia una estufa que no tirava ni a tiros, només feia fum i fum i fum. Una estoneta d’esbarjo, una estoneta d’estudi, i a classe. Tot, sempre, a tocs de timbre. Entre classe i classe, a jugar al pati. Al migdia, abans de dinar, a la capella: res de l’àngelus, lectura espiritual i visita al Santíssim. En havent dinat, hi havia l’estona de pati més llarga del dia. Era l’hora dels grans partits de futbol. No us en rigueu, no. Ni el Barça. Era l’època del Ramallets, Besora, Kubala, Reixach… I nosaltres, a imitar-los, només que amb la sotana arremangada butxaques endins, ja que no ens la podíem treure. Fins i tot, quan el partit s’ho valia, el Dr. Miralles, es a dir, el rector, havia arribat a treure el sac d’honor. Miracle! Hi havia un davanter centre que tenia un xut tan potent que semblava el Koeman: era el Ton, el nostre bisbe actual. Encara em sembla que el veig amb un mocador al cap per eixugar-se la suor. Era terrorífic. Ah, i alerta a trencar cap vidre, que el senyor majordom te’l feia pagar trinco-trinco.

Be, érem en havent dinat. Esgotat el temps d’esplai, a estudiar una mica, i a classe una altra vegada. Berenar, jugar, i dues hores de vetlla o d’estudi, que no te les estalviava ningú. Fins que a rosari, sopar, passejar un quart d’hora pels claustres, visita a la capella i a dormir, que demà serà un altre dia. Em descuidava de dir que durant els àpats, fora dels diumenges i festes de guardar, no xerràvem sinó que llegíem talment corn si fóssim monjos: el lector de torn anava fullejant la Bíblia, vides de sants, històries de missioners, etc. Cap als darrers cursos, els més grans s’estrenaven a predicar fent un sermonet abans de menjar les sopes. D’atipar-nos ens atipàvem tant corn podíem ni que fos nomé a base de muntanyes de cigrons. Tothom esperava els divendres de Quaresma: era el dia de l’any que, fent penitència, menjàvem millor: bacallà amb panses. Manoi! N’hi havia per llepar-s’hi els dits.

Les tardes dels dijous i dels diumenges sortíem a passejar cap a St. Bernat, la Mare de la Font, carretera d’Olius… De dos en dos. Semblàvem formiguetes sotana, valona, bonet… Ordenats fins que, ja als afores, ens podíem dispersar més o menys, més aviat menys que més. Perquè si t’atrevies a fumar un cigarret d’estranquis (parlo dels seminaristes petits) o a acostar-te a alguna casa de pagès a menjar pa amb tomàquet, i aquest gran pecat es descobria, pobre de tu! Hi havia després un sis d’octubre que et podia amenaçar de fer fora del seminari, encara que tot s’acabés amb aigua de roses.

Allò que era encisador de veritat era el mes de maig. Ah, corn el recordo! Cada dia, corn a final de la celebració, cantàvem els goigs d’alguna Marededéu: “Assistiu-nos, gran Senyora,/de Falgars intitulada…”  Amb les finestres, ben obertes, la flaire primaveral dels arbres i les plantes que entrava capella endins barrejant-se amb els refilets dels ocells que ens feien la competència… Ah, manoi! Allò hauria sigut un cel si no fos que s’acostava el mes de juny, l’època dels exàmens. I les noies de cal Faldilles que ens escoltaven des de l’ampit de la finestra i que sense voler confoníem amb els àngels del retaule esculpit pel Camps i Arnau… Ara en sèrio: l’amor a Maria i l’amor a l’Eucaristia ens eren inculcats a cops de plàtica que feien entendrir.

Podríem baixar a molts més detalls de la vida d’aquell temps, però no acabaríem mai: els certàmens literaris de la Puríssima on tots els capellans lletraferits del bisbat havien esmolat les seves armes; les vetllades de sant Tomàs; la missa conventual dels diumenges del matí a la catedral, amb aquella renglera de canonges al fons del presbiteri tot fantasmagòrics; les vespres dels diu-menges a la tarda tan gregorianament celestials; les vacances de Nadal i d’estiu (les de Setmana Santa les va suprimir el bisbe Tarancon); els dies de recés; les tandes d’exercicis espirituals la funció sabatina, etc., etc., etc. I de tant en tant, com deia, algun sis d’octubre a la cel·la del rector. I les notes al final de curs: Meritus, Benemeritus (en b minúscula i B majúscula), Meritissimus, Laureatus… Hi ha un fet extraordinari que no me’l puc deixar al tinter: la publicació, el mes de març de l’any 1950, de L’Infantil, aquella revisteta de no-res que va començar essent un full propagandístic del Dia del Seminari i es convertiria en la primera revista infantil de la postguerra a Catalunya. La il·lusió i les suades que ens va costar! Valia 50 cèntims i ben aviat en vam arribar a tirar 2.000 exemplars mensuals.

