2015, un any fastigós

Quan acaba l’any sempre procuro fer una mica de resum. Va bé fer una mica de balanç de caire general i també personal. He mirat de fer un recull de coses positives i negatives i he estat una estona pensant com podria definir aquest any. Al final, he arribat a la conclusió que, entre moltes opcions, no li estaria gens malament dir-li “any fastigós”. Miraré d’explicar perquè li atribueixo aquest adjectiu. Fastigós és sinònim d’avorrit, repugnant, pesat, feixuc, etern i interminable. En un any passen moltes coses i, és clar, ni totes són bones no totes dolentes, però sí que se m’ha fet una mica llarg i ja tinc ganes de girar el full del darrer mes del calendari i llençar-lo a la paperera.

Mireu, els catalans estem en una mena de carreró sense sortida després d’uns anys de moletes esperances. No donaré la culpa a ningú perquè la tenim tots una mica. Però la majoria d’ànims estan molt calmats i cada cop més baixos veient que no ens en acabem de sortir. A nosaltres ens han escanyat econòmicament i la gran majoria dels països europeus es troben bastant o molt endeutats. Sembla que la única sortida –ben poc imaginativa, per cert- que tenen els estats que componen la Unió per superar els diferents nivells de dèficit fiscal és cobrir-lo amb major endeutament . El nivell d’atur és molt alt, especialment en la joventut, i les perspectives no són bones.

Els economistes, tot i que no es posen tots d’acord i no l’encerten gaire, estan bastant d’acord en que la situació no té bones perspectives. Com que jo no hi entenc gens d’aquests temes, ho deixo a les seves mans i al seu criteri. Però em fa por el futur, ho he de confessar.

Els moviments independentistes de certs països (per exemple els de Catalunya, els d’Escòcia, els de Còrcega i molts altres que no acaben d’aflorar), junt amb els desitjos de sortir de la Unió Europea de molts anglesos, afegeixen inestabilitat a la situació i no es creen camins de sortida. Més aviat tothom els té por i es frenen com sigui. Només els acceptaran si no hi tenen altre remei i com a mal menor. A Europa li falta imaginació, líders d’alt nivell com havia tingut en altres temps i li sobra por. Davant d’escenaris complexos i difícils, Europa es replega igual que un cargol o un estruç que amaga el cap a la sorra. Li deu semblar que amagant els problemes se solucionaran ells solets… Creixen els partits anti sistema perquè la gent n’està tipa d’aquesta situació sense sortida, però la resposta és la por i posar el fre.

Per acabar-ho d’adobar, s’hi ha sumat a aquest complex escenari la massiva emigració des d’Àfrica, Orient i els Balcans cap a les regions més industrialitzades d’Europa fugint de la guerra i de la fam i cada dia veiem als diaris i a la TV imatges de tot tipus d’embarcacions plenes de desesperats que arriben a les seves costes i de processons de gent que miren d’arribar a Europa a peu o de la manera que sigui. Alguns tenen prou sort i són rescatats dels naufragis i rescatats en alta mar. Els menys afortunats arriben morts, ja siguin víctimes de les pràctiques mafioses dels traficants o els perills del mar. Uns acaben el seu viatge cap a la UE xops, bruts i morts de fred  i altres que creuen a peu el Sàhara i acaben intentant escalar els filats de punxes de Ceuta i Melilla. Uns escapen de la guerra a Síria i l’Iraq, tractant d’arribar a Grècia i Turquia i altres aprofiten aquests èxodes a la recerca de millors oportunitats i abandonen les seves terres (Albània, Kosovo, Macedònia i Sèrbia) i es desplacen caminant, en col·lectius, trens o dins de camions, de vegades amb finals horribles com aquell del camió en un “pàrquing” d’Àustria. Hongria s’ha apressat a construir un mur al llarg de la seva frontera per impedir el pas d’aquesta gent i altres països ja es disposen a fer-ho en veure que la EU no fa gran cosa i els acords de Schengen són cada cop més qüestionats. Tampoc hem d’oblidar el conflicte que s’ha produït a Ucraïna, atiat pels russos, i amb cap intenció de solucionar-lo per part de ningú. Això ha donat com a resultat, entre altres coses, en un augment de despeses improductives, tant en armament com en preparatius de defensa, en diversos països de l’est d’Europa, creixent el flux d’emigrants ucraïnesos, principalment cap a Polònia, Rússia, Alemanya i Grècia.

