Sobre la justícia

La justícia ha de ser justa i proporcionada. Això que sembla una perogrullada no ho és sempre i aquí a Espanya encara menys. Ho veiem cada dia amb uns tribunals i uns jutges que no paren de fer el ridícul sempre que poden. No tots, és clar, però sí que una bona majoria. I l’escala podria anar des del món de l’esport (Déu n’hi do la parcialitat de les sentències esportives!) fins a les sentències del Tribunal Constitucional. La parcialitat, la discrecionalitat, l’arbitrarietat, la vel·leïtat, la capritxositat i la volubilitat de que fan gala alguns tribunals faria caure la cara de vergonya a una persona mitjanament normal. Però com que no sembla que no en tinguin –i si en tenen, la dissimulen prou bé- no passa res i ells segueixen anant per aquests mons de Déu tan amples i amb el cap ben alt i, el que és pitjor, tenint-nos a tots per rucs.

De fet, el principi de proporcionalitat hauria de servir per a regir-nos en tots els ordres de la nostra vida i per això aquest principi és una columna fonamental en l’ordenament jurídic de tots els països que volen ser civilitzats. Ja ho deia Sant Tomàs en la seva Summa Teològica (I-II, c. 95, a. 3) quan es referia a com havia de ser la llei humana: deia que havia de ser justa, possible segons les naturalesa i les costums del país, proporcionada als llocs i als temps i convenient per a la conducta humana. El pensament de Sant Tomàs segueix vigent en molts aspectes encara avui i hauria d’estar present en els diversos debats sobre la legitimitat de les lleis que promulguen els estats i que haurien de servir per garantir la convivència o la justícia per a tots els membres, especialment per aquells que tenen menys garanties pel fet de ser socialment dèbils, desvalguts o que no tenen veu.

He fet tota aquesta llarga introducció perquè demà surt de la presó Arnaldo Otegi, un d’aquests cassos paradigmàtics de tot això que deia més amunt. En un cert moment de la seva vida va formar part d’un comando d’ETA, va participar en un segrest, el van jutjar i va anar a la presó els anys que li corresponien. En un altre moment de la seva vida aquest home va anar canviant -com molt bé ens explica Antoni Batista, un dels periodistes que millor coneixen el país basc i que millor coneixen Otegi- cap a posicions dialogants i encarades a que l’ETA més dura i sanguinària deixés definitivament la violència i entrés a un camí de pau. L’Antoni Batista l’ha entrevistat vàries vegades, s’hi ha acostat, l’ha escoltat i diu que aquest home tindrà un gran paper en l’ Euskadi del futur. El que sí que és clar és que aquest home ha estat un dels que ha patit aquesta discrecionalitat de la justícia espanyola. Quan va sortir de la presó la única cosa que va intentar fou re encaminar una organització violenta cap a la vida política normal, fet que la hipòcrita llei de partits espanyola va considerar il.legal.

En Toni Soler en ho explica al seu blog: “Per aquest delicte polític, Otegi haurà passat més de sis anys a la presó, ni un dia menys, sense cap opció a reducció de pena. Perquè ens en fem una idea, el general Galindo, condemnat per la mort de Lasa i Zabala, només va passar 4 anys a la presó (i l’havien condemnat a 70 anys). I el general Armada, cervell del 23-F, va ser condemnat a 30 anys i només en va complir 5. En el cas d’Otegi, doncs, es pot parlar de desproporció i fins i tot d’acarnissament, que només s’explica per motius polítics. En efecte, els poders de l’Estat l’han vist com una amenaça justament perquè semblava l’únic líder capaç d’apartar el món abertzale de la violència i convertir-lo en una força de govern. L’empresonament d’Otegi ha estat condemnat per tots els partits bascos, tret de PP i Ciutadans, i el Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel l’ha considerat “una ofensa a la humanitat”.

“A l’Estat no l’interessa ETA, però sí que li interessa agitar el fantasma d’ETA perquè amb aquest fantasma contamina l’independentisme”, assegura Antoni Batista. L’Estat espanyol el que no pot guanyar a les urnes ho porta als tribunals. Als seus tribunals. A aquells tribunals dels quals parlava al principi d’aquest apunt. I així ens va… Cap persona civilitzada i mitjanament raonable i democràtica; cap país que apreciï una mica la democràcia i que l’estimi una mica i la vulgui, no podrà entendre això que passa a Espanya.

Anuncis

Enyorant les primaveres lliures

No fa gaires dies que un company em feia la següent reflexió: Te’n recordes de les esperances que teníem posades en aquells anys darrers del franquisme?. És clar que me’n recordo. Eren esperances ben fresques, esperances que ens semblava tocar amb els dits.  Estàvem convençuts d’estar vivint un fi de cicle i que les coses començarien a canviar d’un dia per l’altre. Ens entusiasmava veure les imatges dels canons dels fusells dels soldats portuguesos amb els clavells vermells que els entregava el poble. Ens entusiasmaven els crits de “o povo unido jamais será vencido”. Vibràvem amb la cançó Grandola vila morena. I per acabar-hi d’arrodonir, al cap de poc Lluís Llach va escriure “Abril 74” on ens deia: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”.

Eren esperances que es tocaven amb els dits perquè Franco ja estava a les acaballes. Tothom sabia que ja estava molt malalt i més d’un i de dos van començar a posar ampolles de cava a la nevera.L’estiu del setanta-quatre el van haver d’ingressar en un hospital i va haver de cedir els poders a Juan Carlos, tot i que va fer una revifalla, que la gent més interessada del seu entorn familiar i del règim  va aprofitar per fer-li recuperar tot el poder i d’aquesta manera preparar les coses de la millor manera per als seus interessos. Es creien tant allò que havia dit que “lo dejaba todo atado y bien atado”  que no dubtaven que el règim franquista continuaria molts anys més.