Superiors i professors

Aquest apartat sí que no el podem ometre: el dels nostres ínclits superiors i professors. Es a dir, el dels nostres pares en la fe. Ja he citat el Dr. Miguel Mira-les, l’«amo» que li dèiem de motiu, tan bona persona corn era però tan poc competent corn a educador de joventut. Algú, no jo, l’ha definit corn un home de molt bona fe, però d’una ignorància enciclopèdica. Que des del cel ens perdoni per les moltes vegades que, sense voler, li havíem fet saltar la dentadura postissa. Mn. Benet Malagarriga, el majordom: un sant d’aquells que no pugen als altars perquè no tenen padrins. I quins parenostres més gruixuts que deia ja de bon matí I les estonades que es passava tot sol agenollat als peus del sagrari en silenci o donant-se cops al cap: Benet, Benet, que n’ets de ruc. I els sacs de patates que ens feia traginar d’un lloc a l’altre. El Dr. Josep Pont i Gol, el professor, el prefecte, l’amic… Sort n’hi va haver d’ell. Almenys jo sort en vaig tenir. Clar, ordenat, preparat, amablement exigent, sabia ensenyar corn ningú: història, geografia, àlgebra, filosofia… Tenia un carisma: li havies d’estudiar per força, de tant corn et guanyava la voluntat. No saber la lliçó si te la preguntava, era fer-li un tort. Va ser ell qui, a més a més, ens va inculcar de forma indeleble l’esperit missioner i l’amor a l’Església de Catalunya o que és a Catalunya (per dir-ho amb termes teològicament més exactes, políticament no tan sospitosos), representada pel qui anys a venir resultaria ser el seu predecessor a la seu tarragonina, el cardenal Vidal i Barraquer. Gràcies a ell també, el seminari de Solsona fou el primer de Catalunya on es va començar d’ensenyar català, per bé que no oficialment, poc després d’iniciada la dècada dels quaranta. I fent pinya amb el Dr. Pont, durant uns anys, Mn. Josep Armengou, el capellà de Berga, “a la sazón” pare espiritual i director de la Schola Cantorum del seminari. Mort el bisbe Comellas i a causa d’una ventada ben passatgera, ambdós amics serien defenestrats del cenacle i anirien a raure a Gepils-sur-mer, o ca la Gepilsa, una masia dels afores. Allí es fundaria al cap de poc la cèlebre Penya d’Horeb amb ells dos, el Dr. Saladrigues, Mn. Maria Ruiz, Mn. Antoni Palou… El Dr. Ramon Espert: Senyors, traiem-nos el barret davant d’aquest homenàs i professoràs. Ensenyava moral amb tota l’autoritat moral, que ja es dir. Exigent amb ell mateix corn un asceta clàssic, també ho era amb els seus alumnes. Semblava autoritari, però era molt humà, molt conciliador, molt tendre. Estimava la diòcesi amb un amor apassionat d’espòs. Apostòlic corn era, l’havia recorregut de dalt a baix i de baix a dalt, predicant missions, septenaris, novenaris, exercicis… S’enorgullia de la seva procedència humil: la seva mare venia cacauets pel carrers de Berga, la ciutat que un dia l’havia d’enterrar al panteó dels fills il·lustres. Devem ser molts els clergues que encara conservem els seus apunts professorals, per bé que en l’actualitat ens serveixin de ben poc. Ara, el seu testimoni d’home recte, de bon cor, de ment lúcida i de fe heroica és i serà inesborrable. No és estrany que fos el conseller de tots els bisbes. I bisbe que hauria pogut ser ell mateix si hagués volgut, si no hagués renunciat a tal honor. El Dr. Joan Coromina que de capellà de l’Ametlla de Merola va venir a ensenyar-nos llatí als de quart curs. I molt que ens feia treballar. .,;Qué dice que qué?. El Dr. Pere Sampons, amb aquella cara vermella de bona persona, ni que llegís les lliçons a tall d’orador. Mn. Antoni Palou, el mític professor de grec i de literatura, a qui tant devem els lletraferits d’aquelles calendes, i també prefecte una mica polèmic. Un gran amic. I el Dr. Joaquim Canudas, director de la Schola Cantorum, a més de superior i professor. I Mn. Anton Santa-maria, l’angèlic pare espiritual dels darrers anys. I el Dr. Sebastià Pont, tan ponderat i sapient. Ah, i el Dr. Salvador Saladrigues, professor de Sagrada Escriptura, ingenu corn un infant. I el Dr. Ramon Miguel, enèrgic professor de dret canònic. I Mn. Rafel Escuder, secretari del bisbe Tarancon i mestre de teologia fonamental. I el Dr. Antoni Fontanet, que professava Historia Sagrada i més tard es faria felipó. I el Dr. Antoni Llorens, és clar, professor de teologia dogmàtica, d’història de l ‘art i no recordo de què mes (no li estudiàvem gaire, tan bona persona corn era i tan brillant i competent quan volia). Prou, prou. Segur que em deixo noms encara… El Dr. Gras, tens no, que més tard, ja no a nosaltres, ensenyaria filosofia i esdevindria majordom una mica problemàtic, tot i la seva murrieria. Això sense fer esment de Mn. Abras, el beneficiat de la catedral que ens pujava a confessar cada setmana, els dissabtes em penso: “Ego to absolvo”. I es que en devíem fer molts de pecats que setmanalment haguéssim de passar per la reixeta! Ai, Deu meu! Un últim nom, aquest si, el servos servirem Dei, el fàmul Celoni, la rateta que escombrava l’escaleta i d’amagat, en compliment d’ordres superiors, s’entretenia a arrencar de l’enciclopèdia Espasa algunes il·lustracions massa d’allò. Ah, i les benemèrites i sacrificades monges que no veiem mai o ben poc, però sí que sentíem a través del torn del menjador: “Diga”.