Per sort no tot són males notícies. És molt positiva per a la UE, la brusca caiguda del preu del petroli que ha fet que en certs països van hi hagi indicis d’una lleu recuperació. La manca de mà d’obra a Alemanya abans d’aquesta crisi, va ser suplerta per turcs, espanyols, portuguesos i després per treballadors de l’est europeu, però a mesura que la situació a Polònia, República Txeca, Lituània, Hongria, Eslovènia i Eslovàquia ha anat millorant, aquesta disponibilitat ha anat augmentant i aquest buit l’omplirà aquesta incessant onada migratòria, la més gran des del final de la segona guerra mundial,  i  potser podrà ser absorbida i posada a treballar en els països d’acollida, tot i la dificultat de l’idioma i les diferències culturals i religioses. Cal destacar que en molts països s’han vist reaccions contra els estrangers justament pels seus costums, la seva cultura, la diferència de raça o color de pell i per l’amenaça que alguns perceben respecte d’ells sobre la seva seguretat, la dels seus fills, o les seves fonts de treball. A més, avui dia està a flor de pell el tema de la religió. Gran part de la UE és cristiana, si bé bastant laica. Molts immigrants porten creences i pràctiques que preocupen. L’Islam, que s’associa al terrorisme, produeix rebuig. França i Gran Bretanya tenen una gran població musulmana bastant integrada, (hi ha àrabs en càrrecs públics) alhora que existeixen barris perifèrics molt conflictius. Altres encara no els tenen assimilats i desconfien.

La crisi migratòria no disminuirà. La crisi econòmica seguirà encara una bona temporada. Els polítics s’enfronten a reptes difícils i cercar formes de reduir el flux de refugiats en els seus llocs d’origen és una mica complicat i absorbir més gent encara ho serà més. Angela Merkel s’ha posat a exercir el lideratge en l’ajuda als refugiats i tots els estats, d’acord a les seves economies, són convocats a ajudar els que han entrat perquè puguin integrar-se, aportar al creixement d’Europa i al seu propi benestar. Però veig que les coses van molt lentes i les necessitats són urgents. Un assumpte que ben portat podria solucionar aquest greu problema que es viu en aquesta part de món i podria contribuir a impulsar l’activitat econòmica de les seves pàtries adoptives. No obstant això, els dilemes subsisteixen i el futur és complicat.

I els catalans esperant a veure com aniran les coses i una mica cansats i fastiguejats. L’he anomenat any fastigós justament perquè hi ha massa coses surant a l’aire i no sabem com ni quan cauran. Haurem d’estar preparats per entomar-les, no perdre la paciència, anar a comprar ànims i resistir activament, vingui el que vingui.

Bon any nou a tots els que em llegiu, moltes gràcies per la vostra lectura, pels vostres comentaris i que l’any 2016 el puguem anomenar amb un altre nom més esperançador.

Anuncis

Església per ateus

Avui diumenge aquest conglomerat tan original i particular (per dir-ho d’alguna manera) que és la CUP-Crida Constituent té una assemblea molt important a Sabadell per decidir un assumpte transcendental pel nostre país: el de votar si s’accepta la proposta de pacte de Junts pel Sí i es facilita la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. Veurem què en surt de tot plegat…

Quan sento a parlar d’assemblees em venen al cap, com una llambregada, dues imatges d’aquest tipus d’actes. Segurament que no tenen gran cosa a veure entre si, però a les dues se les anomena assemblea. La primera imatge és la de les mogudes assemblees que fèiem quan érem estudiants i que la majoria que hem tingut la sort de poder estudiar en un institut o en una facultat suposo que encara tenim prou presents. Eren les assemblees que es feien per decidir si es prenien certes decisions (si es feia vaga o no, per exemple) i que normalment, tot i que volien ser el màxim de democràtiques, acabaven com el rosari de l’aurora per les inqualificables manipulacions de que eren objecte o per l’olla de cols en què es convertien la majoria de les vegades. Confesso que en tinc força mal record i la conclusió que n’he tret és que una assemblea és una cosa molt delicada si es vol fer correctament i democràtica.… L’altra imatge d’assemblea que em ve al cap i que, com he dit, no té gran cosa a veure amb la que he descrit, és l’assemblea dominical catòlica, el que anomenem popularment missa, vaja. La paraula assemblea, a fi de comptes, no vol dir altra cosa que reunió o aplec de persones que es troben per deliberar, prendre acords o en el cas de les religions per celebrar.