Altres no ho tenien tan clar i, com deia Lluís Llach, sabien que “encara hi ha combat”  i que aquell combat costaria de guanyar. Però hi havia moltes esperances de que finalment es guanyaria, malgrat que les darreres espernegades van ser molt dures. Cal recordar que el setembre del 75 els sectors més durs es van imposar i la Guardia Civil i la Policia Armada van afusellar cinc militants d’ETA i GRAPO, acusats de matar policies, malgrat les pressions internacionals i les peticions papals de clemència. I al novembre d’aquell mateix any mor Franco i comencen una sèrie de moviments polítics als que se’ls ha anomenat ‘transició’. Les primaveres lliures semblava que es començaven a fer realitat.

Però ja hem anant veient que no ha estat pas així. Hem viscut 40 anys d’una desmemòria històrica vergonyosa i vergonyant. Aquest mateix novembre passat encara es va celebrar el quarantè aniversari de la mort del general Franco en determinats àmbits nacionalistes espanyols amb cerimònies de tota mena. La Fundació Nacional Francisco Franco (FNFF) gaudeix de tolerància envers un dels personatges responsables d’un dels períodes més foscos de l’Europa del segle XX i li va dedicar misses en 15 llocs de culte catòlic.La representació del general Franco no és prohibida per la llei espanyola. Al contrari, el govern espanyol subvenciona la FNFF, sota cobert de recerques generals sobre el franquisme, amb vocació científica. Aquesta fundació d’extrema dreta, presidida per María del Carmen Franco y Polo, filla del dictador, pretén afavorir el «coneixement sobre la figura|cara de Francisco Franco en totes les seves dimensions, així com sobre els encerts del seu règim» i convida tranquil·lament a un sopar titulat «40 anys després, Franco viu» en un hotel de Madrid. Un dels seus animadors, Francisco Torres García, firma aquest mes un article titulat «Franco superestrella». Malgrat el pas del temps i l’adveniment de la democràcia espanyola, nombrosos vestigis franquistes persisteixen, especialment senyals distintius i monuments. A Madrid, l’Hospital del generalíssim Franco no va tancar les portes fins l’any 2001.

Aquest és el panorama després de 40 anys. Durant tot aquest període (des del principi i fins ara mateix) hem tingut franquistes més o menys encoberts en alguns partits polítics i no se n’han hagut d’amar gaire perquè semblava normal i tot. Recordem el cas de Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació el 1976, quan van ser assassinats 5 manifestants a Vitòria i que va acabar sent conseller d’Endesa i després president de Sogecable. I al ram de la banca i de les grans empreses públiques i privades hi troben lloc els grans elefants franquistes per tal de que s’hi puguin retirar. Tot plegat, una transició que s’havia qualificat arreu de modèlica i que, a mida que l’analitzem de prop, veiem que ha estat tan mal feta que ja parlem d’una urgent segona transició perquè la primera ha servit realment per ben poca cosa. Bé, sí que ha servit per algunes coses que ara es fan evidents: perquè es situessin en el poder els mateixos de sempre i que, quan l’anessin perdent, trobessin la porta giratòria adequada per tornar-s’hi a instal·lar fins al dia de la seva mort. I des de la nova situació poder seguir predicant, aconsellant, assenyalant, criticant i tot el que faci falta. En qualsevol racó i en qualsevol moment de la política espanyola trobem casos ben il·lustratius del pas de càrrecs de responsabilitat política a alts càrrecs en grans empreses, molt sovint multinacionals de l’Íbex-35. Ens en recorda alguns Josep Casulleras Nualart a Vila‏Web

Felipe González: L’ex-president espanyol socialista va ser membre del consell d’administració de Gas Natural des del 2010 fins l’any passat. Cobrava 126.500 euros bruts anuals pel càrrec, i el va acabar deixant perquè, segons que va dir, s’avorria molt.

Josep Borrell. L’ex-ministre socialista, precisament de governs de Felipe González, és conseller d’Abengoa, la companyia energètica que és en pre-concurs de creditors. El seu sou duplicava el de González com a conseller a Gas Natural: l’any 2011 va cobrar 300.000 euros, 200.000 dels quals en dietes i els altres 100.000 pel fet de ser membre de comissions del consell.

Jordi Sevilla. Un altre cas d’un membre del govern espanyol que va acabar treballant en una gran multinacional és el d’aquest ex-ministre d’Administracions Públiques de Zapatero. És diferent dels anteriors perquè fou un fitxatge fet poc després de deixar el càrrec de ministre. Sevilla es va incorporar per a fer d’assessor a la consultora Price Waterhouse Coopers el 2009. Fins que l’any passat Pedro Sánchez el va recuperar com a assessor per al partit.

Ángel Acebes. Un dels ministres més recordats de l’últim govern d’Aznar viu uns anys daurats, si més no econòmicament, com a conseller de l’elèctrica Iberdrola, des de l’abril del 2012. La retribució anual que rep és d’uns 317.000 euros bruts. Abans d’anar a parar a Iberdrola, Acebes fou conseller del Banco Financiero y de Ahorros (BFA), matriu de Bankia. De fet, és encausat per suposada apropiació indeguda, falsificació de comptes anuals i administració fraudulenta durant la gestió a Bankia.

Eduardo Zaplana. Un altre ex-ministre d’Aznar, i ex-president de la Generalitat Valenciana, que va anar a para a una de les grans empreses espanyoles. Segurament és el cas més sonat de portes giratòries. El 2008 va deixar el càrrec de portaveu al congrés espanyol arran de la nova derrota del PP a les urnes, i poc després va deixar l’escó per esdevenir delegat europeu de Telefònica, un càrrec que va mantenir fins el 2012 i que li va permetre de multiplicar per deu els ingressos: va passar a cobrar mig milió d’euros anuals. El 2012 va sortir del consell d’administració de Telefònica, per la reducció de membres que hi va haver, però va continuar formant part de la multinacional, com a adjunt a la secretaria general tècnica adjunta a la presidència.

Abel Matutes. El qui fou ministre d’Afers Estrangers amb José María Aznar, i ex-batlle franquista d’Eivissa, va passar a formar part del consell d’administració del Banc de Santander el 2002, i hi va romandre fins l’any passat. Cobrava anualment uns 45.000 euros anuals.