Etcètera

Aquest seria més o menys el retaule d’aquell temps que he intentat d’evocar, pobre de mi, amb tot l’amor i amb tot l’humor possible. Vist amb els meus ulls, naturalment. Repeteixo: són només els personatges dels anys 1940-1952. Després del meu curs (dels 40 inicials en vam acabar 14), el seminari s’aniria mantenint durant un cert temps, i vindrien altres professors, superiors i seminaristes. Però els de Stalingrado ja no hi seríem, o ja érem en un altre front: el del concili i el post concili Vaticà II.

Prou. Diu que en la lluita per la recuperació del bisbat de Solsona (any 1933) el seminari, al costat d’altres institucions, va jugar-hi un paper important, i és natural. Ni que fos una “Universitat de pagès”, n’havien sortit o hi havien exercit el magisteri figures eclesiàstiques tan rellevants corn el filòsof Comellas i Cluet, el filòleg Marià Grandia, el liturgista Josep Vendrell, el musicòleg i educador Ricard Penina, el music Llorenç Riu…

En resum: gràcies al seminari som el que som els capellans i, en certa manera, tots els fidels solsonins: som el que som i tal com som. Déu ens hi conservi en allò que tenim de bo i ens ajudi a superar-nos. Al cap d’allà som molt joves: només tenim 400 anys!

Perillós o prometedor?

Que el món canvia molt ràpidament –molt més que en qualsevol època passada- és un fet que ningú no pot negar. Canvia el món i necessàriament han de canviar les persones i la seva manera de pensar si no es volen quedar fora de joc. Els que ja som grandets ho veiem cada dia: si no fem una mica d’esforç en posar al dia la nostra manera de pensar i si no aprenem les noves tecnologies, ens adonem que aviat no entendrem res i quedarem analfabets totals. Ordinadors, mòbils i tota mena d’artefactes estranys ens sorprenen cada dia i s’imposen ràpidament. Els nens i els joves assimilen ràpidament tots aquests canvis i aparells, els fan servir i s’hi mouen com el peix a l’aigua. Els grans no tenim sempre l’ànim, l’agilitat mental i la preparació per a poder seguir el ritme. És clar que parlo de la majoria i que hi han algunes excepcions.

El que passa amb la tècnica, amb la cultura, amb els mitjans de comunicació, etc., passa també en la política o en altres àmbits de la societat. No ens hem d’espantar, però sí que cal estar alerta per poder desxifrar el món que ens toca viure i les noves formes de llenguatge. Els esdeveniments ens parlen i ens diuen moltes més coses de les que podem suposar. Si fem com l’ínclit president  Rajoy que sembla viure permanentment a la lluna i no assabentar-se de res (per incapacitat o per tàctica política), estarem perduts. Ja veiem com li va a aquesta dreta encarcarada, antiga i arnada que governa Espanya i, si segueix així, els anirà encara pitjor perquè no s’adonen que la modernitat (que ells encara no han acabat d’acceptar) ha quedat enrere i ja estem en la postmodernitat. Fins i tot alguns d’ells sembla que estan ancorats encara en ple segle dinou i no són capaços d’entendre cap dels processos que estan canviant el món.