No parlaré avui de l’assemblea de la CUP d’avui, tot i ser molt important. Parlaré d’unes assemblees que han sorgit darrerament i que, quan vaig llegir la notícia, em va fer molta gràcia. Resulta que l’any 2013, Sanderson Jones y Pippa Evans, dos humoristes britànics van tenir la idea de crear una església pensada per a ateus i la van batejar com Sunday Assembly. Aquesta Assemblea Dominical ve a ser com una església sense Déu, amb el seus temples, amb una espècie una mica particular de capellans o pastors, amb l’atmosfera típica de qualsevol església dominical: famílies senceres amb nens que escolten un sermó inspirador, lectures,cançons, almoines, etc. Només hi falta Déu. Es veu que l’objectiu principal d’aquest moviment és trobar una nova manera de conèixer gent amb idees afins, participar en la comunitat i reunir-se en un ambient dominat per la fe de que Déu no existeix. Curiosa similitud amb les esglésies tradicionals, no trobeu?

El moviment sembla que s’estén ràpidament per tot el món, però principalment als EEUU on aquesta mena de moviments, sectes i esglésies arrelen ràpidament i sembla que hi troben el terreny abonat com per créixer-hi ràpidament. Alguns diuen que és degut i que és l’expressió del creixent nombre d’estatunidencs  que es troba al marge de qualsevol filiació religiosa però que, per altra banda , troba a faltar el caliu interior i exterior d’una creença. I es veu que, com que no el troben en la creença, el busquen en la descreença… Però està ben demostrat que les persones necessitem el caliu d’una comunitat que en molts cassos és religiosa. I per altra banda, quan hom s’allunya d’una religió, busca aquest caliu i aquest acompanyament afectiu en algun altre grup.

En un estudi que va fer el Fòrum Pew sobre Religió i Vida Pública es va presentar un estudi l’any passat segons el qual el 20% de las persones a EUA no tenen afiliació religiosa, un augment del 15% en comparació con els darrers 5 anys. Amb tot, aquests mateixos investigadors de Pew van subratllar que la categoria també va abraçar majories de persones que van manifestar que creien en Déu però que no tenen vincles amb la religió organitzada i persones que es consideren “espirituals” però no “religioses”. “L’ Assemblea Dominical vol arribar a aquest univers de persones que han deixat la fe però que troben a faltar la sensació de comunitat que l’església els oferia”, va dir Phil Zuckerman, professor d’ Estudis Seculars del Pitzer College a Claremont. i deia encara una altra cosa: “Als EUA hi ha l’opinió de que si hom no és religiós, no és patriota. Crec que moltes persones no creients o practicants diuen: ‘Escolti, esperi un moment. Nosaltres fem caritat, som bones persones, bons pares i tan bons ciutadans com els demés, i ara començarem a anar a una església perquè tothom en tingui una prova’.  Encara són una minoria, però ja n’hi ha uns quants”.

Mentre escrivia aquest petit apunt, m’ha arribat un correu del blogaire català Joan Gil (som només amics virtuals i lectors comuns del s nostres blogs) i del que us he parlat alguna altra vegada. Viu als EEUU des de fa moltíssims anys. El seu blog es diu ELS EUA SÓN DIFERENTS i val la pena llegir-lo perquè ens dóna sempre el seu punt de vista sempre interessant de les coses des de la perspectiva d’un català que coneix molt bé els EUA. Va viure molts anys a Nova York i ara viu a Fort Würth (Texas). M’explica que ha canviat d’habitatge i altres detalls quotidians.  I em diu una cosa que trobo que té molta semblança a això que explicava més amunt.

“Preferiria veure el Pirineu, però al Nord de Texas hi ha territoris alts i parcs molt macos; però per veure muntanyes caldria anar en cotxe durant hores. Fort Würth, com gairebé tot Texas és un país riquíssim, on tothom ofereix feina, en part gràcies al petroli i el gas natural però també amb una indústria que per Catalunya bé la voldríem. Només que la gent són molt reaccionaris i els polítics són més burros i pitjors que el PPSOE. Gairebé tothom pertany a alguna de les sectes integristes més o menys afiliades amb els Baptistes del Sud. La tele digital de Dallas-Fort Würth té unes 60 emissores, de les quals prop de 20 són propietat de sectes  religioses”.

Tal com van les coses, no dubto gens ni mica que aquesta nova església per a ateus tindrà un èxit espatarrant. Allà ja l’està aconseguint i, com tot, quasi estic segur que tard o d’hora també arribarà aquí. 

Bon Nadal, bon solstici… o el que vulgueu!

 

Veig que en certs cercles s’està imposant parlar del “solstici d’hivern” en lloc de parlar del Nadal, com s’ha fet durant segles en la nostra cultura i en el nostre context. Ja he rebut diverses felicitacions de Nadal on no es fa cap referència a Nadal. Veig que ho fa notar també Jaume P. Sayrach en el seu blog CAPVESPRE parlant d’aquest tema.

