CÒMPLICES

Václav Havel, el dramaturg txec que va encapçalar la resistència en la seva pàtria i que, un cop lliure dels soviètics, va ser el seu primer president electe, assenyala en els seus “Assaigs Polítics” que el seu enfrontament amb el règim comunista al seu país no es va basar tant en diferències ideològiques, de teoria econòmica o en estructures de classe; ell es va enfrontar al sistema per un supòsit bàsic: prendre’s la vida com a veritat enfront de la vida com a mentida. I afegeix: “El poder és presoner de les seves pròpies mentides i és per aquesta causa que ha de continuar falsificant el passat, el present i el futur (…). L’individu no ha de creure forçosament totes les mistificacions que li expliquen, però a vegades ha de comportar-se com si les cregués o tolerar en silenci o, fins i tot, estar en bones relacions amb els que les produeixen. I, a fi de comptes, tot això obliga a viure en la mentida “.

Ahir va fer 80 anys d’un dels dies més foscos i tristos de la història d’Espanya: el començament de la guerra civil. El 18 de juliol de 1936 es van iniciar 2 anys, 8 mesos i 11 dies de la sagnant contesa bèl·lica. Una guerra que va esquinçar les famílies, els pobles i la societat espanyola sencera. Va ser l’inici d’un punt sense tornada i d’una repressió que va condemnar a centenars de milers d’espanyols a una repressió o un exili que es perllongaria durant més de quatre dècades. I l’inici d’un relat històric fals i desfigurat per part dels que van guanyar la guerra. L’inici d’una gran mentida en la que hi van col·laborar molts amb més o menys de bon grat. Una dictadura sempre produeix màrtirs, herois, col·laboracionistes, covards i gent silenciosa que ha de fer forçosament teatre per poder seguir vivint ells i la seva família. Es va imposar un règim de terror i es va anar construint una memòria històrica desfigurada. Encara duren moltes d’aquestes coses, més o menys dissimulades.  Encara queden molts franquistes amagats en ells mateixos i silenciosos. I també en queden alguns ben des acomplexats i tolerats. Potser massa tolerats per una societat que no s’ha atrevit a fer net del tot.

En en seu càlid esllanguiment, el temps de vacances permet, sigui a l’ombra fresca d’un arbre de muntanya o en un sofà amb aire condicionat, que hom tingui més temps per llegir allò que durant l’any ha anat deixant o rellegir allò que a un més li agrada. Un autor que us recomano llegir, si no ja ho heu fet, és Vàclav Havel perquè ens farà reflexionar una mica en les mentides en què tant sovint estem instal·lats potser sense adonar-nos-en. A mi m’ha fet reflexionar també sobre aquestes coses un amic escriptor uruguaià que he llegit aquests dies: Juan Martín Posadas.

Hável va viure de ben a prop aquell imperi de la Unió Soviètica, que va ser una vasta construcció política i social, producte d’una revolució que es va fonamentar damunt d’ossos triturats i consciències mordassades tant dels seus enemics com dels seus propis fills. Uns van ser devorats per les purgues i en els camps de treballs forçats i els altres es van anar consumint en una il·limitada entrega personal a una pretesa causa comunista que amb els temps ha resultat inútil, falsa, mentidera i que ha sortit massa cara pels resultats que se n’han tret. Fou un cost molt gran per a milers i milers d’homes i dones arrencats de les seves famílies, dels seius paissatges familiars, de les seves rutines i afectes i condemnats als calabossos, a judicis simulats, a l’afusellament o al desterrament a Sibèria. I tota aquesta tragèdia era coneguda per tothom i silenciada també per tothom. Uns, eren simples peons de la revolució, els buròcrates de l’estat que ho callaven tot i ho imputaven com a costos necessaris, quasi insignificatnts, per a la construcció del sistema. Els altres, les víctimes, els seus familiars, veïns i gent corrent i anònima, sabien i callaven per tal de poder conservar la casa, el reconeixement social, la feina… o la vida.

L’imperi de la Unió de Repúbliques Socialistes es va desintegrar, com tots sabem, i la influència d’aquesta ideologia és ben minsa actualment. Les causes d’aquest des inflament ha estat vàries, però rellegint alguns autors com Hável hom s’adona que una de les principals causes fou instal·lació de la mentida en forma de política. es va adoptar una tergiversació sistemàtica de la versió de les coses: la lleialtat destruïa la veritat.

Més o menys com aquí, vaja… Potser seria hora d’analitzar tant i tants silencis còmplices, des emmascarar moltes persones que van fer molt de mal amb els seus silencis o les seves inhibicions, recuperar la memòria històrica i insistir una mica més en ensenyar la veritat de com van anar les coses. Si no, també nosaltres serem còmplices com ho van ser ells.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Dictadura, guerra, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.