Catalunya fa temps que parla al carrer i al Parlament i alguns sembla que segueixen essent sords, cecs i muts. Tenen enquestes d’opinió, els arriben veus per tots costats, tenen fets, tenen proclames, tenen manifestacions, tenen reclamacions de tota mena i res de res. No els treus d’allà on són i és ben clar que no han après a llegir ni a interpretar res de res. Només saben manar i manar de la manera que es manava abans, amb el “mando y ordeno”. No saben veure les noves reclamacions i propostes (que a fi de comptes són les de sempre) i no saben veure que la política del futur serà molt diferent de l’actual i que una de les bases fonamentals seran les noves formes de comunicació. Per sort, ara ens podem comunicar fàcilment i ràpid. Amb un simple WattsApp que corri en cadena i que es transforma en poc temps en una bola de neu,  es pot convocar una manifestació en una hora, es poden canviar els plans d’un dia per l’altre i es poden coordinar fàcilment estratègies que poden arribar a desesperar i fer anar de corcoll tot un govern i el poden deixar en ridícul. El món, per bé o per mal, és molt diferent, està tot ell connectat i està en una dinàmica de canvi constant i frenètic. I davant d’aquesta realitat podem tenir por o podem tenir esperança, pot inquietar-nos o pot esperançar-nos; aquesta nova realitat pot ser perillosa o prometedora d’acord a com la sapiguem entomar i si la sabem llegir o no.

Aquí a casa nostra ja fa temps que estan passant coses i més que en passaran en aquests pròxims mesos. Ens esperen esdeveniments que ningú és capaç de preveure i que s’hauran d’anar interpretant a mida que es vagin produint. Demà mateix en tenim un de molt important: tot un President de la Generalitat s’haurà de presentar a declarar davant d’un tribunal força des legitimat i desprestigiat per haver desobeït, segons ells, unes lleis que la majoria considerem injustes i que sempre les interpreten com volen.Segueixen sense ser ni equànimes, ni objectius, ni tolerants.  I sembla que ningú vulgui obrir els ulls per veure i fer alguna cosa en aquesta Espanya on els toros segueixen sent més importants que cap altra cosa. Quina vergonya haurien de tenir aquests que encara se senten espanyols!

Envaïda i saquejada

12107097_1069047743114290_9045836562570285722_n

Ja tenim aquí un altre 12 d’Octubre. Un altre Día de la Raza, Fiesta de la Hispanidad., Día de la Fiesta Nacional, Día Nacional de España, Día de la Madre Patria, Día del Descubrimiento, Día de Colón, Día del Pilar.

El 12-O s’ha anomenat de moltes maneres i s’ha mirat d’anar tapant una mica el seu origen, que no és res més que una CELEBRACIÓ D’ORIGEN FEIXISTA. Han mirat de canviar el nom perquè suposo que els feia vergonya. Però el significat segueix sent el mateix de quan va néixer. És allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Per molt que canviïn el nom, el substrat que trobem en aquesta vergonyant festa és un substrat feixista.

A Amèrica Llatina també ha subsistit durant una bona colla d’anys aquest significat. De mica en mica- per sort-, s’ha anat abandonant i ja se li comença a canviar el significat i ara ja se celebra com el DIA DE LA RESISTENCIA INDÍGENA.  Quan vivia a l’ Uruguai recordo que em xocava el fet de que la majoria de gent encara fossin tan poc crítics amb el contingut i  amb el significat d’aquest dia. Recordo que la gent pensava que la festa del 12 d’octubre –perquè allà també era festa- ho era en al·lusió a la “trobada de cultures” i que el seu nom, “Dia de la Raza” al·ludia a la trobada de les tres “races”: la negra, la ameríndia i la caucàsica. No sé exactament d’on havien tret aquesta història, però sí que sé que encara s’ensenyava aquesta idea a les escoles i és per això que molt pocs uruguaians reflexionessin de veritat entorn d’aquesta festa i no es plantegessin que aquesta data estava profundament implicada amb les ideologies d’extrema dreta de l’Espanya més retrògrada.