Narcís Serra. Un altre ex-ministre il·lustre, en aquest cas socialista. L’any 2005, retirat ja de la primera línia política, va ser nomenat president de Caixa Catalunya. Va mantenir el càrrec fins el 2010, quan va culminar la fusió amb les caixes de Tarragona i de Manresa. Com a president de l’entitat cobrava uns 250.000 euros anuals. Però el seu sou s’inflava molt més (n’hi ha que diuen que superava el milió d’euros) pels diners percebuts com a membre del consell d’administració de Gas Natural i Applus, amb participació a La Caixa.

José María Aznar. L’ex-president espanyol, el 2011, va començar a formar part de l’elèctrica que va acabar de privatitzar, Endesa. Va entrar-hi com a assessor extern en relacions internacionals; el sou oscil·lava entre 300.000 euros i 400.000 euros anuals.

Miquel Roca. Va abandonar la primera línia política el 1999, després d’haver estat secretari general de CDC, portaveu de CiU al congrés espanyol i havent intentat disputar la batllia de Barcelona a Pasqual Maragall. Roca té càrrecs en diverses empreses de l’Íbex-35, com ara la constructora ACS, de la qual és conseller des del 2003 i per la qual cobra 97.000 euros anuals. També és secretari sense rang de conseller d’Abertis des d’aquell mateix any i conseller d’Endesa des del 2009, un càrrec pel qual cobra uns 300.000 euros. A més, des de l’any 2000 és secretari del Banc Sabadell. A banda, les seves bones relacions amb la casa reial espanyola han portat el seu bufet d’advocats, Roca Junyent i Associats, a defensar la germana de Felipe VI, Cristina de Borbó, en el cas Nóos.

I veient el panorama que es presenta en aquests darrers anys en una Espanya que té una democràcia de pandereta, institucions caduques, justícia gens imparcial, corrupció descontrolada, un franquisme que vol tornar a treure el cap sense complexos, etc etc… seguim enyorant les primaveres lliures i sabem de ben segur que encara h ha combat. El combat ara és per fugir-ne com més aviat millor.

Estar al dia

No he llegit El nom de la rosa (diuen que se n’han venut 30 milions d’exemplars) i tampoc he llegit  El pèndol de Foucault. No estic “à la page”, com dirien els francesos. Ha mort UMBERTO ECO i jo, malauradament, he de reconèixer que no “estic al dia” sobre el que escrivia i tampoc no poc fardar d’estar al dia en el tema de lectures importants. Em fa una mica de gràcia veure que quan mort un escriptor famós, tothom diu que ho ha llegit tot d’ell. Alguns periodistes se’n vanten, ostenten el seu alt nivell de cultura, es glorien d’haver-lo conegut abans de ningú, i es vanaglorien d’haver escrit sobre el personatge alguna cosa quan encara no era conegut pel gran públic. Vivim en uns temps en que això de presumir de les coses és massa comú. Jo he de confessar que, tot i que he llegit algunes coses al llarg de la meva vida, em falta llegir autors i obres de les que són considerades fonamentals i imprescindibles i prou que ho lamento. Alguns d’ells ja no els llegiré mai i sé que m’hauré perdut grans coses. Hauria de llegir més perquè llegir enriqueix tant que et fa viure vides noves, llocs desconeguts, experiències meravelloses i realitats inimaginables. Llegir obre la ment, obre horitzons i eixampla totes les dimensions de la persona humana. Aquests dies en que tothom ha parlat d’aquest gran savi que ens ha deixat vaig llegir que Eco havia dit que “el que no llegeix, als 70 anys hauré viscut només una vida. Qui llegeix haurà viscut 5.000 anys. La lectura és una immortalitat cap enrere”.

D’Umberto Eco jo només n’he llegit unes cartes que es van intercanviar amb el cardenal de Milà, Carlo Maria Martini, acceptant una proposta de la revista Liberal l’any 1995. Després es va recopilar tot aquest material i va sortir publicat en forma de llibre amb el títol ¿En qué creen los que no creen? Un dialogo sobre la ética., Ed. Temas de hoy, Madrid, 2005 [1996], 166 pág. Per tant, jo no puc jutjar aquest personatge des del punt de vista literari, ni com a filòsof , ni tan sols com a intel·lectual perquè el conec molt poc. Però sí que l’intercanvi de cartes amb el cardenal Martini em va deixar el bon sabor de boca d’un personatge, representant de la cultura laica, ateu confés, però molt respectuós amb les creences cristianes de les quals ells pervenia. En la seva joventut  va formar part activa dels moviments juvenils d’Acció Catòlica, va estudiar Filosofia a Torí i es va doctorar en 1954 amb una tesi sobre l’estètica de Sant Tomàs d’Aquino, qui, segons va publicar llavors en una nota irònica, va tenir molt a veure amb la seva progressiva descreença i el seu final abandonament de l’Església catòlica. Aquella nota deia: “Podríem dir que ell, Tomàs d’Aquino, m’ha curat miraculosament de la fe”. De totes formes, mai va deixar d’interrogar-se sobre Déu, el més enllà i el sentit de la vida. Deia ja cap al final de la seva vida que “el gran problema que afronten els éssers humans és el de trobar un camí per acceptar el fet de que cada un de nosaltres haurà de morir” i deixava entreveure la possibilitat de que hi ha alguna cosa sobrenatural. Va reconèixer públicament la seva admiració envers el papa Francesc. “Estic convençut de que el papa Francesc està representant un fet absolutament nou en la història de l’ Església i, potser, en la història del món”. Per a ell, el diàleg entre el món laic i el món catòlic ha de donar-se sobretot entorn als temes ètics. L’ètica d’Eco se sosté en allò que ell anomena “ètica del reconeixement de la importància dels demés”.

Tothom reconeix que ha mort un gran intel·lectual, un home de pensament lliure, crític amb aquell periodisme que es ven al millor postor i que tan abunda actualment; un home que deia el que pensava; un home dialogant, respectuós i amb una gran capacitat d’anàlisi del món i de la societat. Ha deixat un llibre pòstum que sortirà d’aquí uns dies i que es titula Pape Satàn Aleppe —fet en base ales columnes que publicava al setmanari L’Espresso—, i on hi ha segons el seu editor, “la història dels darrers 15 anys, i per això porta com a subtítol: Cròniques d’una societat líquida”.

