Pere Casaldàliga ens felicita el Nadal

felicitació 2015

Com cada any, la felicitació de Nadal més matinera i més puntual que rebo acostuma a arribar de molt lluny. M’arriba de São Félix do Araguaia, allà al Mato Grosso brasiler. Com podeu suposar, és la del bisbe Pere Casaldàliga. També aquest any ha sigut així. Ja fa dies que l’he rebuda. El Pere és previsor…

I també com sempre, el bisbe Pere recull algun fet important dels que han marcat l’any i, com no podia ser d’una altra manera ha reflexionat en la seva felicitació (il·lustrada com és habitual pel seu amic Maximino Cerezo Barredo)  sobre el drama dels refugiats, personalitzats i encarnats tots ells en Aylan Kurdi. el nen sirià que va morir ofegat a les platges de Turquia el 2 setembre de 2015. Aquest nen kurd de tres anys  va aparèixer ofegat en una platja de Turquia. Les fotos en què apareix el seu cos mort i la foto en què es veu un agent de la policia turca transportant el seu cadàver van donar la volta al món i posen de manifest la gran problemàtica de la crisi humanitària siriana. Al costat del petit van morir també el seu germà de cinc anys Galip i la seva mare, Rehan, a més de com a mínim altres dotze sirians que viatjaven des de Turquia en dos pasteres amb destinació a Grècia. L’únic membre de la família Kurdi que es va embarcar i va sobreviure va ser el pare, Abdullah. La fotògrafa turca Nilüfer Demir és l’autora d’aquella imatge.

Nadal 2015 Poema CasaldàligaCasaldàliga 2015.Castellano

Com podeu veure, el bisbe Pere reflexiona sobre aquest drama humanitari que toca viure a la humanitat en aquests darrers temps i que no ens hauria de deixar dormir en pau. El bisbe Pere ens demana que no ens deixi dormir en pau, com tampoc el deu deixar dormir a ell, tenaç defensor sempre de la humanitat més pobra. Ell sempre ha demanat ‘humanitzar la humanitat’  i ha lluitat per defensar les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Sempre ha dit que aquestes han estat les seves causes, però també haurien de ser les causes de tots nosaltres: Les seves causes: ‘la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida’.

Pere Casaldàliga 2015 Ja vellet i malalt, com podem veure en aquestes fotografies fetes de ben poc, segueix creient en moltes utopies i en l’Evangeli, que segons ell mateix diu ‘és una utopia encara més gran!’: “Utopia necessària com el pa de cada dia. No la utopia quimèrica que ens duria a un “no-lloc”, sinó un procés esperançat que navega cap a un “altre lloc”, un “bon lloc”: eutopia!

En moments complicats com els que viu la humanitat, cal seguir escoltant atentament les paraules d’aquest profeta dels nostres dies que va pronunciar quan va rebre el Premi Internacional Catalunya 2006.

“Cal reinventar una economia de la convivència”, demanava Edgar Morin. El poble guaraní parla de “l’economia de la reciprocitat”. I el petit poble myky, en aquest Mato Grosso, proclama com un dels seus dogmes fonamentals que “viure és conviure”. Sense prepotències, sense exclusions. Sent reconeguts tots i totes com a persones en la dignitat radical de la “raça humana”. Els pobles indígenes, normalment, quan s’autoanomenen, es classifiquen com a “gent”, “humanitat”; després ve el cognom, la designació particular de cada poble, de cada cultura, de cada història. Identitats col•lectives que configuren la humanitat com una sola i plural. La globalització actual, amb tots els seus pecats, greus, té com a contrapartida la virtut de fer que avui, com mai, la humanitat se senti “una”. Estem descobrint, per necessitat, que naveguem en el mateix vaixell. “El xoc de civilitzacions” o “l’aliança de civilitzacions” són l’alternativa inevitable. Com que ara ens trobem tots amb tots, hem d’optar per xocar els uns contra els altres, en la intolerància i en l’agressió, o per abraçar-nos en la comprensió i en la complementarietat.

… “Les nacions són continguts, no fronteres”, afirmava Baltasar Porcel. Els murs, els filats, les tanques, les lleis d’intolerància no són una solució humana. Els “bàrbars del sud” acabaran trencant les fronteres de la separació. “La fam no té fronteres”, cridava el supervivent d’una pastera africana. Aquests nous bàrbars acabaran envaint el terra, la casa, la taula, l’ànima dels privilegiats d’un primer món: primer en abundància; primer en insensibilitat? La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. …Pere Casaldàliga 2015-2

Per a la nostra fe cristiana, el mateix Déu es va encaixar en la mesura humana de l’home Jesús de Natzaret. Malauradament, durant segles, i encara avui, les religions són, massa sovint, fonamentalisme, divisió i fins i tot guerra. És hora de creure en unitat plural en el Déu de la vida i de l’amor, i de practicar la religió com a justícia, servei i companyia. Un Déu que separa la humanitat és un ídol mortífer. La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat. L’Evangeli segons sant Lluc (10, 25-37) ens ofereix la paràbola paradigmàtica per a aquesta praxi humanitzadora. El mestre de la Llei respon correctament la pregunta de Jesús sobre els manaments. Coneixia el Catecisme, com a mínim la seva lletra. No obstant això, “per tal de justificar-se”, el doctor de la religió pregunta al seu torn: “I qui és el meu proïsme?”. La resposta de Jesús és desconcertant i provocadora; per al doctor de la Llei, per a tot el poble que l’escoltà “en aquells temps” i també per a nosaltres, que l’escoltem avui, aquí. El proïsme és aquell o aquella a qui jo m’acosto, i que posa en primer lloc els que han caigut en el camí, les persones marginades, les dones violentades i sotmeses, els emigrants suspectes, els estranys dels quals m’estimo més no saber res, tan ocupat com estic amb els meus negocis o potser amb el meu culte… M’he de fer proïsme descobrint el pròxim, buscant-lo, acollint-lo, donant i donant-me al seu servei. Sense fer “accepció de persones”. Sense por de contaminar-me amb un samarità heterodox. Només estimo el proïsme en la mesura en què surto –lliure, obert, solidari– a trobar-lo, acostant-m’hi, acostant-lo a mi. La humanitat no s’humanitza amb aparells i formulacions (útils al seu temps i de la forma adequada), sinó amb l’aproximació humana de cadascun i cadascuna, de cada persona i de cada poble.

Humanitzar la humanitat, practicant la proximitat. La Teologia de l’Alliberament ens ha recordat que la veritable ortodòxia es verifica en l’ortopraxi. L’essència de Déu “consisteix a estimar”, ens diu al Nou Testament la primera carta de Joan (4, 8.16). El fet d’haver sortit de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, d’haver passat per l’Àfrica i d’haver vingut a viure de forma definitiva al Mato Grosso brasiler d’aquesta Nostra Amèrica m’ha universalitzat l’ànima. I el contacte apassionat amb la causa indígena i la causa negra m’ha ajudat a redescobrir la identitat de les persones i dels pobles amb alteritat i amb complementarietat. El fet d’acostar-me “al poder dels sense poder” (Václav Havel), en l’opció pels pobres, en el moviment popular, en les comunitats eclesials de base i en les pastorals socials, em va fer despertar definitivament a la indignació i al compromís; i també a l’esperança.

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nadal, Pere Casaldàliga i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.