I com s’hi arriba a aquest punt? Tot té una explicació: a finals del segle XIX, Espanya es trobava en una situació molt delicada. A nivell intern patia profundes inestabilitats a causa de les lluites de liberals, conservadors, carlins (monàrquics), anarquistes i socialistes. A nivell extern, els moviments independentistes de les ultimes colònies d’Amèrica i Àsia feia que la política colonial fos pràcticament insostenible. Això finalment es concreta amb la guerra hispà-nord-americana de 1898 després de la qual Espanya perd les seves colònies de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, quedant-li només les seves petites colònies d’Àfrica. Aquella Espanya que, en altre temps fou una gran potència mundial, veien que ja no era res. Només era una trista despulla.

És per això les classes aristocràtiques comencen a desenvolupar un sentiment de nostàlgia cap a aquell passat imperial que havia pràcticament desaparegut. La utopia de restablir el vell ordre colonial sumat a les teories racials de l’època van generar el concepte de “Hispanidad“. Sota aquest concepte les antigues colònies espanyoles d’Amèrica havien de retre-li tribut i alinear-se geopolíticament amb Espanya ja que ella els havia portat la civilització. A més creien que tots els hispanoamericans pertanyien a la “raça hispana” i per tant havien de seguir mantenint el vincle cultural, polític i econòmic amb l’antiga Metròpolis. Per la seva banda els països Llatinoamericans, influïts per les teories del darwinisme social, van acceptar fàcilment aquests preceptes ja que l’herència indígena o africana no servia per reivindicar el supòsit de pertinença a la Civilització Occidental, mentre que una herència espanyola sí que servia per a reivindicar-se com a països occidentals . D’altra banda l’Església Catòlica s’enfrontava a les Amèriques als processos de secularització que li restaven poder però que, no obstant això, el discurs hispanista li era molt útil per seguir mantenint el seu estatus. En ser una institució que arribà al continent de la mà del colonialisme espanyol, es transformava en un dels pilars culturals del Continent.

És en aquest context que al 1915 la Unió Iberoamericana de Madrid proposa que el 12 d’octubre sigui declarat “Fiesta de la Raza Española”. En els anys subsegüents, la totalitat dels països de les Amèriques van incorporar el 12 d’octubre com “Dia de la Raça” (en al·lusió a la Raça Espanyola) o com “Day of Columbus” (“dia de Colón” per als països anglosaxons ). Un dels majors promotors de la ideologia de la “hispanitat”, va ser el dictador Miguel Primo de Rivera. El 1931 el fill del dictador enderrocat, José Antonio Primo de Rivera funda la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de la JONS per les seves sigles) i s’alinea ideològicament amb els règims del feixisme italià, del nazisme alemany i de l’autoritarisme portuguès.  ja que el concepte de hispanitat és central en la seva ideologia. La Falange pren com a data clau per les seves mobilitzacions el 12 d’octubre

És bo saber l’origen de les coses i, com deia abans, encara avui subsisteix aquest substrat en molts espanyols, que miren d’amagar tant com poden però que, per més que facin i per més que hagin canviat el nom, se’ls veu la llauna. Haurien de tenir vergonya de celebrar encara aquesta data de la manera com ho fan, però es veu que no en tenen gens ni mica. Amb tot, la resposta és cada dia més unànime i tan allà com aquí cada dia són més els que diuen que EL 12 D’OCTUBRE NO HI HA RES PER CELEBRAR. O, si voleu, sí que hi ha alguna cosa per recordar: la història d’una invasió, d’una massacre i d’un saqueig.

Un text imprescindible

Hi han realitats que són difícils d’explicar. O potser son difícils d’entendre. O ves a saber si és que són difícils d’entendre perquè no les sabem explicar prou bé… No em voldria enredar. Però el cert és que per algunes persones hi han coses tan misterioses (i sembla que massa complicades) i realitats tan extremadament enrevessades  que, potser perquè són massa evidents per nosaltres, massa simples i massa normals no ens cap al cap que altres no siguin capaços d’entendre. Una d’aquestes coses és l’explicació del què significa ser català, el què és Catalunya per a molts de nosaltres, perquè volem la independència, etc, etc. Ho dic perquè ja fa molts anys que em trobo amb aquesta realitat quan ho vull explicar a segons qui. Sembla que a alguns els parli amb una llengua estranya perquè no m’entenen gens ni mica, tot i que també és cert que alguns altres sembla que m’han entès perfectament. Serà qüestió de prejudicis?… Deixo aquí la pregunta i qui vulgui pensar-hi que ho faci.

