Com a casa

El darrer apunt que vaig fer al blog acabava dient que el remei per sentir-se com a casa en qualsevol lloc és no fer-se la pregunta de si algun dia tornaré a tenir la sensació completa d’una llar, sinó que és simplement preguntar-se com puc sentir-me a casa en el lloc en el que estic en aquest moment i amb aquelles experiències que em toqui viure. Per dir-ho d’una altra manera: per poder sentir-se com a casa no es pot tenir el cap en un lloc i els peus en un altre.

Crec que val la pena seguir amb el tema de què deu voler dir això de “sentir-se com a casa” i aprofundir-lo una mica. Sentir-se com a casa significa trobar un lloc que em sigui familiar, on m’hi trobo segur, aquell lloc que m’acull com el ventre de la mare i on hi trobo la calma i l’equilibri suficients per a viure i trobar aquella identitat personal a la que tots aspirem. No sempre és fàcil aconseguir-ho quan som lluny de casa perquè la distància ens fa idealitzar tot aquell món que hem deixat i les situacions i entorns nous no sempre són fàcils d’entomar i ens poden produir fàcilment ansietat, pors de tota mena, nostàlgia i tristesa.

Tots nosaltres hem après des de petits una sèrie de pautes culturals que ens afaiçonen d’una determinada manera; costums, menjars, relacions, clima… Quan ens falta això ens podem arribar a sentir com desarmats, despullats i indefensos; ens pot fer sentir que som en un lloc que no ens pertany i al que tampoc nosaltres li pertanyem. Ens podem sentir com si ens trobéssim penjats d’un fil i que aquest fil es pot trencar en qualsevol moment. Ens pot crear molta inseguretat i estranyesa el fet d’enfrontar-nos  amb tota la ambigüitat que ens proporciona aquell entorn nou. Totes les cultures proporcionen una sèrie de claus culturals i pautes conegudes de forma inconscient que fa que ens donin sensació de pertinença. Quan arribem a un altre país cal fer l’esforç de captar-les, d’aprendre-les i fer-les nostres si no ens volem sentir eternament forasters. I el mateix pot passar quan tornem al nostre país després de molt temps de ser fora perquè moltes d’aquelles pautes que ens eren familiars i conegudes potser han canviat durant els anys d’absència.

Tota experiència nova ens pot fer qüestionar aquells valors propis que fins llavors vivíem amb una normalitat absoluta i que mai ens havíem parat a repensar. Una nova cultura, un nou país i unes noves formes de fer i de relacionar-se ens poden fer sentir inestabilitat emocional perquè posen en qüestió els nostre valors i les nostres creences més primàries. I tota aquesta moguda emocional els experts ens expliquen que es produeix en diverses fases o etapes: de l’eufòria inicial que sentim davant de qualsevol novetat es passa al rebuig perquè comences a comparar situacions. Llavors és quan comencen a sortir alguns problemes que no sabem com resoldre. D’aquí es passa a aquella situació de començar a trobar en falta la pròpia casa i comences a veure els defectes del nou lloc. Arribes en aquell moment en què et planteges si t’hi quedes o te’n vas; si et capaç de fer l’ajustament necessari o si et sents incapaç de poder-t’hi aclimatar. Si t’hi sents capaç, arriba llavors el moment de l’adaptació lenta i el moment de la incorporació de tot aquell món nou que et vas fent teu. És el que s’anomena biculturalitat. Hi ha gent que és capaç d’arribar a aquest punt i ha gent que no n’és mai capaç. Gent que és capaç d’entendre altres cultures i gens que no arriba a entendre mai res. Gent que és capaç de viure feliç en un altre entorn i gent que no i que sempre viurà amargat, fins i tot si torna al seu propi país perquè sent allò d’aquella cançó que diu: “no soy de aquí ni soy de allá”. Pot arribar a sentir que no és d’enlloc, una de les sensacions més dures que hom pot sentir perquè tots necessitem tenir arrels i sentir que en tenim.

I acabaré amb unes bones recomanacions que ens caldria tenir en compte quan marxem de casa per un temps per viure en un altre país. Aquestes són: intentar conèixer el nou lloc i intentar submergir-se en la nova cultura (és essencial conèixer-ne la llengua); mirar de ser justos i equilibrats i no veure només les coses dolentes perquè segur que, junt amb les dolentes, també en té un munt de bones. I finalment, fer l’esforç d’ incorporar tot allò de bo que ens proporciona la nova situació. Només així podrem trobar sentir-nos com a casa allà on sigui i amb les condicions que sigui. 

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Emigració, Psicologia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.