A pas de caragol

Amb l’entrada de la tardor han arribat les pluges i amb les pluges els caragols. És ben sabut que als caragols els agrada sortir després d’un bon ruixat i aquests dies n’hem tingut uns quants. Aprofitant que al voltant de casa tincmolt lloc per sortir a plegar-ne i veient que,només en sortir al patí, ja se’m passegendavant dels nassos amb tot el desvergonyiment del món, he sortit tres o quatre vegades i n’he fet una bona collita. A casa ens agraden molt i els cuinem de diverses maneres.

Sí, aquí al Pla d’ Urgell pleguem els caragols. Ni els collim, ni els cacem ni elsagafem, com fan en altres contrades. Són maneres diverses de dir les coses que no fanmés que demostrar cóm de ric és el llenguatge, que fa que una cosa es pugui dir de diverses maneres, totes elles ben correctes. A les terres de Lleida, com que veiem que s’arrosseguen per terra i vandeixant aquella ratlla brillant com dient-nos: «seguiu-me», senzillament ens acotem i elspleguem. La pluja i la humitat els fa sortir a pasturar i és justament en aquell moment quan s’ha d’agafar una galleta i aprofitar l’ocasió perquè, tot i que van a pas de caragol, si et descuides, es tornen a amagar.

Deia que aquests dies he sortir a plegar-nedesprés de molt temps de no anar-hi. Temps enrere aprofitava qualsevol pluja per agafar el cotxe i sortir a les afores de la ciutat i endinsar-me en algun camp de fruiters. Darrerament m’havia emmandrit i semblava que havia anat abandonant el costum, influït segurament perquè darrerament van molt buscats. Hi ha molta gent que degut a la crisi no troba feina i anar a plegar caragols és una forma de subsistència. Per això no se’n troben gaires. Hi ha més buscadors que no pas caragols… I una altra de les causes és degut a allò que la nostra societat ens està portant: per un costat l’acceleració i per l’altre el sedentarisme. Anem molt atrafegats i, potser per això mateix, quan arribem a casa ens quedem escarxofats i sense massa ganes de fer res.

Però com deia el professor Bill Nye: «Alguna cosa no va prou bé en una societat que va al gimnàs en cotxe per pujar en una bicicleta estàtica». Podent sortir a sortir a passejar, a caminar o a córrer, no s’acaba d’entendre gaire que hi hagi encara tanta gent que es tanca en un gimnàs, sua la cansalada correntrutinàriament i sense cap mena de gràciadamunt d’una cinta que es mou mentre aprofita per mirar la televisió. Jo, ara que faig vida poble, m’adono que surto més al sol, prenc més l’aire, faig més exercici físic i miro de prendre’m la vida amb més calma. De fet, és el que recomana aquest creixentmoviment anomenat SLOW (i que té com a símbol el caragol), una filosofia de vida que s’està imposant de mica en mica i que recomana frenar una mica la nostra activitatmassa frenètica, prioritzar l’ésser al tenir, prendre consciència de cada una de les nostres accions, viure l’instant present i recuperar alguns valors comunitaris una mica oblidats.

Ahir, mentre m’anava passejant pel tros que tenim vora casa -entre matolls i arbres-, ben a poc a poc i amb els ulls ben oberts per poder veure bé els caragols que es passejaven ufanosos amb les banyes ben altes, anava pensant en la importància d’anar per la vida a poc a poc, prendre’s moments per pensar, per badar, per observar i per observar-se. Plegar caragols és ideal perquè no et cal córrer. Anar a caçar qualsevol altre animal és haver de caminar molt, córrer, estar molt alerta perquè, si no, s’escapa. Amb els caragols no passa res d’això. Ells van fent lentament el seu camí iet fan adonar que no cal córrer i que pots anar al seu ritme. Per plegar caragols no cal córrer; només cal anar passejant, observanti mirant atentament aquí i allà; l’un porta l’altre i si t’acotes a plegar-ne un, segurament que en veuràs un parell més al seu costat. Plegar caragols ens ensenya una lliçó: si camines massa de pressa i vas per la vida massa ràpid no veus res, no t’adones de res i només passes per la superfície de les coses sense poder-ne aprofundir cap. Diuen que la pressa és enemiga de la perfecció. I és veritat; com també ho és allò que diuenquan hom té pressa: «Vesteix-me poc a poc, que tinc pressa», o allò altre de que «anant apoc a poc es va molt lluny».

Ja a l’antiga Grècia el gran filòsof Aristòtil va fundà l’escola dels peripatètics. El nom de l’escola procedeix de la paraula grega περίπατος (‘passeig’), ja que moltes classes d’Aristòtil es donaven passejant o, també, en una galeria o portal del Liceu, conegut com aperípatoi, pels enramats elevats sota els que caminava Aristòtil mentre llegia. I actualment hi han països tan avançats com Suècia on ja fa anys que s’aplica aquesta filosofia de vida. Un país de només 9 milions de persones, ha estat capaç de crear empreses de la talla de Volvo, Ericsson o Electrolux i comportaments socials que caldria imitar. Llegia en en un blogl’experiència d’un treballador de Volvo que ens il·lustra en aquest sentit: Explica que fa 18 anys que va ingressar a l’empresa i que qualsevol projecte tarda almenys dos anys en concretar-se, encara que la idea inicial sigui brillant i simple. És una regla de Volvo el treballar lentament i ponderar tranquil·lament totes les coses, sense ansietat i sense buscar resultats immediats.També explica una altra anècdota:

«La primera vegada que vaig anar a Suècia, l’any 1990, un dels meus col·legues em recollia a l’hotel cada matí. Era el mes de setembre i començava a nevar i a fer vent. Arribàvem d’hora a la Volvo i ell estacionava el cotxe molt lluny de la porta d’entrada (són 2000 empleats els que van a l’empresa en cotxe). El primer dia no en vaig fer cas i no vaig fer cap comentari. Tampoc el segon, ni el tercer. Però uns dies més tard vaig preguntar-li si tenien un lloc fix per estacionar, doncs notava que arribaven d’hora i, tot i havent-hi llocs buits prop de la porta d’entrada, deixava el cotxe lluny… Com a resposta em va dir simplement -i de forma ben natural- que, com que arribàvem d’hora, teníem temps per caminar. I el que arriba més tard ja va atraçat i és millor que trobi lloc més a prop de la porta, no et sembla?»

Aprenguem, doncs dels caragols. Prenem-nos temps per pensar. Anem més a poc a poc. Passegem i fem cas a allò que diuen que la pressa és mala consellera.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Psicologia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.