Veig que molt arreglen la situació proposant una cosa, tot negant-ne una altra, sense saber que l’origen del Nadal cristià fa servir la idea del solstici d’hivern per donar-li un sentit nou. Però l’origen és exactament el mateix. Entenc que a certes persones -si no són creients-els molestin les referències religioses i no en vulguin parlar. Ho respecto. El que ja no entenc tant és que es vulguin esborrar olímpicament segles de cultura cristina i es vulguin amagar conceptes que formen part de la cultura occidental des de fa més de dos mil anys i que aquestes actituds una mica repatànies embolcallades en modernitat no deixen de ser molt antigues, força carques, curtes de vista i no fan més que anar-nos empobrint paulatinament. Aviat la canalla anirà a un museu, veurà un quadre d’un Naixement i preguntaran que renoi és allò i què significa. Crec que es poden saber les coses sense haver-les de compartir necessàriament; el que no es pot és voler-les compartir sense saber-ne res… Com molt bé fa notar Jaume P. Sayrach, “ateus fervorosos com Oriana Fallacci i André Comte-Sponville, alhora que  afirmaven el seu ateisme, s’han confessat culturalment cristians. I, com ells, moltíssimes persones no creients”.

Als mateixos cristians “ens costa veure Déu en la carn/història, en els nens que naixen, en els pobres expulsats de la terra, com a “carn” de fam o de canó… Per això és urgent entendre bé que vol dir que Déu s’ha encarnat, que neix i espera (germina) en la debilitat forta de la vida dels homes i de les dones de la terra” (X.Pikaza). I si ens costa als creients, ja entenc que encara més els costi als no creients. Per això vull aportar, per acabar, un text de mossèn Dalmau, rector de Gallifa, que ens mostra el que és i el que no és el nadal des d’una perspectiva cristiana.

Nadal és Jesús. Humanitat fràgil i joiosa d’un infant. Home i dona pels altres que passen pel món fent el bé i amb consciència de Déu com a Pare.
Nadal és Maria. Omplir-se de l’esperit de Déu que humanitza aquest món. Allibera i solidaritza.
Nadal és Josep. Persona bona i justa.
Nadal és Betlem. Perifèria humana, intempèrie, allunyada del poder del temple i dels palaus.
Nadal són els pastors. Marginats.
Nadal són els savis d’Orient, Saviesa humana, humil, generosa i esperançada, que cerca i llegeix els signes dels temps, de la terra i del cel.
Nadal és Emmanuel. Déu desconegut i sempre misteriós. Déu amb nosaltres.
Nadal és la fugida a Egipte. Exiliat, immigrant, refugiat, sense sostre. sense papers, desnonat, el que plora, l’oblidat.
Nadal és el càntic. Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que ell estima.
Nadal és l’estel. L’estelada que guia als savis d’Orient i d’arreu alliberant a persones i pobles dels Herodes poderosos d’aquest món.
I Nadal no és ….. el poder establert, arbitrari, dèspota i assassí d’Herodes. No és el grassonet Papa Noël. No és el “m’agrada el Nadal” de El Corte Inglés. No és la loteria del Nadal.
No és la musiqueta i la cançoneta ensucrades. No és l’època de rebaixes de Nadal. No és la disbauxa en consum i en menjar golut. No és el Freixenet que se’n riu de tot un poble.

Bon Nadal, bones festes i bon solstici a tots… i cadascú que esculli el que millor li sembli!

Cap a una política humanista

imageAhir ACUDAM va tenir l’honor de rebre una visita molt particular amb motiu del la celebració dels seus 40 anys d’existència. Ahir va visitar i va passar el dia a Mollerussa el Sr. Nils Arne Kastberg, ex-Director d’UNICEF, Director Executiu de la Fundació La Ventana de los Cielos i membre de la Junta Internacional d’Special Olympics. Va visitar el centre, va compartir amb les persones que hi són ateses una estona i va ser entrevistat per les persones que realitzen a l’ACUDAM els cursos de formació.
Per finalitzar el seu dia d’estada a la nostra ciutat, va donar una roda de premsa prèvia a la seva xerrada principal motivada pels 40 Anys de l’ACUDAM: “Una Vida entre refugiats i nens al mon. Desafiaments i assoliments”
Un gran dia, una gran sort, una gran persona.  Podreu trobar un petit reportatge i una breu entrevista amb ell a MOLLERUSSA TELEVISIÓ 

“No estem tenint a Europa polítics com Nelson Mandela o Václav Havel” ens ha dit a la conferència. Ha vingut a dir que els polítics europeus no estan a l’alçada de les circumstàncies. Nils Arne, ha afirmat des de Mollerussa que l’ajuda que la Unió Europea ha destinat als refugiats sirians s’ha coordinat massa tard i de forma insuficient. En aquest sentit ha considerat que el més adequat hauria estat donar suport als països més propers al lloc del conflicte, com ara Jordània, Líban o Turquia on, ha recalcat, són els grans receptors dels centenars de milers de persones que han hagut de fugir de casa seva.