Recepta per recuperar la fe

Al món es poden trobar encara alguns exemplars estranys  que conserven una cosa que se’n diu FE.  Altres diuen que no n’han tingut mai i que no val la pena perdre-hi ni un minut en aquestes bestieses. També es troben alguns exemplars que diuen que en algun temps n’havien tingut però que ara ja han deixat de tenir-ne. Seria bo posar-se una mica d’acord en què vol dir tenir fe, perquè –ben mirat- de fe tots en tenim en alguna cosa, en alguna persona i potser fins i tot en Déu.

Veient aquest dies la tele o escoltant algunes tertúlies he recordat que una vegada vaig contemplar en un carrer molt cèntric d’una gran ciutat una escena que trobo que és equiparable al que a vegades escoltem aquests dies parlant de l’Església o dels creients. Ho dic pels nivells d’intolerància, obcecació, fanatisme i sectarisme que noto en certs ambients i en certes persones que, per la seva educació, trajectòria i posició política sembla que haurien de tenir la ment una mica més oberta. Teníem la idea de que les dretes estaven formades per persones de mentalitat tancada i les esquerres estaven reservades per gent més oberta (per dir-ho de manera ben planera). Cada cop em convenço més de res d’això succeeix.

L’escena de la que parlava va passar en un carrer cèntric d’una gran ciutat. Un carrer ple de tot: botigues, músics, mims, mags, gent passejant, badant…. Una barreja de formigues humanes, vaja! De tant veien algú que pujada damunt d’una caixa de fusta per tal de que el veiessin millor i començava a cridar que Jesús ens estima i que ens salva. Uns quants badocs s’hi aturaven una estona però poca cosa més. JO també m’hi vaig parar per veure què deia. De cop i volta, però, va passar una cosa curiosa: es veu que aquell dia el predicador havia preparat una sessió extraordinària per impactar una mica en veure que els seus mètodes d’evangelització necessitaven canviar una mica per tal de ser més efectius. En lloc d’un orador, aquell dia eren tres o quatre més, tots ben equipats d’un bon amplificador i micròfon sense fil amb bluetooth (es veu que la paraula del Senyor toca més consciències en alta fidelitat). A més, van sortir una colla d’amics perquè donessin ambient amb algun “Al·leluia!” ben potent i diversos “Amén” i uns “Oh, yeah!” molt “Gospel“.

El discurs dels predicadors era el de sempre. Quan vaig veure els dos primers, amb la seva colla d’acòlits, vaig recordar d’aquella història del virtuós del violí que va tocar un Stradivarius al metro de Washington. Si ningú es va parar llavors per apreciar la bellesa, és obvi que cridar ben alt i fort trossos d’un llibre que després de dos mil·lennis al mercat cada cop es llegeix menys és un esforç estèril. Un dels predicadors vaig veure que s’havia embrancat en una discussió amb un vianant ateu. El nivell del debat era el que cal esperar de dos fanàtics. Vaig pensar que hauria sigut millor que seguissin tranquil·lament la xerrada en un dels cafès que hi havia per allà. Estarien més còmodes i podrien parlar més tranquils… Res d’això. Quan es van cansar de cridar sense escoltar-se gens ni mica, l’ateu va marxar i va arribar un musulmà. Després es van acostar un parell d’adolescents. Més tard, un homosexual. El predicador es va embrancar amb tots. Els debats no eren brillants i sempre acabaven amb tots dos interlocutors comprensiblement convençuts que l’altre era massa gilipolles per veure la llum.

Me’n vaig anar carrer avall amb un somriure: Vaig pensar que cap d’ells va aprendre gran cosa d’aquells intercanvis de molts crits i poques idees. El nivell intel·lectual tampoc era gran cosa, però si s’haguessin escoltat una mica i no haguessin anat amb tantes idees preconcebudes tot hauria canviat una mica. Em sorprendria que algun dels participants sabés qui va ser Plató, com s’escriu Nietzsche o en quin segle va viure Confuci. Cap d’ells segurament que no havia estudiat mai la Bíblia amb una mica de profunditat i de manera rigorosa. Però tots s’atrevien a opinar i tots semblava que en sabien molt. Com amb el futbol, que tots hi entenem molt i tots ens atrevim a discutir-.ne de manera aferrissada,

Aquesta mena d’escenes en què un predicador evangelista inculte, homòfob i intolerant o bé un tertulià analfabet religiós i posseïdor de la veritat absoluta aixequen prepotents la veu, són les que poden fer tornar la fe; sinó la fe en Déu, almenys la fe i l’esperança en què la humanitat encara pot progressar molt, podent comprovar el baix nivell de la incultura religiosa en el que estem instal·lats. L’escala és llarga i tardarem anys. Però no podem perdre l’esperança.

Raons del cor, raons del cap

Pascal deia: “El cor té raons que la raó no pot entendre”. Cap i cor no van sempre a l’uníson. Quan diem cor, volem dir sentiments -per dir-ho ras i curt-, tot i que els psicòlegs no hi estarien d’acord perquè aquest esquema dualista ha quedat antiquat per a la psicologia actual. En realitat, però, els sentiments afecten tot el cos i es poden trobar símptomes d’alteració a tot l’organisme quan s’experimenta una emoció intensa. Voler entendre per què es tenen uns sentiments i no uns altres, no és fàcil. Suposo que deu dependre de la manera de ser de cada persona, de la seva manera de pensar, de veure les coses, de les circumstàncies en què ha viscut o viu, de les influències que rep, etc. De totes maneres mai podrem explicar del tot com dos germans, per exemple, que es van criar en un mateix entorn familiar, que van tenir una educació semblant, etc. poden arribar a pensar de manera tan diferent. La lògica no sempre juga al nostre favor a l’hora de poder-ho explicar. Però també és veritat que hi han coses o persones que influeixen decisivament en la nostra manera de ser, de fer o de sentir,

