Enyorant les primaveres lliures

No fa gaires dies que un company em feia la següent reflexió: Te’n recordes de les esperances que teníem posades en aquells anys darrers del franquisme?. És clar que me’n recordo. Eren esperances ben fresques, esperances que ens semblava tocar amb els dits.  Estàvem convençuts d’estar vivint un fi de cicle i que les coses començarien a canviar d’un dia per l’altre. Ens entusiasmava veure les imatges dels canons dels fusells dels soldats portuguesos amb els clavells vermells que els entregava el poble. Ens entusiasmaven els crits de “o povo unido jamais será vencido”. Vibràvem amb la cançó Grandola vila morena. I per acabar-hi d’arrodonir, al cap de poc Lluís Llach va escriure “Abril 74” on ens deia: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”.

Eren esperances que es tocaven amb els dits perquè Franco ja estava a les acaballes. Tothom sabia que ja estava molt malalt i més d’un i de dos van començar a posar ampolles de cava a la nevera.L’estiu del setanta-quatre el van haver d’ingressar en un hospital i va haver de cedir els poders a Juan Carlos, tot i que va fer una revifalla, que la gent més interessada del seu entorn familiar i del règim  va aprofitar per fer-li recuperar tot el poder i d’aquesta manera preparar les coses de la millor manera per als seus interessos. Es creien tant allò que havia dit que “lo dejaba todo atado y bien atado”  que no dubtaven que el règim franquista continuaria molts anys més.

Altres no ho tenien tan clar i, com deia Lluís Llach, sabien que “encara hi ha combat”  i que aquell combat costaria de guanyar. Però hi havia moltes esperances de que finalment es guanyaria, malgrat que les darreres espernegades van ser molt dures. Cal recordar que el setembre del 75 els sectors més durs es van imposar i la Guardia Civil i la Policia Armada van afusellar cinc militants d’ETA i GRAPO, acusats de matar policies, malgrat les pressions internacionals i les peticions papals de clemència. I al novembre d’aquell mateix any mor Franco i comencen una sèrie de moviments polítics als que se’ls ha anomenat ‘transició’. Les primaveres lliures semblava que es començaven a fer realitat.

Però ja hem anant veient que no ha estat pas així. Hem viscut 40 anys d’una desmemòria històrica vergonyosa i vergonyant. Aquest mateix novembre passat encara es va celebrar el quarantè aniversari de la mort del general Franco en determinats àmbits nacionalistes espanyols amb cerimònies de tota mena. La Fundació Nacional Francisco Franco (FNFF) gaudeix de tolerància envers un dels personatges responsables d’un dels períodes més foscos de l’Europa del segle XX i li va dedicar misses en 15 llocs de culte catòlic.La representació del general Franco no és prohibida per la llei espanyola. Al contrari, el govern espanyol subvenciona la FNFF, sota cobert de recerques generals sobre el franquisme, amb vocació científica. Aquesta fundació d’extrema dreta, presidida per María del Carmen Franco y Polo, filla del dictador, pretén afavorir el «coneixement sobre la figura|cara de Francisco Franco en totes les seves dimensions, així com sobre els encerts del seu règim» i convida tranquil·lament a un sopar titulat «40 anys després, Franco viu» en un hotel de Madrid. Un dels seus animadors, Francisco Torres García, firma aquest mes un article titulat «Franco superestrella». Malgrat el pas del temps i l’adveniment de la democràcia espanyola, nombrosos vestigis franquistes persisteixen, especialment senyals distintius i monuments. A Madrid, l’Hospital del generalíssim Franco no va tancar les portes fins l’any 2001.

Aquest és el panorama després de 40 anys. Durant tot aquest període (des del principi i fins ara mateix) hem tingut franquistes més o menys encoberts en alguns partits polítics i no se n’han hagut d’amar gaire perquè semblava normal i tot. Recordem el cas de Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació el 1976, quan van ser assassinats 5 manifestants a Vitòria i que va acabar sent conseller d’Endesa i després president de Sogecable. I al ram de la banca i de les grans empreses públiques i privades hi troben lloc els grans elefants franquistes per tal de que s’hi puguin retirar. Tot plegat, una transició que s’havia qualificat arreu de modèlica i que, a mida que l’analitzem de prop, veiem que ha estat tan mal feta que ja parlem d’una urgent segona transició perquè la primera ha servit realment per ben poca cosa. Bé, sí que ha servit per algunes coses que ara es fan evidents: perquè es situessin en el poder els mateixos de sempre i que, quan l’anessin perdent, trobessin la porta giratòria adequada per tornar-s’hi a instal·lar fins al dia de la seva mort. I des de la nova situació poder seguir predicant, aconsellant, assenyalant, criticant i tot el que faci falta. En qualsevol racó i en qualsevol moment de la política espanyola trobem casos ben il·lustratius del pas de càrrecs de responsabilitat política a alts càrrecs en grans empreses, molt sovint multinacionals de l’Íbex-35. Ens en recorda alguns Josep Casulleras Nualart a Vila‏Web

Felipe González: L’ex-president espanyol socialista va ser membre del consell d’administració de Gas Natural des del 2010 fins l’any passat. Cobrava 126.500 euros bruts anuals pel càrrec, i el va acabar deixant perquè, segons que va dir, s’avorria molt.