Arne ha exposat a la capital del Pla d’Urgell l’experiència viscuda amb els nens refugiats en diferents conflictes armats on també ha treballat amb persones amb discapacitat, de les que ha dit que, en aquests casos es troben en una situació d’exclusió social. Una problemàtica que per l’exdirector d’UNICEF passa, entre d’altres, per la regeneració política en les institucions. (Mollerussa TV)

I per acabar, voldria treure’n una conseqüència del que ens ha dit aquest senyor. Davant de les eleccions de diumenge caldria que tots tinguéssim ben present que la deteriorada situació política que viu l’estat espanyol no s’arreglarà si no regenerem urgentment les institucions i la classe política. Ens calen polítics que pensin en les persones i en les persones més desfavorides. Ens calen polítics humanistes. Mentre hi hagi persones sense escrúpols que entrin a la política per fer diners; mentre hi hagi persones que canvien de partit com qui canvia de jaqueta simplement per treure’n un profit personal; mentre hi hagi lleis fetes a mida d’alguns i amb plena consciència de que només serviran per a cobrir-se les espatlles; mentre hi hagi lleis i tribunals totalment parcials i afavoridors d’una situació beneficiosa només per alguns; mentre no canviïn les formes velles de fer política no anirem bé. Cal regenerar i cal fer-ho a fons i urgentment.

Des del meu punt de vista, els catalans tenim encara moltes més raons -i prou concretes- per anar a votar el diumenge 20D, atès que encara no som independents i ens sortiria molt a compte poder-ho ser. Cal anar a votar i cal anar a votar independència:

1. Perquè a dins i a fora continuïn veient que hi som. Vam guanyar el 9N, el 24M i el 27S.

2. Perquè cada vot independentista menys, és un vot a favor de C’s, PP, PSC i CSQEP.

3. Perquè tot escó que no tinguem, el tindran els unionistes.

4. Perquè un cop a Madrid només defensarem els nostres interessos. Sempre som a temps a abandonar els escons.

5. Perquè, atès que les enquestes diuen que no hi haurà majoria per formar govern, podem fer Espanya ingovernable, cosa que, de retruc, ens beneficia.

6. Perquè, tenint com tenim tot un Estat en contra, la nostra força és el vot.

Que hi hagi sort diumenge i tant de bo canviï aquest panorama tant fosc que ens toca viure.

El Bribón de Juan Carlos I

Hi ha un acudit que diu: “Amor meu, tinc dues noticies, una bona i una altra de dolenta: he deixat les drogues, però no sé on”. Avui podríem començar també aquest apunt amb dues notícies que he llegit aquest dies als diaris. Una de bona i una altra de dolenta (això de dolenta depèn de com es miri, és clar). Però, com que per alguna hem de començar, ho faré per la bona…

Llegia al diari AraGirona.cat que el prostíbul ‘Eclipse’, situat a peu de la carretera C-31 dins el terme municipal de Mont-ras (Baix Empordà), ha tancat les portes per convertir-se en una residència d’ancians. El local, que va iniciar activitat el 2003, es troba en aquests moments tancat i amb un cartell a l’exterior que anuncia s’hi estan portant a terme “vacances i reformes”.

Una bona notícia, des del meu punt de vista, tant més ara que cada dia hi ha més vells  i més falta de residències. I en aquest cas fins i tot trobo que ni els caldria canviar el nom perquè el considero prou adequat per a una futura residència d’ancians: la paraula eclipsi ve del grec ékleipsis ‘desaparició’, derivat del verb ekleípō ‘abandonar’, i aquest, de leípō ‘deixar’. La gent que ens anem fent grans, imperceptible i irremeiablement, ens anem atansant a l’eclipsi total per més que ho vulguem evitar (i dissimular) de la manera que sigui. Es veu que quan tinguin els corresponents permisos, aleshores començarà la tramitació del canvi d’usos (no cal dir que molt millors) del local per a poder iniciar l’activitat de geriàtric i seguidament es començaran les obres. Una bona notícia, doncs.