Això és el que ens explica Gabriel Fernàndez i Díaz (1972, Montevideo, Uruguai) en un bonic article sobre Muriel Casals titulat TENIES RAÓ, MURIEL i que podeu llegir a Nació Digital. Actualment el Gabriel és regidor d’Acció Social a l’Ajuntament de Sabadell per Esquerra Republicana de Catalunya. En un  blog que té ens explica que fou gerent de Stop Sida i director de “Ciutadans pel Canvi” i secretari general de la Fundació Escolta Josep Carol (Escoltes Catalans). Va arribar a Catalunya a l’any 2003, per a exercir tasques professionals a la Fundació Autònoma Solidària (Universitat Autònoma de Barcelona) i realitzar el Postgrau de Mediació per a la Integració Social (UAB). Des de desembre de 1998 a abril de 2003 va ser designat Director Executiu del Moviment Scout de l’Uruguai.

Una de les coses que han fet que el Gabriel senti Catalunya com la sent fou degut a com la Muriel el va acollir ja abans de trepitjar en nostre país. En aquest article ho explica. El sentiment de formar part d’un país, d’un poble, d’una comunitat, és una realitat indestriable i no es pot explicar només de manera racional sinó que s’hi barregen també els sentiments.  Els sentiments determinen la voluntat tant o més que la raó i no podem escapar-nos-es i bandejar-los com si res perquè d’alguna manera sempre afloren, a menys que ens convertim en màquines insensibles, sense cap tipus de sentiments. Els humans (i per descomptat també els animals) tenim sentiments, en el sentit que som capaços de commoure’ns, de sentir alguna cosa vers un altre subjecte o objecte.

Una bona majoria de catalans volem la independència del nostre país perquè ens hem sentit maltractats durant segles. Coneixem una mica la nostra història i l’hem hagut de sofrir de manera més o menys dura. Però és que juntament amb els que en diríem “catalans de sempre” hi trobem també un munt de “nous catalans” que veuen i senten el mateix que nosaltres i per poc que coneguin les injustícies que hem hagut de suportar els catalans al llarg de la història de seguida se senten identificats amb nosaltres. Molts d’ells porten dels seus països uns sentiments semblants als nostres i alguns han hagut de marxar dels seus països per maltractaments i injustícies semblants. Per això és tan important tenir com a models persones com la Muriel, que amb la seva actitud serena, discreta, gens crispada però ferma, ha sabut encapçalar, entre altres, un procés que ens ha de portar a un país millor. I com ella hem de saber aplegar més gent, fer la colla més gran, fer més pedagogia, fer el cercle cada cop més gran. Ara que no hi és, és quan més la trobarem a faltar.

Estimada Muriel

 

Captura de pantalla 2016-02-14 a les 7.47.54

Estimada Muriel,

‘Estimem-nos’, ens deia sempre la Muriel, ‘estimem-nos que això és tan bonic’. I aquest ha sigut sempre un lema net de la nostra entitat durant aquests anys. Mai tan poques paraules han tingut tanta força.

Això és el que, en bona mesura, hem fet des d’Òmnium i, si m’ho permeteu, des d’amplis espais de l’independentisme i el conjunt del sobiranisme. Hi ha alguna cosa en nosaltres d’aquest entorn familiar, de gent que s’estima i que vol el millor per als altres, sense gaires més floritures.

És una família que està en pau amb ella mateixa. Hem après a conviure i a compartir tendresa i sensibilitat, en la gran diversitat. És així com ens respectem els uns als altres. Amb molts matisos, sí, amb tots els matisos per estimar-nos.

La Muriel ha estat sempre una dona forta, valenta, de pensament lliure, vehement fins i tot quan calia, una dona que ens ha ensenyat a fer servir les paraules per explicar-nos més bé. Aquesta dona ens ha ensenyat a ser tan suaus amb les paraules, a exposar amb tanta delicadesa les idees, que per tots nosaltres ha estat una veritable mestra.

No ha estat mai una dona de pensament únic. Crítica i ferma defensora de les seves posicions, no defugia mai la discussió i intentava sempre trobar el punt de trobada. De la Muriel hem après a esforçar-nos, perquè “res no ens serà regalat”. La seva exigència és encara avui un motor. Només amb aquesta empenta ens ho podem exigir tot; ho podem guanyar tot.

‘Òmnium és màgic’, li hem sentit dir tantes vegades. ‘La gent se’ns acosta i ens interpel·la, ens comparteix els seus neguits i els hem d’escoltar’. Era la seva obsessió: escoltar.

I per això mai tenia pressa. La recordem conversant tranquil·lament amb la gent de la casa: compartint impressions, informant-se sobre temes ben diversos, sempre disposada a aprendre. Una presidenta amb els seus rituals: una gran lectora de diaris; la vèiem sovint tornar cap al despatx amb tota la premsa del dia sota el braç. Una persona infatigable, capaç d’anar en un sol dia de les Terres de l’Ebre a l’Empordà per estar a prop de la gent d’Òmnium al territori. I quan ho feia, intentava dedicar-hi tant de temps com podia. Sopars i conversa distesa i, si calia, “colònies” fins l’endemà.

Intel·ligent, astuta, múrria i amb molt sentit de l’humor. Combinava un cos fràgil amb una fortalesa d’esperit enorme. Penso en alguns dels seus discursos més importants: el 10J, els 50 anys d’Òmnium, la Declaració de Santa Coloma o el Concert per la Llibertat. I tot el que vindria després amb les campanyes que hem fet els últims anys. Per ella sovint era un ‘petit calvari’ sortir a escena, però sempre se sabia sobreposar; sabia que parlava en nom de la gran família d’Òmnium, que ens tenia sempre al darrera i notava el nostre escalf. La seva serenitat en molts moments complicats ha estat una referència per a tots.

Per això hem volgut seguir el seu exemple. Per això hem après a persistir. A trobar la síntesi dels missatges, a vèncer la por amb l’esperança, a no confondre mai la sinceritat amb la imposició de les nostres idees. I hem après també a estimar una mica més la cultura i a cuidar els mots i a ser lliures i a voler per a tothom la mateixa llibertat, ‘a ser cada dia una mica millors’.

