Al·leluia! Hem sobreviscut

 

Sobreviure després d’un terratrèmol, d’un naufragi, d’un accident d’aviació o d’una circumstància d’aquelles que podríem anomenar de gran calibre sembla que ja sigui considerat un mèrit per si mateix. Aquells que en resulten vius, surten als diaris, a la tele i són tractats com herois. En canvi, aquells que han sobreviscut a una mudança són tinguts per a no-res; tothom els oblida, ningú els considera com herois i han de passar el mal trago ells sols i sense el mínim reconeixement. En fi, que és una monumental injustícia i s’hauria de reivindicar que aquests anònims herois també sortissin als diaris encara que només fos per un dia.

Escric això després d’haver quasi sobreviscut a una mudança. I dic quasi perquè encara no totes les coses són al seu lloc i amb un mínim d’ordre per poder moure’m per casa sense prendre mal. Encara ens passa que busquem durant hores allò que necessitem i no hi ha forma de trobar i et surt a cada moment allò que no necessites per ares. De totes maneres, però, sembla que ja li tenim el peu al coll i la cosa s’acosta a la recta final. Ja n’havia sentit a parlar a més d’un del que és una mudança, però no li havia donat importància fins que no m’ha tocat a mi. Ja feia dies que ensumava la tempesta a mida que s’acostava el dia i el nombre de caixes anava creixent en proporció directa amb l’estrès.  Però el punt més alt va arribar el passat dilluns dia 4 -el dia D-, amb els nivells màxims d’ansietat, nervis i la hipertensió pels núvols. I, per acabar-ho d’adobar, vam agafar els dies més calorosos del que portem d’estiu… Tant la meva dona com jo vam passar un parell de nits dormint força malament i ella fins i tot va haver d’anar al seu metge de capçalera, que li va receptar pastilles de paciència, molta calma i li va regalar una frase –que jo no havia sentit mai-i que trobo que és antològica i que hem anat repetint com una espècie de mantra durant aquests inquiets i inquietants dies: “Una mudança és com un incendi i tres mudances un infern”. Després he descobert que una cosa semblant també la va dir Benjamin Franklin… El cas és que, segons alguns estudis, les mudances són la tercera situació que més estrès causa a l’ésser humà. just per darrere dels acomiadaments i la pèrdua d’un ésser estimat. Qui ho havia de dir!

Fer una mudança comporta trencar amb una forma de viure, amb uns hàbits, amb unes relacions socials i uns espais familiars habituals que provoquen inestabilitat emocional a tots els membres de la família i que, per desgràcia, no només sembla que aquesta inestabilitat se sumi, sinó que sembla que es multipliqui en proporció geomètrica i es desfermi per totes bandes. Confesso que a mi m’ha deixat esgotat físicament, mentalment i emocional, tot i que he mirat de prendre-m’ho amb la màxima calma i de manera positiva, sabent que junt amb algunes pèrdues també obtindré altres guanys que no he de menystenir. Però tot i així, sempre queden interrogants que van donant voltes al cap i no deixen dormir bé. Hom ha de pensar que una mudança, com qualsevol canvi a la vida, és un creixement i una evolució, tot i que a certa edat sempre ens costa més i ens tornem menys flexibles i menys resilients. A mida que ens fem grans generalment ens costa més canviar d’hàbits i trencar amb el model de vida en el que ens hem anat instal·lant de mica en mica.

I per acabar la pregunta transcendental: Com és que quan fem un trasllat sempre se’ns trenca aquella peça que més estimem i, en canvi, allò que no ens agrada gens i que no sabem per quins set sous no hem gosat llençar mai de la vida no es trenca mai i , per tant, seguirà acompanyant-nos ‘in saecula saeculorum’?. Si algú té la resposta, agrairia que me la fes arribar.

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Psicologia i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.