I ara ve la notícia dolenta. Quan la llegiu potser pensareu que no ho és tant, sobretot pel protagonista. Però jo crec que sí que ho és i que ho és molt. Ja veureu… Resulta que l’enyorat  (per alguns i potser no tant per molts altres) rei Joan Carles I va complir el 2 de juny el seu primer any com a rei emèrit. Mira, més o menys com jo, vaig pensar en llegir la notícia… El periodista Alberto Pinteño ens explica a la revista Vanity Fair com és la seva vida actual. Apassionat del mar, continua gaudint de les regates al costat dels seus amics, que li van regalar l’any passat un nou vaixell, el Bribón XVI, un veler suec de 60.000 euros obra de l’arquitecte Gustaf Estlander. (Suposo que tots sabeu la definició que en fa de la paraula BRIBÓN  el Diccionario de la Real Academia Española: Bribón, na:(De briba). 1. adj. Haragán, dado a la briba. 2. adj. Pícaro, bellaco) Trobo que el nom del vaixell no pot ser més ajustat a aquest personatge que, des que s’ha jubilat, passa el 70 per cert del seu temps viatjant. Ha recorregut més de 55.000 quilòmetres per Aràbia Saudita, Estats Units, Mèxic, Emirats Àrabs, Bahames i el Marroc. El monarca continua rebent una assignació anual de 187.356 euros, però la seva càrrega de treball ha baixat força. Dels 200 actes de l’època com a rei ha passat a 24 audiències, diversos viatges oficials i deu discursos. Les seves aparicions al costat de la reina Sofia han passat a comptar-se amb els dits de les mans: dos en actes oficials i en els funerals de la duquessa d’Alba, la reina Fabiola i el duc de Calàbria.

Jo pensava que potser aquest geriàtric que pensen obrir al Baix Empordà podria servir perquè aquest home s’hi retirés i deixés tot l’estrès que segurament li deu produir tant moviment per aquests mons de Déu i que no s’adiu gaire amb la vida d’un jubilat de tanta edat.  En aquests últims dotze mesos s’ha deixat veure a les curses de Fórmula 1 i Moto GP, partits de tennis, bàsquet i futbol, i en “corrides” de toros al costat de la infanta Elena. La notícia acaba dient que una altra de les noves aficions és la de menjar en tots els restaurants amb estrella Michelin del país, des del Celler de Ca Roca a l’Atri, passant per l’Arzak. La seva tàctica es veu que és la següent: Joan Carlos entra, saluda al xef i li diu: “Venim a donar-te suport i a reconèixer, amb la nostra presència, el teu treball en defensa de l’alta cuina i de la Marca Espanya”. Una bona excusa per tal que el convidin i mengi de franc, no trobeu?

Tot plegat, com es pot comprovar, un excel·lent exemple el del rei per a tants i tant jubilats que no poden arribar a fi de mes amb les seves pensions de misèria i que el PP s’ha encarregat d’acabar-ne de buidar la caixa. Aquest FONDO DE RESERVA DE LA SEGURIDAD SOCIAL els entesos diuen s’ha buidat un 40% des de 2012 per compensar el dèficit estructural que registra el sistema públic de pensions. O sigui, que mentre uns jubilats s’ho passen prou bé, a altres ens tocarà patir per tal de que puguem cobrar alguna cosa.

Com per pensar-s’ho una mica bé ara que s’acosten eleccions, no trobeu?…

La casa pairal

Antigüedades: Estufa, cocina económica de hierro fundido. - Foto 1 - 49957635Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

Flatus vocis

Quan in illo tempore vaig estudiar una mica de filosofia (la veritat és que no pas gaire, força mal estudiada  i amb l’obligació moral de confessar que ja he oblidat quasi tot el que vaig aprendre) recordo que hi havia un concepte que en deien ‘flatus vocis’, una expressió llatina relativa a les paraules sense sentit o buides de significat. Sembla mentida que aquest concepte encara segueixi tenint tan èxit i que sobretot en tingui en èpoques de campanya electoral com la que acabem de començar.

Ja he confessat altres vegades que les campanyes electoral m’avorreixen molt i que, per si per mi fos, elegiria poder-nos-les estalviar. Estic segur que molta gent li agrairíem infinitament a aquell atrevit que fos capaç de fer un decret d’anul·lació definitiva i perpètua de tals períodes  de temps perdut miserablement i de nul·la utilitat. I ho dic ben convençut i, si voleu, fins i tot provaré d’argumentar-ho.