Anem a per totes Muriel, ho saps, però també saps que et trobarem molt a faltar.

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

Fer-se gran és una merda?

Ahir llegia una interessant entrevista a Vila Web amb l’escriptora Isabel-Clara Simó on parla de la seva darrera novel·la i també de moltes altres temes. És una veu que es fa escoltar aquesta dona i sempre és una delícia llegir les seves obres. Em va estranyar, però, la seva resposta tan contundent a aquestes preguntes del periodista:

—Fer-se gran, per a un escriptor és un recurs literari més?
—Fer-se gran és una merda. Perdona per l’expressió. No hi ha res de bo, a fer-se gran. Res. Allò que diuen que ets més savi… No, perquè llegies llibres molt més intensament quan eres jove. Ara t’agrada més rellegir. No, no. Quan et fas gran tens deterioraments físics, tens més mandra. No té res de positiu. Però passa que hem de respectar els nostres grans, això sí.

—I no creieu que escriviu una mica millor ara que quan éreu jove?
—M’agradaria saber-ho. Cada novel·la que he escrit he intentat que fos una mica millor i aprendre’n una miqueta més. Però és veritat que ara tinc més recursos. Tinc més ofici, això sí que és veritat.

Permeteu-me que no hi estigui del tot d’acord avui amb l’admirada escriptora. Fer-se gran no és una merda. El que és una merda és el fet de no saber-ho acceptar. Ja ho sabem que el deteriorament físic va arribant inexorablement a mida que hom es fa gran, que acostuma a ser una circumstància no gens agradable i que ens costa acceptar-la a tots. Però també és veritat que si arribem a ser capaços d’acceptar aquesta realitat podrem viure amb molt més equilibri, intensitat i fins i tot riquesa. Ella bé accepta, en la segona pregunta que li fa el periodista, que ara de gran té molt més ofici i més recursos a l’hora d’escriure. Al meu entendre és el que hauríem d’intentar aprendre tots plegats: adquirir ofici, fer servir l’experiència i buscar els recursos necessaris per tal de poder viure la vida amb tot el sentit i de la forma més rica possible.

La vida pot ser una merda en plena joventut o fins i tot en plena infantesa. Només cal fer una ullada al nostre voltant per veure els calvaris que han de viure alguns infants o joves a qui no podríem dir pas que els hagi tocat la loteria… La salut, la felicitat, les oportunitats o el benestar no son pas patrimoni exclusiu dels joves. Quants joves no envegen la pau i la tranquil·litat de mols vells!.  Els que som pensionistes encara podem gaudir d’una pensió –potser no massa generosa. Però qui pot assegurar una pensió als joves d’avui? Quants infants no voldrien una llar i els recursos econòmics de mols vells, quan ells ronden esmaperduts per aquests camins freds d’aquesta freda Europa tot fugint de les barbàries que viuen els seus països!. Ser vell pot ser una merda, de la mateixa manera que pot ser-ho qualsevol altra edat.

Per això vull acabar aquest apunt d’avui amb un text anònim que va escriure un vell a un adolescent a qui la mort li va arrabassar un amic. No sé qui és l’autor, però trobo una gran saviesa en les seves paraules. Aquesta és la carta que va rebre aquest noi que, enfonsat per la mort del seu millor amic, va escriure un missatge Reddit buscant consell: “El meu millor amic s’ha mort. No sé què puc fer…”. De manera anònima, rebia aquesta carta d’un avi usuari de la xarxa social on li donava consell:

“Bé, aquí va… Sóc vell. Això significa que he sobreviscut -fins ara- i un bon grapat de gent que he conegut i estimat no ho ha fet. He perdut els meus millors amics, coneguts, companys de feina, avis, mare, familiars, mestres, mentors, estudiants, veïns, i moltes altres persones. No tinc fills, i no puc imaginar el dolor que es pot sentir en perdre’n un. Però aquí deixo el meu granet de sorra.
M’agradaria poder-te dir que un s’acostuma a veure morir la gent. Jo mai ho he fet. No vull. Se’m fa una ferida a l’ànima cada cop que algú que estimo mor, prescindint de les circumstàncies. Però jo no vull que “no m’importi”. No vull que sigui una cosa que simplement passa. Les meves cicatrius són un testimoni de l’amor i la relació que tenia amb aquesta persona. I si la cicatriu és profunda, llavors era amor.
Les cicatrius són un testimoni de la vida, són un testimoni de tot el que puc estimar i viure profundament. Ser ferit, curar-se, seguir vivint i estimant. I el teixit de les cicatrius és més fort que la carn original, sempre. Les cicatrius són el testimoni de la vida.
Pel que fa a la tristesa, et trobaràs que ve com les ones. Quan el vaixell hagi naufragat, sentiràs que t’estàs ofegant, amb tot de runa al teu voltant. Tot el que flota et recordarà la bellesa i com de magnífic era aquell vaixell i ja no és. Tot el que pots fer en aquest moment és flotar. Trobaràs alguna peça entre la runa i t’hi agafaràs durant un temps.
És probable que aquesta peça sigui alguna cosa física. Potser un bon record o una fotografia. Potser és una persona que també està flotant. Durant un temps, l’única cosa que podràs fer és flotar. Estar viu.
Al principi, les onades fan trenta metres d’alçada i s’estampen sobre teu sense pietat. Vénen cada deu segons i ni tan sols tens temps per agafar aire. Tot el que pots fer és flotar.
Passarà el temps, potser setmanes o mesos, i t’adonaràs que les onades segueixen sent de trenta metres, però arriben més separades. Quan vénen, encara s’estampen damunt teu i et destrossen. Però entremig, es pot respirar.
Mai se sap què pot desencadenar el dolor. Pot ser que sigui una cançó, una imatge, un carrer, l’olor d’una tassa de cafè. Pot ser qualsevol cosa… I l’onada s’estampa de nou. Però entre les onades hi ha vida.
En algun punt, que és diferent per a tothom, veuràs que les onades ja són de vint metres, després de deu… I mentre encara venen, veus que cada cop són més separades. Les pots veure venir. Un aniversari, un Nadal… Les pots veure venir i preparar-te. I quan les tens damunt teu, saps que d’alguna manera sortiràs per l’altra cantó. Estaràs moll, completament xop, agafat a alguna peça, a un record, però sortiràs.
Pren aquest consell d’un home vell. Les onades no s’aturaran, i d’alguna manera, no vols que s’aturin. Només aprens a sobreviure-les. Si tens sort, tindràs un bon grapat de cicatrius d’un munt d’amors. I moltes peces de naufragis diferents.”