Avui us vull deixar un text que potser pot ajudar alguns a entendre millor aquest tema. Està escrit per un escriptor argentí del qual ja n’he parlat alguna altra vegada i que us recomano vivament si encara no el coneixeu. Es diu Hernán Casciari i té un blog que es diu ORSAI. Si hi entreu i el llegiu, us ben asseguro que no us decebrà gens ni mica. El seu darrer apunt es titula UNA CANCION DE CUNA. Us el transcric per si no el voleu anar a llegir al seu blog. Trobo que és un text -com sempre fa ell-, molt ben escrit, però sobretot molt aclaridor per aquells que són incapaços d’entendre certes coses.

Una canción de cuna

En diciembre se cumplen quince años desde que vivo en un país que no es el mío. Caí en Barcelona por casualidad, porque conocí a una catalana y me quedé a vivir con ella. Pero podría haber conocido a una madrileña, o a una andaluza, y entonces no escribiría esto. Porque ahora, quince años después, empiezo a entender a los catalanes y a sus asuntos. No quiero decir que me convencieron (un argentino que cambia de opinión es un uruguayo) pero sí puedo confesar que cuando llegué, en el año 2000, sus afanes de independencia me daban risa.

Así como ahora el Barça es la excusa global para que los extranjeros vislumbren el conflicto catalán, en los tiempos analógicos los argentinos teníamos únicamente a Serrat como ancla de conocimiento geopolítico. Pero como somos narcisos, preferíamos que Serrat nos hablara sobre nuestros traumas, y no sobre el suyo. La primera vez que escuché el idioma catalán fue cuando di vuelta un casete y empezó a sonar una canción que se llama«Pare», que quiere decir Padre. Yo tenía doce años y apreté el botón de stop. Pensé que la cinta patinaba y que la voz de Serrat había empezado a sonar en reversa, como en esos discos de Kiss que, cuando se escuchan marchatrás, nombran a Lucifer.

Es raro lo que nos pasa a los argentinos con lo catalán: convivimos con su cultura (porque en el siglo veinte llegaron un montón) pero no tenemos clara su huella. Cuando decimos patedefuásabemos que viene del francés, cuando decimoslaburo entendemos que atrás hubo italianos, pero cuando decimos capicúa no sabemos que eso significa cabeza-y-cola. Ni que el nombre Maricel fue siempre mar-y-cielo. Ni que el modo argentino de decir piyama, cambiando la jota por el yeísmo, también es un legado de ellos.

Es por esto que lo primero que pensé, cuando llegué a Barcelona, es que los catalanes eran snobs. Que se querían diferenciar, que se sospechaban privilegiados respecto del resto, que lo que tenían no era tirria sobre lo madrileño sino una obsesión oculta. Tenía la intuición de que su amor por la lengua era sobreprotección. Que cuidaban a su idioma como los padres cuidan a un chico débil que no se puede defender; que no lo dejaban vivir en paz, que no le abrían el portón para que jugara con otras lenguas en la plaza. Que encerraban a su idioma en casa y entornaban las ventanas. Que le tomaban la temperatura cada hora y media, creyendo que se iba a morir si no lo abrazaban fuerte. Creí, en esos años, que un día se iban a dar cuenta, tarde y sin remedio, que de tanto cuidar la lengua se la habían mordido.

Le contaba a mi mujer que, cuando somos criaturas, a los chicos argentinos nos meten en un sistema escolar en el que nos enseñan a decir «yo, tú, él, nosotros, vosotros, ellos» durante doce años, y que después salimos a la calle y no decimos ni tú ni vosotros nunca más. Le decía que no se preocupara tanto, que se relajara. «¡Pero qué dices! ¡Lo vuestro es una jerga, no puedes comparar!», me contestaba ella. En esas discusiones descubrí que no hay ofensa mejor para enojar a un nativo que llamar dialecto a su idioma,folclore a su hábito y dulce de leche tonto a su crema catalana. Y a mí me encanta meter cizaña y levantar el dedito, incluso sin comprender el problema. (Un argentino que cierra la boca cuando no entiende es un uruguayo).

Y fue entonces que España entera, con Cataluña incluida, me empezó a dar risa y muchas ganas de hacerle burla. Hacer burla, en Argentina, se dicesacar la lengua. ¿Cómo era posible que una extensión geográfica del tamaño de Buenos Aires se tomara en serio la esquizofrenia de tantos idiomas y culturas? Era como si de repente los nacidos en Mar del Plata quisieran hablar en marplatense, como si los nacidos en Chascomús dejaran de creer en Papá Noel y empezaran a cagar a palos a un tronco en Navidad, como si los de Bahía Blanca pretendieran participar del próximo Mundial de Fútbol con bandera propia. No tenía sentido.