En èpoques electorals els polítics –tots i malauradament quasi sense excepció- prometen el que saben que no podran fer, exageren, transformen la realitat com autèntics mags i, el que és més greu, menteixen tan descaradament com poden. Saben molt bé que dient obvietats, no concretant gran cosa i generalitzant molt, en poden eixir vius. Pensen que sempre els queda la sortida de donar la culpa a la crisi o a les diverses circumstàncies que els futur els depararà (òbviament, tot el que succeeixi sempre haurà anat en contra seva) per a poder capgirar tots els arguments i promeses que havien fet en època electoral. Dir la veritat, exposar les dificultats i pintar un panorama fosc no ven i no dóna vots. Per tant, pensen que dient coses ben boniques, pintant el panorama de color rosa i fent moltes promeses se’n poden sortir admirablement i que el seu públic en pot sortir content i enganyat i que tal dia farà un any de tot plegat.

Els problemes d’un país tots sabem que són difícils d’afrontar i gens fàcils de solucionar. Però dir-ho clar i català i de forma senzilla i clara per tal de que tots ho puguem entendre no dóna vots i no sé ben bé per quin motiu sembla que a tots ens agrada una mica que ens enganyin. Parlar de l’atur, de la forma d’Estat, de la corrupció, de com es pot donar una major participació a la gent per tal de que la democràcia comenci a tenir una mica de sentit i entre tots puguem resoldre els problemes no convé perquè els comprometria massa i després no sabrien com sortir-se’n. En època electoral val quasi bé tot i sembla que es puguin amagar totes les atrocitats comeses pels que han governat i ressaltar angèlicament totes les virtuts d’aquells que encara no han tocat poder i, per tant, estan encara incòlumes o quasi bé.

Per tant, tot el que sentim aquests dies que vindran seran flatus vocis, paraules buides de sentit, moltes promeses i molts enganys. I cal saber que deixar-se enganyar pot semblar divertit ara, però que les conseqüències vindran després. Defensar l’impossible, prometre el que no es pot donar, afirmar certes coses que són tot el contrari del que la realitat ens mostra durament són flatus vocis, paraules sense sentit (per més que facin tots els esforços possibles –i més- per tal de defensar-les i que sembli que vulguin dir alguna cosa); i voler-se desmarcar d’un adversari que, en el fons saben prou bé que és quasi com ells, tampoc no té té gaire sentit perquè, a fi de comptes, la realitat i el temps ens mostren que la majoria cauen en els mateixos defectes de sempre.

Sentirem a parlar de “prou corrupció”, de “portes giratòries”, de “creació de milers de llocs de treball”, de “lluita contra el frau fiscal”, de “baixada d’impostos”, de “canvi de model laboral”, de “rebaixa del IRPF”, d’”ajudes als més febles i desprotegits”, de” la unitat d’Espanya i no deixar marxar els catalans”, de “reforma de la justícia”, de “millorar l’ensenyament”, “de treballar pel bé dels ciutadans”, de “les pensions”… Sentirem expressions de tota mena contra els contraris: “que aquell és un mentider, que l’altre és un impostor o un demagog, que tal ha fet o ha deixat de fer”…

Tot flatus vocis. S’obliden que, en darrer terme, els únics que hauríem de poder jutjar som nosaltres i que comencem a estar tips de tantes paraules buides.

A.M.O.R. i integració social

JUNEDAINCURSIÓ és un projecte d’integració social que acabo de conèixer fa quatre dies. Recordeu que en el meu darrer apunt us parlava d’una obra de teatre que feien un grup de nois i noies d’ACUDAM i d’altres tallers i centres de les terres de ponent? Doncs tot això que us explicaré avui és obra de Juneda InCursió Social, que “és un projecte singular i experimental que incideix en els col·lectius vulnerables como son les persones de la tercera edat i els discapacitats, que normalment no tenen la possibilitat de participar en activitats creatives, que donin ales a la seva imaginació i els aporti il·lusió a la seva rutina en els centres on estan ingressats”, segons ells mateixos ens diuen.

Aquest curs el projecte està centrat en un procés on els participants es convertiran en creadors i protagonistes d’una experiència teatral, s’enriquiran de l’intercanvi i la convivència amb altres col·lectius i tindran l’oportunitat de pujar dalt de l’escenari d’un teatre, acompanyats per un grup de professionals especialitzats en les arts escèniques d’àmbit social.