Text extret de la pàgina web Adolescents.cat

Qui és mereixedor de menyspreu?

11 dels 14 ministres d’Aznar estan imputats, van cobrar sobresous o han hagut de dormir alguns dies a la presó.

—————————————————————————————-

Un dels articles més durs, més directes, més indignats i més inflamats contra Rajoy i contra el PP que he llegir darrerament l’ha escrit avui el professor Ramón Cotarelo. Us deixo l’enllaç per si voleu anar al seu blog per poder-lo llegir: DESDE MI MAS PROFUNDO DESPRECIO

Del professor Cotarelo ja n’he parlat altres vegades. L’acostumo a llegir perquè considero que és dels analistes polítics més clarividents que hi ha i crec que fa uns comentaris sobre l’actualitat política prou ajustats perquè ens l’escoltem. I sobre el que passa a Catalunya és dels qui millor ho entenen enllà de l’ Ebre. En el seu article d’avui parla del menyspreu que li mereix aquesta gent del PP i ho fa des de la justa indignació. I amb raó, perquè jo estic també d’acord amb ell en què darrerament hem tingut una colla de governants indignes, mira’ls per on els miris.

Per a mi és mereixedor de menyspreu aquell que fa les coses malament essent-ne conscient.  I aquest principi val tant per un dentista, per un polític, per un professor, per un bisbe o per un pagès. Val per tots i per totes les professions. En altres temps més llunyans hi havia com una espècie de codi d’honor personal per fer les coses bé i es valorava la professionalitat, la paraula donada, les coses ben fetes, alguns valors socials i personals que sembla que darrerament s’han anat perdent. Parlant de política, concretament, dóna la impressió que els principis fundacionals dels partits i els principis morals personals s’haguessin anat quedant pel camí i alguns partits resulten ja irrecognoscibles. Ser íntegre sembla que ja no cal per a ser polític i sembla que més aviat s’ha de ser tot el contrari si es vol subsistir en aquest món força obscur, ple de paranys i de sucoses temptacions. Aquells anys de vaques grasses estava ben vist fer negocis tèrbols i operacions arriscades –per dir-ho d’alguna manera- i al límit de la llei. I si alguna vegada es podia fer servir la llei de l’embut per portar l’aigua al propi molí i es trepitjava aquella subtil línia vermella entre legal·litat i il·legalitat, no passava res. Tothom ho sabia i tothom callava per allò de que ‘tots ho fan’ i hi havia diners per a tot i per a tots. Si desapareixia algun bitllet del munt ningú ho notaria… Però va arribar la crisi i les coses anaven seguint igual perquè els vicis costa molt de canviar-los.

És cert que tots podríem trobar en la nostra memòria accions personals o de grup que potser en cert moment de la nostra vida eren ben vistes o tolerades i que ara ens repugnarien i no les faríem de cap de les maneres. En consciència social crec que s’ha avançat força i la societat cada cop accepta menys les desigualtats, certs privilegis i certes posicions heretades de naixement. Sí, em refereixo a això de la Corona que encara ens toca arrossegar… També la societat acceptarà cada vegada menys l’actual forma de fer política. Les coses canviaran encara que aquestes marmotes que tenim no vulguin fer-ho. Si no ho fan de grat, ho hauran de fer per força, tot i que uns resultats del baròmetre del CIS que han sortit avui mateix sobre la intenció de vot fan posar els pèls de punta. Sembla mentida que la gent no s’adoni del que està passant!

Fa temps que es veu venir que aquest estat de coses i aquestes maneres de fer han d’acabar malament i no cal ser profeta per endevinar-ho. A la sortida final de les clavegueres es veu sortir la merda, encara que la portin mar endins perquè no en vagi massa. Resulta que ningú s’havia adonat de res, ningú sabia res i encara ara –quan tenen un peu i mig a la presó-  tenen la barra de negar l’evidència. Per això mateix, aquesta gent que ara haurà de passar pel jutjat -i més d’un per la presó- i que encara són capaços de negar les coses més evidents és que necessàriament han de ser objecte de menyspreu. Per això el professor Cotarelo diu el que diu  i té més raó que un sant, tot i que ell no hi cregui massa…

Creure en els miracles

L’apunt d’avui potser és una mica llarg però el considero molt valuós. I no és pel que jo pugui dir, sinó que és pel que ens ensenya el gran psiquiatra Víktor Frankl en les seves obres, que no és res més que l’oferiment d’un model molt interessant per ajudar l’home en la seva lluita per trobar sentit als interrogants existencials que la vida li planteja, ajudant a trobar els seus valors i a ser conscient de la seva llibertat i responsabilitat. És un model de psicologia no determinista que s’assenta sobre tres pilars bàsics que són: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida.