En medio de todas las risas que me provocaba el conflicto catalán, nació mi hija Nina y empecé a hacer lo posible para que no fuera ni catalana ni española, sino argentina. Tenía en contra el contexto (sus dos abuelos, su madre, el sistema educativo, la programación de TV3) pero me creí fuerte. Puse todos los relojes de mi casa con un retraso de cinco horas, conecté parabólicas para que viera Canal 13 y Telefé por la mañana, le inoculé Charly García y dulce de leche por la tarde, le enseñé que los lunes se podía faltar a la escuela si el domingo jugaba Racing de madrugada. Y ella entendió todo.

Mi hija sabe decir «yo, vos, él, nosotros, ustedes, eyos», sabe decir yuvia, sabe conversar en abstracto y la enloquecen los alfajores triples y la pascualina. Pero cuando llegan los once de septiembre se manifiesta en la calle y sabe por qué se manifiesta, y en verano conversa en voz baja con su madre sobre lo que le pasaba a su abuela en los tiempos de Franco. Y sobre todo esto: cuando habla dormida usa su lengua materna.

De repente pasó algo: me deje de reír. Ya no me burlé. Me empezó a provocar orgullo que mi hija tenga una patria que defender. Porque yo también tengo una, sin importar donde viva. Lo repito ahora y me parece un siglo: en diciembre cumplo quince años en un país que no es el mío. Y no hay un momento del día en que no piense, al menos una vez, qué hora es ahí.

Cuando me fui de casa pensé que esta otra casa se llamaba España, pero ahora sé que tiene otro nombre. No lo supe cuando me lo explicaron. No lo supe cuando me quisieron mostrar mapas. Lo supe cuando empecé a sentir amor por la palabra que la nombra.

Ahora me descubro fantaseando con que mi hija, que nació en la Clínica del Pilar —donde nace media Barcelona—, tenga un día el nombre completo de esa patria en el documento de identidad, como yo tengo el nombre completo de la mía. Y aunque nací por casualidad a trescientos cuarenta kilómetros de Uruguay (y me encantaría ser uruguayo, porque son como nosotros pero sin los errores) soy irremediablemente argentino: mis defectos son los míos y quiero vivir con ellos. Fue mi error creer que la canción «Pare», de Serrat, era un casete trabado en el walkman, una cinta del reverso. Y me encanta ese error. Nunca hubiera sospechado, esa tarde de mis doce años, que un día iba a tener una hija de la misma edad y que ella, al nombrarme frente a sus amigas, me llamaría el meu pare.

—El meu pare…

Cuando Nina me dice así (todavía no lo sabe, pero ya lo sabrá) yo me convierto en una canción de cuna que ella me canta al revés, y que me deja dormir tranquilo.

Hernán Casciari
Martes 6 De Octubre, 2015

Còmplices i col·laboradors necessaris

La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.

Això que es dóna en alguns delictes i faltes, també passa de forma molt més desapercebuda en molts aspectes del nostre dia a dia. Si ho mirem bé, tots som més o menys culpables d’algunes coses no prou exemplars que succeeixen al nostre voltant. Potser caldria que  analitzéssim una mica millor totes les nostres complicitats implícites o explícites i segurament que en trobaríem tantes que ens posaríem les mans al cap esgarrifats.

Partint de la base que a tots ens caldria fer aquest personal examen de consciència, m’agradaria parlar d’aquest immund partit de dretes espanyol que es diu PP i de les nombroses complicitats que li ha costat ben poc trobar en les seves accions vergonyants contra una bona part de la societat i de forma directa i molt especial contra el poble català aquests darrers anys. Parlem clar i català: els grans còmplices del PP en allò que ells mateixos han definit com a “problema català”, són la majoria de partits d’àmbit estatal (de dreta, de centre i d’esquerra), les institucions de Justícia de l’ Estat plenes de membres posats a dit i disposats en tot moment a ballar el ball que toqui, la mateixa Monarquia, la major part de la jerarquia eclesiàstica, l’exèrcit, una gran part d’intel·lectuals, la gran banca i la majoria de mitjans de comunicació. Amb el tema de Catalunya, tots ells s’entenen perfectament i es coordinen de forma natural, meravellosa –i malèfica- i sense cap mena d’esforç. Només cal que mireu atentament la foto que encapçala aquest apunt… No és cap novetat perquè fa segles que dura, tot i que aquests darrers anys s’ha intensificat enormement amb els governs del PP. Tots aquests que he anomenat són els cooperadors necessaris per arribar on hem arribat i així cal jutjar-los sense cap mena de rubor. Alguns ho són, per no haver mogut ni un sol dit i per no haver dit ni una sola paraula davant de les flagrants injustícies. D’això se’n diu silenci còmplice o pecat d’omissió. Altres, pecant directament de mala fe i sabent prou bé el que feien. Només cal veure la mala baba que hi ha darrere d’algunes sentències judicials, darrere d’algunes lleis i en els continus intents d’asfíxia econòmica a que ens tenen sotmesos. D’això en podem dir a dreta llei un evident mal govern en contra de Catalunya