Quan vaig llegir per primer cop la paraula “INCURSIÓ” no la vaig acabar d’entendre i vaig anar al diccionari. Allà hi diu que té dos significats: “1 Entrada en un territori amb intenció hostil. 2 fig Entrada en un domini que no és el propi.”. Vaig adonar-me de seguida que la primera accepció no podia ser i que de ben segur que es referia a la segona. Vaig poder veure també que la paraula “incursionar” no existeix en català, tot i que sí que existeix la paraula “incursió” i designa tot aquell acte que suposi un endinsament en alguna cosa nova o desconeguda. En molts cassos s’utilitza en sentit militar. No obstant això, també es pot fer servir aquest terme per assenyalar que una persona està iniciant-se en alguna cosa diferent a la que solia fer o nova del tot.

L’acte d’incursionar o endinsar-se en alguna cosa o en un lloc sempre té a veure una mica amb la curiositat. Això és així pel fet que és la curiositat el que fa que una persona comenci alguna cosa nova, s’interessi per alguna cosa desconeguda, decideixi endinsar-se en un territori desconegut per veure què hi ha allà, etc. Sempre que parlem d’una incursió estem parlant d’una cosa que no es coneix, que no se sap com és, quins perills implica o quins beneficis pot significar. Quan una persona incursiona en una activitat nova, per exemple un esport, una cursa, una àrea fins a aquest moment desconeguda, està donant per fet que hi ha coses d’aquesta activitat o àrea que no coneix i amb les quals li agradaria estar en contacte o que li agradaria aprendre.

JUNEDAINCURSIÓ aquest curs ha assajat i estrenat un espectacle teatral que han anomenat A.M.O.R., una mirada als diferents vessants de l’amor. Els que l’han vist diuen que és un espectacle emocionant, fet per persones especials. El públic que l’ha vist va quedar meravellat per la fantàstica posada en escena i pel treball que van fer tots els actors i actrius. Emoció, tendresa, humor…un espectacle teatral de molt nivell i professionalitat que no ens podem perdre els que som d’aquestes terres ponentines. La van estrenar el 28 de novembre al Teatre Municipal de Juneda,  i la representaran el 3 de desembre al Teatre Escorxador de Lleida i el 4 de desembre al Teatre Amistat de Mollerussa.

Aquests tipus d’activitats acostumen a ser molt útils, interessants i agradoses a qui hi incursiona. No sempre són fàcils però acostumen a donar molt bon resultat perquè ajuden a afrontar situacions noves i a descobrir habilitats que potser un mateix desconeixia. Es creen noves relacions socials que enriqueixen la vida, s’adquireixen noves habilitats i formes d’expressió i s’ho passen molt bé estan junts. Estableixen ponts entre ells i creen llaços d’amistat. Com he pogut parlar o llegir alguna vegada, els pares de molts d’aquests nois i noies que neixen amb alguna discapacitat es preocupen i s’obsessionen per si aconseguiran o no determinades funcionalitats bàsiques (parlar, caminar, control d’esfínters, autonomia en la vida diària), així com a objectius intel·lectuals també essencials (llegir, escriure, calcular …). No obstant això, quan el temps passa i creixen, es van fent conscients de l’ enormement important que resulta per a la seva felicitat la integració social. Les seves manifestes dificultats per establir -ja des de petits- relacions socials en molts cassos amb nens de la seva edat acaba generant patiment, angoixa i ansietat, especialment en el cas de nens als que precedeix algun germà gran, que constitueix el seu referent i les relacions socials del quals aspiren a imitar. I com que són els majors experts en comunicació no verbal i absorbeixen aquests sentiments de la família,  poden acabar passant factura a la seva autoestima.

Aquestes activitats que fan amb persones semblants a ells (com en aquest cas del teatre) fan que puguin arribar a sentir-se capaços i orgullosos de les seves capacitats, que són moltes i més del que ells mateixos i nosaltres pensem. Per això és tan necessari estimular aquestes incursions a noves activitats i acceptar la seva manera de ser i funcionar per tal de poder gaudir de l’ésser únic i especial que cadascú d’ells és. Per això són tan necessàries també tota mena d’activitat d’integració social com, per exemple, no oblidar-se de incloure’ls i fer-los partícips del nostre entorn i de la nostra vida: convidar-los a les festes d’aniversari familiars o veïnals, a menjar o passar algun dia a casa d’algun familiar o anar d’excursió o viatge com qualsevol altre membre de la família.

Per tant, i per acabar, convidar-vos des d’aquí a tots a anar-los a veure en aquesta obra de teatre. Aquest any ACUDAM celebra 40 anys de la seva fundació i ho anem celebrant amb diferents actes durant tot l’any. Aquesta representació és un acte més que volem compartir amb tots.

RECORDEU: AQUEST DIVENDRES DIA 4 DE DESEMBRE OBRA DE TEATRE A.M.O.R. AL TEATRE L’AMISTAT DE MOLLERUSSA A LES 20:30.