Josep Borrell. L’ex-ministre socialista, precisament de governs de Felipe González, és conseller d’Abengoa, la companyia energètica que és en pre-concurs de creditors. El seu sou duplicava el de González com a conseller a Gas Natural: l’any 2011 va cobrar 300.000 euros, 200.000 dels quals en dietes i els altres 100.000 pel fet de ser membre de comissions del consell.

Jordi Sevilla. Un altre cas d’un membre del govern espanyol que va acabar treballant en una gran multinacional és el d’aquest ex-ministre d’Administracions Públiques de Zapatero. És diferent dels anteriors perquè fou un fitxatge fet poc després de deixar el càrrec de ministre. Sevilla es va incorporar per a fer d’assessor a la consultora Price Waterhouse Coopers el 2009. Fins que l’any passat Pedro Sánchez el va recuperar com a assessor per al partit.

Ángel Acebes. Un dels ministres més recordats de l’últim govern d’Aznar viu uns anys daurats, si més no econòmicament, com a conseller de l’elèctrica Iberdrola, des de l’abril del 2012. La retribució anual que rep és d’uns 317.000 euros bruts. Abans d’anar a parar a Iberdrola, Acebes fou conseller del Banco Financiero y de Ahorros (BFA), matriu de Bankia. De fet, és encausat per suposada apropiació indeguda, falsificació de comptes anuals i administració fraudulenta durant la gestió a Bankia.

Eduardo Zaplana. Un altre ex-ministre d’Aznar, i ex-president de la Generalitat Valenciana, que va anar a para a una de les grans empreses espanyoles. Segurament és el cas més sonat de portes giratòries. El 2008 va deixar el càrrec de portaveu al congrés espanyol arran de la nova derrota del PP a les urnes, i poc després va deixar l’escó per esdevenir delegat europeu de Telefònica, un càrrec que va mantenir fins el 2012 i que li va permetre de multiplicar per deu els ingressos: va passar a cobrar mig milió d’euros anuals. El 2012 va sortir del consell d’administració de Telefònica, per la reducció de membres que hi va haver, però va continuar formant part de la multinacional, com a adjunt a la secretaria general tècnica adjunta a la presidència.

Abel Matutes. El qui fou ministre d’Afers Estrangers amb José María Aznar, i ex-batlle franquista d’Eivissa, va passar a formar part del consell d’administració del Banc de Santander el 2002, i hi va romandre fins l’any passat. Cobrava anualment uns 45.000 euros anuals.

Narcís Serra. Un altre ex-ministre il·lustre, en aquest cas socialista. L’any 2005, retirat ja de la primera línia política, va ser nomenat president de Caixa Catalunya. Va mantenir el càrrec fins el 2010, quan va culminar la fusió amb les caixes de Tarragona i de Manresa. Com a president de l’entitat cobrava uns 250.000 euros anuals. Però el seu sou s’inflava molt més (n’hi ha que diuen que superava el milió d’euros) pels diners percebuts com a membre del consell d’administració de Gas Natural i Applus, amb participació a La Caixa.

José María Aznar. L’ex-president espanyol, el 2011, va començar a formar part de l’elèctrica que va acabar de privatitzar, Endesa. Va entrar-hi com a assessor extern en relacions internacionals; el sou oscil·lava entre 300.000 euros i 400.000 euros anuals.

Miquel Roca. Va abandonar la primera línia política el 1999, després d’haver estat secretari general de CDC, portaveu de CiU al congrés espanyol i havent intentat disputar la batllia de Barcelona a Pasqual Maragall. Roca té càrrecs en diverses empreses de l’Íbex-35, com ara la constructora ACS, de la qual és conseller des del 2003 i per la qual cobra 97.000 euros anuals. També és secretari sense rang de conseller d’Abertis des d’aquell mateix any i conseller d’Endesa des del 2009, un càrrec pel qual cobra uns 300.000 euros. A més, des de l’any 2000 és secretari del Banc Sabadell. A banda, les seves bones relacions amb la casa reial espanyola han portat el seu bufet d’advocats, Roca Junyent i Associats, a defensar la germana de Felipe VI, Cristina de Borbó, en el cas Nóos.

I veient el panorama que es presenta en aquests darrers anys en una Espanya que té una democràcia de pandereta, institucions caduques, justícia gens imparcial, corrupció descontrolada, un franquisme que vol tornar a treure el cap sense complexos, etc etc… seguim enyorant les primaveres lliures i sabem de ben segur que encara h ha combat. El combat ara és per fugir-ne com més aviat millor.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.