Ai la vida! La vida ens porta a tots –en un moment o altre- per camins embrancats i complicats. Tots sabem molt bé que no sempre és plàcida i la podem viure serenament. A vegades se’ns torna tragèdia, túnel obscur sense aparent sortida i sofriment sense sentit. És en aquests moments que ens venen les preguntes que no ens fem quan tocaria i que, si en algun moment ens les vam proposat fer,segurament que les vam deixar arraconades per una altra ocasió més propícia que no acostuma a arribar fins que hi xoquem de morros i ens les trobem cara a cara i les hem de respondre sense escapatòria. És en aquells moments de màxima incertesa i sofriment que ens preguntem on és el sentit de les coses i si algun dia veurem una mica de llum entre les tenebres. No és fàcil convertir en triomf una tragèdia aparentment sense sentit perquè no estem gaire acostumats a creure en nosaltres mateixos i encara menys en miracles. Un miracle no és res més que un signe i no estem acostumats a interpretar signes. No creiem en miracles, com tampoc sabem veure sentit en el sofriment, el dolor o les pèrdues. Totes aquestes coses poden servir de despertador però se’ns ha acumulat tanta cera a les orelles que ja ens hem tornat sords del tot. Ens hem acostumat tant a mirar a curt termini i a viure el dia a dia que ens ha fugit la capacitat de mirar en perspectiva, més lluny i a llarg termini.

Ens recorda Viktor Frankl que la nostra vida té un sentit i que com a éssers humans estem sempre orientats cap a la recerca d’aquest sentit, que jeu ocult en cada situació de les nostres vides. És justament en les situacions més extremes quan se’ns convida a caminar amb dignitat la resta de la nostra vida, que ens hauríem de sentir impulsats a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos, tenint accés a la dimensió espiritual del nostre ésser. Més d’una vegada m’ho ha confessat sincerament alguna persona i ho he pogut llegir com un emotiu testimoni escrit en alguna altra persona que ha sofert càncer.Coincideixen en afirmar que la malaltia els ha canviat i els ha fet veure les coses de diferent manera i ha canviat també el món emocional de la seva psique. Quan l’ésser humà es veu enfrontat a situacions que no poden ser canviades i sembla que som enduts per la força d’un destí sense sentit, llavors és quan més necessari i urgent és prendre una decisió valenta i existencial, en un acte suprem de llibertat que només pot ser de fe en Déu, en la vida o en un mateix -home o dona- plenament conscients de la seva vida i del valor que sempre té. Davant de certes realitats ben crues, quan hem caigut el més baix possible, quan hem sentit el fred de la nit i del terra pelat és quan hem de saber que qualsevol interpretació merament psicològica de la nostra existència, no només la redueix, sinó que en fer-ho, ens priva de la nostra llibertat que és, precisament, on ens podem impulsar per fer el salt a la transcendència i assumir una actitud que ens permeti convertir les nostres petites o grans tragèdies en un triomf humà.

Seguint amb les sempre suggestives reflexions de Frankl, ser lliure vol dir llibertat d’opció, sabent que no som lliures dels condicionaments que la realitat ens imposa, però sí que ho som per enfrontar-nos-hi i ser capaços d’assumir una actitud positiva. La percepció de sentit és el descobriment d’una possibilitat que hi ha amagada en el fons de la realitat i que és la possibilitat de modificar-la en la mesura que sigui necessari.Pel que fa al sentit de la vida, Frankl afirma que la vida té un sentit incondicional que no es perd en cap circumstància, ni tan sols quan l’home s’enfronta amb la triada tràgica de la seva existència, com són el sofriment, la culpa i la mort, que poden ser enfrontats amb l’adequada compostura i actitud positiva. Insisteix sàviament que l’home no arriba a ser tal, fins que no s’oblida de si mateix, ja sigui per arrimar-se a algú a qui estimar, a una tasca per complir o a un sofriment al qual trobar-li sentit.

Sosté que l’essència de l’home és la auto transcendència, és a dir, que ser home significa estar orientat a alguna cosa o algú que no és ell mateix. D’acord a aquesta concepció l’home és, necessàriament, un ésser obert al món; ser jo, és ser conscient i responsable. Per Frankl, l’autorealització es produeix com a resultat de la realització no de qualsevol possibilitat, sinó d’aquella que sigui la correcta. No es tracta, doncs, de fer el que es pot, sinó de fer el que s’ha de fer.

Frankl ens diu que “la vida no és un llibre que hagi de ser llegit, sinó un pergamí que està esperant ser escrit”. En altres paraules: quan l’home pregunta quin és el sentit de la vida, l’anàlisi existencial el fa ser conscient de que, en última instància, no és ell qui pregunta, sinó que en realitat ell és l’interrogat; és la mateixa vida la que li planteja contínuament preguntes que ell ha de respondre. Frankl parteix de la dimensió espiritual de l’home, com a explicació de l’existència personal i el seu pensament no fa més que estendre un pont entre la filosofia i la psicoteràpia quan insisteix en què l’home ha de trobar el sentit de a seva vida i que aquest sentit ha de ser descobert pel mateix home, no li pot ser donat. L’home no és una joguina del destí, que si bé aquest fa les preguntes, sempre li quedarà a l’home la llibertat de com respondre-les. I així com anteriorment Sartre havia dit que l’home estava condemnat a ser lliure, ara Frankl ens diu que aquest mateix home està condemnat a ser no només lliure, sinó també responsable, ja que en la responsabilitat de ser home es basa la filosofia existencial frankliana.

Això que ell ens proposa és un repte personal i social. Veiem així com ser persona, en definitiva, és ser conscient i responsable personalment i socialment. L’anàlisi existencial, en ajudar l’home a prendre consciència de la seva responsabilitat, el porta al màxim desplegament possible de la força indòmita de l’esperit per assumir el sofriment; la consciència vaga de responsabilitat es converteix en la consciència específica de missió, en la noció de la seva ubicació dins del món amb una tasca personal molt concreta. Res fa a l’home més capaç de superar el seu sofriment com l’experiència viscuda d’haver acomplert una missió especial en aquesta vida. Per això mateix podem requerir-li a aquesta persona sofrent que es faci les preguntes que van ser plantejades pel rabí Hillel 70 anys abans de Crist: ”Si no ho faig jo, qui ho farà ?; Si no ho faig ara, quan ho faré ?; Si ho faig només per mi, llavors què sóc jo?”

Una bona filosofia, crec jo, per a qualsevol moment delicat tant personalment com social. Una filosofia prou adequada com per a donar-nos ànims, ajudar-nos a creure en el gran miracle de la pròpia transformació i ajudar-nos a fer el que ens toca fer, fer-ho tan bé com sapiguem i sense defallences.