Fer-se gran és una merda?

Ahir llegia una interessant entrevista a Vila Web amb l’escriptora Isabel-Clara Simó on parla de la seva darrera novel·la i també de moltes altres temes. És una veu que es fa escoltar aquesta dona i sempre és una delícia llegir les seves obres. Em va estranyar, però, la seva resposta tan contundent a aquestes preguntes del periodista:

—Fer-se gran, per a un escriptor és un recurs literari més?
—Fer-se gran és una merda. Perdona per l’expressió. No hi ha res de bo, a fer-se gran. Res. Allò que diuen que ets més savi… No, perquè llegies llibres molt més intensament quan eres jove. Ara t’agrada més rellegir. No, no. Quan et fas gran tens deterioraments físics, tens més mandra. No té res de positiu. Però passa que hem de respectar els nostres grans, això sí.

—I no creieu que escriviu una mica millor ara que quan éreu jove?
—M’agradaria saber-ho. Cada novel·la que he escrit he intentat que fos una mica millor i aprendre’n una miqueta més. Però és veritat que ara tinc més recursos. Tinc més ofici, això sí que és veritat.

Permeteu-me que no hi estigui del tot d’acord avui amb l’admirada escriptora. Fer-se gran no és una merda. El que és una merda és el fet de no saber-ho acceptar. Ja ho sabem que el deteriorament físic va arribant inexorablement a mida que hom es fa gran, que acostuma a ser una circumstància no gens agradable i que ens costa acceptar-la a tots. Però també és veritat que si arribem a ser capaços d’acceptar aquesta realitat podrem viure amb molt més equilibri, intensitat i fins i tot riquesa. Ella bé accepta, en la segona pregunta que li fa el periodista, que ara de gran té molt més ofici i més recursos a l’hora d’escriure. Al meu entendre és el que hauríem d’intentar aprendre tots plegats: adquirir ofici, fer servir l’experiència i buscar els recursos necessaris per tal de poder viure la vida amb tot el sentit i de la forma més rica possible.

La vida pot ser una merda en plena joventut o fins i tot en plena infantesa. Només cal fer una ullada al nostre voltant per veure els calvaris que han de viure alguns infants o joves a qui no podríem dir pas que els hagi tocat la loteria… La salut, la felicitat, les oportunitats o el benestar no son pas patrimoni exclusiu dels joves. Quants joves no envegen la pau i la tranquil·litat de mols vells!.  Els que som pensionistes encara podem gaudir d’una pensió –potser no massa generosa. Però qui pot assegurar una pensió als joves d’avui? Quants infants no voldrien una llar i els recursos econòmics de mols vells, quan ells ronden esmaperduts per aquests camins freds d’aquesta freda Europa tot fugint de les barbàries que viuen els seus països!. Ser vell pot ser una merda, de la mateixa manera que pot ser-ho qualsevol altra edat.

Per això vull acabar aquest apunt d’avui amb un text anònim que va escriure un vell a un adolescent a qui la mort li va arrabassar un amic. No sé qui és l’autor, però trobo una gran saviesa en les seves paraules. Aquesta és la carta que va rebre aquest noi que, enfonsat per la mort del seu millor amic, va escriure un missatge Reddit buscant consell: “El meu millor amic s’ha mort. No sé què puc fer…”. De manera anònima, rebia aquesta carta d’un avi usuari de la xarxa social on li donava consell:

“Bé, aquí va… Sóc vell. Això significa que he sobreviscut -fins ara- i un bon grapat de gent que he conegut i estimat no ho ha fet. He perdut els meus millors amics, coneguts, companys de feina, avis, mare, familiars, mestres, mentors, estudiants, veïns, i moltes altres persones. No tinc fills, i no puc imaginar el dolor que es pot sentir en perdre’n un. Però aquí deixo el meu granet de sorra.
M’agradaria poder-te dir que un s’acostuma a veure morir la gent. Jo mai ho he fet. No vull. Se’m fa una ferida a l’ànima cada cop que algú que estimo mor, prescindint de les circumstàncies. Però jo no vull que “no m’importi”. No vull que sigui una cosa que simplement passa. Les meves cicatrius són un testimoni de l’amor i la relació que tenia amb aquesta persona. I si la cicatriu és profunda, llavors era amor.
Les cicatrius són un testimoni de la vida, són un testimoni de tot el que puc estimar i viure profundament. Ser ferit, curar-se, seguir vivint i estimant. I el teixit de les cicatrius és més fort que la carn original, sempre. Les cicatrius són el testimoni de la vida.
Pel que fa a la tristesa, et trobaràs que ve com les ones. Quan el vaixell hagi naufragat, sentiràs que t’estàs ofegant, amb tot de runa al teu voltant. Tot el que flota et recordarà la bellesa i com de magnífic era aquell vaixell i ja no és. Tot el que pots fer en aquest moment és flotar. Trobaràs alguna peça entre la runa i t’hi agafaràs durant un temps.
És probable que aquesta peça sigui alguna cosa física. Potser un bon record o una fotografia. Potser és una persona que també està flotant. Durant un temps, l’única cosa que podràs fer és flotar. Estar viu.
Al principi, les onades fan trenta metres d’alçada i s’estampen sobre teu sense pietat. Vénen cada deu segons i ni tan sols tens temps per agafar aire. Tot el que pots fer és flotar.
Passarà el temps, potser setmanes o mesos, i t’adonaràs que les onades segueixen sent de trenta metres, però arriben més separades. Quan vénen, encara s’estampen damunt teu i et destrossen. Però entremig, es pot respirar.
Mai se sap què pot desencadenar el dolor. Pot ser que sigui una cançó, una imatge, un carrer, l’olor d’una tassa de cafè. Pot ser qualsevol cosa… I l’onada s’estampa de nou. Però entre les onades hi ha vida.
En algun punt, que és diferent per a tothom, veuràs que les onades ja són de vint metres, després de deu… I mentre encara venen, veus que cada cop són més separades. Les pots veure venir. Un aniversari, un Nadal… Les pots veure venir i preparar-te. I quan les tens damunt teu, saps que d’alguna manera sortiràs per l’altra cantó. Estaràs moll, completament xop, agafat a alguna peça, a un record, però sortiràs.
Pren aquest consell d’un home vell. Les onades no s’aturaran, i d’alguna manera, no vols que s’aturin. Només aprens a sobreviure-les. Si tens sort, tindràs un bon grapat de cicatrius d’un munt d’amors. I moltes peces de naufragis diferents.”

Text extret de la pàgina web Adolescents.cat

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Jubilació, Vellesa i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.