Qualsevol jutge mitjanament just i lliure podria fer sortir a la llum moltes de les injustícies que sovint ens ha tocat patir en aquests darrers anys. Però no diuen res i col·laboren ben contents amb aquest PP de majoria absoluta que, a hores d’ara, ja ni ho intenta amagar. Sap que anar contra Catalunya li dóna vots i molt bon rendiment i, per tant, no cal amagar-ho ni dissimular-ho. Ja sé que alguns em direu que torno amb la mateixa cançó de sempre i que torno a fer el discurs del victimisme i de la queixa (sempre ens acusen del mateix) i que els governs catalans en tenen una bona part de culpa de tot el que passa. No negaré pas que aquí no hem fet les coses prou bé i que n’hem fet moltes de malament, però això no és excusa per no reconèixer que se’ns està castigant molt durament, molt més del que mereixem i se’ns aplica una vara d’amidar totalment trucada. I el que és pitjor: qui ens castiga és el que menys hauria de fer-ho perquè és el més corrupte de tots.

No els agrada que parlem d’espoli però la realitat i l’ evidència fa que això nostre ho sigui en tota regla. Mirem alguns exemples? Mirem-los: els estudiants catalans reben només el 5% de totes les beques de l’ Estat i els estudiants de Madrid en reben el 58%… Si tinguéssim seguretat social pròpia la nostra renda per càpita augmentaria uns 2.400€ l’any… El “Ministeri de Cultura” fa una despesa anual per cada espanyol de 47 euros i per cada català només de 5 euros… Aquí encara viatgem amb el 40% dels trens construïts per l’Estat durant la dècada dels 70 -i que ells van considerar obsolets-, mentre que Madrid només té el 4%…Cada any el Ministerio de Fomento deixa d’invertir una bona part del que ens tocaria per llei i entretant fa autopistes que van buides de cotxes en altres llocs d’ espanya i AVES que costen una milionada i que aniran sense passatgers i només faran que donar pèrdues…A Catalunya, per l’AVE, el govern va invertir 316 euros per català, però en el mateix any va invertir 1.198 per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès i 407 per castellanomanxec…Com podem conformar-nos a que el dèficit fiscal català ells el rebaixin a 8.500 milions d’euros –un 4,35% del PIB–, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat calculi que era d’11.000 milions?… Com podem tolerar que per cada 12,7 milions d’euros que s’inverteixen en medi-ambient a l’aeroport del Prat, s’inverteixin 300 milions al de Barajas?… Entre 1985 i 2005 només s’han es van construir a Catalunya 20 quilòmetres d’autovies mentre que a Madrid se’n van acabar prop de 900 en idèntic… A Catalunya només s’inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?… I els peatges de les autopistes que nosaltres hem de pagar religiosament i a altres els surten totalment gratis… I podríem seguir, seguir i seguir amb un llarg i evident rosari de greuges. Espanya és un mal negoci en tots sentits i ho seguirà sent sempre mentre no marxem perquè ens considera i ens tracta com una colònia. I ha arribat el moment que una gran part de catalans diem que ja n’estem tips de colonitzadors!

Com podem ser catalans i sentir-nos espanyols –com ells voldrien- si cada dia ens menyspreen, ens espolien, ens maltracten, ens menteixen, i no reconeixen els nostres drets més elementals? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa? Com pot ser que encara hi hagi algú que es deixi enganyar veient tot això? Tret d’honroses excepcions, a Espanya no hi tenim gaires amics que ens defensin, ni aliats que alcin la veu. Al contrari. D’Espanya només ens en cal esperar recriminacions, acusacions, incomprensió i molta mala llet. Pocs ens defensaran allà. Tampoc ho farà l’esquerra espanyola que, com deia no fa gaires dies Julià de Jòdar en un article “la pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita”. Per això ara trobo que és ser molt curt de vista i tenir molt poc sentit polític nosaltres mateixos “ens fem el llit” –com vulgarment es diu- els uns als altres i actuem de tal manera que només fem que perjudicar-nos a nosaltres mateixos. Als còmplices de fora caldrà sumar-hi els col·laboradors necessaris de dins per fer descarrilar el tren de la independència? Espero que no siguem tan rucs per permetre-ho.